A l'altra banda

Viatges repartits pel globus

2009-08-30T02:57:00.007+02:00

A Mèxic s'hi està bé; és a dir, sí està bé, Mèxic, que bé hi ha mexicans i hamburgueses mexicanes. Però te'l recorres de seguida. Si poguèssis fer-ho a peu, segur que l'experiència et donaria per anys, però els deserts obliguen a passejar-s'hi en cotxe, i les carreteres rectes a assolir una certa velocitat. En aquestes circumstàncies, t'hi mous de punta a punta en un parell de dies.

I no hi ha res a fer.

Les muntanyes rocoses i els cactus els desdibuixa la velocitat. I la curiositat, que està clar que mou muntanyes, allí amb prou feines les pot desplaçar uns mil·limetres. Serà cosa del vent àrid, o del fred nocturn, però el fet és que tot està sempre on ho busques.

No pots fer el viatge massa llarg.

Vaig tornar aquí de seguida, des de Mèxic, sense recordar gens ni mica per què me n'havia anat. Però vaig tornar carregat d'inèrcia.

Uns amics van proposar-me fer un viatge, i vam sortir l'endemà.

La idea era donar la volta al món en tren, però vam topar-nos amb l'Índic, que presagiava el Pacífic, i l'Atlàntic ens va tallar la retirada. Són coses en les que no hi caus fins que te les trobes, els oceans, vull dir, i després tot és saber nadar fins que surts de l'aigua, i haver d'anar-se a comprar un globus terraqui.

La crua realitat és que no teniem la volta al món ben encarrilada, així que va ser qüestió de tornar al punt d'orígen i pensar-nos-ho de nou.

L'opció de combinar tren i vaixell com a transport a través de la Terra no ens va convèncer a ningú. Si vols fer un viatge en tren, l'experiència té les seves normes. No prendre un vaixell, per exemple, en sol ser una d'important.

A Barcelona de nou algú va tenir una altra pensada. Un canvi en l'objectiu del viatge: agafar el tren per anar a buscar-nos a nosaltres mateixos. Per mi no hi havia problema, perquè jo em trobava a Blanes, però hi havia que es tenien a Berlín, o a Pekín, i això ja semblava que hagués de fer-se llarg, ni que fos una miqueta. Mai he estat una persona donada a l'aventura. I aleshores, ni tant sols m'agradava viatjar. Dos dies i mig a Mèxic m'havien extenuat, i l'inèrcia s'esgotava.

Vaig renegar de totes les maneres possibles.

Em vaig queixar.

Al final, però, van amenaçar-me amb anar-se'n sense mi.

Vam agafar el tren a Barcelona i vam prendre rumb cap a la Xina. Vaig demanar-los-hi per favor que ens aturèssim a Blanes, un moment, que és allí on m'estava esperant jo, però l'ordre de les parades ja havia estat establert. Primer anàvem a Pekín, allí on l'Eloi havia de trobar-se amb ell mateix, i la resta de parades les fariem a la tornada.

En fi... el que va passar ja us ho deveu imaginar a hores d'ara:

L'Eloi no s'esperava a ell mateix a l'estació de Pekín, així que va baixar del tren i va encaminar-se a la ciutat xinesa. Es va perdre buscant-se i jo no l'he tornat a veure més. La Laia es va quedar catatònica al descobrir, ja a Colonia, Alemanya, que s'havia mort atacada per un ós. Només de pensar-ho a mi em fa esfereïr. El Ferran sí va trobar-se, ell mateix va pujar a Berlín, i des d'aleshores els dos es van quedar sols al seu compartiment, mirant-se entre sospirs i ullades amoroses.

Una imatge simètrica que va fer més desolador (encara) el viatge de tornada.

A Blanes, quines coses, ni tant sols vam arribar a parar. El tren circulava per una altra via i, per a més inri, a un altre nivell. Sobre el mar i marxa enrere. Fent loopings i tirabuixons recargolats. Un malson, un infern caòtic.

No s'hi va poder aturar.

Hi havia en el meu vagó, assegut darrere meu, un persontge que tot el temps m'havia resultat familiar. Duia un bigoti i una barba sosptiosos. I poc abans de parar a Plaça Catalunya se'm va ocòrrer, tot d'una, que acabava d'entendre-ho de cop. Aquell individu de cabell llarg i barba llisa era jo mateix, difressat, perquè jo mateix havia estat amb mi mateix tota l'estona, qui sap si a Mèxic i tot.

Només que al tibar-li de la barba va udolar com una ovella, i jo em vaig quedar amb la mà plena de gomina i vaig adonar-me, a més, que l'home tenia un nas autèntic que no s'assemblava en res al meu.

"La metàfora no és aquesta", vaig pensar jo. "La metàfora és una altra."

I vaig arribar a casa, i des de casa escric això.

No sé si tot plegat és una promesa de més divagacions inoportunes. Un va perdent l'habilitat d'escriure aquí. Només sé que ara, i no té res a veure amb res, sí m'agrada viatjar.

Però no té relació amb el que aquí us explico.

Al cap i a la fi, tot això va passar en un temps que em resulta inconcebiblement remot, quan les meves preocupacions... vaja...

Eren d'altres.

Tal dia com avui

2008-12-28T17:01:00.004+01:00

Una vegada, i això és fals, jo viatjava en metro camí de la Facultat d'Informàtica de Barcelona quan, crec que impulsat per la rutina, vaig proposar a la jove desconeguda que s'asseia davant meu d'agafar sempre aquell metro i sempre aquell vagó, per trobar-nos cada dia i desfer plegats la mitja hora de solitud diària a la què estàvem condemnats entre setmana.

No sé per què ho vaig fer, en realitat, ni com vaig fer-ho.

Des d'aleshores, jo vaig complir la meva part d'aquell pla genial: sempre aquell metro, sempre aquell vagó. Malauradament, ella no degué fer-ho.

No la vaig tornar a veure mai més.

Certament, tant se me'n dóna.

L'incident en sí no va tenir cap conseqüència i, a hores d'ara, encara atribueixo a la duríssima pujada que hi ha entre la sortida del metro de Palau Reial i l'edifici en què estudiàvem el seixanta per cent de la culpa que jo abandonès la carrera.

L'altre quaranta per cent el composen la grisor d'uns estudis rutinaris, la sensació de no pertànyer-hi i alguna que altra dificultat insòlita per copsar les coses.

Per la meva banda, en un milió d'aspectes, i també en un de sol, tinc ben clares les fantàstiques conseqüències d'haver estat fent lingüística, i no pràctiques de programació, en un determinat moment de la meva vida.

A més a més, de fet, el Pol i jo, pel que fa a PraP, mai no vam arribar a entendre res.

No necessàriament des de Mèxic, a reveure-us i adéu siau. Felices vacances.

I feliços Sants Innocents!

Adéu siau, manitu!

2008-11-30T03:53:00.007+01:00

He de confessar-vos una cosa: jo no sé gairebé res, i tot allò que sé m'ho han explicat.

Mai he sentit la necessitat de tornar-me explorador.

Això no vol dir... Bé, les coses canvien, a vegades. Un no sempre fa allò que vol, ni el mouen contínuament les necessitats que sent. Causes de força major, les anomenen, impulsen les persones cap a bandes que no endevinarieu pas. I així, de sobte, algú que mai no ha sentit la necessitat de tornar-se explorador s'ha de tornar explorador tot d'una.

Jo... vaig cometre un error amb qui no devia, en el moment inadequat, en un lloc que podria haver estat millor i d'una manera difícilment empitjorable.

Em vaig equivocar, com sempre que m'equivoco...

Com m'equivoco sempre.

Mèxic, és clar, és a on és fuig en aquests casos.

Em fan il·lusió, és cert, el desert i els pobles fantasma. Les muntanyes rocoses i el vent àrid. Els barrets enormes i la pòlvora. El fred nocturn, els cactus i els rèptils enamorats.

No em fan il·lusió ninguna les experiències que m'hi esperen.

Per mitigar les penúries emocionals del viatge, que faré de polissó en el ventre d'una balena (i sospito que allà serà on em buscaran primer), m'enduc un dibuix fet en paint i guardat com a jpeg. L'únic que necessito.

També, és clar, un record de tots vosaltres, difuminat com si no us conegués de res.

Si els meus perseguidors es rendeixen mai, o canvien d'opinió, o m'estimen tot d'una, prometo que tornaré a passar-me per aquí. Si no ho fan, i mor aquest fantàstic any al que li queden 31 dies de desembre, m'hi passaré de totes totes, i els faré front, a risc de la meva vida.

Però, en fi, han estat molts dies escrivint aquí sense posar-nos heroïcs...

I aquest no és, de cap manera, el moment de començar.

Només paraules

2008-10-23T00:34:00.011+02:00

El meu amic sordmut (sord de naixement, mut de tradició) no va voler explicar-me mai en què pensava quan pensava.

Serà que formava part de la seva intimitat.

Jo, que escolto i puc parlar, si bé és cert que el Germán diu que no m'entèn quan parlo, però sempre he tingut la sensació que és més un acudit privat que a ell li fa gràcia i, au va, deixem-lo que faci, pobret, penso a través dels sons i, qui sap, fins i tot de les grafies.

Penso, en qualsevol cas, de la mà de les paraules.

Pels sordmuts, cosa curiosa, que les paraules són mans, talment les idees siguin mans movent-se delicades per l'espai. I si jo penso "tinc gana" o "com t'estimo!", i ho penso sentint sonar cada fonema dins del meu cervell, ells pensen mans movent-se, i què estrany que se'm fa això.

Totes aquestes reflexions, per anomenar-les d'alguna manera (i val a dir que aquest post és força metafísic), no les faig ara perquè el meu amic sordmut no m'hagi explicat mai què és en allò que pensa en el moment de pensar.

Les faig ara perquè mai m'ho explicarà.

Aquest matí, al seu funeral, no m'he entristit pas gaire. Ell mateix m'ho va dir pel messenger, fa dues o tres setmanes: estava satisfet de la vida que havia anat vivint. Jo, que mataria per parlar (la qual cosa no vol dir que l'hagi mort), m'he permès pujar a l'atril i dir algunes paraules.

Tot coses inventades, és clar. Les que vam acordar amb ell: que si era arqueòleg, que si havia escrit "Pararam i altres contes", que si havia mort al descarrilar la vagoneta d'una muntanya russa i que si havia tingut vint-i-set amants, tretze d'aquestes en una única setmana, a raó de torns de dues hores, matí i tarda, tots els dies menys dijous.

Alguns dels espectadors s'han anat mosquejant, era fàcil notar-ho.

Al final, una dona s'ha aixecat i ha cridat: "Tot això són tonteries!"

"No era res més que un infeliç, i així s'ha mort."

Jo no li anava a fer cas. El meu amic no era infeliç. Per més que allò de ser arqueòleg i tota la resta siguin només paraules. Ell va dir-m'ho: estava satisfet de la vida que havia anat vivint, i sempre he pensat que les paraules són un bon lloc on guardar-hi la veritat.

Però quan pensava prosseguir amb la meva perorata, la dona encara ha afegit:

"I no s'entén ni la meitat d'allò que dius. Aprèn a pronunciar, carai!"

Hi ha hagut un moment com de revelació solemne, allí enmig de l'esglèsia i enfront del mort, quan m'he adonat, com el principi d'una idea, que potser el Germán no fa pas broma. Que potser és cert que a vegades no m'entèn, que no se m'entèn quan parlo i, poc a poc, cada cop menys. Tot d'una, he volgut sortir disparat d'allà i venir aquí per escriure un post sobre les persones condemnades a la incomunicació.

Però no podia fer-li això al meu amic difunt, és clar.

Per aquesta raó el post va d'una altra cosa, i he alçat aleshores les mans, senzillament, mirant de recordar el que m'havia ensenyat el tipus i, després d'allò, he seguit el meu sermó en el llenguatge de signes.

Ningú ha protestat, aquest cop. No deixaven de ser només paraules, i només les paraules, al cap i a la fi (en última instància), poden contenir allò que sents.

La qual cosa em recorda...

Si algú sap de sentiments que no caben en paraules, jo ho accepto, excepte si no puc, però no dubto que pugui.

No necessàriament un plàtan

2008-10-14T11:25:00.007+02:00

De les senyals divines, s'espera en general que siguin clares i majestuoses. Que sonin a dos-cents cinquanta decibels, enmig d'una explosió de llum, adornades amb àngels que baixen del cel tocant campanes.

Així, i no d'una altra manera, és com s'hauria de comunicar Déu.

O déu.

En el meu cas, que no és per queixar-me, però a vegades tinc la sensació que tot em passa a l'inrevès, no va ser més que una murmuració fluixeta darrere de la orella.

"Pssssst, Aleix!", va dir-me Déu (o déu), amb un xiuxiueig.

"Psssssst!"

Vaig trigar molt a girar-me, perquè acostumo a caminar pel món embadalit, i, quan vaig fer-ho, òbviament, no vaig trobar-me amb ningú. Déu és invisible, indivisible i invidivisible (és a dir, no es pot vidivilidir), però això no vol dir, està clar, que no sigui a totes bandes. Més enllà del fet que jo no pogués veure'l, va seguir dient-me a cau d'orella "Aleix, Aleix..." i, quan jo li vaig respondre "què?", ell va contenir una riallada (dic jo que la va contenir) i va sentenciar, engravint la seva veu:

"Moriràs tontament!"

I va deixar anar una riallota sinistre i enorme i va desaparèixer, tot el que un ésser omnipresent, en el fons, pot arribar a desaparèixer.

Això va passar abans-d'ahir al vespre. Des d'aleshores, tot i que podria haver reflexionat sobre qüestions teològiques i preguntar-me com haurà de canviar l'experiència viscuda la meva buidor d'ateu, he estat ocupat en una altra cosa, en preguntar-me un cop i un altre el mateix:

En què ha de consistir una mort tonta?

Tot d'una era una pregunta que m'interessava enormement.

Et pots morir de riure, d'amor, d'avorriment o de sobte.

I això només per començar.

Hi ha un munt de morts, ni més ni menys que la quantitat exacte de persones a la que els hi ha donat per passar-se per aquí. Així que, havent-ne tantes, de viscudes i previstes, bé n'hi ha d'haver un bon grapat de morts que siguin tontes.

Però a mi no se m'ocorrien fàcilment.

Fa poquíssim, aquest matí mateix, caminava cap a casa. Caminava embadalit. De sobte, una veu anònima xiuxiuejant-me a la orella m'ha fet veure que hi havia al terra la pell d'un plàtan. Me n'he adonat de seguida, que aquella era la mort tonta que em tenia preparada Déu. Per això m'ha desconcertat que, just aleshores, un tipus que anava corrents pel carrer m'avancés, trepitgés la pell de plàtan, rellisqués i anés a donar-se una trompada amb les lloses del carrer, alguns metres més enllà.

I he d'admetre que m'ha desconcertat encara més descobrir que l'home seguia viu després del cop, del tot il·lès, i que no ha estat sinó la caiguda d'un piano, davallant de les alçades d'algun balcó qualsevol, el que l'ha aixafat i deixat mort.

I això també m'ha sorprès força.

Mentre venia cap aquí per a escriure aquest post, se m'ha ocorregut pensar que les morts tontes no estan pas tan malament. Després de tot, que t'aixafi un piano em sembla a mi que ha de ser ràpid, i si bé és cert que no és pas net, d'això ja se n'ocuparan els altres.

Podria ser que les morts tontes i les morts intel·ligents fossin conceptes abstractes, o pot ser que no existeixin, o que tinguin a veure amb coses més elevades, com el que fas a la vida o la gent que t'estima, o amb l'alegria que et circula per la sang (en el moment de morir). Talment, si fos així, la meva pobra experiència, la que explico aquí, no seria material suficient per a usar-lo en reflexions d'aquesta mena.

Prometo no morir de cap manera fins no haver reprès el tema.

Filant el tròpic

2008-09-29T13:06:00.014+02:00

De Santo Domingo a Hawaii, nedant, que no en vaixell, vaig conèixer a un tipus, un indi enorme, que va salvar-me la vida. Queda clar que el que nedava era ell, perquè jo anava en llanxa, de Hawaii a Santo Domingo, a més, i no al revés, no perquè Santo Domingo em digui res, sinó perquè quan es fuig es fuig cap al primer racó del mapa en què un hi pensa, i fugir de Hawaii i del seu tedi, aleshores, era per a mi molt important.

Vam coincidir enmig de l'oceà. Jo havia caigut de la llanxa i uns taurons intel·ligents com els de Deep Blue Sea em tenien acorralat. Ell devia dur, què sé jo, quatre o cinc dies nedant sense parar, però tot i així va tenir esma i alè per fer-los front a cops de puny.

Va salvar-me la vida de la mort que considero més horrible, i jo bé que li ho agraeixo.

Era un tipus formidable, l'indi aquell.

Potser per al meu gust ho era massa. En el temps que vam passar-nos recorrent aventures, després d'atacar aquells pirates i robar-los-hi el vaixell, en el temps que vam passar filant el tròpic, i endinsant-nos en jungles i illes, vaig anar sentint-me cada cop més inferior al seu costat. No era només aquella facilitat que tenia per matar amb les mans nues, el que m'humiliava. Era, per dir-ho d'alguna manera, tot un conjunt de coses. Els seus coneixements sobre seguir rastres, i sobre com encendre focs i construir refugis, per exemple. O tot el que sabia de medicina malgrat no haver passat mai per la facultat. I la seva habilitat a l'hora d'escalar arbres i muntanyes, i com els dolents mai tenien forma d'atrapar-lo, i la manera en com interactuava amb tots els animals: com se'ls estimava i com els comprenia.

A més, ell em feia notar la meva falta d'habilitat contínuament. Jo, us ho podeu imaginar, no tinc ni idea d'encendre un foc, ni de construir refugis, i no sé seguir rastres com no sé seguir les indicacions i els cartells en un centre comercial.

I si mai la meva vida depèn d'haver d'escalar un arbre, ja us la podeu quedar, si la voleu.

Aquell indi no feia res més que posar-se espiritual i mostrar-se dolgut amb les meves incapacitats. "Tota la humanitat és com tu, ara: no sap fer res", deia.

I continuava queixant-se, sobre que les persones es dediquen només a coses concretes, i ninguna té la menor idea de com funciona el conjunt de la societat, i no hi ha ningú que hi pugui viure al marge.

Era així cada dia, fins que se'm va ocòrrer pensar en les formigues.

Pensar en aquelles minúscules criatures, amigues meves i estimades pel món, que els intel·lectuals admiren per les elaborades comunitats en què s'agrupen. Per la complexitat de l'estructura que les acull, per la manera en com en un cau cada un dels individus te una tasca concreta en la seva organització, i totes les formigues juntes aconsegueixen un nivell d'eficàcia i supervivència impensables per als corresponents individus treballant en solitari.

Cap formiga podria viure al marge de la societat d'un niu, i a cap formiga se la culpa per això.

Només es culpa a les persones, pobrissones.

"D'acord, sóc filantròpic, jo!", vaig cridar a l'indi, en el punt més àlgid de la nostra discussió. I després vaig afegir: "I penso que quan la culpa és de tothom, ja no és culpa de ningú."

"Per què repeteixes sempre les mateixes putes frases?" em va etzibar ell, aleshores.

Trobo que un indi que usa paraulotes no pot ser gaire espiritual, així que vaig decidir que havia arribat l'hora de separar els nostres camins.

O potser fou ell qui ho decidí, ja no ho recordo.

Segurament us estranyi que us relati aquí el meu retorn de Hawaii, després de tant de temps, quan ja havia reprès les anècdotes, però és que fins ara no em sentia preparat per narrar-vos aquesta última bleda experiència hawaiana. O, més aviat, tenia por que l'indi vingués a esquarterar-me si s'enterava que parlava malament d'ell.

Ja us deveu imaginar la grandària dels seus bíceps.

Per la meva banda, abans de desar Hawaii finalment en un calaix, només em queda a dir una cosa: repeteixo sempre les mateixes frases perquè me'n costa molt pensar de noves.

Petites coses

2008-09-25T09:52:00.004+02:00

Ara que tots els insectes han de morir, que tenen els dies comptats (que la tardor els trobarà a tots, un a un, allà on siguin), no puc evitar preguntar-me si no hauria hagut de portar-me millor amb ells. Fer-los els seus últims dies més feliços. Ser més comprensiu durant l'estiu. Un mai s'atura a plantejar-se com d'arrossegada deu ser l'existència d'un cuc i, per més vibrant que sigui la vida d'una abella, està clar que el dia a dia d'una mosca és una porqueria.

Els mosquits són diferents, els mosquits piquen de nits, però fins i tot ells mereixen redempció. Els nostres mosquits, a diferència dels africans i uns que hi ha a Suïssa, no maten. Els seus crims, pobrets, són minúsculs.

Un mai s'atura a plantejar-s'ho, això, o sovint no s'atura, i jo, no acabo d'entendre per què, i mira que em fan fàstic, cada cop que arriba el fred i veig una mosca moribunda mirant d'escalar una paret, tremolosa i sense èxit, penso: "pobrissons!"

És una tradició anual, i passa ràpid. Només he d'enrecordar-me de no fer-hi res al respecte.

Perquè, en aquest sentit, tinc apresa la lliçó.

L'any passat, a les acaballes de l'estiu (aquí arriba l'anècdota), quan em va agafar l'habitual atac de melangia, em vaig decidir a fer alguna cosa. Sovint, amb els atacs de melangia que passen sols, el millor és no fer res, però jo no vaig tenir-ho en compte.

Senzillament, vaig comprar-me un ininsecticida.

Cada cop que el fred matava un insecte, jo anava amb l'spray i, amb molta angunia, li llançava una bona dosi d'aquelles que ressusciten. Tenia habilitat un armari calentó de la meva habitació, i allí emmagatzenava els insectes reviscuts.

Era una cosa fastigosa, això no us ho negaré. Sempre m'he preguntat per què fan tant de fàstic els insectes. Per què resulta l'angunia tan instintiva i irracional. Però, sense una resposta, mencionar-ho no té gaire sentit. Eren fastigosos, i prou. I, quan una cosa va dur a l'altra, i em vaig trobar allitant-los en els seus llits diminuts, i dient-li's que es rentessin les antenes i donant-los-hi petons de bona nit, tot allò va començar a enervar-me.

