dimarts, 19 de febrer de 2008

La falta de fregament mou el món

Els "món petit" eren unes joguines amb les quals jugava el meu avi, sobretot a l'etapa final de la infantesa, i que va abandonar a l'entrar a l'adolescència (també hi tenen alguna cosa a veure la guerra i la posguerra, i la fam i l'exili, però deixaré tot plegat com a "motius addicionals"). Eren petites esferes de goma flexible, com una d'aquestes pilotes anti-estrès que un aixafa i tantes vides han salvat (o això es rumoreja) i tant plaer aporten. Els "món petit", a més, tenien dibuixat un mapamundi a la seva superfície, com si fossin petits globus terraquis.

Els adults els compraven als nens perquè aprenguessin geografia, i els nens els usaven per jugar a fer veure que eren extraterrestres gegants que devoraven planetes.

Molts anys després que el meu avi jugués amb aquestes joguines, però no tants com per a que se'n sentís nostàlgic d'aquella època, va ocòrrer el que el meu avi ha passat a anomenar "Escàndol dels Món Petit". Per aleshores no haviem nascut ni jo ni la meva mare, o sigui que el que explico ho explico sense haver-ho viscut, però el meu avi ho va viure i fa res m'ho va explicar, i jo me'l crec i crec que també us l'hauríeu de creure.

Sigui com sigui, sempre he pensat que "escàndol" és una paraula una mica massa forta. El que va passar un bon dia, senzillament, és que a algunes cases els "món petit" es posaren a vibrar. O a moure's. Alguns rotaven sobre si mateix. D'altres flotaven a l'espai, recorrent òrbites al voltant de la làmpara del menjador. I això espantava a algunes mares i torbava a força nens.

És a això, al que ell anomena escàndol.

Diu el meu avi que a la gent li indignava que es mogués una cosa que se suposava inerta i exempta de cap enginy que la permetés moure's, i jo crec que puc imaginar-me l'escena. Però al final va descobrir-se el què, i la sang no va arribar al riu. Les esferes, tan pintades de terra i mar, tan còsmicament el·lipsoides, sintonitzaven de tal manera amb el concepte de Planeta Terra, de món, que senzillament van passar a moure's a conseqüència de les mateixes forces.

T'apropaves enamorat a un "món petit", i aquest es posava a botar. Hi apropaves un bitllet de cinc pessetes (diu el meu avi que hi havia bitllets de cinc pessetes, i això és l'únic que no m'he arribat a creure mai), i semblava que ballés. Posaves al costat d'un "món petit" algú excitat, o un objecte que desprengués excitació sexual (la pobra pornografia de què disposessin aleshores), i començava a sacsejar-se quasi amb fúria. I si estaves al seu costat i t'esfereïes pensant en la mort, l'esfera sortia disparada com si es tractés d'un obús.

És clar, jo li he preguntat força cops al meu avi si ell va veure ocòrrer res de tot això, i ell diu que no, que només va sortir a les notícies, però he acabat entenent que tampoc té res de rar que els seus "món petit" mai es moguessin. Després de tot, quan era un nen, el meu avi ni tenia diners, ni temia la mort, ni pensava en el sexe. I ell mateix reconeix que de nen era massa egoïsta per estimar-se ningú.

Vol dir això que només els adults mouen el món?

No crec que pugui fer-se cap reflexió entorn el que explica el meu avi. Sí és cert, però, que m'hagués agradat que arribés fins a mi una d'aquelles joguines, perquè hagués estat edificant fer alguns experiments (i mirar què passava, per exemple, si t'apropava a un "món petit" amb desigs de venjar-te d'algú). De tota manera, el meu professor de física ens explicava que la Terra es mou al voltant del Sol per inèrcia, com qui diu, perquè l'atracció gravitatòria que exerceix el Sol atreu el planeta cap a ell, però això només modifica la seva trajectòria tot fent-la circular, i el fet que la Terra segueixi avançant és perquè va ser impulsada així al principi i des d'aleshores cap força oposada no l'ha feta aturar (ell anomenava a allò "caure amb estil").

