dimecres, 3 d’octubre de 2007

Tom Jones espera la mort

Bé, no em malinterpreteu. Jo no sé res de Tom Jones. Les úniques cançons seves que he sentit, la ultra clàssica It's not unusual i la coneguda Sex Bomb, m'agraden. Crec que l'home té carisma. Gaudeixo de la seva intervenció a Mars Attack!, recordo amb carinyo l'homenatge que solia rendir-li el Carlton (o com s'escrigui) a El Príncipe de Bel-Air, ballant i fent playback amb el It's not..., i, dintre de la meva faceta d'absolut fan dels Simpson, tinc mitificada la seva aparició en la serie (sobretot pel que fa al final del capítol, quan enmig de la cançó s'apropa a la Marge i li xiuxiueja, seductor, a l'orella: "Ayúdeme, encanto... Llame al Interpol, tráigame una lima... Lo que sea").

Així doncs, no sé res de l'home. Tampoc conec la seva actualitat. No us preocupeu. No crec que estigui malalt, tot i que suposo que ja és vell. El títol de l'entradeta només es vol permetre el luxe de ser una mica grandiloqüent. Però fa un temps, ja, vaig sentir dir que Tom Jones viu a Las Vegas, i que allí guanya moltíssims diners per cantar en un dels casinos cada setmana. Que com la majoria de la resta dels mortals, ara el senyor Jones (com diuen en els Simpson: "Dulces sueños, señor Jones...") treballa, per un sou que, segurament, no serà com el de la resta dels mortals. Però treballa i té un horari, o és possible que el tingui. I així, la seva vida flueix, ja dolçament encarrilada, cap endavant, i suposo jo que tard o d'hora es toparà amb un salt d'aigua.
En fi, com la resta dels mortals.

Quan em vaig assabentar d'això, de que treballava a Las Vegas, per alguna raó em vaig sentir impactat. Vaig dir-me a mi mateix: aquest home va començar on fos, potser de molt abaix, i ara ha arribat aquí. Ha tret els discs que volia treure. I ara canta, regularment. Ja no deu tenir projectes. Deu estimar-se algú, com potser du anys estimant-se'l, i si ha estat afortunat porta també tot aquest temps sent estimat. Així que... Què li demana al futur? Més dies com cada un dels dies que ha viscut tot aquest temps? Més dies per gaudir de l'hotel? Més dies per poder seguir cantant? Potser sí, o almenys vaig creure jo que devia pretendre aquestes coses.

Més dies, que ja ha arribat on volia, i la vida és feliç, i l'únic canvi que vingui haurà de ser dolent, perquè la mort és dolenta (faltava més).

Més dies, estant on vol estar, éssent feliç, esperant la mort.

La mort té aquestes coses: se't posa al cervell a estones (a altres estones t'oblida, i tu l'oblides a ella, i llavors entens perquè és possible viure) i aleshores es torna paparra i es difícil desfer-se'n. Per això la meva ment anava una mica obsessionada amb idees d'aquestes. Però no anava de la mort, tot plegat. Anava de preguntar-me què passa quan arribes on volies.

És molt possible que a la vida jo no arribi on volia. No és que em posi dramàtic. Tampoc ho sé, encara no m'he plantejat com són d'ambicioses les meves ambicions. Però algunes de les reflexions del Homer, com si escaigués molt sentir-les aquí, planegen sobre les meves esperances: "¿Y si da la casualidad de que nunca vuelvo a ser millonario?" o "¡Pero Marge! ¡Quizás ésta sea mi única posibilidad de conseguir la super bowl!". No vull ser milionari (si fos qüestió de somiar, voldria no haver de treballar) ni guanyar la súper bowl, però... és un recordatori de que difilment aconseguirem el que volem. I si és així... què? No acabarem (perdoneu-me que usi aquest plural que ens involucra a tots... m'és difícil parlar incloent-me només a mi en tot plegat) així esperant la mort com el Tom Jones? Feliços i contant o descontant dies? Millor no aconseguir-ho doncs. Així no esperarem la mort, potser, només que s'acompleixin els somnis, i quint munt de temps que tindrem per esperar.

M'esgarrifa arribar a sentir-me situat a la vida, còmode i al lloc exacte que vull estar. Però en realitat, això és estúpid, grandiloqüent i mentira: més pànic tinc a no saber on estic, a haver de còrrer. Bé anem si el que vols i el que no vols són la mateixa cosa. Dóna per pensar que la por a la mort és només una por més.

I mentrestant, el Tom Jones, quin gran home!, segueix treballant al casino, cantant les mateixes cançons, banyant-se en multituds i vivint una vida d'hotel. Tatxant dies de la seva vida com qui els tatxa d'un calendari durants les seves dues setmanes de vacances.

Consumint dies.

En realitat crec (vull pensar) que consumint-los feliç.