La veritat, però, és que les molèsties eren força toves. Fins i tot quan vaig tenir dos-mil i tres-mil insectes vivint en el meu armari: poc més que un lleu bronzit quasi inaudible, i la impossibilitat de guardar la roba en el seu lloc.

Només que el bronzit no em deixava dormir, i que per culpa de no guardar la roba vaig barallar-me més d'un cop amb la meva mare.

Petites coses. Molèsties insignificats.

Fins que vaig entendre, quina sort, que també els insectes són petites coses.

Que també els insectes són insignificants.

Recordo força bé i amb bon humor el dia que vaig obrir l'armari, matamosques en mà, i vaig muntar una carnisseria (una carnisseria magra, això sí). Bé, només fa un any, d'allò. I recordo també un documental, que vaig veure no sé quan, en què deien com eren d'importants els insectes per a l'ecosistema.

En què explicaven la seva grandíssima importància.

Recordo el documental sense voler, cada cop que veig una mosca moribunda mirant d'escalar una paret, tremolosa i sense èxit.

Suposo que els insectes del meu armari van morir, en el fons, per una insignificància.

Les petites coses, que mouen el món; i els bitxus que, a desgrat de tot, no deixen de fer-me fàstic.

Humanitat extraordinària

2008-09-24T19:04:00.010+02:00

M'envolten persones extraordinàries, sí, és cert. Sempre ho he trobat una virtut. Una virtut que no té mèrit, potser, però cap virtut en té, i perdoneu-me les sentencies pretencioses. Amb algunes d'aquestes persones extraordinàries comparteixo la meva vida, i m'hi podreu trobar a prop, sovint, moltes hores en un dia. Amb les altres, en canvi, només hi colisiono, un moment, un instant de cada mil.

Els anomeno "coneguts".

En aquest bloc m'agrada parlar únicament d'aquests darrers, per estalviar-vos blederies. Parlar-vos de coneguts, per exemple, com el Bibliotecari.

Jo l'anomenava així perquè tenia una biblioteca.

Era un grandíssim humanista.

Jo anava a veure'l en comptades ocasions, però gaudia de fer-ho. El tipus es passejava amunt i avall, parsimoniòs, llegint d'un llibre enorme que duia a les mans. De fet, sempre seguia el mateix recorregut. Sempre amb el mateix ritme calmat, com si llisqués pel terra.

Era vell: tenia el cabell blanc i el bigoti blanc i la cara clivellada.

Dic que era humanista per com parlava. No feia altra cosa que parlar sol. Parlar i passejar-se entre les prestatgeries polsosses. Amb mi no va arribar a conversar mai, excepte a l'últim moment, però, tot i així, m'agradava escoltar-lo divagar:

"Les persones som un miracle", deia. I després deia: "cloc!".

I prosseguia en interminables monòlegs:

"Les persones som un miracle. Cloc! L'ésser humà és una criatura racional, i no en coneixem cap altre. Cloc! El bé que ha fet la humanitat sobrepassa el mal que ha fet. Cloc! El que no és vist per ulls humans, és igual que no existeixi. Cloc! Les obres de l'ésser humà són els tresors més grans de l'Univers. Cloc! Els defectes de les persones només ens fan persones. Cloc! L'art i la creativitat són comparables a la vida. Cloc! Les persones som un miracle. Cloc!..."

I així continuava, dient sempre el mateix. Un dia degué cansar-se, perquè s'aturà. Alçà els ulls del seu llibre i em clavà una mirada trista.

"L'ésser humà ha participat de coses terribles", em digué.

Jo em vaig quedar atònit. Era el primer cop que es parava. El primer cop que em parlava.

I allò no s'ho havia sentit jo dir mai.

"Quan és culpa de tots no és culpa de ningú", vaig mirar de consolar-lo.

"És clar que", se'm va ocòrrer, "només que hi hagi un que no s'hi apunti ja ens fot la festa a tots."

El Bibliotecari no va semblar satisfer-se. Després, tot ell fou melancolia.

"Sou uns animals", digué. "Però, perquè sou els meus germans, us estimo."

"A tots igual."

Jo allò no ho vaig entendre. Tot i així, em va semblar que el Bibliotecari necessitava una abraçada. O un cop a l'espatlla. Així que li vaig donar.

Un copet.

Penso que devia tenir algun cargol a mig rovellar, allà en el coll. Va sentir-se un cruixit i el cap se li va despendre. Va rodolar pel terra i va colpejar el peu d'una prestatgeria, des d'on se'm va quedar mirant. Tenia la mirada assecada i li sortien cables i espurnes per sota la barbeta.

Hi havia cables i espurnes, també, entre les espatlles, en el cos decapitat que restava dempeus al meu costat. Enganxat al carril pel que havia anat donant voltes fins aleshores.

Vaig fer una ganyota culpable i vaig pensar "mecatxis!".

Darrerament ho trenco tot.

Però una cosa no treu l'altra: a mi, la humanitat em mola.

Perdó.

Vull dir, "a mi també".

Mafiosos hawaians

2008-07-06T20:05:00.001+02:00

M'agrada el concepte sicilià de la família. Vaig conviure amb una quan, bé, això, quan vaig estar-me a Sicília, i recordo amb especial tendresa els pícnics amb els vint-i-tres cosins i dotze cosines, les nits en que ens haviem d'organitzar, perquè tocavem a dos per cada una, les tardes assoleiades treballant a la vinya i, sobretot, com eren de divertits els diumenges, quan tota la família (avis i pares i oncles i filloles, i cosins i cosines i algun que altre germà) anàvem a apallissar-nos amb les famílies veïnes.

Com gaudia del folklore, i de les tradicions locals!

De totes les famílies per les que he passat a la recerca d'un lloc on poder caure mort, i viure prou bé fins que això passi, la meva família siciliana n'era la favorita. Molt millor, on vas a parar, que la família peruana de Miami, els quals em racionaven la taronjada rebaixant-me-la amb aigua, i això només després que els convencès perquè no ho fessin amb alcohol de cremar.

No, la siciliana era perfecte. I quan els van metrallar, a mi em va saber greu.

Me'n va saber tant, de greu, de fet, que al rebre la notícia vaig abandonar la meva família de pintors francesos (en la que m'hostatjava aleshores) i vaig iniciar una mena de, com us ho diria, viatge existencial, a la recerca àvida de quantes famílies pogués trobar pel món.

Va ser un viatge llarg, gens profitós.

Què us he de d'explicar, oi? Segurament vosaltres mateixos m'haureu tingut dormint al menjador alguna nit, mentre em plantejava si quedar-me o no a viure a casa vostra. D'acord, tot això va passar fa algun temps, però jo sí que me'n recordo. I m'agradaria dir-vos que, si no em vaig quedar a viure amb la vostra família, no va ser per vosaltres. Ni pels que us envolten.

Va ser per mi.

Per la meva necessitat d'una recerca buida i infinita.

La cosa és que el meu viatge em dugué arreu, però mai prop de Hawaii. I, tot i així, sí que vaig conèixer una família hawaiana. Persones hawaianes força anys abans que fer-me passar per estudiós de formigues em dugués a conèixer moltes.

Vaig trobar aquesta família hawaiana a les Bahames, prop del Triangle de les Bermudes, i em van caure bé de seguida. Em recordaven la família siciliana, potser perquè ambdues eren mafioses, tot i que això no vol dir que fossin exactament iguals. El pare de la família hawaiana em donava exemples: "en el nostre argot, et donaré de menjar als peixos, per exemple, no vol dir ben bé el mateix que per als italians".

És clar.

Perquè hi ha taurons, a les Bahames... i a Hawaii.

"El que té de bo la família", m'havia dit l'home, "és que són persones que et vénen de sèrie. No te les has hagut de buscar. Si no funcionen, les dones de menjar als taurons i llestos."

No vaig entendre el consell, si és que n'era un, i només se'm va ocòrrer pensar que els hawaians semblaven una mica més salvatges que els sicilians i tot.

Va ser aquell tipus, de cabell llarg i rínxols imperfectes, el que em va convèncer de tornar a casa. A mi se'm va ocòrrer, aleshores, aneu a saber per què, que en això de les relacions familiars tortuoses, més val la indiferència a l'odi, i més val la indiferència a la tristesa permanent. Al cap i a la fi, en una cosa tenia raó el psicòpata mafiòs hawaià: no has hagut de fer res per posar-te'ls al teu costat. Potser no són una gran pèrdua.

Aquells tipus trobaven a faltar Hawaii. Jo, la meva habitació.

Vam acomiadar-nos i vam enfilar cadascú cap a les respectives llars. Així va concloure aquella part de la meva vida, aquella época de viatges buits.

Anys més tard, quan un plegat de formigues em van dur a Hawaii per primer cop a la vida, no vaig trobar-hi mafiosos. Vaig buscar-los arreu, dedicant les hores lliures de formigues, desitjós de retrobar els meus vells amics, però va ser en va.

Taurons, formigues, hawaianes... o potser alguna teoria que no van saber aplicar.

Se'ls va poder menjar qualsevol d'aquestes coses.

Tirar-se hawaianes

2008-07-05T01:09:00.003+02:00

El meu amic estudiós de les formigues no sempre em queia simpàtic. Potser era amic meu només perquè no hi havia cap altre. Potser pel que jo he vingut a anomenar "raons històriques".

Així era, fa molt de temps, amb la majoria d'amics meus de l'institut.

Hi ha, per exemple, un incident amb unes hawaianes que il·lustra força bé com el tipus era, en realitat, un traïdor fastigós.

Hi havia un petit poblet prop del laboratori de les formigues, allà a Hawaii. Quedava a prop d'un riu que podria haver estat l'Amazones, i sempre feia aire i sempre feia fresc. A tots ens encantava anar-hi a descansar de formigues i calor i penúries vàries, i jo, que mai he entès quin plaer hi ha en això de prendre el sol, gaudia absolutament de tombar-me allí a prendre la fosca.

El poblet tenia, a més a més, una peculiaritat estranya: només l'habitaven noies. Ni homes, ni dones, ni velles, ni nenes. Noies. Que oscil·laven entre els quasi-vint i els vint-i-molts. Noies que eren, a més a més, molt obertes.

"Quin món!", em deia sovint el meu amic estudiós de les formigues. "Això deu ser el paradís, no creus? Natura idil·lica i aquestes hawaianes que, no sé si són nimfòmanes o què, però no deixen de perseguir-te fins que te les tires."

A mi no m'havia perseguit ninguna hawaiana... la qual cosa, en realitat, no m'importava.

"A tu no t'han perseguit, eh?", va preguntar-me un dia el meu amic.

"No", vaig dir jo.

"Vaja, quina llàstima", va fer ell, amb una gran satisfacció.

"No creguis", vaig intentar replicar-li. "Tampoc hauria volgut fer-m'ho amb elles. Tinc nòvia i..."

"Ja, sí, és clar", va tallar-me ell. "Sigui com sigui, volguessis o no, elles no tenen cap interés en tu. El que tu vulguis no té importància davant la seva indiferència."

"Home...", vaig mirar de raonar jo, una última vegada. "També podria argumentar-se a l'inrevés: que que elles estiguin interessades o no en mi no té importància enfront del fet que jo no vulgui fer-m'ho amb elles."

Ell va exclamar "Au, calla!", i va marxar.

Jo em vaig quedar sumit en una sensació estranya d'enorme irritació.

Sóc conscient del potencial d'una anècdota com aquesta, que em permetria reflexionar en aquest bloc sobre un bon plegat de coses. Podria parlar, per exemple, dels actes simbòlics als quals la realitat arrabassa el simbolisme. O, potser, de com els patrons d'acció i reacció no sempre són evidents i costa endevinar si primer va ser l'ou o la gallina. Si m'apures, podria parlar de tòpics típics com l'amor i el sexe, el sexe sense amor ("¡como experiencia vacía, una de las mejores!", que diria el Woody Allen) i coses d'aquestes.

Però no parlaré de res d'això, em temo.

Aquest post versa sobre l'amistat.

Uns deu dies més tard d'aquella discussió, unes hawaianes van menjar-se el meu amic estudiós de les formigues. No sé ben bé per què. A mi en un principi em va semblar un immoral acte de feminisme, i anava a enfadar-me, però vaig deixar-ho còrrer. Elles seguien fent-s'ho amb tots els (altres) que visitaven el poble i mai van tornar-se a menjar a ningú. I els turistes allí eren feliços i també les hawaianes i vaig decidir que es devia haver tractat d'un cas aillat.

Pel que fa a la pèrdua del meu amic... Bé, sempre ha estat així amb els que eren amics meus per raons històriques. No vull dir que sempre se'ls han menjat un plegat de hawaianes, sinó que sempre han acabat per deixar de ser amics meus.

Serà que la solitud, la rutina i la coïncidència no són una autèntica bona pasta amb la que formar relacions.

Com passava a l'institut.

Les bones amigues

2008-07-03T16:03:00.002+02:00

Us parlaré de les formigues, de les quals conec a hores d'ara tots els seus secrets, i sé què les complau i sé què les irrita, i què esperen fer a la vida i el que pensen quan ens veuen a nosaltres.

(Pensen "ecs...!", que és el que jo sempre penso d'elles.)

Al món hi ha tres-centes mil espècies de formigues, la majoria de les quals s'assemblen entre sí. D'aquesta multitud racial, a Hawaii s'hi allotjen més o menys la meitat. I allí, entre les palmeres i els salts d'aigua i les platges infinites (infinites perquè, bé, Hawaii és una illa i les platges la rodegen), les formigues tenen una característica comú:

Totes són antropòfagues. Totes mengen persones.

O era així almenys fins poc abans que arribés jo.

Als laboratoris on vaig alltojar-me, quatre cabanyes pintades de blanc, hi havia un munt d'entesos en les formigues locals. Mig científics, mig guerrers formidables, no dubtaven en endinsar-se en la selva per a seguir investigant.

Sovint, la selva és perillosa, però aquells homes sabien què es feien. Si es topaven amb les petitus penetrae, una espècie de formigues diminutes que se t'escolen sota la pell i des d'allí se't mengen els ossos, les cremaven amb les lupes que portaven. Si es topaven, en canvi, amb alguna enormus carnivorae, una d'aquelles que fan un pam i mig de llarg i que d'una mossegada t'arranquen un dit, les feien retrocedir amb els enormes matxets que duien.

Els estudiosos estaven immensament enamorats de les formigues, però després d'anys de sang, antenes escapçades, olor a cremat i dits tallats a mitja alçada, la relació havia perdut el romanticisme dels primers dies. Quan jo vaig arribar al campament, el cinisme flotava a l'aire i el despit amoròs emmetzinava la beguda. Era un lloc bastant horrible, en realitat. Recordo que els homes i les dones arribaven suats i malferits de la jungla i anaven directament al Gran Terrari que hi havia al bell mig del pati, i d'allà treien algunes formigues antropòfagues i les tallaven a trossets. Ho feien per crispació, perquè es sentien malament, i allò no feia sinó fer-los sentir pitjor.

L'amor que no et fa feliç és una bírria, pensava jo.

Per la meva banda, jo em vaig espantar quan em van mostrar la nova espècie de formigues, aquella de la qual n'hauria de tenir cura. S'assemblaven sospitosament a les petitus penetrae que m'havien mostrat i, tenint en compte que els havia enganyat al dir-los que coneixia moltes coses de les formigues, ni tant sols sabia com podria cremar-les amb una lupa. "La mentida fins al final", vaig dir-me, un clàssic crit de guerra, i com que ja estava allà a Hawaii i hi havia de restar un mes, vaig deixar que em duguèssin al terrari on tenien aquelles formigues desconegudes.

Quan vaig relliscar i vaig caure dins, vaig donar-me els ossos per perduts.

No em va donar temps de contar-les totes, però hi devia haver unes deu mil. Menudes i frenètiques, van pujar-me per tot arreu i van dedicar-se a còrrer pel meu cos. Mai no he sentit tanta angunia, però el terror l'eclipsava. Cridava, esperant el moment en que els insectes s'obririen pas a través de la meva pell per menjar-se'm ara la tibia ara el peronè, i al cap de poc temps el fèmur.

Cinc minuts després, però, no havien fet res d'allò, i jo començava a notar bastantes pessigolles.

El primer que van pensar els hawaians i els demès estudiosos de les formigues que s'havien reunit al voltant del terrari per contemplar la meva mort horrible era que jo devia ser un heroic domador de formigues. Això, o que tenia un gust molt dolent i les formigues no em volien. Però ben aviat van descobrir la veritat:

Aquella nova espècie no era antropòfaga.

No hi ha gaire més a dir. Les formigues van resultar ser d'aquestes que habitualment trobeu per casa vostra. Allí no tenien ni idea que existissin formigues inofensives, així que em vaig tornar de cop i volta en un autèntic entés. Però no és això el més rellevant del que va passar.

Els estudiosos de les formigues van enamorar-se d'aquelles noves formigues.

Des d'aleshores, si mai aneu a les quatre cabanyes pintades de blanc que són el laboratori, trobareu homes i dones jugant amb formigues. A mi segueix semblant-me una cosa anguniosa, però ja no hi ha ni sang ni antenes escapçades, i els estudiosos riuen mentre les formigues les hi fan pessigolles. Les petitus penetrae, i les enormus carnivorae, i totes les demès espècies de formigues assassines, habitants legítims de Hawaii, s'han quedat soles, amb la selva sencera per a elles.

Al final vaig acabar per aprendre el llenguatge dels insectes, i sé de bona tinta que estan tristes, perquè ja no mengen persones, i perquè les persones ja no les fan riure.

Però l'amor que és una bírria no és amor, i el que et fa feliç no mereix estudi.

O això és el que em va dir un dels hawaians científics, somrient ex-estudiòs de les formigues.

Patèticament, gràcies!

2008-07-02T00:01:00.004+02:00

Torno i totes les coses són si fa no fa en el seu lloc. Només el que ha quedat enrere i no tornarà, això sí que ho hem perdut, i les coses que abans que jo marxés no hi eren i ara em sorprenen com a novetats que són. Només això: la resta resta igual.

Menys mal!

Haureu endivinat que un mes a Hawaii dóna per a veritablement poc. Hi ha una dita, allí: "La selva és una jungla." La supervivència t'ocupa la meitat del temps. La monotonia, l'altra meitat. Les formigues, els hawaians i hawaianes i la caça de taurons ocupen una part de temps tan reduida que no pot contemplar-se en ningun percentatge que no inclogui decimals.

Perdoneu si parlo de manera retorçada.

Fa molt de temps que no uso el català per què m'entenguin.

Ara que sóc aquí, rependré el bloc. Hi ha algunes coses, poques, que vaig viure en aquella illa tropical i em faria il·lusió escriure aquí. No són anècdotes. Són més aviat bledes experiències hawaianes. Pel que fa a tornar amb les anècdotes, dependrà de les seqüeles. Després de tot (no voldria semblar grandiloqüent) un mes sencer a Hawaii pot matar-te.

I el que no et mata et fa més fort, però el que et mata et deixa mort.

De vacances a Hawaii

2008-05-30T03:07:00.006+02:00

M'haureu de permetre uns dies. Vaig fer-me passar per estudiòs de formigues, i s'ho van empassar. Ara em diuen que acaben de descobrir una nova espècie, i que si vull anar-hi a donar una ullada. Jo miro de no somriure murri (darrerament ho faig massa sovint) i els hi dic que sí.

És curiòs... Sempre he sabut que aniria a Hawaii.

I, en un milió de sentits, ara és el moment perfecte.

Allà, és clar, hi ha cabanyes, i els ordinadors no tenen connexió a internet, però ni que en tinguèssin podria passar-me per aquí. Al cap i a la fi, hauré d'estudiar les formigues, vulguis que no i, si tinc estones lliures, m'agradaria mirar d'aprendre a caçar taurons.

Torno de Hawaii dins d'un mes. El 2 de juliol. Fins aleshores, felices vacances, ni que sigui per a mi.

Deixeu-me que pengi un rètol davant la porta:

TANCAT PER NECESSITAT D'ESTABLIR PRIORITATS

No us passeu per aquí abans d'hora, que us trobarieu això buit. I siusplau, no us enfadeu. És una oportunitat única, compreneu? Marxo ara mateix. El taxi aguaita fora de casa, entre la foscor. Puc intuir l'avió, si m'esforço, ocult en la penombra de l'hangar on espera. Demà a aquesta hora seré entre verdor verge i un mar d'aigua cristal·lina.

Us trobaré a faltar.

Miraré de no pensar en vosaltres.

I vosaltres podreu fer el mateix amb mi.

El camí introspectiu

2008-05-11T19:34:00.017+02:00

He pensat de fer una cosa. Us obriré el meu cor. Vosaltres podeu donar-hi una ullada i, després, anar-vos-en tranquils a casa. Què voleu que us digui? Sou importants per a mi, i darrerament no se m'ocorre la manera d'expressar-vos el que sento. Si no sé gaire com escriure, m'angoixo i ho passo malament. Però l'altre dia, a la facultat de medicina, van parlar-ne i jo ho vaig trobar una gran idea.

Només espero que totes les classes de cirurgia a les que no vaig assistir mai (sóc filòleg, jo!) no fossin, en realitat, una experiència imprescindible.

Passeu-me el bisturí, va. Tenia pensat usar un cutter, però mai he tingut estoig. Corren per casa alguns, sí, és cert, però sempre estan rovellats, i s'ha de procurar ser higiènics. No estaria bé obrir-se la pell amb el mateix estri que he usat per tallar metall. Això, un bisturí. Pots pendre'ls a grapats en els laboratoris anatòmics i, si després els tornes, no es pot dir que els hagis robat. És com robar carícies. No sempre les robes: sovint les manlleves volent-les tornar.

Espereu, espereu, que em trec la samarreta. No en tinc tantes com per poder anar-les estripant. No, ja no em fan vergonya, aquestes coses. Si a vosaltres no us incomoda (i estem aquí per mirar-me dins el cor, no per passejar la mirada i riure-se'n), podem seguir fent. Diria que el cor el tinc a l'esquerra. Crec que faré la incisió... no sé, entre l'estern i el mugró esquerre. A partir d'aquí, ja gratarem endins. La veritat: l'última vegada que vaig preocupar-me per l'interior del cos humà, a aquest nivell, anava a sisè de primària.