És a dir, que és el fet que el món es mogui a través de l'espai, on no hi ha fregament, el que fa que es mogui, i que el fregament és l'única cosa (si no tota l'entropia del còsmos) que deturarà el planeta.

L'inèrcia mou el món.

Jo crec que és un pensament alentador (la física sempre és un bon refugi), però xoca frontalment amb el que va passar fa tants anys amb els "món petit", i tota evidència és evident, o això diu el meu avi, però ho diu en castellà.

Algun dia li preguntaré, al meu antic profe de física, com és que la terra rota sobre un eix.

diumenge, 17 de febrer de 2008

No tan amoroses

"Novel·les amoroses i morals." Aquest és el llibre que havia d'anar a buscar a la biblioteca, per l'assignatura de "Català del Renaixement". No és que m'entussiasmès. Les novel·les amoroses sempre fan sentir-me sol, i les novel·les morals, mala persona. A més, al segle XVII el català no era com ara. Estava desfasat. Les vocals neutres es pronunciaven com "a" obertes. I d'altres coses que us costaria imaginar.

Tanmateix, com no sóc una persona que contradigui el professor, i el de Renaixement és un homenet simpàtic i apassionat de la seva assignatura, vaig anar a buscar el llibre amb intenció de llegir-me'l. Però, és clar, va haver l'errada habitual: vaig agafar el que no era.

Les biblioteques, quan m'hi deixen entrar, em posen nerviòs. I, en fi... També és culpa de l'homonímia.

"Novel·les amoroses immorals", que vaig agafar per error, ha resultat ser un grandiòs descobriment. Me l'he llegit d'una tirada des d'ahir al matí fins ara, i vull deixar un comentari aquí. Les històries que s'hi expliquen són... potents, però no només és això. D'acord, m'ha entussiasmat especialment la novel·la en que es declaraven el seu amor un botxí i una bruixa, i m'ha entendrit fins a les llàgrimes més bledes la d'un nen i una nena medievals que es casaven als sis anys per designi de les seves famílies i resultaven ser feliços (no respectar la infelicitat dels matrimonis pactats era un comportament titllat, en aquella època, de desprovist de tota ètica). Si us he de ser sincer, fins i tot m'he ruboritzat amb una novel·la, força explícita, que narrava la relació d'un cargol amb una femella. Però, tot i així, "Novel·les amoroses immorals" és un llibre més valuòs que un simple recull de novel·les en català del segle XVII.

Els seus apèndixs són una autèntica font de coneixement.

Ara sé que hi ha dos-cents tres casos de possibles relacions amoroses immorals, i que jo encara en tinc pendents dos-cents dos tipus. Tot i que no estic segur de poder-me enamorar d'una gallina (relació amorosa immoral # 127), i per més que hagi d'admetre que mai podré comprar-me una noia usant camells (relació amorosa immoral # 98), hi ha d'altres en les que penso posar-me a treballar de seguida.

Així, si m'esforço, abans de morir potser puc haver-me casat amb una noia que només conegui pel xat (relació amorosa immoral # 160, és un llibre del renaixement molt avançat al seu temps, després de tot) o, fins i tot, casar-me amb el convenciment de no voler tenir fills (relació amorosa immoral # 150). Encara sense haver-me de casar, disposo de la possibilitat d'enamorar-me d'una noia bellíssima i estúpida (relació amorosa immoral # 2). I si, quan em faig vell, encara crec no haver abastat prou d'aquestes relacions immorals, em quedarà, potser, el seduir una noia que tingui la meitat de la meitat de la meva edat (relació amorosa immoral # 49) o el morir-me d'amor (relació amorosa immoral # 100).

No vull quedar-me amb una sola com fins ara, amb la # 203, a més, que és força trista (estimar qui no t'estima), i ni tant sols és una relació per més que el llibre digui que és immoral i és amorosa.

