divendres, 25 de gener del 2008

Qüestió de fe

El que mola, això està clar, és ser agnòstic. Jo no ho sóc, però això és el que m'ha dit una amiga, i què carai, he entès que té raó. Aquesta mena de sàvia humilitat realça el pòmuls i treu moltes arrugues de la pell. No dic jo que la meva amiga estigui bona per ser agnòstica (des de quan els pòmuls tenen res a veure en això?), però sí és cert que, al llarg de l'història, s'ha usat sovint el ser agnòstic per lligar.

En fi. Què passa amb tota la resta?

Pobres ateus. Pobres creients.

Jo, que de natural no crec en res, i si he estat mai agnòstic ha sigut durant periodes breus, enfront d'una noia maca, em sento molt bé, gràcies per preguntar. Però... en realitat potser no. És difícil enfrontar-se a la mortalitat creient que allà s'acaba el bròquil sencer. Hi ha avantatges implícits, òbviament, sobretot pels amants de les dolenteries (i de les dolenteries horribles, també), però un no sempre opta per usar aquests avantatges. A vegades, el desig de ser bona persona neix d'un mateix o, si us creieu cínics, de les obligacions que imposen els altres i, en aquests casos, que no hi hagi un jutge al cel tampoc resulta gaire útil.

Si us he de ser sincers, l'altre dia, i no era un dia plujós ni la boira estava baixa, caminava capcot i pensava que, en realitat, ser ateu és una cosa molt trista.

Aneu-vos-en al llit, sols i amb la ment rondant-vos coses d'aquestes, i apa, intenteu-vos adormir. Trigareu, com a mínim, una estona.

Jo vaig tenir per una estona llarga que, a més, vaig omplir de pensaments funestos.




Se'm va ocòrrer què bonic devia ser creure. Creure en Déu, potser (en un Déu bona persona, vull dir), o en una força anònima superior, i en múltiples realitats. Creu en un jutge, sigues bon noi i gaudeix la mort, amic. I que et vagi bé la següent vida, que aquesta ha estat una bírria (o haurà estat potser feliç?) i ja li hem tret el seu profit.

Vaig acabar per preguntar-me com era la gent capaç de creure en res. Em sentia una mica envejós, sí. Com enrabiat com un nen de cinc anys.

Jooooo! I per què creuen, els qui creuen?

Per fe, és clar.

És qüestió de fe.

Doncs resulta que, des de sempre fins fa res, no he entès mai que era la fe. Bé, he copsat la teoria. De la mateixa manera que entenc la teoria de com les ones lluminoses reboten sobre els colors i les absorbeixen els meus ulls, però en realitat mai he entès com pot funcionar de debó la vista. Què exòtic, m'ha sonat sempre, això de fe! I què irritant!

¡Quina ràbia, parlar amb aquells que creuen, i veure esquinçats els raonaments més lúcids davant la simplesa de la seva fe!

És clar que de vegades la fe topa amb la lògica. Es veu, sobretot, en el cas de l'Esglèsia. Quan els raonaments eclessiàstics xoquen massa de front amb la realitat, aleshores sorgeixen els loopings amb tirabuixò mortal. Costa d'explicar els miracles. Costa d'explicar algunes actituds divines.

¡Quina gràcia, pels que raonen, quan arriben aquests moments, les preguntes incòmodes i les tímides respostes!

I aleshores se'm va ocòrrer.

Però... Com raones que Déu no existeix? Com, que no hi ha una altra cosa? Quin argument esgrimeixes per defensar que després de la mort no hi ha res? Quin per afirmar que una cosa, que en teoria és intengible i impossible de percebre per mètodes físics, no existeix en realitat?

I no parlo del Déu cristià, sinó dels déus, de tots aquells que se us vulgui ocórrer.

Descartes va argumentar, de la manera més ridícula possible, que Déu existia. Com construïràs una contraargumentació?

He arribat a creure que no es pot.

Que no es pot argumentar que no existeix, com no pot argumentar-se que existeix. Perquè és una qüestió de fe. Una postura. I l'altra.


Enteneu-me bé. Amb això no dic que és possible que existeixi un déu. No dic que potser hi hagin més coses que les que els meus sentits (o els sentits dels aparells adequats) perceben. No dic que després de la mort pugui haver res. Sé que no hi ha res. Però ho sé perquè ho sento, en el fons del meu cor, com aquells que creuen en Déu el senten en el seu cor.

Perquè tinc fe en el buit més còsmic.


A alguns, l'absurda fe que tenen els fa creure en el més enllà i en un pare espiritual, i els bressola cada un dels dies de la seva vida. A mi, l'absurda fe que tinc fa sentir-me sol, i horroritzat per la mort, i assetjat per ella i el no-res que espera darrere.


En fi, com molen els agnòstics.

I, joooooooo!, maleïda sigui la meva sort.

dijous, 24 de gener del 2008

Psicopaties

Quan les meves perverses accions van acabar amb els meus ossos al psiquiatra, vaig conèixer un munt de gent interessant. No interessants en elles mateixes, és clar.

Interessants per les complexes i estranyes malalties que patien.

No ho eren tots els que vaig conèixer allí. La majoria assistien a terapia sense haver embogit encara, només perquè els preocupava alguna faceta de la seva manera de pensar. No en va, el doctor, que m'era simpàtic, tenia un enorme pòster enganxat a la paret, i allà deia ben clar

"Més val prevenir que curar."

i això feia sentir a un que encara tenia prou agafades les regnes de la seva pròpia ment.