I d'això en fa un munt de temps.

Au, va, sense pensar-hi, que si no no acabarem mai. Prèmer el bisturí i... espera! Espereu. L'anestèsia, l'anestèsia...! Que, ja ho sabeu, sóc molt sensible al dolor. No es pot jugar amb aquestes coses. Sí, és aquella xeringa. No, no m'espanten ni em fan por les injeccions. Sé que hi ha gent que en té fòbia. L'Àdolf, sí, per exemple. Home, a mi no és que m'encantin, però les suporto bé. Aquesta conté anestèsia local. Necessito estar despert mentre anem fent això. Quan era petit, em pensava que l'anestèsia local era la que feien en el mateix hospital, i la general la que duien de la Fàbrica General d'Anestèsia (o algun nom així). No entenia per què la gent considerava un avantatge que una operació pogués dur-se a terme, "només", amb anestèsia local.

Però sí, d'acord, divago. Som-hi.

No em pregunteu on vaig aconseguir-la. És difícil per a mi, que sóc del tot inexpert, mirar d'aconseguir drogues. Aquesta, en qualsevol cas, ha d'injectar-se a prop d'on ha de fer-se la incisió. Aquí, si, sobre el mugró mateix. A veure... Sí. Així. Vaja, la veritat és que aquestes coses sempre em fan més mal del que esperava.

Porteu el bisturí, va. Comptar fins a tres i fer-ho. Ho faig sovint i funciona. Un, dos... i tres. Veieu? Sempre funciona. I tampoc era per tant. A partir d'aquí, tallo la pell cap a l'esquerre. Una pell perfecte. M'ho van dir fa poc, i he decidit que és el segon millor afalac que he rebut en el que porto d'any. A vosaltres no us ho sembla, eh? No teniu ni idea de pells, tampoc. Ja m'agradaria veure la vostra de prop.

En fi.

Compte amb la sang. M'he tret la samarreta, però vosaltres aneu vestits i, segons diuen en una pel·li, la sang no marxa fàcilment. Vaja, i això esquitxa força. Però ja estem acabant. Potser utilitzant els dits, i si m'ajudeu, podem obrir l'esquerda de la pell. Estripar-la. Amb compte, amb compte. D'acord, ja està. Vaja, heu tibat un gra massa, eh? I no estaria de més que algú portès una baieta. Quina una estem liant. Sí, a mi també em mareja, tanta sang. De fet, em sento un pél indisposat, ara per ara. Però en fi, ja acabem. Aquesta mica de carn fora, té, sosten-la tu mateix i això ja estarà fet... Oh, mecatxis. Les costelles. Ara, no sé per què, em pensava que les costelles estaven darrere el cor. No, ja, me n'acabo d'adonar, no cal que m'ho digueu ara. A més, té tot el sentit del món: per això es diu caixa toràcica. No sé en què devia estar pensant. En fi, potser amb el pal d'aquella escombra... Sí, aquella. No sé, penso que si fem palanca... A veure: amb el bisturí no ho tallarem.

Va, porta.

Passo el pal per aquí... i a la de tres estirem, d'acord? Sempre funciona, ja ho sabeu. A la de tres. Una, dos... i tres.

I tres!

Au! Vale! Au! D'acord... ja està. Sí, ha costat, però jo no he dit que no hagués de costar. He dit que podia fer-se. I si esteu aquí és perquè voleu, eh? No em malinterpreteu: us ho agreixo. Us ho he dit al començar, sou importants per a mi. Si pogués escriure... si pogués haver parlat de qualsevol cosa... Però aquests dies, no em pregunteu per què, no puc. Au va, no us féu els innocents. Sous els primers a dir que l'anterior post era una bírria. No, no us disculpeu! Teniu raó. I aquest bloc, a mi, m'agrada molt. Volia posar-hi alguna cosa que valgués la pena. Si se m'hagués ocorregut, la hagués posat. Però com no...

Bé, us estic obrint el cor... Què més voleu?

I ja estem acabant. Tu, pots agafar això? Compte. Intenta que el costellam no es separi. L'hem deixat fet un nyap... Ja ho sé, ja ho sé, la idea de la palanca ha estat meva. No em queixo. Però almenys que no se't caigui al terra. Potser, amb tot, encara me'l podran tornar a enganxar de nou. Aquí ningú és metge. No parlem del que no sabem.

Sí, si ve la meva mare ara es posarà feta una fúria. No sabia que anèssim a embrutar-ho tot tant, de debó. Potser podriem haver-hi posat uns plàstics. Tot i que, en realitat, amb la inundació que estem provocant, més servei ens haguessin fet unes galledes. Per favor, per favor. No ens ajudes posant-te verda. Mira els altres: aguantant el tipus. És només sang: no fa cap mal.

I ja estem acabant.

Mira, apartem això (amb delicadesa, amb delicadesa!) i...

Veieu?

El cor!

Ara me l'obro. El bisturí de nou? Gràcies. Es curiòs com talla, eh, una cosa tan petita? Bé, una mica més i... ja està. Ha estat difícil, amb això que no para de bategar ni que el matin, però ja està. Si em deixeu un moment... potser amb les ungles... i... sí! Ja està!

El cor obert!

Bé, sí, són vísceres. Més sang, com si brollés d'una font, i carn vermella d'aquesta de l'interior de les persones. No sé què esperàveu... Figuretes i dibuixos? A vegades sembleu... Eh? Què? Ah, sí, aquí hi ha una cosa. Vaja... Bé, no... No esperava trobar-m'ho aquí. Potser en el cervell... No, prefereixo no parlar-ne. No, és que... no sé, no em ve de gust posar-me bleda. I aquests dies ho estic molt. Bé, ja veus què és, no? La figura d'una noia. Doncs això. Aquests dies han estat... especials per a mi. Gràcies a ella.

Què? Sí. Moltíssim.

Suposo que ja hauria d'haver-me imaginat que me la trobaria aquí...

Però... Eh! Ja està bé! No he vingut aquí a obrir-me el cor per a que em feu enrojolar! Ho he fet perquè aquests dies no sé què escriure, i em trobava trist i angoixat per aquesta incapacitat estranya. No sabia com parlar-vos del què sento i he pensat que així... Va, és igual, deixem-ho córrer. Marxeu, i fins la propera, quan ens tornem a trobar. Seguiré pensant en vosaltres.

I compte no rellisqueu.

La sang sempre és llefiscosa.

Felí, feliç

2008-05-07T19:58:00.002+02:00

Des que em dedico a rescatar gats (i m'hi dedico des de fa, com a mínim, alguns dies) m'he convençut d'una cosa: la majoria no són feliços. Potser us penseu que ho són, perquè ronquen, i ni tant sols cal que els acaronis gaire, i perquè no fan res més que dormir i menjar, i tenen una agilitat que els permet caminar per les parets, cap a amunt, com fa el Prince of Persia, i ningú dubta (els ocells no dubten) que desafiar les lleis físiques és una cosa que per força et fa feliç.

Potser us penseu que ho són, però no ho són.

Això no vol dir que no existeixin gats alegres. La Paula ho sap millor que qualsevol i, a més, la gata que tenen, la Bayles, és feliç com la regalèsia, i molt mànyega, a sobre. També el Gat de Cheeshire, és feliç. Però no estem parlant d'ells. Parlo de la majoria, de tots els gats amb que m'he topat per les nits, en suburbis i llocs en els que no voldrieu viure, dels gats amb els que he parlat, dels gats que volia convèncer, dels gats que, en definitiva, he mirat d'animar, tantes vegades, sense disposar d'arguments.

Com que les nits sempre m'han semblat excessivament grises per a feines de film noir (disculpes per l'expressió), se'm va ocòrrer que podia mirar de dedicar-me al rescat de gats durant el dia. Com que no són feliços, n'hi ha molts que deixen la llar, i a vegades tornen, capcots i recelosos, atrets pel menjar, però sovint es submergeixen tant en la misèria dels afores que ni volen ni poden retornar a la vida domèstica. Es fiquen en embolics. Es relacionen amb altres gats de dubtosa conveniència i rebaixadíssims escrúpols. A vegades, atrets per alguna felina fatale, fan bogeries, i després t'els trobes abandonats caçant ratolins en impulsos obsessius.

Així que, ajudar a la gent que ha perdut els seus gats, va semblar-me una empresa enriquidora.

Un cop (i en realtat explico aquesta part de la meva vida aquí, en el meu blog, per tal de poder-vos narrar aquesta petita anècdota -una part de la meva vida de la que mai hagués cregut que us parlaria... una part oculta de la meva vida, que se'n diu-), vaig recòrrer a la crida d'una dona gran, que vivia en un sisè pis amb un gat de set anys que havia desaparegut. La dona (que encara el considerava petit, juganer i infantil com quan tenia mesos) volia que el trobès, temerosa de les vivències que pogués viure al carrer.

"Ja sap com són aquestes coses", em va dir. "Es senten grans i rebels i de sobte marxen de casa. No hauria de preocupar-me massa, estic segura que tornarà de seguida, quan em trobi a faltar... però tinc por que no li passi alguna cosa, allà fora."

Abans de tenir temps de demanar-li una descripció de l'animal i llançar-me a la recerca, em va assaltar un dubte. Vaig encaminar-me a la porta del balcó i vaig sortir a fora: una terrassa petita, d'uns dos metres quadrats, surant al buit entre el no-res com si fos l'únic balcó de l'edifici.

A sota, és clar, milers de metres de caiguda lliure.

"Per on se suposa que ha escapat el gat aquest?", vaig preguntar-li jo, no gaire dolçament, a la senyora.

"Ja sap com són els gats: sempre s'esmunyen per on sigui", em va dir.

Aquella empresa concreta no la vaig acceptar: vaig anar-me'n a casa. Després de tot, quan portes prou temps, com jo mateix, rescatant gats, descobreixes que la major part no són feliços. A partir d'aquí no costa gaire imaginar-te'n de suïcides.

Malgrat això, penso que l'esperança sense fonaments pot tenir la seva gràcia. Si més no, les alternatives mai m'han semblat gaire millors.

Molt poc temps després d'això, vaig caure dins un contenidor de resiuds industrials en una fàbrica de residus i vaig sortir-ne tenint al·lèrgia als gats.

Què carai, està clar que trobaran la cura.

Llops i Vilatans

2008-04-22T11:51:00.006+02:00

Al meu voltant, tota la gent coneix el joc dels Llops i Vilatans (no la Belén, és clar, però ja li arribarà el dia), i la relació tortuosa que el joc ha establert amb mi. Així que no us resultarà estrany que us digui que, quan els meus amics van deixar de satisfer-me en el camp de les partides, a mi se m'ocorregués anar-me'n cap al casino.

Les partides de Llops i Vilatans es juguen fortes, allí.

El crupier fa de narrador i la sala està plena de fum, a causa de les fogueres. Homes i dones, cobrint amb les seves mans la targeta que els defineix, miren d'enganyar i no ser enganyats. Tothom, que la gent és molt llesta, vesteix allí bufandes que els hi tapen la boca, i ulleres de sol, i guants perquè no es vegin com els hi tremolen les mans. Molts són els que usen distorsionadors per a la veu, perquè no puguis notar-los-hi la por, i pocs són els que, quan són llops, gosen fer cap gest per assenyalar la víctima.

Només mouen les celles i, per a comunicar-se entre sí (i que ningú els escolti), usen la telepatia.

Allí és tot tan selecte, tan cerebral, i la lògica tan enrevessada i desprovista de proves, que vaig descobrir que la millor manera de jugar era fent-ho a l'atzar. Jo assenyalava el de la meva dreta i deia "és llop", i tenia més possibilitats d'encertar-la així que tots els demés amb els seus acurats anàlisisis de comportament. Una tècnica guanyadora.

La major tasa d'encerts aviat va donar-me prestigi, i les meves tries es feren llei: a qui jo acusava se'l linxava. Poc després, la meva fama va dur al director del casino a proposar-me en una partida oficial del campionat del món.

Tonto de mi, vaig acceptar.

Els jugadors del campionat del món no eren d'aquesta Terra. Hi havia endevins i mentalistes, mags i visionaris, mèdiums, genis, i psicòlegs amb dues carreres. En aquella nova sala seguia havent-hi fum, però les parets eren blanques sota llums fosforecents. La majoria dels jugadors, perspicaços, ni tant sols hi havien dut el cos, que fa sorolls extranys i tremola delator, sinó que havien portat només les seves ànimes, però no les ànimes despullades, és clar, sinó les ànimes darrere de bufandes, ulleres de sol, guants i distorsionadors de veu.

Jo, mecatxis, mai m'enrecordava de pensar en aquelles coses.

A la primera de canvi, i ni tant sols sé què vaig fer, van acusar-me de ser llop. Jo no ho era. Així que vaig dir que no ho era. Ells em van dir que amb allò no els convenceria.

"No sóc un bon convencedor", vaig replicar, simpàtic. Després van linxar-me.

Mentre espurnejava a la foguera a què m'havien lligat, em va venir al cap la llosa terrible d'una nova certesa.

No sóc un bon convencedor.

"Quantes vegades depèn la teva vida de que convencis a algú?", vaig preguntar-li al director del casino.

"Mmmmm... Dotze?" va dir ell.

"Com a mínim", li vaig respondre.

Però és possible que en realitat siguin moltes més. Convèncer a alguns de la teva innocència, convèncer a uns altres de la teva amistat. Convèncer de la sinceritat d'allò que sents i dius que sents. Convèncer de la teva decisió als que n'han pres una altra.

La vida depèn massa d'aquestes coses, al meu parer, i tot i que sembla que el moment no hagi d'arribar mai, quan arriba no pots escapar-te. Tant és que no tinguis ànima de conqueridor, tant és que siguis pacífic, o innocent, o sincer. Fins i tot els vilatans que són vilatans i no acusen acaben per ser linxats (sinó és, és clar, que els llops se'ls han cruspit abans).

Meravellat per aquesta revelació de les circumstàncies, insensible al ridícul, vaig exclamar:

"Les partides de Llops i Vilatans són com la vida!"

El director no es va deixar encomanar per l'entussiasme:

"Si això fos com la vida, ara estaries calcinat, reduit a cendres i, potser, fins i tot no parlaries."

I després va afegir:

"Però sé a què et refereixes."

Quan ja estava ben fet per fora i mig cru per dins, que sempre he cregut que és com més bo quedo, el director del casino va deslliurar-me d'aquell pal sobre la pira en flames. Va donar-me un munt de fitxes de dominó com a premi per consolar-me i em va dir "Jo de tu no tornaria" i jo li vaig respondre "És clar que no: no sóc un bon convencedor".

Tot seguit vaig anar-me'n a casa i vaig començar a organitzar una partida de Llops i Vilatans amb els meus amics per a... no sé, aquest dissabte mateix.

Feliç, feliç

2008-04-21T05:22:00.008+02:00

Ara, que sóc feliç, i un somriure estúpid em doblega els llavis, i ja no sento l'impuls de ser creatiu... ara, és clar, no em cal escriure més en aquest bloc. S'ha acabat. He assolit la finalitat de l'ésser humà, que és ser feliç, i no té sentit que em perdi pel brancam, mirant de fer coses.

(De què podria parlar, a més? Ja no tinc por de la mort, ni de la ceguera.)

No voldria que us sentissiu utilitzats... He gaudit l'experiència, i si mai hem arribat a sentir-nos acompanyats, els uns pels altres, això que n'haurem tret. Gràcies per haver-me permès abocar-vos els meus pensaments a sobre.

Ara sí: tanqueu la porta al sortir. Jo passaré la balda.

I moltes gràcies.

Només que... I això de les papallones? Vaja. No és que sigui feliç. És que m'he enamorat. Quina confusió més tonta.

Deixeu-me la porta oberta. Aviat em tocarà explicar-vos com em sento de trist.

Com llàgrimes entre els monos

2008-04-21T04:42:00.007+02:00

Jo, és clar, no tinc fills. El David Vernet sí els té. Fills, i una dona que l'ha fet madurar de pressa, tot i que també és cert que és un home de ja una certa edat. A mi m'agrada imaginar-me'ls, allà, tots junts a casa seva fent un sopar familiar, parlant de com els ha anat el dia, amb el David i la seva dona donant-se petons vergonyosos que fan enfadar els fills.

Quina escena familiar!

Per no haver només d'imaginar-me'ls, a vegades els acompanyo. Jo no parlo gaire i em limito a escoltar. Algunes vegades, fins i tot, li demano al David si puc tapar-me amb una manta. Així sento estar interferint molt menys en aquell ecosistema. Puc gaudir sense espatllar-lo.

Un dia, però, no em vaig poder estar d'intervenir. El David va dir no recordo què sobre allò de la gent que llança a l'espai el seu cadàver. Després, la seva dona, des de la cuina, li va cridar que hi anès.

Molt aviat, naturalment, els nens explicaven excitats què volien que els hi fessin quan es morissin. Jo em vaig treure la manta de sobre i m'hi vaig unir:

"Jo vull, jo vull..." vaig començar a dir "que m'enterrin!"

La nena petita em va mirar amb menyspreu, com si no haguès reparat fins aleshores en la meva presència. En favor seu, diré que jo acabava de sortir sota una manta.

"Però què dius!" va exclamar. "Que se't mengin els cucs! Ecs! I si t'enterren viu... No, no, que t'incinerin. Així et tiraran al mar i veuràs món."

"Però jo no vull que m'incinerin!" vaig queixar-me. "Jo vull que m'enterrin! Els cucs no els notaré, perquè, jo!, estaré mort. Però si algú, dintre de dos-cents anys, vol buscar-me, podrà anar a la meva tomba i saber que sóc allí."

La nena em va mirar no del tot convençuda. De sobte, em va treure la llengua. No vaig poder-ho evitar. Vaig agafar un pésol i li vaig llançar en tot l'ull. A ella, l'altre se li va fer ploròs. Va aixecar-se i va córrer cap a la cuina:

"Paaaaaaaaaapaaaaaa!"

Mentre esperava el meu càstig inevitable, l'altre nen, que s'ho havia mirat tot amb aire somiòs i actitud superior, em va mirar amb llàstima i va dir:

"Quina tonteria..."

Jo vaig arreplegar el bol de pèsols, però allò no devia acobardir-lo, perquè va seguir.

"La profe ens ha dit moltes vegades que el mono prové de l'home. Dintre de dos-cents anys, tots serem orangutans. No sé qui vindrà a buscar-te."

Jo em vaig quedar de pedra. "És clar", vaig pensar, "el mono ve de l'home".

I això que el meu pare m'ho havia dit, feia ja bastant de temps.

"Aleshores", li vaig respondre, "tu ets més orangutà que jo."

Aquell dia no em vaig quedar a les postres, ni a reconciliar-me amb la nena, ni a demanar-li perdó, ni a veure com el David i la seva dona els allitaven i els donaven un petó de bona nit per a després anar-me'n a casa. Em feia sentir estranyament sol el que la raça humana hagués d'estingir-se, així que vaig anar a fer un tomb.

Caminant, vaig topar amb un videoclub, i vaig pensar a llogar-me "El planeta de los simios". En comptes d'això, me'n vaig anar a casa i em vaig posar "Blade Runner".

El monòleg final del Rutger Hauer em va colpir més que mai.

És clar que "Blade Runner" és molt bona.

Deliris literaris

2008-03-30T23:07:00.005+02:00

No tinc cap amic que estigui boig. "Cadascú amb els seus problemes psicològics", dic jo a vegades, i tot i que això vol dir una cosa diferent en cada ocasió, i molt sovint no vol dir res, dóna per sentat que no hi ha persones boges. Hi ha persones, senzillament. I salvi's qui pugui.

Això no va per l'home que vaig conèixer a la presó, és clar, el dia que vaig passar-m'hi.

Aquell sí que estava sonat. No hi tocava, i ho dic entre calfreds i molt d'apreci. La realitat era per a ell un misteri irressoluble. La gent que l'envoltava, coses que no podia copsar. Era fàcil adonar-se: se li veia als ulls, vermells, plens d'estàtica i soroll, mal connectats al cervell, llançant espurnes. A mi em fascinava imaginar-me el seu cervell allí, surant dintre el seu crani, aïllat de totes les coses, parlant un idioma estúpid, ple a vessar, potser, de milions de neurones enfollides, homenets que ni tant sols podien entendre's entre ells.

El tipus tenia un company de cel·la, així els hi costava la meitat pagar el lloguer. Vaig parlar amb ell del seu amic boig. Vaig preguntar-li com havia anat a parar allí. "Va matar a un donant-li cops amb una edició en tapes dures de El Quixot."

"No siguis massa dur amb ell", va dir-me després, "jo mateix vaig carregar-me un tipus a cops de canonada... És clar que només pretenia deixar-lo inconscient."

"La intenció és el que compta, no és així?"

No vaig molestar-me a fer-li entendre que allò no volia dir el que ell creia. Sentia un cert rebuig per aquell tipus, i volia centrar-me en el pirat del seu amic. Vaig informar-me, documentar-me abans d'escriure aquest post. En realitat, era tot un assassí en sèrie. Abans que l'enxampessin s'havia carregat sis persones a cops de llibre. Em va semblar curiòs que en una ocasió hagués usat El Petit Príncep, però aviat vaig desencantar-me: aquella vegada també s'havia valgut d'un munt de puntades de peu.

"Un cop", em va dir el seu company de cel·la, "va carregar-se a un amb una edició de la trilogia del Senyor dels Anells en un sol volum. Va ser l'assassinat més net de tots: es va limitar a deixar caure el llibre sobre el cap de la víctima."

Aquell comentari sobre el Senyor dels Anells va ofendre'm, i vaig anar-me'n (que no escapar-me) de la presó. Mentre travessava el pati vaig trobar-me amb els ulls bogíssims de l'home sonat. Vaig preguntar-li com és que no estava en un manicomi. "Tant se val", em va dir ell.

"Em tenen aquí per la seguretat de les persones", va dir-me. "Menys mal", vaig respondre jo, "no m'agradaria trobar-te en un carreró fosc a l'anar a llençar les escombraries".

Ell se'm va mirar. No hi havia tanta estàtica als seus ulls.

"Entenc a què et refereixes", va fer.