Però, en fi, "Novel·les amoroses immorals" és una gran obra i la recomano. En realitat, la Decadència va ser una fructífera època de la literatura catalana i, tal com diu el meu professor, no es mereix pas aquest nom. Per sort, existeixen les biblioteques, i si no hi ha un cartell de "Es busca", amb la vostra cara, enganxat amb cel·lo a l'entrada, podreu agafar llibres que en parlen, i informar-vos-en millor.

dijous, 14 de febrer de 2008

Puresa cardíaca

El més sorprenent de la màquina d'enamorar persones que tenia patentada un amic meu (un que vaig fer a l'autoescola) era que enamorava de debó. Ell, però, li restava importància. Deia que la seva màquina d'enamorar persones patia del mateix problema que la màquina de fer somiar persones que havia inventat uns anys abans: no servia de res.

La màquina de fer somiar persones era de la mida d'una caixa de xiclets i havia de posar-se sota el coixí. Si el tenies encès, i l'aparell tenia piles, aquella nit somiaves entre mil vuit-centes i mil nou-centes vegades.

Només que després no recordaves haver somiat.

A mi m'agradava, senzillament, la manera que tenia el tipus aquell (va demanar-me que el conservès en l'anonimat), la manera que tenia, dic, de prendre's l'amor. Ell no deia, com el Pol, que l'amor és qüestió de química, potser perquè no desprenia tanta abundància de feromones com per a que li convingués aquesta idea. Deia, com jo mateix argumento sovint, que l'amor és una qüestió d'auto-suggestió.

I ell tenia, i jo no la he tingut mai, una màquina que reafirmava la seva tesi.

L'únic que vaig arribar jo a fer de similar un cop fou la màquina de valorar videojocs que vaig construir per tal de confirmar la meva teoria que el Metal Gear Solid 2 és el millor joc del món. Malauradament, la màquina es va enamorar de la meva GameCube i va perdre la imparcialitat i, al final, van marxar plegades, i com que això va ser poc temps després que jo em trenqués el peu trepitjant un comandament de GC, em va semblar bastant bé, perquè a més s'anaven de viatge a Japó i crec que allí anaven a conèixer el Miyamoto, que a mi en realitat ni fu ni fa però que a la GameCube, pel que la màquina de valorar videojocs va explicar-me, li feia moltíssima il·lusió conèixer.

Però no estava parlant d'això...

Parlava de la teoria de l'autosuggestió en l'amor, de la manera en com la màquina del meu amic confirmava aquesta tesi, i del fet que ell creia que el seu invent era tan estúpid com la màquina que et feia somiar entre mil vuit-cents i mil nou-cents cops.

Suposo que el quid de la qüestió recau en que la màquina d'enamorar persones es tancava per dins, i la porta s'obria cap a dins, també. Era una cabina amb forma de càpsula, ampla (hi podia entrar qualsevol persona, de la mida que fos), però la balda estava a la part interior i la porta s'obria cap a tu. Si volies tancar-te allà dintre, cap problema. Fins i tot era possible que darrere dels seus vidres poguessis sobreviure a una explosió nuclear (o això deia el meu amic, i no se què del pepsiglass). Però si el que volies era tancar allà dins a algú, aleshores ho tenies magre. L'únic dia que vaig arribar a anar a casa del meu amic aquest (un no estableix tants lligams, amb els seus companys d'autoescola), vaig veure que tenia tancada a casa seva una noia que li agradava (segrestada, simplement, no us penseu ara que li feia coses dolentes). Doncs bé, el pobre tipus, i jo vaig ajudar-lo durant un parell d'hores, va intentar tancar-la dins la màquina un milió de cops. Però la balda estava dins, amb la qual cosa no podiem tancar-la, i la porta s'obria cap endins, amb la qual cosa no podiem posar una cadira enfront la porta per tal que no pogués obrir-se. La millor ocurrència que vam arribar a tenir fou la de col·locar tires de cel·lo en tot el perímetre de la porta, però ella la va obrir sense gaire complicacions.

Va fer-ho amb un somriure murri a la cara. Crec que la noia es divertia força amb tot allò.

Al final se'ns va ocòrrer que l'única solució era emparedar-la amb ciment o silicona, però al final el meu amic va raonar, molt encertadament, que després costaria molt de treure-la, i que no li servia de res que la noia se l'estimés si havia de quedar-se atrapada allà.