Els tipus més interessants, en realitat, tenien problemes neuronals més que no pas psicològics. M'agradava escoltar batalletes, sobretot, del grup de terapia dels que tenien problemes sensorials. El doctor els hi ensenyava a com procurar percebre l'autèntica realitat, mentre neurocirujans i altres metges de debó miraven de reparar els seus mals.

Hi havia tipus amb ataràxia, per exemple, gent sense sang a les venes, i a ells els hi explicava punt per punt perquè la vida és sovint ombrívola, i perquè això de preocupar-se té en realitat molt de sentit.

Una altra pacient, pel que sé, patia del mal aquell (en desconec el nom) que fa escoltar els colors i veure els sons. Algunes drogues produeixen aquest efecte, i a ella un cop al cap li n'havia produit un de permanent.

Així que el doctor li ensenyà a conversar amb allò que veia, i mostrar-se observadora i pacient amb els mots que la gent li dirigia.

Amb aquesta vaig creuar-me, un cop, i no em va semblar una persona gaire sociable. Però, si us he de ser sincers, i no vull que em prengueu per boig, crec que la noia copsava la realitat que s'amaga darrere les coses, i si resulta que darrere les coses no hi ha res, serà aleshores que la que estava boja era ella.


En fi. Que al final em passava més temps a la consulta parlant dels pacients del doctor que no dels meus propis problemes. A mi ja m'estava bé. Pensava en el dia en que escriuria tot plegat en un post com aquest. Però un dia em va assaltar una pregunta extranya: si tot el món va al psiquiatra, i esdevé tothom feliç... adoptarem la mateixa cara?

Així que vaig haver d'abandonar la terapia. Fou un impuls. En realitat, allò m'agradava, i sempre ho he considerat sa. Però dic, només dic, que a vegades s'equivoquen, els psicòlegs i els psiquiatres.

Ho vaig comprendre fa molt poc.


El dissabte passat, un amic que vaig fer allí va explicar-me el cas de la Sonia. Era del grup dels que tenien problemes sensorials. Ella tenia una malaltia molt estranya, producte d'una embolia: no distingia entre els objectes reals i les paraules. Fins aleshores m'havia pensat que allò només passava als llibres, però la Sonia era real. I si a aquella dona li cridaves "Cau un piano del cel!", fugia esparvorida, amb els ulls alçats, veient realment caure un piano que en realitat no existia.

El doctor va ensenyar-li a fer front a una immensitat de bromes pesades (la gent és cruel) amb un mètode senzill. Si allò que el seu cervell copsava era francament improbable, aleshores havia d'entendre que no eren més que paraules que la malaltia confonia.

Un bon métode per evitar bromes malvades. Els crits de "Tsunami!", "Una ràfaga de bales vola cap a tu!" o "T'han tallat la cama en dos!" ja no li afectaven. O li afectaven, però només una mica, fins que adoptava la tècnica del doctor i es quedava amb el cor lleugerament accelerat.

Estava molt contenta amb el doctor. Pel que em va dir el meu amic, va arribar a enviar-li un pernil.

I un bon dia, és clar, un tigre va menjar-se-la.

Diuen que havia fugit del zoo. Va recórrer cinc illes de cases. Al seu pas, totes les persones van córrer a buscar refugi.

I la Sonia no va fer-ho.

Cada quant temps una bèstia assassina escapa del zoo?


Quan el meu amic m'ho va explicar, em va deixar de pedra. Després vaig pensar que era molt rar que no hagués sortit a les notícies que un tigre del Zoo de Barcelona s'havia cruspit una dona que confonia la realitat amb les paraules.

Però no per això vaig deixar de creure'l, és clar. Tot allò tenia tot el sentit del món.

Cadascú és la suma dels seus traumes, i això és molt trist, perquè no hi ha pitjor mort que que se't mengi un tigre.

dissabte, 12 de gener del 2008

La lògica de tot

Mai se m'havia ocorregut pensar que, en els partits de futbol, cada equip es portava de casa la seva pròpia porteria. És una cosa que no t'atures a pensar, si no ets gaire aficionat. I després t'envoltes de persones que n'entenen, i no s'expliquen com podies no saber-ho.

Et surten amb dades tècniques, sobre la manera en com afecta als porters les subtils diferències en la dimensió de la porteria, i encara l'impacte anímic que resulta de no estar acostumats als barrots i la xarxa que defensen.

En saben molt, els aficionats al fubtol, d'aquestes coses, i tu, pensis o no que són tonteries, la veritat és que no en tenies ni idea.

I són coses que resulten curioses.

A on vull arribar? Parlo dels motius de la realitat.

Fa poc temps, plovia i feia vent a Barcelona. Jo caminava pel carrer, duent un paraigües vell i miserable, que almenys es desplegava amb només prèmer un botó. En qualsevol cas, una ventada va colpejar la tela del paraigües per sota mentre jo l'usava per tapar-me de la pluja. I va passar el que sol ocòrrer en aquests casos: el paraigües es va "obrir" cap a l'altra banda, deixant de ser un paraigües per passar a ser una versió cutre i gegantina d'una copa de xampany.

Hi ha alguna cosa d'humiliant en el fet que et passi això. A més, sol tenir entre les seves conseqüencies el que et mullis. Així que vaig pensar que era un rotllo que els paraigües puguin doblegar-se d'aquesta manera.

Només que els paraigües que no es dobleguen així, el vent se'ls endú i maten persones.



Hi ha coses que no tenen sentit, i n'hi ha que en tenen i jo tardo molt a trobar-se'l.