Volia haver usat aquest post per parlar de la crítica literària, o per fer un homenatge a l'Àdolf, que d'alguna manera va profetitzar tot això, però el que se m'ha ocorregut al final és pensar que potser les persones no són responsables dels seus actes. Ni les boges que colpegen amb llibres ni les malvades que ho fan amb canonades. I tots nosaltres, que no som ni bojos ni malvats, potser tampoc siguem responsables de totes les petites coses: de fer ara això i ara això altre, de ara prendre aquesta decisió i més tard fer aquest petit acte malèvol.

Estem condicionats per nosaltres mateixos fins al punt de ser innocents.

Visca l'autocomplaença!

I menys mal de les presons.

Lliçons a cinquanta cèntims

2008-03-24T05:35:00.003+01:00

Jo sabia que queixar-se molt donava els seus fruits. I quan totes les persones del món, afartades de mi, van donar-me l'esquena, només van quedar els genis que concedeixen desigs.

Si et queixes prou sempre acaben escoltant-te, però és probable que no valgui la pena.

Tot va començar a anar malament quan va dir-me que ell, per la seva compta, només concedia un desig. Em vaig queixar que no fossin tres, com està clar que ha de ser, i ell va replicar que allò de concedir tres desigs ho feien els genis blaus, i que ell era un taronja tirant cap a vermell, i que si la seva mare, que era una gènia maragda, li havia fet prometre en el seu llit de mort que no seria com el blau del seu pare, no seria jo qui li fes trencar la promesa.

Anava a queixar-me de nou, i a preguntar-li com dimonis sumava els colors, quan vaig decidir deixar-ho estar, influenciat sens dubte per la mirada que em va llançar i la manera en com va fer petar els nusos de les seves enormes mans.

Vaig decidir concentrar-me en el problema de tenir un sol desig.

Primer de tot vaig borrar de la llista el clàssic, el murri desig de demanar-li mil desitjos. Vaig suposar que una cosa així només la demanes quan estàs molt a bones, que si no queda clar que és prendre el pél. I no em va semblar sensat fer empipar el meu nou amic.

Vaig borrar el desig d'atraure sexualment (i de manera irressistible) totes les noies, pensant, més aviat enganyant-me, que els excessos mai són bons. Vaig borrar el desig de fer que aquella noia (sí, aquella) s'enamorès perdudament de mi, confiant, a la desesperada, que jo mateix podria enamorar-la per mèrits propis. Vaig borrar, amb un nus a l'estòmac i sense consol possible, el desig que el geni em fes bilionari. I vaig borrar el desig de saber-ho tot, alleugerit d'haver vençut la meva curiositat punyent, sospitant que, saber-ho tot, aviat et du a voler oblidar-ho.

Després, mirant per sobre la meva espatlla, atent per si m'espiava algú, vaig tatxar de la llista els desigs filantròpics, sentint-me culpable però no prou com per a no fer-ho, i d'aquesta manera tan senzilla la humanitat es va quedar sense vacunes, pau o (el que és pitjor) una manera d'anar més ràpid que a la velocitat de la llum, la qual cosa la deixarà reclosa per sempre dins el Sistema Solar.

Un cop acabats tots aquests dolorosos sacrificis, la meva fulla de llibreta encara tenia dos desigs pendents. I em sentia incapaç de decidir-me.

"Què, em penses demanar alguna cosa?", va refunfunyar el geni.

“Dóna’m un temps per decidir-me, d’acord?” vaig demanar-li, sentint la pressió que exercia sobre mi una tria tan trascendental.

El geni va dir "d'acord, doncs", i va desaparèixer.

Des d’aleshores, és clar, ja no l’espero.

Tant de bo tingués anècdotes felices per explicar en aquest bloc.

En primera persona

2008-03-24T04:43:00.007+01:00

No fa gaire vaig tenir una oportunitat extraordinària que molt poca gent té al llarg de la vida. Vaig conèixer l’home que posa les franges negres a la meva existència. O, més aviat, l’home que es suposava que les havia de posar.

Parlo del format panoràmic. Del conegut 16:9.

Me’l vaig trobar en un bar i el vaig reconèixer de seguida, tot i que jo no l’havia vist mai. Diria que aquestes coses funcionen així: per instint. Cadascú reconeix el seu “encarregat de les barres negres”, que és el nom oficial del càrrec. Per a més indicacions, a més, el meu duia dos rectangles de cartró negre a sobre.

Vaig apropar-m’hi, completament il·lusionat.

“Vostè és el que se suposa que ha de posar-me les barres, oi?”

Vaig dir-ho sense retret, ho prometo. Però ell em va contestar: “Que potser vens a queixar-te?”

De seguida vaig veure que l’home estava begut. Tenia la mirada aquosa i la cara vermella, i estava repenjat sobre una muntanya d'ampolles. Se’m va caure l’entusiasme als peus. De fet, vaig sentir-me profundament defraudat.

Jo, que no m’enfado mai, vaig enfadar-me de sobte.

“Què si vinc a queixar-me? És clar que vinc a queixar-me! Tota una vida passant de tot, maleït sigui! I, mentrestant, jo he hagut de passar els moments trascendents de la meva vida amb el format 4:3 en que miro normalment! Els moments de cinema que he viscut els volia en format de cinema. Com tothom, què carai!

"Moments de cinema!", va exclamar ell. "No em facis riure! Abans d'aquesta puta merda de feina jo era director. Em deia William Seiter, i el que feia sí que era cine. I després, apa, aquí, a posar les franges negres del format panoràmic en la teva miseria de vida!

Indignat per aquelles paraules (i la situació en sí), vaig intentar interrompre'l, però ell no em va deixar. Va seguir protestant:

"Sense heroisme ni tragèdia! Que ni tan sols s'ha mort mai ningú que coneguessis, i tens vint-i-un anys, per l'amor de Déu!"

Jo no podia creure el que sentia. "Ui, perdona", vaig dir. "Ja miraré de carregar-me algú pels propers dies! Seràs incompetent... Hi ha hagut moments importants per a mi! Alguns depriments. D'altres tendres o feliços. Podries haver posat les franges aleshores. La primera vegada que vaig... estar amb una noia. Podries haver posat el format panoràmic, aleshores."

Ell em va mirar cruelment. Jo vaig enrojolar-me. "He de recordar-te", va dir, "com va anar? Perquè jo ho estava veient, i t'asseguro que no hagués posat barres a allò".

Vaig pensar que aquell tipus no entenia res. Que s'havia equivocat de feina. Vaig tranquilitzar-me, i vaig deixar de cridar.

"Saps?", vaig dir-li, "viure sense format panoràmic tampoc és tan dolent. Et fa la vida menys màgica, però així almenys no creus en vampirs. I potser, fins i tot, així (més crua i directa), tingui més encant."

Després vaig anar-me'n del bar aquell, sorprès que no hi hagués res més a dir. El tipus era un "encarregat de les barres negres" desastròs, però va estar bé conèixer-lo. No només per escriure aquí sobre ell. Penso, ara que proliferen les pantalles i els televisors panoràmics, que aviat no seran necessàries les franges negres. I no les trobaré a faltar.

Amb una cullereta de cafè

2008-03-19T00:01:00.016+01:00

Ara no sé on vaig escoltar-ho, però va ser no fa gaire. Una d'aquelles notícies que crida l'atenció. Un tipus havia contractat un dels serveis pioners en seguretat de què últimament es parla, allò d'un sistema que llegeix l'iris de l'ull de l'usuari com a mecanisme per obrir la porta d'entrada a casa seva. Suposo que el principal avantatge és que així no perds les claus. Els inconvenients... bé, és fàcil imaginar-se'ls. A l'home sobre el qual girava la notícia l'havien aturat uns lladres en el pàrking del seu lloc de treball, quan sortia de la feina, i (segurament perquè no els hi semblava gaire còmode haver d'arrossegar-lo amb ells) li havien fet saltar un ull. Desprès, tenint la deferència de no matar-lo, l'havien deixat lligat i amordassat en el mateix cotxe, i ells s'havien anat, globus ocular en mà, a saquejar el domicili. A l'home no l'havien trobat fins a l'inici de la següent jornada laboral, i aleshores ja no es sabia res ni dels lladres ni dels béns robats.

El quid de la notícia, però, no estava en la crueltat de fer saltar ulls sinó en la reacció que havia tingut la víctima: havia denunciat l'empresa de seguretat per no haver-lo fet adonar de les més que probables conseqüències que tenia contractar el seu innovador servei.

Em sembla que el jutge va donar-li a triar a l'home entre que li implantessin un ull biònic o que l'empresa acusada li donés diners per un valor del que li havia estat robat, i que el tipus havia triat els diners i el jutge havia exclamat "ahà! t'he pillat!", i que després d'allò l'havia deixat sense una cosa ni l'altra... però també és molt possible que això últim ho hagi somiat.

La raó per la qual explico aquí tot plegat és perquè va dur-me a parlar amb el meu dentista mentre m'extreia el queixal del seny, un home amb un pegat en un ull ("parche" per als amics) amb qui jo, en realitat, no havia arribat a parlar mai.

Recordo bé el diàleg, potser perquè va tenir lloc divendres passat mateix. Vaig preguntar-li com havia perdut l'ull, i ell em va dir que oblidant on l'havia deixat l'última vegada. Vaig preguntar-li que com es veia a través d'un sol ull i ell em va respondre que igual que en el Metal Gear Solid 3 quan el Naked Snake perd l'ull. Vaig preguntar-li si el Metal Gear Solid 3 era un dels millors jocs de la història o no i ell em va dir que sí, que ho era. Vaig preguntar-li si trobava a faltar la percepció espacial i ell em va dir que més aviat la simetria que s'ofereix als que et miren.

Vaig preguntar-li que què es sentia al perdre un ull i ell em va respondre "molta estima per l'altre".

Després l'anestèsia local va fer el seu efecte i només vaig poder fer balbuceigs ("eeeeeeeehhhh...!") fins que l'home es va cansar i em va tapar la boca amb una mà, vigilant no tapar-me també el nas. Em va deixar tancat en el meu propi silenci. I tot i que en el primer moment vaig limitar-me a reflexionar que ja sabia per què mai havia parlat amb el dentista aquell, els meus pensaments aviat van girar sobre el darrer que havia dit.

Realment, n'hi ha per estimar-se els ulls. I està clar que són molt fràgils. Un dia vaig somiar que trepitjava un munt de globus oculars, i se m'aixafaven entre els dits com si fossin grans de raïm. La por a quedar-se cec, a perdre les febles connexions que matenim amb la realitat, potser és la meva por preferida després de la por a la mort.

Tindrà raó el Dumbledore, i estarà equivocat el Voldemort, i serà cert que en aquesta vida hi ha pitjors coses que morir?

No, és clar.

De tota manera, però, i només per si de cas, jo he après a remenar el cafè utilitzant una forquilla.

Nostàlgia científica

2008-03-15T04:03:00.005+01:00

A la cinquena planta del que usualment s'anomena "edifici nou", a la Universitat de Barcelona, enmig de filòlegs i lingüistes, i aspirants a ser-ho i cansats de ser-ho, i tants tipus de persones com poden haver quan se'n reuneixen moltes, a la cinquena planta d'aquell edifici, dic, hi ha un laboratori.

Les raons que van dur-m'hi a mi tenen poc d'extraordinàries. Normalment, un cop a l'any, el professor de lingüística, un home panxut i bromista d'accent andalús, hi du els seus alumnes de visita. Tot i que això suposa poc més que pujar quatre trams d'escales, l'experiència és rebuda amb excitació entre l'alumnat. "Visita" recorda a "excursió", i "excursió" ens fa pensar en temps feliços, que la nostalgia està feta de móns imaginaris i les experiències viscudes no compten per a res.

Jo vaig decidir que preferia llençar-me daltabaix de la finestra del quart pis abans que acompanyar-los al cinquè, però a fora plovia, la voluntat va flaquejar-me i vaig acabar arrossegat per la massa. Sovint, el suïcidi és un recurs que pinta millor sobre el paper.

Una aura d'importància envolta ja fins i tot l'entrada a aquell món desconegut. En aquella ocasió, el professor va teclejar alguna cosa en un teclat alfanuméric, i la porta es va obrir, escoltant-se un soroll com de descompressió. Després ens vam adonar que havia estat el nostre propi sospir d'espectació, i que la porta s'havia obert perquè una dona vella sortia en aquell moment, i allò va limitar una mica tot l'efecte, però ja ens haviem quedat impressionats. A dins, les parets són blanques. El professor va entrar lentament, va anar fins a un penjador, i va posar-se una bata de laboratori.

Així, protegit de totes les substàncies químiques i núvols de fum tòxic que volguessin tacar-lo, s'assemblava molt a Déu, o això va dir un tipus, i el professor li va somriure displicent.

Dintre del laboratori, guiats per aquella mà sàvia, vam conèixer primer de tot el fonograma. Era un aparell en que un micròfon gravava la teva veu i després les ones acústiques es mostraven a la superfície d'una peixera. El professor va assenyalar el més gran de tots, un llobarro vermell, orgullòs, i va dir que es deia Max i que era molt valent (per no sé quina proesa que havia fet).

Després estava l'aglutinador. Era una mena d'aparell en forma de dentadura postissa, que et posaves a la boca. "Et mostra la posició que pren la llengua quan articules un so", va explicar-nos. Nosaltres, és clar, no vam mostrar gaire interés. "Serveix per aprendre a parlar amb la boca plena", va dir, intentant-ho de nou. "Plena de pizza, per exemple?", va apuntar una dona d'una trentena, alumna com tots nosaltres. "Ehm... sí, sí", va respondre el professor. Després d'això tots vam interessar-nos molt més per l'aglutinador, i alguns van ser prou agosarats per encabir-se'l a la boca.

Una mica contradit, el professor va deixar-se de petits aparells i va dirigir-se al que sens dubte més s'estimava. Era una cambra d'hiperfreqüència. Un entrava dins (habitacle cúbic de 2x2x2, vidre pol·limeritzat, revestiment de caoba, ja se sap: aquestes coses) i parlava, i l'aparell detectava la freqüència de cada so que el subjecte emetia.

Un parell d'alumnes van entrar a la màquina. Aquest cop no va caldre que ningú mostrès indiferència, ni que tractessin incorrectament l'aparell aquell. El professor va derrumbar-se tot solet. Va posar-se a plorar, a vessar unes llàgrimes enormes. Va posar-se a repetir un cop i un altre "això és un laboratori, això és un laboratori!". I jo, que no m'ho esperava pas, vaig compadir-me. Sense poder-ho evitar, empàtic com mai, vaig apropar-me a ell i vaig posar-li una mà a l'espatlla.

Ell se'm va empassar en una abraçada trencada.

"Això és física!", va exclamar, sanglotant-me sobre l'espatlla.

"Sí, és clar, és clar", vaig dir jo, entendrit malgrat tot. Algunes noies se'l miraven amb aire maternal. Dos o tres nois em miraven horroritzats. Jo no ho estava menys. M'imaginava la vorera que hi havia davant la façana de l'edifici i em lamentava que en aquells moments no estiguessin desenganxant el meu cos amb un rasclet. Hagués estat força més anònim.

"Els hertzis, els hertzis...", seguia plorant l'home enorme, "són una unitat complexa de física! Complexa. Molt complexa!"

"Oh, i tant que sí", vaig fer jo dolçament, "són segons elevats a menys 1... Hi ha una magnitud més improbable que aquesta?"

"Això, això!", va fer ell, pletòric, però ofegant-se en llàgrimes encara, "segons a la menys 1, segons a la menys 1... Més improbable, eh? Eh?"

I tot d'una, bruscament, el professor recuperà el domini de si mateix. M'apartà d'una empenta, mormolà que allò li passava a vegades i es marxà. M'havia deixat xop de llàgrimes. Jo em vaig mirar unes noies mentre el somriure maternal se'ls tornava una expressió de fàstic i vaig lamentar haver volgut ajudar a aquell pobre home, sobretot si havia de ser a canvi que em prenguessin per gay, un equívoc que sempre té conseqüències punyeteres. Però bé, com a consol, almenys, em quedava saber per què l'havia ajudat. Saber que havia intentat ajudar-lo perquè havia comprès el seu mal. Perquè l'havia entès completament.

Mentre marxava jo també de la Universitat, content que les classes haguessin acabat abans aquell dia, vaig estar-me preguntant quina ciència devia haver intentat estudiar l'home abans de fer-se professor de lingüística, o si era que no havia gosat fer una d'aquelles carreres. Abans de sortir per la porta, però, vaig entrar a la recepció, vaig agafar un d'aquells formularis de suggerències per millorar la Universitat i vaig omplir-lo.

"Més bates blanques al laboratori del cinquè pis, si us plau, i algun aparell que a més a més de produir so tingui llumetes, i alguns interruptors més".

Després vaig anar-me'n cap a casa més tranquil i satisfet.

Sexe, alcohol i rock'n'roll

2008-03-15T03:22:00.013+01:00

Al final, el meu professor d'autoescola es va morir. Ningú no s'ho esperava. Dic "al final" perquè la gent mor al final, i és cert que això està molt bé, que és lleig deixar les coses a mitges.

Van dir-me que li havia fallat l'armilla salvavides.

Jo no sabia res, d'allò que tots tenim una armilla salvavides sota la cadira en que ens asseiem. Almenys, no fins que no vaig llegir-ho en un bloc proper, benaurada informació suplementaria. I tot just quan no feia ni tres minuts que m'havia assabentat de l'existència d'aquells (com ho anomenaven?) "àngels de la guarda", va i el meu professor d'autoescola s'estavella contra un pas de zebra, travessa el parabrises, surt volant un munt de metres i aterra sobre el seu crani.

Després em truquen i me n'assabenten, ves a saber per què.

Això va passar ahir mateix. Aquesta matinada m'ha trucat una noia que jo no coneixia, però que ella a mi sí (n'hi ha per avergonyir-me, certament) i m'ho ha explicat de nou. Tampoc em pregunteu el perquè d'aquest nou interès per informar-me. Estava trasbalsada, és cert, i no sé què m'ha dit que li han fet reconèixer el cadàver, però no pot haver dit justament això perquè hagués estat ridícul.

M'ha confiat, però, que no és que al profe li fallés el salvavides ("ah... ja em costava de creure...") sinó que ell mateix se l'havia tret, l'havia llançat a les escombreries, o al mar, que és el seu propi medi, o no se sap gaire bé què n'havia fet, però que no el tenia amb ell, sota la cadira del cotxe, i que se sabia que se n'havia desfet voluntàriament. Això, òbviament, explica moltes coses (poca gent no sobreviu a un xoc amb un pas de zebra), però m'ha deixat amb la nova incògnita de per què algú faria l'estupidesa brutal de prescindir de l'armilla. "És més", li he dit a la noia per telèfon: "espera un moment". I després, és clar, he palpat sota el sofà en el que estava assegut, i he notat l'armilla, en la seva funda impermeable, i fins aleshores no he tornat a respirar tranquil.

"Per què creus que devia fer alguna cosa així?" li he preguntat després, parlant com si conegués de tota una vida una noia que no coneixia de res.

I ella ha sospirat dolçament i ha dit alguna cosa així com que era un gran home. Alguna cosa així com que era un "graaaaaan" "homeeeeee".

Maleïts professors d'autoescola. Enteneu-me, acaba de morir: és una gran persona, però tot i així una cosa no treu l'altre i als professors d'autoescola algun ent sacríleg els hauria de maleïr. La seva perfecció, d'això n'estic segur, puja l'entropia còsmica que dóna gust, i després no hi ha qui mantingui l'equilibri, i per cada professor d'autoescola que es gradua en la selecta escola de professors d'autoescola, un home gris ha d'esdevindre un criminal terrible. Però són herois, això no pot negar-se, i saben de tot i són empàtics i tenen accès permanent a noies bufones.

Potser quan estàs a la volta de tot has de desfer-te de l'armilla salvavides.

He penjat la noia, tot d'una, deixant-la a mitja explicació de les paraules d'amor senzilles i tendres que el professor solia dedicar-li, de cop i volta corprès per la idea que acabava de tenir. He abaixat la mà sota el sofà i he tocat l'armilla. L'he tret d'on era i m'he apropat amb ella a les escombraries.

I de sobte m'he enrecordat del de sempre, carai, que té nassos com me n'oblido de vegades quan és tan fàcil de tenir-ho a la memòria i difícil treure-m'ho del cap: això d'estar enganxat a la vida. I que segurament és als professors d'autoescola i a les demès altes persones als que els hi pertoca desfer-se dels seus salvavides i tenir vides salvatges "que tinguin gràcia".

A mi doneu-me totes les armilles salvavides que a la gent li vingui per rebutjar.

Després m'he anat a dormir.

Mentre conduia sense carnet del menjador a l'habitació de casa meva, m'he enrecordat del que fa poc em va dir una companya de la Universitat sobre com devien ser les festes modernistes que organitzava Rossinyol. "Sexe, alcohol i rock'n'roll", va dir-me, i jo li vaig preguntar enriolat "i les drogues?" i ella em va respondre "què?", i jo vaig pensar aleshores que, bé, mira, és igual, així almenys la cosa rima.

De viatge a Brasil

2008-03-02T20:36:00.009+01:00

Quan vaig acabar-me el Harry Potter, vaig tenir ganes de posar-me a plorar. No hi ha gaire maneres de fer front a una buidor com aquella. Suposo que he arribat a posar massa de mi en cada una de les lectures que he fet. Arribat a un punt, la meva pròpia vida sembla carent de sentit al costat de la vida (empaquetada i dolçament encarrilada) del Harry Potter i els seus amics. Fins i tot les desgràcies que pateixen semblen menys desgràcies.

La dimensió dels llibres es troba allunyada la distància justa.

Amb la vaga sensació que aquesta colla de sentiments tenien alguna cosa de poc afavoridora, vaig mirar d'amagar-les a l'opinió pública. Dues setmanes després de no respondre al telèfon, però, i amb les peticions d'entrevistes acumulant-se al meu correu, vaig veure que contenir-se no era tan fàcil. Així que vaig recòrrer, és clar, a la solució de sempre.

Hi ha un tipus al que li pago vint euros perquè no expliqui els secrets que li confio.