Després va alliberar la noia i aquesta se'n va anar contenta, fins i tot alleugerida, perquè crec que havia quedat amb algú a quarts de déu i ja eren ben bé tres quarts de nou.

Els següents dies que vaig trobar-me el tipus a l'autoescola, que van coïncidir amb els dies justament abans que jo abandonès l'objectiu de treure'm el carnet (ja en parlarem un altre dia), el tipus va seguir reflexionant sobre l'amor i com un, en el fons, i potser no sigui trist, decideix enamorar-se. "És com la màquina (deia, posant-se metafòric): pots posar-t'hi dins però no t'hi poden posar. I aleshores... serveix d'alguna puta cosa?" Ell usava paraulotes en les seves reflexions, que jo no les utilitzo mai, però vaig haver de concedir-li que no, que més aviat servia de poc.

Un bon dia no va tornar a aparèixer, i un cop ha passat prou temps, escric el post que ja vaig comentar-li que escriuria. El que jo sempre he cregut és que la gent s'enamora perquè vol, tot i que no se n'adoni, moguda per interessos, per comoditat i per sentir-se estimada. No crec que sigui una cosa massa impura, que l'auto-sugestió tingui res de dolent. És com funcionen les coses, només.

I poc després, vaig construir la màquina que et dóna la raó, i aquesta m'ho va confirmar.

dimecres, 13 de febrer de 2008

Descens a l'èxit

Que pujar escales glorifica les persones, és una cosa sabuda des d'aquí fins a Lapònia. Allí tenen ascensors, però van endavant i endarrere en comptes d'amunt i avall, i el pujar escales és essencialment inevitable. Aquí, és diferent. Tens l'opció de la tria. Els éssers excepcionals i les altes persones prescindeixen d'ascensors i escales mecàniques i pugen a peu. Hi ha motius mèdics, morals i divins per a prendre aquesta decisió.

Tot això, és clar, du a una pregunta no retòrica:

"Si pujar escales en comptes de pujar en ascensor glorifica una persona, baixar escales en comptes de baixar en ascensor... glorifica... ni que sigui... una miqueta?"

Un té dret a saber el lloc que ocupa a la vida.

dimarts, 5 de febrer de 2008

Conèixer les persones

Sol ocòrrer (i no m'agrada parlar de mi), que quan alguna persona m'atura pel carrer i em demana alguna cosa, la resposta em surt de la boca dues octaves més aguda del que és habitual.

He arribat a la conclusió que totes aquestes persones, arran d'aquesta primera impressió fugaç, creuen que sóc, en major o menor mesura, estúpid. I tampoc és que m'importi, perquè no hauria d'importar-me, però...

Dóna per pensar en les primeres impressions.

Sempre he cregut que sóc una persona malaurada en aquest aspecte. L'altre dia vaig anar al metge perquè em feia mal el genoll, i un cop allà vaig adonar-me que no sabia quin genoll em feia mal. Havia estat tal la meva preocupació per trobar la clínica, per saber què dir a la conserge i per enrecordar-me de donar-li la targeta de l'assegurança, que, senzillament, la preocupació pel meu genoll adolorit va diluïr-se.

Vaig descobrir que no sabia quin era el genoll que em feia mal trenta-sis segons abans que el metge em cridés a la seva consulta.

Per si us esteu preguntant l'orígen d'aquest dolor efímer, us diré que va ser un cop entussiasta i enèrgic que vaig endur-me xocant contra un pal metàlic d'aquests que sol posar-se perquè els cotxes no trepitgin la vorera. La col·lisió va ser espectacular, ridícula i dolorosa, i em va produïr la crosta més sangonosa i desagradable a l'alçada de la ròtula (no em pregunteu quina) que mai hagi tingut. Això va ocòrrer fa quasi quatre mesos (jo estava per Egipte) i, tot i que lentament, la crosta va cedir el pas a la pell viva, però jo la guardo en el record, perquè, tenint en compte el meu gust per la mobilitat extrema, és possible que mai més torni a fer-me una ferida d'aquestes. Me'n vaig fer moltes de petit, aquesta ha estat la darrera.