És un home simpàtic, bastant obert, almenys pel treball a què es dedica. I tampoc és que es guanyi molt. Jo li dono vint euros per guardar-me els secrets, l'Òscar Martorell li en dóna trenta perquè faci el mateix amb els seus, i la Irene (Irene Nosequè) li dóna dotze perquè converteixi en secrets alguns coneixements de domini públic com el punt d'ebullició de l'aigua. L'altre dia vaig assabentar-me, però, que l'Òscar li dona a vegades quinze euros de propina si el que fa deu dels secrets que jo li explico el converteix en rumor, però tampoc puc queixar-me, perquè jo vaig prometre-li al tipus que li doblaria el sou si convertia l'existència de la Irene en una endevinalla. Tot i així, ell això no ho farà mai, perquè al traïdor li agrada la Irene (murri!), i encara li desvela els misteris a preu de majorista, amb la qual cosa crec que jo sóc el més maltractat dels seus clients (com em fa notar l'Òscar, tot traient-me la llengua, cada cop que ens anem a sopar els quatre).

L'altre dia, doncs, vaig quedar amb aquest traficant d'informació i vaig dir-li "quan vaig acabar-me el Harry Potter vaig tenir ganes de posar-me a plorar". Immediatament vaig sentir-me més alleugerit. Però l'home se'm va quedar mirant d'una manera curiosa. "Què?", vaig preguntar-li, ja sabeu, una mica cohibit.

"I per què no vas plorar?", va preguntar-me ell.

Era una bona pregunta. Sovint penso que una pregunta és bona només perquè no se m'ha ocorregut plantejar-me-la a mi. Vaig murmurar alguna cosa extranya ("no volia... no crec que estigués bé...") i després vaig topar amb la resposta: perquè no havia pogut!

Òbviament, vaig indignar-me. Trobo que sóc una persona prou capaç de fer un bon plegat de coses. I ara resulta que ni vaig ser capaç de plorar a l'acabar el Harry Potter, ni amb el final del Metal Gear Solid 3, ni amb l'escena aquella de Blow que...

Dos dies després, per un recomanació desinteressada del traficant que va costar-me vint-i-cinc euros, estava a l'oftalmòleg. Sóc tan susceptible com qualsevol a la vergonya, així que anava d'incògnit. Vaig treure'm les ulleres de sol quan la metgessa va demanar-me que llegís les lletres d'una paret, però la gavardina me la vaig deixar posada. I quan, després d'un munt de proves, la dona m'estava receptant unes ulleres sense vidres, vaig exposar-li el meu problema.

"Hum", vaig fer. "Últimament m'he adonat que no sóc capaç de plorar."

Ella va mirar-me amb la mirada desconfiada que es dirigeix als que apunten amb un arma l'hostatge que retenen. Vaig endolcir la meva mirada. Vaig endolcir-la més. Al final, la metgessa es va compadir i va demanar-me que li deixés veure els llagrimals. No he sabut valorar mai fins a quin punt són íntims o no els llagrimals d'una persona, però era una doctora, i no tinc recança a l'hora de lliurar-me en mans d'un expert. Sense gaires cerimònies, vaig engrapar-me els llagrimals i vaig mirar de llançar-los-hi a ella.

No comptava, però, amb que estan enganxats a la cara per uns fils diminuts. Els fils van arribar a tibar-se el màxim, i després les dues boletes vermelles van rebotar de nou cap a mi.

La dona va agafar-los abans que em xoquessin amb els ulls.

"Els llagrimals estan enganxats a l'ànima de les persones", va dir-me ella amb un somriure, i jo no vaig saber interpretar si allò era un acudit, una divulgació científica o l'axioma fanàtic d'alguna religió, però com que tenia part de mi a les seves mans, vaig tornar-li el somriure, per si de cas.

Els va examinar un moment, i va tornar-me'ls. "Estan bé", va dir-me.

Quan tornava cap a casa, va semblar-me que era natural que tingués els llagrimals bé. Tampoc no és que no hagi plorat mai. Quan era petit, van pegar-me un cop de puny en una biblioteca i, un parell d'hores després, vaig desfer-me en llàgrimes. També, fa algun temps, vessava un munt de llàgrimes en estúpides baralles amb el meu germà o la meva mare.

Al final vaig decidir-me per postular alguna teoria. Era aquesta: "només plores per tonteries, tu". I crec que és cert. Les raons trascendentals i els sentiments que em toquen fondo, ves per on, m'assequen els llagrimals. Quina bírria! I l'Òscar deia alguna cosa així com que no tinc sentiments.

A l'arribar a casa, vaig trucar al tipus aquest que em guarda els secrets. Vaig quedar amb ell a un bar proper. Vaig donar-li vint euros. Vaig apropar la meva boca a la seva orella, mantenint una distància prudent, i vaig mirar, inquiet, a banda i banda, per si algú ens espiava.

Vaig agafar aire.

"M'agrada autocompadir-me", vaig murmurar.

Després vaig anar-me'n a sopar amb aquest Òscar i aquesta Irene i, a hores d'ara, els quatre seguim sent bastant amics.

La falta de fregament mou el món

2008-02-19T16:34:00.003+01:00

Els "món petit" eren unes joguines amb les quals jugava el meu avi, sobretot a l'etapa final de la infantesa, i que va abandonar a l'entrar a l'adolescència (també hi tenen alguna cosa a veure la guerra i la posguerra, i la fam i l'exili, però deixaré tot plegat com a "motius addicionals"). Eren petites esferes de goma flexible, com una d'aquestes pilotes anti-estrès que un aixafa i tantes vides han salvat (o això es rumoreja) i tant plaer aporten. Els "món petit", a més, tenien dibuixat un mapamundi a la seva superfície, com si fossin petits globus terraquis.

Els adults els compraven als nens perquè aprenguessin geografia, i els nens els usaven per jugar a fer veure que eren extraterrestres gegants que devoraven planetes.

Molts anys després que el meu avi jugués amb aquestes joguines, però no tants com per a que se'n sentís nostàlgic d'aquella època, va ocòrrer el que el meu avi ha passat a anomenar "Escàndol dels Món Petit". Per aleshores no haviem nascut ni jo ni la meva mare, o sigui que el que explico ho explico sense haver-ho viscut, però el meu avi ho va viure i fa res m'ho va explicar, i jo me'l crec i crec que també us l'hauríeu de creure.

Sigui com sigui, sempre he pensat que "escàndol" és una paraula una mica massa forta. El que va passar un bon dia, senzillament, és que a algunes cases els "món petit" es posaren a vibrar. O a moure's. Alguns rotaven sobre si mateix. D'altres flotaven a l'espai, recorrent òrbites al voltant de la làmpara del menjador. I això espantava a algunes mares i torbava a força nens.

És a això, al que ell anomena escàndol.

Diu el meu avi que a la gent li indignava que es mogués una cosa que se suposava inerta i exempta de cap enginy que la permetés moure's, i jo crec que puc imaginar-me l'escena. Però al final va descobrir-se el què, i la sang no va arribar al riu. Les esferes, tan pintades de terra i mar, tan còsmicament el·lipsoides, sintonitzaven de tal manera amb el concepte de Planeta Terra, de món, que senzillament van passar a moure's a conseqüència de les mateixes forces.

T'apropaves enamorat a un "món petit", i aquest es posava a botar. Hi apropaves un bitllet de cinc pessetes (diu el meu avi que hi havia bitllets de cinc pessetes, i això és l'únic que no m'he arribat a creure mai), i semblava que ballés. Posaves al costat d'un "món petit" algú excitat, o un objecte que desprengués excitació sexual (la pobra pornografia de què disposessin aleshores), i començava a sacsejar-se quasi amb fúria. I si estaves al seu costat i t'esfereïes pensant en la mort, l'esfera sortia disparada com si es tractés d'un obús.

És clar, jo li he preguntat força cops al meu avi si ell va veure ocòrrer res de tot això, i ell diu que no, que només va sortir a les notícies, però he acabat entenent que tampoc té res de rar que els seus "món petit" mai es moguessin. Després de tot, quan era un nen, el meu avi ni tenia diners, ni temia la mort, ni pensava en el sexe. I ell mateix reconeix que de nen era massa egoïsta per estimar-se ningú.

Vol dir això que només els adults mouen el món?

No crec que pugui fer-se cap reflexió entorn el que explica el meu avi. Sí és cert, però, que m'hagués agradat que arribés fins a mi una d'aquelles joguines, perquè hagués estat edificant fer alguns experiments (i mirar què passava, per exemple, si t'apropava a un "món petit" amb desigs de venjar-te d'algú). De tota manera, el meu professor de física ens explicava que la Terra es mou al voltant del Sol per inèrcia, com qui diu, perquè l'atracció gravitatòria que exerceix el Sol atreu el planeta cap a ell, però això només modifica la seva trajectòria tot fent-la circular, i el fet que la Terra segueixi avançant és perquè va ser impulsada així al principi i des d'aleshores cap força oposada no l'ha feta aturar (ell anomenava a allò "caure amb estil").

És a dir, que és el fet que el món es mogui a través de l'espai, on no hi ha fregament, el que fa que es mogui, i que el fregament és l'única cosa (si no tota l'entropia del còsmos) que deturarà el planeta.

L'inèrcia mou el món.

Jo crec que és un pensament alentador (la física sempre és un bon refugi), però xoca frontalment amb el que va passar fa tants anys amb els "món petit", i tota evidència és evident, o això diu el meu avi, però ho diu en castellà.

Algun dia li preguntaré, al meu antic profe de física, com és que la terra rota sobre un eix.

No tan amoroses

2008-02-17T05:01:00.003+01:00

"Novel·les amoroses i morals." Aquest és el llibre que havia d'anar a buscar a la biblioteca, per l'assignatura de "Català del Renaixement". No és que m'entussiasmès. Les novel·les amoroses sempre fan sentir-me sol, i les novel·les morals, mala persona. A més, al segle XVII el català no era com ara. Estava desfasat. Les vocals neutres es pronunciaven com "a" obertes. I d'altres coses que us costaria imaginar.

Tanmateix, com no sóc una persona que contradigui el professor, i el de Renaixement és un homenet simpàtic i apassionat de la seva assignatura, vaig anar a buscar el llibre amb intenció de llegir-me'l. Però, és clar, va haver l'errada habitual: vaig agafar el que no era.

Les biblioteques, quan m'hi deixen entrar, em posen nerviòs. I, en fi... També és culpa de l'homonímia.

"Novel·les amoroses immorals", que vaig agafar per error, ha resultat ser un grandiòs descobriment. Me l'he llegit d'una tirada des d'ahir al matí fins ara, i vull deixar un comentari aquí. Les històries que s'hi expliquen són... potents, però no només és això. D'acord, m'ha entussiasmat especialment la novel·la en que es declaraven el seu amor un botxí i una bruixa, i m'ha entendrit fins a les llàgrimes més bledes la d'un nen i una nena medievals que es casaven als sis anys per designi de les seves famílies i resultaven ser feliços (no respectar la infelicitat dels matrimonis pactats era un comportament titllat, en aquella època, de desprovist de tota ètica). Si us he de ser sincer, fins i tot m'he ruboritzat amb una novel·la, força explícita, que narrava la relació d'un cargol amb una femella. Però, tot i així, "Novel·les amoroses immorals" és un llibre més valuòs que un simple recull de novel·les en català del segle XVII.

Els seus apèndixs són una autèntica font de coneixement.

Ara sé que hi ha dos-cents tres casos de possibles relacions amoroses immorals, i que jo encara en tinc pendents dos-cents dos tipus. Tot i que no estic segur de poder-me enamorar d'una gallina (relació amorosa immoral # 127), i per més que hagi d'admetre que mai podré comprar-me una noia usant camells (relació amorosa immoral # 98), hi ha d'altres en les que penso posar-me a treballar de seguida.

Així, si m'esforço, abans de morir potser puc haver-me casat amb una noia que només conegui pel xat (relació amorosa immoral # 160, és un llibre del renaixement molt avançat al seu temps, després de tot) o, fins i tot, casar-me amb el convenciment de no voler tenir fills (relació amorosa immoral # 150). Encara sense haver-me de casar, disposo de la possibilitat d'enamorar-me d'una noia bellíssima i estúpida (relació amorosa immoral # 2). I si, quan em faig vell, encara crec no haver abastat prou d'aquestes relacions immorals, em quedarà, potser, el seduir una noia que tingui la meitat de la meitat de la meva edat (relació amorosa immoral # 49) o el morir-me d'amor (relació amorosa immoral # 100).

No vull quedar-me amb una sola com fins ara, amb la # 203, a més, que és força trista (estimar qui no t'estima), i ni tant sols és una relació per més que el llibre digui que és immoral i és amorosa.

Però, en fi, "Novel·les amoroses immorals" és una gran obra i la recomano. En realitat, la Decadència va ser una fructífera època de la literatura catalana i, tal com diu el meu professor, no es mereix pas aquest nom. Per sort, existeixen les biblioteques, i si no hi ha un cartell de "Es busca", amb la vostra cara, enganxat amb cel·lo a l'entrada, podreu agafar llibres que en parlen, i informar-vos-en millor.

Puresa cardíaca

2008-02-14T19:35:00.002+01:00

El més sorprenent de la màquina d'enamorar persones que tenia patentada un amic meu (un que vaig fer a l'autoescola) era que enamorava de debó. Ell, però, li restava importància. Deia que la seva màquina d'enamorar persones patia del mateix problema que la màquina de fer somiar persones que havia inventat uns anys abans: no servia de res.

La màquina de fer somiar persones era de la mida d'una caixa de xiclets i havia de posar-se sota el coixí. Si el tenies encès, i l'aparell tenia piles, aquella nit somiaves entre mil vuit-centes i mil nou-centes vegades.

Només que després no recordaves haver somiat.

A mi m'agradava, senzillament, la manera que tenia el tipus aquell (va demanar-me que el conservès en l'anonimat), la manera que tenia, dic, de prendre's l'amor. Ell no deia, com el Pol, que l'amor és qüestió de química, potser perquè no desprenia tanta abundància de feromones com per a que li convingués aquesta idea. Deia, com jo mateix argumento sovint, que l'amor és una qüestió d'auto-suggestió.

I ell tenia, i jo no la he tingut mai, una màquina que reafirmava la seva tesi.

L'únic que vaig arribar jo a fer de similar un cop fou la màquina de valorar videojocs que vaig construir per tal de confirmar la meva teoria que el Metal Gear Solid 2 és el millor joc del món. Malauradament, la màquina es va enamorar de la meva GameCube i va perdre la imparcialitat i, al final, van marxar plegades, i com que això va ser poc temps després que jo em trenqués el peu trepitjant un comandament de GC, em va semblar bastant bé, perquè a més s'anaven de viatge a Japó i crec que allí anaven a conèixer el Miyamoto, que a mi en realitat ni fu ni fa però que a la GameCube, pel que la màquina de valorar videojocs va explicar-me, li feia moltíssima il·lusió conèixer.

Però no estava parlant d'això...

Parlava de la teoria de l'autosuggestió en l'amor, de la manera en com la màquina del meu amic confirmava aquesta tesi, i del fet que ell creia que el seu invent era tan estúpid com la màquina que et feia somiar entre mil vuit-cents i mil nou-cents cops.

Suposo que el quid de la qüestió recau en que la màquina d'enamorar persones es tancava per dins, i la porta s'obria cap a dins, també. Era una cabina amb forma de càpsula, ampla (hi podia entrar qualsevol persona, de la mida que fos), però la balda estava a la part interior i la porta s'obria cap a tu. Si volies tancar-te allà dintre, cap problema. Fins i tot era possible que darrere dels seus vidres poguessis sobreviure a una explosió nuclear (o això deia el meu amic, i no se què del pepsiglass). Però si el que volies era tancar allà dins a algú, aleshores ho tenies magre. L'únic dia que vaig arribar a anar a casa del meu amic aquest (un no estableix tants lligams, amb els seus companys d'autoescola), vaig veure que tenia tancada a casa seva una noia que li agradava (segrestada, simplement, no us penseu ara que li feia coses dolentes). Doncs bé, el pobre tipus, i jo vaig ajudar-lo durant un parell d'hores, va intentar tancar-la dins la màquina un milió de cops. Però la balda estava dins, amb la qual cosa no podiem tancar-la, i la porta s'obria cap endins, amb la qual cosa no podiem posar una cadira enfront la porta per tal que no pogués obrir-se. La millor ocurrència que vam arribar a tenir fou la de col·locar tires de cel·lo en tot el perímetre de la porta, però ella la va obrir sense gaire complicacions.

Va fer-ho amb un somriure murri a la cara. Crec que la noia es divertia força amb tot allò.

Al final se'ns va ocòrrer que l'única solució era emparedar-la amb ciment o silicona, però al final el meu amic va raonar, molt encertadament, que després costaria molt de treure-la, i que no li servia de res que la noia se l'estimés si havia de quedar-se atrapada allà.

Després va alliberar la noia i aquesta se'n va anar contenta, fins i tot alleugerida, perquè crec que havia quedat amb algú a quarts de déu i ja eren ben bé tres quarts de nou.

Els següents dies que vaig trobar-me el tipus a l'autoescola, que van coïncidir amb els dies justament abans que jo abandonès l'objectiu de treure'm el carnet (ja en parlarem un altre dia), el tipus va seguir reflexionant sobre l'amor i com un, en el fons, i potser no sigui trist, decideix enamorar-se. "És com la màquina (deia, posant-se metafòric): pots posar-t'hi dins però no t'hi poden posar. I aleshores... serveix d'alguna puta cosa?" Ell usava paraulotes en les seves reflexions, que jo no les utilitzo mai, però vaig haver de concedir-li que no, que més aviat servia de poc.

Un bon dia no va tornar a aparèixer, i un cop ha passat prou temps, escric el post que ja vaig comentar-li que escriuria. El que jo sempre he cregut és que la gent s'enamora perquè vol, tot i que no se n'adoni, moguda per interessos, per comoditat i per sentir-se estimada. No crec que sigui una cosa massa impura, que l'auto-sugestió tingui res de dolent. És com funcionen les coses, només.

I poc després, vaig construir la màquina que et dóna la raó, i aquesta m'ho va confirmar.

Descens a l'èxit

2008-02-13T01:02:00.000+01:00

Que pujar escales glorifica les persones, és una cosa sabuda des d'aquí fins a Lapònia. Allí tenen ascensors, però van endavant i endarrere en comptes d'amunt i avall, i el pujar escales és essencialment inevitable. Aquí, és diferent. Tens l'opció de la tria. Els éssers excepcionals i les altes persones prescindeixen d'ascensors i escales mecàniques i pugen a peu. Hi ha motius mèdics, morals i divins per a prendre aquesta decisió.

Tot això, és clar, du a una pregunta no retòrica:

"Si pujar escales en comptes de pujar en ascensor glorifica una persona, baixar escales en comptes de baixar en ascensor... glorifica... ni que sigui... una miqueta?"

Un té dret a saber el lloc que ocupa a la vida.

Conèixer les persones

2008-02-05T00:55:00.001+01:00

Sol ocòrrer (i no m'agrada parlar de mi), que quan alguna persona m'atura pel carrer i em demana alguna cosa, la resposta em surt de la boca dues octaves més aguda del que és habitual.

He arribat a la conclusió que totes aquestes persones, arran d'aquesta primera impressió fugaç, creuen que sóc, en major o menor mesura, estúpid. I tampoc és que m'importi, perquè no hauria d'importar-me, però...

Dóna per pensar en les primeres impressions.

Sempre he cregut que sóc una persona malaurada en aquest aspecte. L'altre dia vaig anar al metge perquè em feia mal el genoll, i un cop allà vaig adonar-me que no sabia quin genoll em feia mal. Havia estat tal la meva preocupació per trobar la clínica, per saber què dir a la conserge i per enrecordar-me de donar-li la targeta de l'assegurança, que, senzillament, la preocupació pel meu genoll adolorit va diluïr-se.

Vaig descobrir que no sabia quin era el genoll que em feia mal trenta-sis segons abans que el metge em cridés a la seva consulta.

Per si us esteu preguntant l'orígen d'aquest dolor efímer, us diré que va ser un cop entussiasta i enèrgic que vaig endur-me xocant contra un pal metàlic d'aquests que sol posar-se perquè els cotxes no trepitgin la vorera. La col·lisió va ser espectacular, ridícula i dolorosa, i em va produïr la crosta més sangonosa i desagradable a l'alçada de la ròtula (no em pregunteu quina) que mai hagi tingut. Això va ocòrrer fa quasi quatre mesos (jo estava per Egipte) i, tot i que lentament, la crosta va cedir el pas a la pell viva, però jo la guardo en el record, perquè, tenint en compte el meu gust per la mobilitat extrema, és possible que mai més torni a fer-me una ferida d'aquestes. Me'n vaig fer moltes de petit, aquesta ha estat la darrera.

A vegades pots arribar a controlar fins a aquest punt la teva vida.

En fi, el dolor va restar. No era un dolor infernal. Era un dolor molest que apareixia quan em posava de genolls o a quatre potes, postures les dues que la vida corrent no m'ha obligat a prendre sovint. De fet, el genoll només em feia mal un cop al dia: quan pujava al meu llit des de la part de sota i gatejava fins a tenir el cap a l'alçada del coixí (no us imagineu el meu llit com un camp de futbol, és més aviat que em recreo a l'hora d'enllitar-me). Així, quan el meu genoll entrava en contacte amb el matalàs, em feia un mal bastant agut i empipador.

Al final vaig decidir anar al metge perquè era la mena de dolor prou imperceptible com per a que em durés tota la vida. I, com us he dit, quan em vaig asseure a la sala d'espera, vaig adonar-me que no recordava el genoll que em feia mal.

El doctor em va dur a la consulta i vaig seguir-lo presa del panic. Ell va dir "A veure, què et passa?", amb energia i un rerefons simpàtic, de persona competent no amargada. Jo vaig respondre de seguida que m'havia donat un cop al genoll. Ell va preguntar que com havia estat.

Vaig intentar fer durar l'explicació de la trompada tot el que vaig ser capaç.

És curiós. En el fons sabia que tard o d'hora hauria d'acabar i exposar el problema, sabia que només posposava l'inevitable. Però vaig seguir-ho posposant.

Quan el doctor es va cansar de l'anècdota divertida segons la qual un cert encegament per part del sol havien acabat amb el meu cos estés a terra i el genoll malferit, va dir-me: "apa, estira't aquí".

Es referia a la camilla.

Vaig mirar-me ràpidament els genolls, mentre ell es girava, una centèssima de segon, a agafar nosequè. Vaig mirar-me'ls amb deteniment. Vaig tocar les ròtules. Vaig prèmeles, desitjós de notar un dolor, el més dèbil, el que fos, ni que fos psicosomàtic, si us plau, si us plau. Vaig resseguir amb els dits la pell que cobria l'articulació, buscant restes llunyanes de la meva crosta esplendorosa. Però la pell s'havia regenerat com, al final, només la pell pot regenerar-se.

Res de res. Ni dolor, ni restes. Els meus genolls eren tan simètrics que van donar-me ganes de posar-me a plorar. En comptes d'això, sóc un tipus estoic, vaig decidir explicar-li el meu problema al metge.

No vaig ser rotund, però. Va ser alguna cosa així com: "D'això... Veurà... És que ara mateix... Bé, ara mateix no recordo quina és la cama que em feia mal... Perquè és un mal molt especial i..."

No vaig saber com acabar-ho (qui sap si hagués estat possible).

No m'estendré, ni mencionaré, de fet, perquè en el fons aquest blog està pensat per amplificar la meva imatge mitificada, les maneres en que, durant un temps molt breu, vam treballar plegats el doctor i jo per esbrinar quina era la cama que em feia mal. Alhora, jo intentava fer-li entendre que tot allò era molt comprensible.

Al final, la sensació, el pensament, la idea que jo era imbècil, omplia l'aire d'una manera tan intensa, ens embotargava tan profundament la ment, que va haver de reconèixer-ho o acceptar la mort per asfíxia.

I per la manera en com es va desempallegar de mi, vaig saber, i amb això estic arribant al quid de la qüestió, vaig saber que el doctor mai acceptaria que algú tan estúpid sortís amb la seva filla.

Maleïdes primeres impressions! És clar que potser no té cap filla (si sabessiu com me la imagino...!), però, en el fons, aquesta no és la qüestió.

De què serveixen les primeres impressions?

De què, si no t'ajuden a conèixer les persones?

Jo mateix noto que no conec alguna gent. I aleshores sents que t'estàs perdent alguna cosa.

No crec que les persones siguin tan complexes que no es pugui arribar a conèixer-les. És que en costa tant, d'accedir-hi...

I les impressions, les primereres i les que vindran després, n'aporten tan poc!

Qüestió de fe

2008-01-25T22:17:00.003+01:00

El que mola, això està clar, és ser agnòstic. Jo no ho sóc, però això és el que m'ha dit una amiga, i què carai, he entès que té raó. Aquesta mena de sàvia humilitat realça el pòmuls i treu moltes arrugues de la pell. No dic jo que la meva amiga estigui bona per ser agnòstica (des de quan els pòmuls tenen res a veure en això?), però sí és cert que, al llarg de l'història, s'ha usat sovint el ser agnòstic per lligar.

En fi. Què passa amb tota la resta?

Pobres ateus. Pobres creients.

Jo, que de natural no crec en res, i si he estat mai agnòstic ha sigut durant periodes breus, enfront d'una noia maca, em sento molt bé, gràcies per preguntar. Però... en realitat potser no. És difícil enfrontar-se a la mortalitat creient que allà s'acaba el bròquil sencer. Hi ha avantatges implícits, òbviament, sobretot pels amants de les dolenteries (i de les dolenteries horribles, també), però un no sempre opta per usar aquests avantatges. A vegades, el desig de ser bona persona neix d'un mateix o, si us creieu cínics, de les obligacions que imposen els altres i, en aquests casos, que no hi hagi un jutge al cel tampoc resulta gaire útil.

Si us he de ser sincers, l'altre dia, i no era un dia plujós ni la boira estava baixa, caminava capcot i pensava que, en realitat, ser ateu és una cosa molt trista.

Aneu-vos-en al llit, sols i amb la ment rondant-vos coses d'aquestes, i apa, intenteu-vos adormir. Trigareu, com a mínim, una estona.

Jo vaig tenir per una estona llarga que, a més, vaig omplir de pensaments funestos.

Se'm va ocòrrer què bonic devia ser creure. Creure en Déu, potser (en un Déu bona persona, vull dir), o en una força anònima superior, i en múltiples realitats. Creu en un jutge, sigues bon noi i gaudeix la mort, amic. I que et vagi bé la següent vida, que aquesta ha estat una bírria (o haurà estat potser feliç?) i ja li hem tret el seu profit.

Vaig acabar per preguntar-me com era la gent capaç de creure en res. Em sentia una mica envejós, sí. Com enrabiat com un nen de cinc anys.

Jooooo! I per què creuen, els qui creuen?

Per fe, és clar.

És qüestió de fe.

Doncs resulta que, des de sempre fins fa res, no he entès mai que era la fe. Bé, he copsat la teoria. De la mateixa manera que entenc la teoria de com les ones lluminoses reboten sobre els colors i les absorbeixen els meus ulls, però en realitat mai he entès com pot funcionar de debó la vista. Què exòtic, m'ha sonat sempre, això de fe! I què irritant!

¡Quina ràbia, parlar amb aquells que creuen, i veure esquinçats els raonaments més lúcids davant la simplesa de la seva fe!

És clar que de vegades la fe topa amb la lògica. Es veu, sobretot, en el cas de l'Esglèsia. Quan els raonaments eclessiàstics xoquen massa de front amb la realitat, aleshores sorgeixen els loopings amb tirabuixò mortal. Costa d'explicar els miracles. Costa d'explicar algunes actituds divines.

¡Quina gràcia, pels que raonen, quan arriben aquests moments, les preguntes incòmodes i les tímides respostes!

I aleshores se'm va ocòrrer.

Però... Com raones que Déu no existeix? Com, que no hi ha una altra cosa? Quin argument esgrimeixes per defensar que després de la mort no hi ha res? Quin per afirmar que una cosa, que en teoria és intengible i impossible de percebre per mètodes físics, no existeix en realitat?

I no parlo del Déu cristià, sinó dels déus, de tots aquells que se us vulgui ocórrer.

Descartes va argumentar, de la manera més ridícula possible, que Déu existia. Com construïràs una contraargumentació?

He arribat a creure que no es pot.

Que no es pot argumentar que no existeix, com no pot argumentar-se que existeix. Perquè és una qüestió de fe. Una postura. I l'altra.

Enteneu-me bé. Amb això no dic que és possible que existeixi un déu. No dic que potser hi hagin més coses que les que els meus sentits (o els sentits dels aparells adequats) perceben. No dic que després de la mort pugui haver res. Sé que no hi ha res. Però ho sé perquè ho sento, en el fons del meu cor, com aquells que creuen en Déu el senten en el seu cor.

Perquè tinc fe en el buit més còsmic.

A alguns, l'absurda fe que tenen els fa creure en el més enllà i en un pare espiritual, i els bressola cada un dels dies de la seva vida. A mi, l'absurda fe que tinc fa sentir-me sol, i horroritzat per la mort, i assetjat per ella i el no-res que espera darrere.

En fi, com molen els agnòstics.

I, joooooooo!, maleïda sigui la meva sort.

Psicopaties

2008-01-24T03:49:00.000+01:00

Quan les meves perverses accions van acabar amb els meus ossos al psiquiatra, vaig conèixer un munt de gent interessant. No interessants en elles mateixes, és clar.

Interessants per les complexes i estranyes malalties que patien.

No ho eren tots els que vaig conèixer allí. La majoria assistien a terapia sense haver embogit encara, només perquè els preocupava alguna faceta de la seva manera de pensar. No en va, el doctor, que m'era simpàtic, tenia un enorme pòster enganxat a la paret, i allà deia ben clar

"Més val prevenir que curar."

i això feia sentir a un que encara tenia prou agafades les regnes de la seva pròpia ment.

Els tipus més interessants, en realitat, tenien problemes neuronals més que no pas psicològics. M'agradava escoltar batalletes, sobretot, del grup de terapia dels que tenien problemes sensorials. El doctor els hi ensenyava a com procurar percebre l'autèntica realitat, mentre neurocirujans i altres metges de debó miraven de reparar els seus mals.

Hi havia tipus amb ataràxia, per exemple, gent sense sang a les venes, i a ells els hi explicava punt per punt perquè la vida és sovint ombrívola, i perquè això de preocupar-se té en realitat molt de sentit.

Una altra pacient, pel que sé, patia del mal aquell (en desconec el nom) que fa escoltar els colors i veure els sons. Algunes drogues produeixen aquest efecte, i a ella un cop al cap li n'havia produit un de permanent.

Així que el doctor li ensenyà a conversar amb allò que veia, i mostrar-se observadora i pacient amb els mots que la gent li dirigia.

Amb aquesta vaig creuar-me, un cop, i no em va semblar una persona gaire sociable. Però, si us he de ser sincers, i no vull que em prengueu per boig, crec que la noia copsava la realitat que s'amaga darrere les coses, i si resulta que darrere les coses no hi ha res, serà aleshores que la que estava boja era ella.

En fi. Que al final em passava més temps a la consulta parlant dels pacients del doctor que no dels meus propis problemes. A mi ja m'estava bé. Pensava en el dia en que escriuria tot plegat en un post com aquest. Però un dia em va assaltar una pregunta extranya: si tot el món va al psiquiatra, i esdevé tothom feliç... adoptarem la mateixa cara?

Així que vaig haver d'abandonar la terapia. Fou un impuls. En realitat, allò m'agradava, i sempre ho he considerat sa. Però dic, només dic, que a vegades s'equivoquen, els psicòlegs i els psiquiatres.

Ho vaig comprendre fa molt poc.

El dissabte passat, un amic que vaig fer allí va explicar-me el cas de la Sonia. Era del grup dels que tenien problemes sensorials. Ella tenia una malaltia molt estranya, producte d'una embolia: no distingia entre els objectes reals i les paraules. Fins aleshores m'havia pensat que allò només passava als llibres, però la Sonia era real. I si a aquella dona li cridaves "Cau un piano del cel!", fugia esparvorida, amb els ulls alçats, veient realment caure un piano que en realitat no existia.

El doctor va ensenyar-li a fer front a una immensitat de bromes pesades (la gent és cruel) amb un mètode senzill. Si allò que el seu cervell copsava era francament improbable, aleshores havia d'entendre que no eren més que paraules que la malaltia confonia.

Un bon métode per evitar bromes malvades. Els crits de "Tsunami!", "Una ràfaga de bales vola cap a tu!" o "T'han tallat la cama en dos!" ja no li afectaven. O li afectaven, però només una mica, fins que adoptava la tècnica del doctor i es quedava amb el cor lleugerament accelerat.

Estava molt contenta amb el doctor. Pel que em va dir el meu amic, va arribar a enviar-li un pernil.

I un bon dia, és clar, un tigre va menjar-se-la.

Diuen que havia fugit del zoo. Va recórrer cinc illes de cases. Al seu pas, totes les persones van córrer a buscar refugi.

I la Sonia no va fer-ho.

Cada quant temps una bèstia assassina escapa del zoo?

Quan el meu amic m'ho va explicar, em va deixar de pedra. Després vaig pensar que era molt rar que no hagués sortit a les notícies que un tigre del Zoo de Barcelona s'havia cruspit una dona que confonia la realitat amb les paraules.

Però no per això vaig deixar de creure'l, és clar. Tot allò tenia tot el sentit del món.

Cadascú és la suma dels seus traumes, i això és molt trist, perquè no hi ha pitjor mort que que se't mengi un tigre.

La lògica de tot

2008-01-12T22:26:00.000+01:00

Mai se m'havia ocorregut pensar que, en els partits de futbol, cada equip es portava de casa la seva pròpia porteria. És una cosa que no t'atures a pensar, si no ets gaire aficionat. I després t'envoltes de persones que n'entenen, i no s'expliquen com podies no saber-ho.

Et surten amb dades tècniques, sobre la manera en com afecta als porters les subtils diferències en la dimensió de la porteria, i encara l'impacte anímic que resulta de no estar acostumats als barrots i la xarxa que defensen.

En saben molt, els aficionats al fubtol, d'aquestes coses, i tu, pensis o no que són tonteries, la veritat és que no en tenies ni idea.

I són coses que resulten curioses.

A on vull arribar? Parlo dels motius de la realitat.

Fa poc temps, plovia i feia vent a Barcelona. Jo caminava pel carrer, duent un paraigües vell i miserable, que almenys es desplegava amb només prèmer un botó. En qualsevol cas, una ventada va colpejar la tela del paraigües per sota mentre jo l'usava per tapar-me de la pluja. I va passar el que sol ocòrrer en aquests casos: el paraigües es va "obrir" cap a l'altra banda, deixant de ser un paraigües per passar a ser una versió cutre i gegantina d'una copa de xampany.

Hi ha alguna cosa d'humiliant en el fet que et passi això. A més, sol tenir entre les seves conseqüencies el que et mullis. Així que vaig pensar que era un rotllo que els paraigües puguin doblegar-se d'aquesta manera.

Només que els paraigües que no es dobleguen així, el vent se'ls endú i maten persones.

Hi ha coses que no tenen sentit, i n'hi ha que en tenen i jo tardo molt a trobar-se'l.

El meu cervell mecànic

2007-11-20T15:59:00.000+01:00

L'altre dia estava construint un robot. Després de demanar-li al meu amic Adolf que em fes l'estructura de fusta (el metall serà mal·leable, però és car), i després que aquest acceptés entre renecs i mostres d'entussiasme, em vaig trobar enfrontat a la tasca de crear el seu cervell. El del robot, vull dir.

Com que dos anys estudiant enginyeria informàtica donen per molt (i per moltes partides al mentider, a més), vaig arreplegar un grapat de portes lògiques AND i OR, i alguna que altra XOR, i vaig posar-me mans a l'obra.

Buscava una personalitat simpaticota, amigable. El robot tenia pals de fusta per cames i braços, i el seu tòrax (allí on hi havia la majoria d'engranatges que comporten aquestes coses) era una caixa cilíndrica. Vaig pensar que a poc que fos xerraire, i amb la cara de tonto que tenia, es faria estimar. No donaré molts detalls del que va ser muntar-li el cervell, perquè no té molt interés, i més aviat ho definiria jo com una d'aquelles activitats fosques que les persones fan en alguna habitació igualment fosca de casa seva. Tothom té passatemps d'aquests, en el que el temps passa tan ràpid a canvi de tan poc que s'intueix que tenen alguna cosa d'immoral. Tant és que es tracti de construir medalles i fer cartes de llops i vilatans com que estigui relacionat d'alguna manera en gastar temps a internet: normalment, un sent que l'activitat pertany al territori de la seva intimitat. En aquest cas, construir el robot no va ser una cosa més lluïda.

De tot el procés només diré, com a apunt, que vaig optar per la recursivitat. Vull dir, que aquestes coses es noten. Les personalitats programades per iteració acostumen a ser pesades.

El resultat final, que és al que vaig, va ser força satisfactori. Tenia raó en això que acabaria per ser un tipus que cau bé. Riu molt i sap fer riure, i aquests ulls que té (pura aparença, dos forats que l'Adolf mateix va taladrar i no li serveixen de res) el fan semblar constantment sorprés. Potser les seves rutines emocionals són una mica tosques. El tipus passa de l'estadi trist a l'estadi content només amb que li expliquis un acudit, i per a que arribi a l'estadi reflexiu has de tenir-lo tres dies sense carregar-li les bateries. Però en fi, que va ser una cosa útil. El dijous passat, sense anar més lluny, vaig dur-me'l a una partida de trivial a La Philarmònica, i gràcies a la seva base de dades (res de l'altre món, no us cregueu, la vaig omplir amb una tarda consultant la wikipedia) vam aconseguir quedar quarts amb quaranta-dos punts. No vam guanyar, però tampoc m'hagués trobat còmode fent-ho, perquè en teoria no et deixen utilitzar el mòbil durant la partida, i no sé si hi ha molta diferència entre usar el mòbil i usar un robot.

Quan va acabar la partida i vam tornar a casa, el robot em va dir "M'ho he passat bé. Em caus bé, Aleix". Jo vaig pensar que els robots no pensen. És clar, allí dins només hi ha portes lògiques i un flux elèctric. Vaig dir "ala, ala", el vaig apagar i el vaig guardar dins un bagul que hi ha al parking.

Tot plegat em va fer reflexionar. Sé que els ordinadors no pensen i no em posaré a filosofejar sobre això perquè ho sé, i no tinc ànima de Kant i no puc enrotllar-me sobre què passaria demà si no sortís el Sol. Però... I les persones? Pensen? Dintre el cervell només hi ha flux i estructures que s'encarreguen de coses gens abstractes. On està l'autoconsciència? He de suposar que cada ésser humà és conscient d'ell mateix, que no és un robot, perquè jo mateix sóc conscient de mi mateix, puc pensar i escoltar-me pensar?

No sé si és suficient o no, però la bona notícia és que vull fer-ho, vull donar per segur que m'envolten persones que són veritablement conscients de la seva identitat, com jo en sóc de la meva. Que sol que em sentiria si no!

Per la meva banda, no l'he tornat a treure del bagul tot i que no hi ha res que ho impedeixi, i un dia d'aquests ho faré i o bé torni amb ell a la Philarmònica o bé li demani que m'expliqui un acudit.

Tom Jones espera la mort

2007-10-03T12:15:00.003+02:00

Bé, no em malinterpreteu. Jo no sé res de Tom Jones. Les úniques cançons seves que he sentit, la ultra clàssica It's not unusual i la coneguda Sex Bomb, m'agraden. Crec que l'home té carisma. Gaudeixo de la seva intervenció a Mars Attack!, recordo amb carinyo l'homenatge que solia rendir-li el Carlton (o com s'escrigui) a El Príncipe de Bel-Air, ballant i fent playback amb el It's not..., i, dintre de la meva faceta d'absolut fan dels Simpson, tinc mitificada la seva aparició en la serie (sobretot pel que fa al final del capítol, quan enmig de la cançó s'apropa a la Marge i li xiuxiueja, seductor, a l'orella: "Ayúdeme, encanto... Llame al Interpol, tráigame una lima... Lo que sea").

Així doncs, no sé res de l'home. Tampoc conec la seva actualitat. No us preocupeu. No crec que estigui malalt, tot i que suposo que ja és vell. El títol de l'entradeta només es vol permetre el luxe de ser una mica grandiloqüent. Però fa un temps, ja, vaig sentir dir que Tom Jones viu a Las Vegas, i que allí guanya moltíssims diners per cantar en un dels casinos cada setmana. Que com la majoria de la resta dels mortals, ara el senyor Jones (com diuen en els Simpson: "Dulces sueños, señor Jones...") treballa, per un sou que, segurament, no serà com el de la resta dels mortals. Però treballa i té un horari, o és possible que el tingui. I així, la seva vida flueix, ja dolçament encarrilada, cap endavant, i suposo jo que tard o d'hora es toparà amb un salt d'aigua.
En fi, com la resta dels mortals.

Quan em vaig assabentar d'això, de que treballava a Las Vegas, per alguna raó em vaig sentir impactat. Vaig dir-me a mi mateix: aquest home va començar on fos, potser de molt abaix, i ara ha arribat aquí. Ha tret els discs que volia treure. I ara canta, regularment. Ja no deu tenir projectes. Deu estimar-se algú, com potser du anys estimant-se'l, i si ha estat afortunat porta també tot aquest temps sent estimat. Així que... Què li demana al futur? Més dies com cada un dels dies que ha viscut tot aquest temps? Més dies per gaudir de l'hotel? Més dies per poder seguir cantant? Potser sí, o almenys vaig creure jo que devia pretendre aquestes coses.

Més dies, que ja ha arribat on volia, i la vida és feliç, i l'únic canvi que vingui haurà de ser dolent, perquè la mort és dolenta (faltava més).

Més dies, estant on vol estar, éssent feliç, esperant la mort.

La mort té aquestes coses: se't posa al cervell a estones (a altres estones t'oblida, i tu l'oblides a ella, i llavors entens perquè és possible viure) i aleshores es torna paparra i es difícil desfer-se'n. Per això la meva ment anava una mica obsessionada amb idees d'aquestes. Però no anava de la mort, tot plegat. Anava de preguntar-me què passa quan arribes on volies.

És molt possible que a la vida jo no arribi on volia. No és que em posi dramàtic. Tampoc ho sé, encara no m'he plantejat com són d'ambicioses les meves ambicions. Però algunes de les reflexions del Homer, com si escaigués molt sentir-les aquí, planegen sobre les meves esperances: "¿Y si da la casualidad de que nunca vuelvo a ser millonario?" o "¡Pero Marge! ¡Quizás ésta sea mi única posibilidad de conseguir la super bowl!". No vull ser milionari (si fos qüestió de somiar, voldria no haver de treballar) ni guanyar la súper bowl, però... és un recordatori de que difilment aconseguirem el que volem. I si és així... què? No acabarem (perdoneu-me que usi aquest plural que ens involucra a tots... m'és difícil parlar incloent-me només a mi en tot plegat) així esperant la mort com el Tom Jones? Feliços i contant o descontant dies? Millor no aconseguir-ho doncs. Així no esperarem la mort, potser, només que s'acompleixin els somnis, i quint munt de temps que tindrem per esperar.

M'esgarrifa arribar a sentir-me situat a la vida, còmode i al lloc exacte que vull estar. Però en realitat, això és estúpid, grandiloqüent i mentira: més pànic tinc a no saber on estic, a haver de còrrer. Bé anem si el que vols i el que no vols són la mateixa cosa. Dóna per pensar que la por a la mort és només una por més.

I mentrestant, el Tom Jones, quin gran home!, segueix treballant al casino, cantant les mateixes cançons, banyant-se en multituds i vivint una vida d'hotel. Tatxant dies de la seva vida com qui els tatxa d'un calendari durants les seves dues setmanes de vacances.

Consumint dies.

En realitat crec (vull pensar) que consumint-los feliç.

Senzillament, Metal Gear Solid 4 (part 2)

2007-09-28T20:12:00.001+02:00

A l'entrada anterior m'he limitat a parlar de la providencial Primera Imatge. La veritat és que hi havia molt a dir. Ara bé, hi ha un salt enorme entre el que es sabia després de mirar-se aquella imatge i el que se sap a hores d'ara, sis tràilers més tard.