A vegades pots arribar a controlar fins a aquest punt la teva vida.

En fi, el dolor va restar. No era un dolor infernal. Era un dolor molest que apareixia quan em posava de genolls o a quatre potes, postures les dues que la vida corrent no m'ha obligat a prendre sovint. De fet, el genoll només em feia mal un cop al dia: quan pujava al meu llit des de la part de sota i gatejava fins a tenir el cap a l'alçada del coixí (no us imagineu el meu llit com un camp de futbol, és més aviat que em recreo a l'hora d'enllitar-me). Així, quan el meu genoll entrava en contacte amb el matalàs, em feia un mal bastant agut i empipador.

Al final vaig decidir anar al metge perquè era la mena de dolor prou imperceptible com per a que em durés tota la vida. I, com us he dit, quan em vaig asseure a la sala d'espera, vaig adonar-me que no recordava el genoll que em feia mal.

El doctor em va dur a la consulta i vaig seguir-lo presa del panic. Ell va dir "A veure, què et passa?", amb energia i un rerefons simpàtic, de persona competent no amargada. Jo vaig respondre de seguida que m'havia donat un cop al genoll. Ell va preguntar que com havia estat.

Vaig intentar fer durar l'explicació de la trompada tot el que vaig ser capaç.

És curiós. En el fons sabia que tard o d'hora hauria d'acabar i exposar el problema, sabia que només posposava l'inevitable. Però vaig seguir-ho posposant.

Quan el doctor es va cansar de l'anècdota divertida segons la qual un cert encegament per part del sol havien acabat amb el meu cos estés a terra i el genoll malferit, va dir-me: "apa, estira't aquí".

Es referia a la camilla.

Vaig mirar-me ràpidament els genolls, mentre ell es girava, una centèssima de segon, a agafar nosequè. Vaig mirar-me'ls amb deteniment. Vaig tocar les ròtules. Vaig prèmeles, desitjós de notar un dolor, el més dèbil, el que fos, ni que fos psicosomàtic, si us plau, si us plau. Vaig resseguir amb els dits la pell que cobria l'articulació, buscant restes llunyanes de la meva crosta esplendorosa. Però la pell s'havia regenerat com, al final, només la pell pot regenerar-se.

Res de res. Ni dolor, ni restes. Els meus genolls eren tan simètrics que van donar-me ganes de posar-me a plorar. En comptes d'això, sóc un tipus estoic, vaig decidir explicar-li el meu problema al metge.

No vaig ser rotund, però. Va ser alguna cosa així com: "D'això... Veurà... És que ara mateix... Bé, ara mateix no recordo quina és la cama que em feia mal... Perquè és un mal molt especial i..."

No vaig saber com acabar-ho (qui sap si hagués estat possible).

No m'estendré, ni mencionaré, de fet, perquè en el fons aquest blog està pensat per amplificar la meva imatge mitificada, les maneres en que, durant un temps molt breu, vam treballar plegats el doctor i jo per esbrinar quina era la cama que em feia mal. Alhora, jo intentava fer-li entendre que tot allò era molt comprensible.

Al final, la sensació, el pensament, la idea que jo era imbècil, omplia l'aire d'una manera tan intensa, ens embotargava tan profundament la ment, que va haver de reconèixer-ho o acceptar la mort per asfíxia.

I per la manera en com es va desempallegar de mi, vaig saber, i amb això estic arribant al quid de la qüestió, vaig saber que el doctor mai acceptaria que algú tan estúpid sortís amb la seva filla.

Maleïdes primeres impressions! És clar que potser no té cap filla (si sabessiu com me la imagino...!), però, en el fons, aquesta no és la qüestió.

De què serveixen les primeres impressions?

De què, si no t'ajuden a conèixer les persones?

Jo mateix noto que no conec alguna gent. I aleshores sents que t'estàs perdent alguna cosa.

No crec que les persones siguin tan complexes que no es pugui arribar a conèixer-les. És que en costa tant, d'accedir-hi...

I les impressions, les primereres i les que vindran després, n'aporten tan poc!