Ha arribat el moment de, de la manera més suïcida que es pugui, llançar-se a explicar tots els ets i uts i, per què no, els ots i els its. Després de preguntar-me durant molt de temps quin seria el millor ordre per a explicar les coses, he optat per la facilitat de l'entrada anterior. Passaré a fer una llista definitiva dels personatges principals que surten, o se sap ja que surten, en el joc, estirant del fil tot el que pugui per a deixar-ho tot al descobert. Quan acabi encara em quedaran un parell de coses, dubtes i elements. Els tractaré en la següent (i suposo que última) entrada.

De moment, som-hi:

Vamp:

Què dir-ne que no hagi dit ja abans? Ha tornat a buscar qui el mati, i per sort el MGS4 estarà ple de tipus durs disposats a fer-li el favor. (Trobarà a faltar la Fortune? O serà que mai s'ha oblidat del pare de la Fortune, el Coronel de la Marina que era el seu amant? Perquè ja ho deia el Solid Snake al MGS2: Sons of Liberty: al vamp no li diuen vamp perquè sigui un vampir -noooo...!-, sinó per la seva condició de bisexual. I ho diu la mar de seriòs.)

Raiden:

Ha tornat i, en el primer tràiler, ja vam veure què volia dir el Kojima quan deia que, aquest cop, el Raiden seria un personatge "guay": és la rencarnació del Ninja! Bé, rencarnació... Té posada una armadura tipus ninja i lluita -espectacularment- amb una katana.

La veritat és que el Raiden ja ha protagonitzat en els tràilers que portem dos combats vibrants i llarguíssims: un contra un munt del nous models de Metal Gear i un altre contra el vamp (rival amb qui comparteix aparent inmortalitat i destresa)*. I qui anava a dir que fos el Raiden! I, de fet, què fa el Raiden pintat així en aquest joc? No havia de tornar, al final del MGS2, amb al seva estimada Rose (suposant que aquesta fos real), a refer d'alguna manera la seva vida i formar una familia amb el fill que havien de tenir? Haurà patit alguna desgràcia en els cinc anys que separen el MGS2 del MGS4? Serà, com el Ninja Oríginal (pobre Gray Fox...) un mort tornat a la vida, una víctima més que un heroi? Sigui com sigui, el que li deia a l'Snake en un dels tràilers ("Ahora me toca a mi cuidar de ti") s'agreix: qui millor per ajudar-nos a salvar el món que aquest bon home!

[*=Per cert, que en ningun d'aquests dos videos (de més de dos minuts de duració cada un) sortia l'Snake per enlloc. Si el jugador controla el Solid Snake... com pot presenciar el jugador una batalla en la que ell no hi és present?]

Coronel Campbell:

No sortia en la imatge original, però aquí el tenim, més ficat que mai en el seu paper d'encomenador de la tasca. És el Coronel el que va a buscar el Solid Snake i el que li demana, quasi com un favor, que acabi amb el seu bessó "terrible", el Liquid Snake. Per a tots aquells que ara ens sentim una mica suspicaços amb la presència d'aquest home (n'hi ha que encara no hem superat que en el MGS2 ens digués que les anènomas són urticàries i s'ha d'usar guans per agafar-les), està clar que tenir-lo de nou amb nosaltres serà revelador. Per cert, hi tindrà alguna cosa a dir, el Raiden?

Sigui com sigui, ara es dóna la bonica circumstància que tot ha canviat: el coronel està més envellit que mai, però al mateix temps la seva edat mai s'havia assemblat tant a la que l'Snake aparenta. S'ha acabat per al Campbell això de fer de pare de l'Snake, ara seran més aviat companys de generació. Què bonica la manera en com plana la mort ressignada per sobre els caps dels personatges!

Otacon:

De l'Otacon ja ho he dit tot abans. Està aquí per fer costat al seu millor amic: el Solid Snake. És ell el que va en l'helicòpter amb el Coronel Campbell quan van a buscar el nostre heroi, i el que de fet li parla abans. Ha vingut també a satisfer la seva venjança? No sembla pas un home venjatiu, però després de patir una pèrdua a cada episodi en que apareix (no oblidem la Sniper Wolf al MGS1) potser se n'hagi cansat.

Sigui com sigui, mantinc el que deia a l'entrada anterior: ningú no plora com l'Otacon. De fet, en el trailer més profund, un d'un quart d'hora que presentava quasi tots els personatges, l'Otacon era l'únic que se'l veia plorar. I és que li fica sentiment, el tipus.

Naomi Hunter:

La Naomi si que és venjativa. I a més, la lia molt. D'alguna manera, (i això que el seu curriculum s'allarga només al primer MGS), és l'equivalent "espia Ocelot" en el costat dels bons. O en el seu costat, perquè sempre va a la seva.

Després d'intentar assassinar el Solid Snake va i ho confessa amb una fredor brutal en una de les meves conversacions favorites del MGS1... i l'Snake: "Naomi, ¿cuánto tiempo me queda? No te culpo por querer matarme pero necesito tiempo." Temps per salvar el món, ni més ni menys. Per això ell és un heroi i nosaltres només persones fantàstiques. Doncs bé, en un tràiler del MGS4 l'Snake torna a fer la mateixa pregunta: "¿Cuánto tiempo me queda?". I aquest cop, ni tres punts ni frases ambigües: una sentència de mort. Sis mesos.

Tant si s'engega el tret com si no, tant si pretèn esborrar els seus gens d'un cop per totes com si no gosa, a l'Snake, sobre el paper, li queden sis mesos de vida.

Dintre del context del tràiler en que aquesta conversació apareixia, quedava força clar que aquesta data de termini era producte de la naturalesa "clon" del Solid: culpa del seu envelliment accelerat.

Això vol dir... I què en sabem del Fox Die? S'endurà la Naomi el secret a la tomba, el secret de què dimonis va inocular-li al Solid Snake amb aquella injecció que en teoria només havia de contenir nanomáquinas i un "péptido anticongelante"? Potser sí o potser no, però tampoc és la Naomi la que té totes les respostes. En això del Fox Die, la Meryl també té alguna cosa a dir.

En quaslevol cas, i ja per acabar amb aquesta bonica doctora especialitzada en la genètica, cal dir que, segons el que es va veure en el darrer tràiler emès (ja sabeu, aquell que em va tallar la respiració al principi de l'entrada anterior), en el Metal Gear Solid 4 la Naomi tindrà una forta presència, ficant-se realment en tot l'embolic. S'han acabat les converses per còdec. (Per cert, s'han acabat les converses per Còdec?).

Meryl:

Què dir de la Meryl que no es sàpiga ja? Doncs qualsevol cosa, perquè la veritat és que se'n sap més aviat poc, tot i que potser no ho sembli. D'acord, és la neboda del Coronel Campbell (o potser la seva filla? No ho sé: quin final preferiu vosaltres, del Metal Gear Solid 1?) i l'amor platònic de l'Snake: una autèntica companya de camp de batalla. Però més enllà d'això, què? Què ha fet durant aquests llarguíssims nou anys? Què feia ella mentre l'Snake i el Raiden es deixaven la pell en el "Manhattan Incident"? No se sap, tot i que esperem enterar-nos aviat. El que sí se sap, però, és el paper que pinta en el MGS4: la Meryl forma part del que és el nou "Foxhound" (quina il·lusió ha de fer-li, a ella, que va crèixer escoltant les històries de la unitat Foxhound, quan encara hi havien allí "tipos como tú y mi tío [l'Snake i el Campbell]"). Més concretament, dintre de Foxhound forma part d'una unitat en la qual els seus membres tenen l'habilitat (gràcies a les nanomàquines) de compartir els sentits i actuar com un sol membre. Dintre de la unitat, cal dir que també hi ha personatges nous que són reconeixibles, i alguns fins i tot semblen tenir diàleg, però com que no han demostrat tenir repercussió ni presència en el guió, em limito a incloure'ls aquí. Tant de bo m'equivoqui i es posin a dir parrafades i es posin a filosofejar com fa tot déu en un Metal Gear solid.

A més a més de tot plegat, hi ha una cosa respecte a la Meryl que es mencionava en un d'aquests tràilers i jo mateix no vaig arribar a desentrellar del tot. Sé que això potser us fa baixar-me del pedestal en que em tenieu, etiquetat potser de "Teoritzador del Metal Gear Solid i Expert en la Saga", però cal que us ho digui. Resulta que, en aquest trailer, la Meryl confessava haver injectat nosequè a l'Snake durant l'incident del Shadow Moses (és a dir, el MGS1). Això ho deia just després d'explicar que el Liquid té un sistema basat en el mític Foxdie per a manipular els soldats gràcies a les nanomàquines. Més enllà de com de complicat sona tot això, la relació de conceptes és ràpida: la Meryl li va injectar nosequè a l'Snake relacionat amb el Foxdie. Hum, no sé... Què tal una vacuna? Podria ser que en realitat la Naomi si que hagués pretès matar-lo (i tanta tonteria després amb allò de que "Lo importante es que elijas vivir... y después, ¡vivas!"... com si fos cosa seva) i la Meryl (pobreta inexperta) l'hagués salvat? Home, això són conjetures de màxim nivell d'invencionament, però, per si fos així, voldria dir un parell de coses: tal i com jo recordo el joc, no hi ha cap moment en que la Meryl hagués estat capaç d'injectar res al Solid. No s'ho feien junts, els pobres (no com el Naked Snake i l'Eva, en el MGS3, que l'Eva no atempta contra la seva vida no perquè sigui una ocasió dolenta), i l'únic moment en que s'abraçaven prou per a que pogués succeïr una cosa així era al final de tot, i només si ella en resultava viva, i això sense que l'Snake digui, òbviament, en cap moment, res del tipus: "òndia, m'ha picat una abella!" (és clar que tots sabem que això ell mai ho diria: mai admetria que li ha picat una abella). Aleshores (i vet aquí la segona qüestió que volia implementar), i tenint en compte que el Kojima mai ha comès un error de guió per més que acumuli esdeveniments i personatges (ha de quedar clar que, en el suposat cas que una cosa no s'entengui, som nosaltres, tristos i una mica estúpids, els que no ho hem entès: ell ho té tot sota control), podria ser que, senzillament, el que vam veure en el MGS1, pel que fa a la Meryl, no fos el que va passar en realitat?

M'explico: quan Hideo Kojima va fer el primer MGS no pretenia fer res més que un joc i anar-se'n cap a casa. Així que va fomentar la seva història una mica en els metal gears anteriors, va construïr el guió i, finalment, a l'acabar, va deixar alguna cosa sense contestar, i la va liar una mica amb una conversació final de l'Ocelot a l'acabar els crèdits. Ho va fer "per fer la gràcia", per xocar al jugador, no perquè, en aquell moment, aquelles preguntes sense respondre haguessin d'apuntar enlloc. Ara bé, quan es va decidir a seguir la saga (els diners? No: filantropia pura i dura), el Kojima va agafar, va crear una història més gran i més profunda que la del MGS1 i va inserir-hi dins, perfectament, el metal gear solid 1. Sense esquerdes ni fisures. El MGS2 deixava ben clar que la meitat del que el jugador havia experimentat en el MGS1 era mentira: pel que fa a l'Ocelot, pel que fa al Liquid, pel que fa al Metal Gear Rex, pel que fa a Foxhound i, en general, pel que fa a l'Incident de Shadow Moses sencer. Senzillament, cap de les motivacions que el jugador suposava eren certes. Això quedava clar en el cas de l'Ocelot, el qual entre un i altre joc passava de ser un obsessiu, poc brillant i sàdic terrorista polític a, senzillament, l'espia dels segles XX i XXI: un tipus camaleònic defensor d'uns interessos, els seus, que mai ningú pot saber quins seran. La qüestió és, doncs... Podria ser que en el cas de la Meryl passés alguna cosa semblant? Que hagués estat d'alguna manera de part dels terroristes? Perquè, en realitat la millor ocasió d'inocular-li res al Solid Snake és quan es troba inconscient després que la Sniper Wolf el capturi i abans de la tortura amb l'Ocelot.

D'acord, és molt flipat, però penseu-hi. I si no que em diguin per què li va injectar res sense explicar-li que ho feia.

Liquid Ocelot:

Dues de les amenaces més amenaçadores del món, els senyors Ocelot Revolver (anomeneu-li Shalashaska) i Liquid Snake, compartint un mateix cos, esdevenen el doble d'amenaça? És difícil de dir. El que sí que sembla cert és que el règim de control corporal ha canviat d'un temps a aquesta banda. En el MGS2, el cos de l'Ocelot pertanyia a l'Ocelot, i les ocasions en que el Liquid l'ocupava eren escases: en realitat, només quan el Solid Snake estava a prop. Ara, pel que sembla dels tràilers, això no pot ser així. Primer, perquè de fet no es menciona enlloc a l'Ocelot. El Liquid pren protagonisme en aquest MGS4, i tothom parla d'ell. En el tràiler que presentava els personatges principals posava "Liquid Snake" i després el Snake es tornava en un "Liquid Ocelot". No era "Ocelot Revolver" --> "Ocelot Snake" (hagués sigut una mica trist, però ja sabeu a què em refereixo). De fet, jo ja estava pensant que al pobre Ocelot li havien devorat l'ànima, quan em va semblar sentir la seva veu en una de les aparicions del darrer tràiler. Tot i que comparteixin el cos, l'Ocelot i el Liquid sempre han parlat cadascú amb la seva veu (coses de que et passin l'ànima d'un tipus en la reimplantació d'un braç, coses que passen, vull dir, però almenys ajudava a, en el MGS2, saber quan la personalitat del Liquid ocupava el cos). Doncs bé, al final del darrer tràiler es sent parlar el Liquid i jo juraria que és la veu de l'Ocelot. La cosa curiosa, és que el que aquesta veu de l'Ocelot diu és, en paràfrasis: "Què guay que és l'Outer Heaven!". Aquest concepte, Outer Heaven, alguna cosa així com el paradís del guerrer, la terra on se'l respecta i se'l necessita, fou en un principi el somni del Big Boss (de fet, "Outer Heaven" i "el Somni del Big Boss" han arribat a ser expressions equivalents), i desprès, cap al final del MGS1, la fantasia del Liquid Snake. El que està clar és que a l'Ocelot, l'Outer Heaven li importa una bleda. Potser perquè no es realment un guerrer. Potser perquè no és una persona amant d'ideals. I, en qualsevol cas, allà el tenies, al final del tràiler, enardint aquest concepte.

Altra cop em poso a aventurar: pot ser que el Liquid Snake i l'Ocelot s'hagin fos en un sol individu? A priori, la cosa sembla encara més flipada que el que el Liquid sobrevisqués en el seu braç amputat. No hi ha en aquest món (malgrat fossin camarades en el MGS1, tot i que s'ha de tenir en compte que allò era teatre, i ara són els enemics que havien de ser) dues personalitats més diferents que les del Liquid i l'Ocelot. El primer és apassionat, emocional, noble, a la seva manera. El segon és manipulador, fred i calculador, i completament insensible a les sensibleries. El que motiva al Liquid a l'Ocelot li semblen tonteries. El que motiva a l'Ocelot al Liquid li sembla deshumanitzat i gens noble. Poden fusionar-se en una causa comú? Sembla poc probable. De fet, en el MGS2 (i les coses segueixen igual quan finalitza) l'Ocelot lluita pels Patriots (com sempre) i el Liquid en contra dels Patriots. Però ves a saber.

Eva:

Aquesta sí que és una sorpresa! Ja vaig dir que el MGS4 seria una festa de comiat on hi apareixeria tot déu, però no m'esperava, ni molt menys, que vinguessin de tant lluny. D'uns 45 anys cap al passat! Bé, direu, l'Ocelot és de la mateixa quinta. Home, apareixien al mateix joc, però un no arribava als vint anys, i l'altra devia apropar-se o superar els trenta. I no em va semblar a mi, en el tràiler, que en tingués setanta i tants.

Sigui com sigui, veure l'Eva per aquí, fa preguntar-me... Home, mentre no se sàpiga res del Big Boss (tornarien a saltar espurnes, si aparegués, tot i que s'ha de tenir en compte que en aquest cas seria un zombi), ella i l'Ocelot són els dos relíquies d'un temps que ha quedat molt i molt enrere (relíquies, malgrat que, almenys pel que fa ell, s'hagin trobat un nou lloc en el present). El que em pregunto és, hi haurà complicitat entre els dos? Es reconeixeran? Es parlaran dels vells temps, com per exemple aquella ocasió en que ell quasi la mata, i no arriba a fer-ho pel Naked Snake, que perdé així el seu ull? Seria bonic de veure-ho. Després de tot, els dos comparteixen, a més a més, professió o especialitat: la de l'espionatge, més concretament, la de jugar a dos, tres o tants bàndols com faci falta.

Per cert, l'Eva li diu a l'Snake (al qual no coneix però que li deu recordar el Naked Snake) allò de "Llámame Big Mama". Bé, n'hi ha per deixar-se torbar. En qualsevol cas, jo crec que la única Big Mama que podria declarar-se així és la "The Boss" del MGS3. De fet, si el Big Boss (o Naked Snake) és el pare del Solid Snake (amb totes les cometes del món) i companyia, segurament la The Boss n'és la mare "política" o "conceptual". En qualsevol cas, el que sí es cert és que la The Boss fou mare un cop: l'únic. I ella no es quedà el fill. El que em produeix a mi molta curiositat és que es dona per suposat arreu del món que la The Boss és la mare de l'Ocelot, i sempre m'he preguntat què és el que du a la gent a pensar d'aquesta manera. Realment, jo no he trobat cap indici, i això que m'he passat el MGS3 de totes les maneres possibles. D'acord, potser les edats encaixen, i ella sempre actúa de manera molt maternal amb ell, però... Senyors, hi ha alguna prova, d'això?

Sunny:

Vet aquí la filla de l'Olga. Ja no és un nadó: té sis o set anys (la seva mare estava embarassada d'ella en l'escenari del vaixell del MGS2, i això passa dos anys després de l'Incident del Shadow Moses). En realitat no resulta curiós trobar-se la filla de l'Olga, però un sí que té dret a preguntar-se "què ha passat?".

Què ha passat, amb el plà?

Després que l'Olga donés la vida (i la dels seus homes) per protegir el Raiden i, així, protegir la vida de la seva filla, segrestada pels Patriots, els dos herois més herois que hi ha, el Raiden i l'Snake, decidien anar a salvar la criatura. De fet, l'Snake li deia al Raiden, justament al final de tot, alguna cosa així com: "Tu queda't aquí i refès la teva vida que jo vaig a salvar la filla de l'Olga". Si bé alguns ens haguessim preguntat si, tenint en compte que el món sencer estava en perill, valia la pena posposar la recerca de solucions en pos d'anar a salvar una criatura d'un any i mig, aquesta mena de discursos maquiavèlics no fan per a l'Snake. El MGS2 acabava, doncs, amb el fer convenciment i la principal prioritat per part del Solid Snake de salvar la nena.

Cinc anys després, la recerca continua. L'Otacon diu una cosa ("Lleva toda la vida con los Patriots") que fa pensar que la "rescaten" emig del MGS4, no abans. Què ha fet, durant tot aquest temps, l'Snake? Realment s'està fent tan vell?

Del que podrà aportar la Sunny al MGS4 no en tinc ni idea, perquè no l'haviem vist mai i el tràiler no és pròdig en conversacions que ella protagonitzi. De tota manera, és un dels personatges que més il·lusió em fa conèixer. Per una banda, és un personatge completament nou que, a més a més, està completament integrat en la història (ni que sigui per qüestions genètiques). A més a més, mai s'havia vist alguna cosa semblant a un nen caminant pel Metal Gear Solid, i això s'ha de veure. El més semblant, potser, era l'Emma, i quins bons moments que ens va fer passar. A aquesta no crec que la matin (massa jove... tot i que si ho fan, serà un "puntazo", no?), però, normalment, la presència de nenes en els videojocs sempre ha estat afortunada (són exemple la Sherry Birkin, del Resident Evil 2 o la Laura, del Silent Hill 2, i el seu famossíssim: "I hate yo, I hate you, James"). A veure que ens depara aquesta, apart d'un important missatge antitabac.

Johnny Sasaki:

No sé ni si s'escriu així, i no hi ha molt a dir. Personatge secundari còmic encarregat de dur a terme aparicions (per tant) còmiques i secundàries, repeteix aquí paper. Esperem que sigui tan intensa com l'aparició del seu avi en el MGS3, tot i que sé que, pobret, sempre es deixa endur un pèl per l'escatologia. En qualsevol cas, no es d'esperar que trascendeixi en l'argument del joc.

Buhonero:

Em perdonareu que ho escrigui així. De fet té un nom, es menciona en el tràiler, però no el recordo ni el puc consultar ara. El que sí sabem d'ell és que és un traficant d'armes, té un mono de mascota, és negre i té la veu del Sigint (MGS3). Per cert, no és el Sigint. Però està bé que li hagin salvat la veu (o si resulta no ser-ho, l'ànima), perquè, personalment, les converses entre el Sigint i el Naked Snake a través del còdec eren una de les coses més divertides de tota la saga del Metal Gear Solid (i si voleu comprovar-ho, poseu-vos a jugar al MGS3, equipeu-vos amb la caixa de cartró i truque-lo... o truqueu-lo amb la opció de camuflatge: "sin camuflaje").

D'aquest individu es sap menys encara que de la Sunny, per dir alguna cosa, i l'únic que hem de tèmer és que, a causa de la seva intervenció en l'aspecte més jugable del joc, la seva intervenció en l'aspecte argumental quedi reduit (després de tot, mai cap venedor d'ítems o armes dins d'un joc ha tingut gaire repercussió en el guió en qüestió, i si no mireu el buhonero del Resident Evil 4 o qualsevol venedor del Zelda o d'un Final Fantasy). En qualsevol cas, això no vol dir que no hagi de ser carismàtic. Si més no, parla molt i sembla que sap fer uns trucs de màgia la mar de guays (treu una granada d'un mocador, i això impressiona).

Tot sense parlar del mono que li fa de mascota (un homenatge al minijoc del MGS3 basat en l'Ape Scape?).

A veure què surt d'aquest home, finalment.

Bé, i fins aqui tot per avui. Crec que he repassat tots els personatges que sortiran en el MGS4. D'altra banda, potser no és així, però en qualsevol cas em surt fum per les orelles i he de deixar-ho aquí. Sigui com sigui, sóc conscient de les coses que em deixo per mencionar en un altre moment: nous enemics, nous metal gears (i la reaparició de metal gears vells!) i algun que altre misteri sorgit dels tràilers que no crec que es resolgui fins que juguem al MGS4 però que vull mencionar aquí.

D'això és del que parlaré a la propera entrada.

Senzillament, Metal Gear Solid 4 (part 1)

2007-09-21T01:59:00.001+02:00

No tinc paraules. Realment no les tinc. Sé que sona a afalac estereotipat que un dedica a allò que li agrada, però aquest cop, a més, és cert. La sang és enviada al meu cervell a borbotons immensos i és difícil pensar amb aquesta mena de pressió intercraneal.

Estic massa colpit, massa frenètic, massa excitat. Potser hauria de mirar de tranquilitzar-me.

Doneu-me un parell de segons.

Si us pregunteu la raó del meu estat adrenalínic, heu de saber que és ben senzilla: acabo de veure un tràiler del MGS4. Més concretament, el tràiler fet públic al TGS del 2007, a data de 20 de setembre de l'esmentat any. Avui mateix.

La veritat és que l'esperava. I també és cert que no és el primer. La saga Metal Gear Solid forma part, segons el meu criteri, del grup de coses més importants aportades per l'espècie humana a nivell creatiu i narratiu. No sé si s'entén, perquè és una cosa que s'entén fonda i costa distanciar-se. Si ho preferiu, diré que la saga m'apassiona. I per aquest últim volum, el quart, no s'estan fent de pregar pel que fa a anuncis i avançaments.

Des que va sortir el MGS3 i es va confirmar el MGS4, han sortit d'aquest darrer joc un total d'un teaser trailer, sis tràilers pròpiament dits i un video d'un quart d'hora de joc. La duració dels "trailers pròpiament dits" duren al voltant de sis minuts tots ells, amb un que dura un quart d'hora. Hi ha temps invertit aquí. Moltes escenes del joc que el públic ja ha vist.

I el curiós és que, a cada trailer nou, Hideo Kojima, el pare de la saga, torna a sorprendre.

El primer que s'ha de saber sobre el Metal Gear Solid 4 és que amb aquest, metal gear tanca la paradeta. Si més no, Kojima marxa. L'home que ha coescrit, dirigit i produit tots els volums de la saga (no només els quatre "Metal Gear Solid", sinó també els anteriors "Metal Gear" i "Metal Gear: Solid Snake", sustrat sobre el que s'alça la resta de l'obra), s'ha cansat de la seva criatura. Els fans no ho hem de trobar necessàriament immoral. Fa poc Kojima va celebrar de la manera més gran possible el 2oè aniversari del món Metal Gear. Les trilogies estan composades de tres volums. Les sagues d'un nombre qualsevol, però limitat. Han d'acabar-se. I fer-ho de la mà del creatiu de sempre i fer-ho tant bé com ha de fer-se és tot el que s'ha de demanar, i tampoc s'ha d'exigir menys.

El que s'ha de tenir en compte, sobre el fet que sigui el darrer capítol, és que el Kojima ha decidit acabar-ho tot amb una gran festa de comiat. Una festa on potser no hi haurà barrets de joguina ni espantasogres, ni pastís, però sí que més d'una llàgrima i alguna abraçada trista. Una festa on, i això és el més important, hi està tot déu convidat. Tots els personatges que han sobreviscut als tres episodis (l'índex de mortandat per MGS és d'allò més elevat, però) es comença a veure clar que apareixeran en el quart. I això és dir molt. En un microcòsmos quasi literari plagat de personatges secundaris d'un gran carisma i una gran trascendència per a l'història, el reunir a tots els personatges en un mateix espai multiplica les possibilitats matemàtiques a un nombre que dóna vertígen.

I d'això parlaré aquí. Del que és possible (bé perquè és possible, bé perquè quedi insinuat en algun trailer o notícia) que ens esperi en el MGS4 a nivell argumental. D'altra banda, jo estic força segur que el joc serà la bomba a nivell jugable, però deixaré estar això per a que ho analitzi algú altre. El que més m 'ha interessat sempre del Metal Gear Solid ha estat el seu argument.

Comencem. Abans que qualsevol trailer. Abans que qualsevol altre imatge, quan l'únic que hi havia era un teaser realment escuet, hi havia la Primera Imatge. Era aquesta:

Segurament vosaltres no ho veureu, però en aquest dibuix surten una sèrie de personatges, que un cert anàlisis aconseguia d'identificar. D'esquerra a dreta, resulten ser:

Vamp:

La imatge és inconfusible. D'altra banda, com que havia demostrat més d'un cop ser difícil de matar, i no moria clarament al final del MGS2, no és estrany trobar-se'l aquí. En qualsevol cas, és un alleugement: després de l'últim enfrontament contra el Vamp en el segon episodi, tan sobtat, un temia que haguessin deixat oblidat al pobre vampir. I hi ha un munt d'assumptes pendents amb aquest monstre.

Meryl:

Aquesta aparició sí que resultava sorprenent. Un no pot saber si era morta o no, perquè això depenia del final que el jugador aconseguia al concloure el MGS1. El que sí és cert, però, és que en cap altre capítol de la saga se la tornava a mencionar. De fet, tal i com estaven les coses, semblava que la versió "oficial" de la saga correspongués al final "dolent" del MGS1. Però bé, aquí la teniu. Els fans la demanaven i el Kojima els la ha portat. Ressuscitada? Si no és així, ella mateixa haurà d'explicar perquè ens ha tingut abandonats durant tants anys.

Raiden:

La seva presència no era res difícil de creure, estava anunciada, de fet, però sí que era d'agraïr. El personatge més maltractat (injustíssimament, crec jo) pels fans, tenia totes les paperetes per desaparèixer del mapa. Però el Kojima potser és una persona que escolta els seus seguidors, però sempre s'atorga l'intent de convèncer-los. Després de riure's una bona estona a costa del personatge en el MGS3, el Kojima va dir que el tornaria com a personatge pròpiament dit en el MGS4, i que seria, literalment, un personatge guay. El més sorprenent de la imatge, però, no és tant que aparegui el Raiden si no que tingui en braços un nadó. En tota la saga del MGS, només es fa referència a un nadó*: la filla de la Olga, segrestada pels Patriots per coaccionar la mare. Per força aquest nadó havia de ser-ho, però com podia ser un nadó si el MGS4 passava uns bons anys després del MGS2? La resposta és senzilla: la il·lustració del nadó era simbòlica. Era per resultar identificable. La solució a tot plegat, en l'últim trailer presentat al TGS.

[*=La veritat és que n'hi ha un altre: al final del MGS2, el Raiden i la Rose (la seva nòvia) es troben, i ella menciona d'alguna manera que està embarassada. Tot i que en certa manera és més lògic que el Raiden tingui, en el dibuix, la seva filla nounada (nounada anys enrere), sempre s'ha optat més popularment per la hipotesis de la filla de l'Olga. Ara sembla que el darrer tràiler ho confirma.]

Ocelot / Liquid:

L'arxienemic més sempitern del MGS convertit en vitalsuit (per art de màgia de debó) de l'enemic més emblemàtic, en segons quins aspectes, del MGS. La presència del personatge no era inesperada: era imprescindible. La única pregunta, en tot cas, és quant pertany aquest cos a l'Ocelot i quant al Liquid. La resposta no es llegia en el dibuix. Però, ja ho adelanto aquí, els trailers semblen indicar-ho força: a l'Ocelot no se'l menciona en cap moment, i tot i que sembla que se'l senti parlar, no he vist jo que parlés l'Ocelot si no el Liquid. Tant de bo m'equivoqui.

Solid Snake:

És el prota. Faltaria més que no fos aquí. I la veritat és que ja tocava, perquè porta un bon temps de vacances: en el MGS2 no es pot dir que fos el protagonista (almenys, real) i en el MGS3 ni tant sols sortia. I, tot i així, és considerat un dels personatges més carismàtics en el món dels videojocs i protagonista absolut de la saga. En aquest dibuix, l'Snake tenia un aspecte rar... Després en els trailers es va veure que aquest aspecte era un envelliment brutal causat pel pas d'uns pocs anys i el fet que és una persona clonada, que envelleix més ràpid. Els comentaris, més endavant.

Otacon:

Com l'Snake. Si estava ell l'Otacon havia d'acompanyar-lo. Algú ha de vessar llàgimes en aquesta festa de comiat, i l'Otacon "se presta a ello". No ho anava a fer l'Snake. Faltaria més. En qualsevol cas, dóna gust tornar a trobar-se'l.

Esquelet amb un ull tapat:

El titulo així perquè és el que un veu en el dibuix. És clar que després penses i te n'adones: un ull tapat, un cadàver. Senyores i senyors, aquest té pinta de ser el Big Boss. Però com?!, preguntareu. I jo us diré: si el Liquid va sobreviure en el seu braç...

Naomi Hunter:

I per últim, la Naomi. Aquesta sí que no era esperada. Tot i la seva importància en el MGS1, en realitat només parlaves amb ella a través del còdec. La incorporació d'aquest personatge en el MGS4 va resultar la primera i més evident mostra que el joc pretenia reunir a tots els personatges possibles de la saga. I això està la mar de bé: la Naomi era un dels personatges més fascinadors del MGS1, i possiblement no va resultar explotat del tot.

Només amb aquests sis personatges, que desprès es veurà que el joc en recuperarà força més, ja hi ha suc com per a fer un guió genial "vivint del cuento" ficant videos entre els diferents encontres. Per exemple, la presència del Vamp és interessant, però si tenim en compte que el Vamp pot trobar-se amb l'Otacon, a qui va arrebassar la germana, o amb el Raiden o l'Snake, que van presenciar i patir el brutal assassinat, la cosa és encara més prometedora. Una cosa similar passa amb la Meryl. És bo tornar-la a tenir amb nosaltres, però més bo és encara que es retrobi amb l'Snake. Quin és el final autèntic del MGS1? En qualsevol cas, l'Snake i la Meryl estaven enamorats. ¿Que passarà ara, quan es retrobin, ell artificialment vell però vell al cap i a la fi, ella encara una dona jove que ha ascendit, finalment, a soldat d'èlit? D'altra banda, la presència de la Naomí sempre fa pensar en el FoxDie. Es reprendrà finalment aquesta branca, deixada tan inconclosa al final del MGS1? I quan l'Snake trobi ressuscitat el pare que va matar?

A totes aquestes preguntes han de sumar-se els creuaments més habituals però sobrecarregats de tensió, com poden ser els encontres del Liquid amb l'Snake, o de l'Snake amb l'Ocelot (ja sé que és el mateix cas, però no estic fent trampes).

Tot això era el que es podia intentar augurar del primer dibuix presentat. I val a dir que aquest dibuix no portava amb sí mateix cap declaració oficial, però en els trailers s'ha anat veient que els personatges presentats aquí realment sortiran en el joc. L'únic personatge que ha quedat enlaire és el del Big Boss ressuscitat. Però "todo se andará".

D'altra banda, el que es podia interpretar del dibuix era només una petita part del que els tràilers han demostrat que ens espera en el joc, pel que fa sobretot als personatges (fins al darrer tràiler, que és el més sorprenent en aquest sentit, al meu parer).

Del que s'extreu dels trailers en parlaré en la segona part.

Per què ho anomenen "sexy" quan volen dir "sexual"?

2007-07-15T04:59:00.000+02:00

Bé, no sé, realment m'ho estava preguntant.

El plaer d'assassinar en manada.

2007-07-15T03:52:00.002+02:00

Anem per feina. El nom oficial és "Los hombres lobo de Castronegro". Jo el conec pel nom de "Llops i Vilatans". Sigui com sigui, és el mateix: un joc de taula de 9 a 19 jugadors, les regles del qual mencionaré ara molt per sobre.

Al principi de la partida, a cada jugador se li dona una carta sense que la vegin els demés. Les cartes estan dividides en "Vilatans" (la majoria) i "Homes Llop" (dos o tres), de tal manera que al començar cada jugador sap que pertany a un o altre equip, però no sap a quin equip pertanyen els altres. El joc funciona així, dirigit per un "Narrador": es fa de nit, tots els jugadors tanquen els ulls, i aleshores es desperten els homes llop (els quals passen a reconèixer-se entre si). Aquests han de triar un dels vilatans, que passarà a estar mort. Després es fa de dia, tothom obre els ulls, es comunica a la víctima que ha mort i es passa al moment del linxament. En el linxament, tots els jugadors (amb els homes llop inclosos, però fent-se passar per vilatans) trien a qui d'ells mateixos linxaran, per votació, tenint en compte que en cas d'empat no es linxarà a ningú. L'objectiu dels Vilatans és acabar amb els homes llop que s'oculten entre ells, i el dels Llops intentar que no se'ls carreguin, mentre desvien l'atenció cap a altres persones i s'aprofiten de les nits per anar minvant la població de Vilatans.

El torn tal com ha estat explicat al paràgraf de dalt (nit-atac dels llops-despertar-linxament-nit de nou) es repeteix un cop i un altre, fins que els homes llop són exterminats, o fins que la població de vilatans es redueix a zero.

Bé, aquesta entrada del blog no està pensada per ensenyar a jugar al joc aquest. Menciono les regles solidaritzant-me amb els que no en tinguin ni idea, però el que vull és mencionar a continuació alguns personatges especials que el meu germà i jo hem ideat pel joc. És possible, doncs, que aquells que juguin a "Llops i Vilatans" normalment trobin algun plaer en incorporar-los a les seves pròpies partides. En qualsevol cas, s'ha de tenir en compte que se'ns acaben d'ocòrrer i no estan, ni molt menys, testejats.

Aquestes són les propostes. Els noms són més o menys afortunats.

SANT: El Sant té un poder sacre que el fa inmune als atacs dels diabòlics homes llop (...), però que el fa, òbviament, tant vulnerable a una bona foguera com qualsevol altre. Dit en termes de joc: el Sant és un vilatà (guanya i perd amb els vilatans) que no pot ser assassinat durant la cacera dels homes llop durant la nit, però si en un linxament durant el dia. Així mateix, com que la identitat del Sant és secreta, si una nit els llops el trien com a víctima, el narrador es limitarà a dir "El Sant fa fugir les bèsties" (o el que sigui, jo que sé, és per donar ambient) i els llops perdran aquella nit l'ocasió de matar ningú. Òbviament, el jugador que és Sant pot dir que ho és en qualsevol moment (i també ho pot dir tot i que sigui mentira, és a dir: un home llop podria dir que és el Sant).

ESCAPISTA: És com el Sant, però a l'inrevés: és un vilatà tan vulnerable als atacs dels llops com el que més, però quan intenten linxar-lo... alehop! s'escapa tant sa i estalvi. La identitat de l'escapista també és secreta, però els jugadors poden dir que ho són, tot i que no ho siguin (per exemple, per evitar ser linxats). En qualsevol cas, no és fins que no es vota a un jugador Escapista per a ser linxat que aquest no ensenya la seva carta, i aleshores es considerarà que ja ha passat la fase del linxament i aquell dia no es linxarà a ningú més, fent-se, normalment, de nit a continuació. L'escapista quedarà viu, i a partir d'aleshores tothom sabrà que és un vilatà autèntic.
NOTA: Tant el Sant com l'Escapista són vulnerables a morts alternatives com la del Caçador o la Bruixa.

MISSATGER REIAL: El missatger reial és un vilatà normal que només té un efecte especial. La SEGONA nit el Narrador dirà alguna cosa així com "Arriba el Missatger Reial aleshores i anomena l'Alcaide i el Jutge". Així doncs, el jugador es despertarà aquella segona nit (abans de la cacera del llop) i triarà (quasi a l'atzar, perquè la partida acabarà de començar) dues persones per a que siguin Alcaide i Jutge respectivament, i quan es faci de dia el Narrador comunicarà els fets. El Missatger pot triar-se a ell mateix per a un dels dos càrrecs. En qualsevol cas, després d'aquesta primera nit es considerarà un vilatà normal i corrent.
NOTA: Si el Missatger Reial mor abans de la segona nit, aleshores la partida es desenvoluparà sense Alcaide ni Jutge.

ALCAIDE: L'Alcaide és un personatge especial que ja existeix en el joc corrent. L'únic que proposem aquí és canviar la primera votació (l'Alcaide es tria per votació entre els vilatans durant el primer torn, un moment que sol fer-se tediós sovint) per la tria del "Missatger Reial". Després funciona com en el joc habitual.

JUTGE: El jutge (o carceller, el que us soni millor) té el dret d'empresonar un jugador. L'empresonament s'ha de donar durant el dia, necessàriament abans de que comencin les votacions (quan el Narrador vulgui començar amb les votacions hauria de donar ocasió al Jutge a empresonar a algú, i després esperar-se un moment per les reaccions que aquesta tria pugui comportar). El jugador empresonat no tindrà dret a vot en les votacions, però sí que podrà ser candidat al linxament. En qualsevol cas, si el jugador empresonat no resulta linxat aquell mateix dia, haurà de passar la nit a la presó. Això implica que, si és vilatà, no podrà ser triat com a víctima dels Llops, i que, si és Llop, no es despertarà quan els Llops ho facin, i que haurà de deixar a aquests la votació de la víctima vilatana (si és el darrer llop que queda viu, aquella nit no hi haurà víctimes, i l'endemà al matí ho tindrà cru per defensar la seva innocència). Un cop es faci de dia el jugador quedarà lliure de la presó, tot i que el Jutge podrà triar-lo de nou per a empresonar-lo un torn més, o canviar de víctima.
NOTA: El jutge pot triar-se a ell mateix per passar la nit a la presó. Si és així, no podrà votar durant el linxament, i tampoc podrà ser víctima dels homes llop o exercir d'home llop en el cas de ser-ho. A diferència del càrrec d'Alcaide, quan el Jutge mor el càrrec mor amb ell, sense que passi a una altra persona.

FORENSE: El forense és, a tots els efectes, un vilatà més. Mentre el Forense estigui viu, cada cop que es mori un jugador mostrarà la seva carta (així, els vilatans sabran a qui han linxat). A partir de que el Forense es mori, en canvi, els jugadors que es morin no podran ensenyar la seva fitxa, ni per a demostrar que eren vilatans. Així, els vilatans que estiguin sobrevivint no sabran els homes llop que encara queden vius, ni si els seus linxaments estan sent encertats o no.
Òbviament, el Forense és una figura que els homes llop faran bé de matar quan abans millor, i que els vilatans han de procurar protegir. En qualsevol cas, qualsevol pot dir que és el forense, ho sigui o no.

BOIG: El Boig és un tipus malalt que, tot i ser vilatà, vol ser un home llop, i simpatitza tant amb ells que fa seu el seu objectiu. És a dir, el Boig funciona com un vilata: dorm per les nits i pels dies vota en els linxaments. Però els seu objectiu és diferent al dels altres vilatans: el Boig guanya si moren tots els vilatans, com si es tractès d'un home llop. Per la seva banda, els Homes Llop guanyen tant si maten o no el Boig (és a dir, no compta en el bloc de vilatans que han de matar per vèncer, però tampoc penalitza matar-lo per error). Els Vilatans, per la seva banda, segueixen tenint la tasca d'eliminar els Llops: En el moment en que mori l'últim home llop, si el Boig estava viu encara es suïcida i guanyen els vilatans.
Així, el joc pot acabar amb la Victòria dels Vilatans o la Victòria dels Homes Llop i el Boig.
Per ajudar-lo en la seva tasca, el Boig té dret a assassinar un altre jugador en tota la partida. Per això el Narrador haurà de preguntar ràpidament cada nit (abans de que cacin els llops) al Boig si vol cometre el seu crim. Val a dir que aquest cometrà el crim sense poder estar segur de la identitat dels jugadors, i que és possible que assassini un home llop sense voler. En qualsevol cas, els homes llop faran ben fet d'intentar identificar el Boig quan abans millor i intentar preservar-lo viu tant de temps com puguin.
NOTA: En alguns aspectes, incloure el Boig en la partida és com incloure un Home Llop addicional. Per això i per a que no desequilibri molt la balança de dificultats entre homes llop i vilatans, és possible que només sigui viable la incorporació del Boig en partides realment multitudinàries, de disset o divuit persones.

Bé, i això és tot el que tenim fins ara. Voliem incloure algun personatge especial que fos un personatge especial home llop (tots els personatges especials fets fins ara són vilatans), però s'haurà d'intentar consolidar la idea. Si mai sorgeix cap, la inclouré en una nova entrada. D'altra banda, qualsevol idea o comentari que vulgui fer-se (així com reflexions sobre les estratègies a seguir amb els nous personatges, que nosaltres ja n'hem trobat unes quantes) tindrà el seu lloc com a resposta en aquesta entrada.

Primera declaració de principis.

2007-07-15T03:50:00.001+02:00

Sí, la presentació ha estat feta en una altra entrada, i no penso allargar molta estona això de no parlar de res. Però porto quasi un mes cavil·lant sobre què escriure en aquest blog. He intentat buscar informació que fos útil per al visitant casual, procurant no caure en allò d’escriure el que sento i el que penso, posar-me metafísic i tot plegat. La veritat, trista, ha quedat al descobert: no conec informació útil que pugui fer d’aquest blog un servei públic. I donat que porta setmanes de sequera, i que aquest blog està proper a la mort tècnica, he decidit deixar-me estar de donar-li voltes i, de moment, començar amb un esperit d’ànima provisional.

En la primera declaració de principis d’aquest blog, es comunica que la meva principal prioritat respecte aquest blog serà tenir-lo més o menys ple, escrivint-hi el que em plagui i procurant no caure massa en el solipsisme. Però si s’ha de solipsar, doncs es solipsarà. Visca la moral fàcil.

Benvingut jo mateix

2007-06-16T19:45:00.001+02:00

Bé, finalment he creat un blog. Ho he fet més per encàrrec que no per una altra cosa, però és cert que volia explorar les possibilitats d'un espai com aquest. En qualsevol cas, com que encara no hi ha ningú, precisament, a l'altra banda, tinc tot el temps del món per a mirar de què omplir les següents entrades.

De moment, i humilment, benvingut jo mateix, perquè sóc el primer que pararà per aquí. Quan hi hagi raons per a la resta, o quan vingui algú més, el benvindrem a ell.