diumenge, 6 de juliol de 2008

Mafiosos hawaians

M'agrada el concepte sicilià de la família. Vaig conviure amb una quan, bé, això, quan vaig estar-me a Sicília, i recordo amb especial tendresa els pícnics amb els vint-i-tres cosins i dotze cosines, les nits en que ens haviem d'organitzar, perquè tocavem a dos per cada una, les tardes assoleiades treballant a la vinya i, sobretot, com eren de divertits els diumenges, quan tota la família (avis i pares i oncles i filloles, i cosins i cosines i algun que altre germà) anàvem a apallissar-nos amb les famílies veïnes.

Com gaudia del folklore, i de les tradicions locals!

De totes les famílies per les que he passat a la recerca d'un lloc on poder caure mort, i viure prou bé fins que això passi, la meva família siciliana n'era la favorita. Molt millor, on vas a parar, que la família peruana de Miami, els quals em racionaven la taronjada rebaixant-me-la amb aigua, i això només després que els convencès perquè no ho fessin amb alcohol de cremar.

No, la siciliana era perfecte. I quan els van metrallar, a mi em va saber greu.

Me'n va saber tant, de greu, de fet, que al rebre la notícia vaig abandonar la meva família de pintors francesos (en la que m'hostatjava aleshores) i vaig iniciar una mena de, com us ho diria, viatge existencial, a la recerca àvida de quantes famílies pogués trobar pel món.

Va ser un viatge llarg, gens profitós.

Què us he de d'explicar, oi? Segurament vosaltres mateixos m'haureu tingut dormint al menjador alguna nit, mentre em plantejava si quedar-me o no a viure a casa vostra. D'acord, tot això va passar fa algun temps, però jo sí que me'n recordo. I m'agradaria dir-vos que, si no em vaig quedar a viure amb la vostra família, no va ser per vosaltres. Ni pels que us envolten.

Va ser per mi.

Per la meva necessitat d'una recerca buida i infinita.

La cosa és que el meu viatge em dugué arreu, però mai prop de Hawaii. I, tot i així, sí que vaig conèixer una família hawaiana. Persones hawaianes força anys abans que fer-me passar per estudiós de formigues em dugués a conèixer moltes.

Vaig trobar aquesta família hawaiana a les Bahames, prop del Triangle de les Bermudes, i em van caure bé de seguida. Em recordaven la família siciliana, potser perquè ambdues eren mafioses, tot i que això no vol dir que fossin exactament iguals. El pare de la família hawaiana em donava exemples: "en el nostre argot, et donaré de menjar als peixos, per exemple, no vol dir ben bé el mateix que per als italians".

És clar.

Perquè hi ha taurons, a les Bahames... i a Hawaii.

"El que té de bo la família", m'havia dit l'home, "és que són persones que et vénen de sèrie. No te les has hagut de buscar. Si no funcionen, les dones de menjar als taurons i llestos."

No vaig entendre el consell, si és que n'era un, i només se'm va ocòrrer pensar que els hawaians semblaven una mica més salvatges que els sicilians i tot.

Va ser aquell tipus, de cabell llarg i rínxols imperfectes, el que em va convèncer de tornar a casa. A mi se'm va ocòrrer, aleshores, aneu a saber per què, que en això de les relacions familiars tortuoses, més val la indiferència a l'odi, i més val la indiferència a la tristesa permanent. Al cap i a la fi, en una cosa tenia raó el psicòpata mafiòs hawaià: no has hagut de fer res per posar-te'ls al teu costat. Potser no són una gran pèrdua.

Aquells tipus trobaven a faltar Hawaii. Jo, la meva habitació.

Vam acomiadar-nos i vam enfilar cadascú cap a les respectives llars. Així va concloure aquella part de la meva vida, aquella época de viatges buits.

Anys més tard, quan un plegat de formigues em van dur a Hawaii per primer cop a la vida, no vaig trobar-hi mafiosos. Vaig buscar-los arreu, dedicant les hores lliures de formigues, desitjós de retrobar els meus vells amics, però va ser en va.

Taurons, formigues, hawaianes... o potser alguna teoria que no van saber aplicar.

Se'ls va poder menjar qualsevol d'aquestes coses.

dissabte, 5 de juliol de 2008

Tirar-se hawaianes

El meu amic estudiós de les formigues no sempre em queia simpàtic. Potser era amic meu només perquè no hi havia cap altre. Potser pel que jo he vingut a anomenar "raons històriques".

Així era, fa molt de temps, amb la majoria d'amics meus de l'institut.

Hi ha, per exemple, un incident amb unes hawaianes que il·lustra força bé com el tipus era, en realitat, un traïdor fastigós.

Hi havia un petit poblet prop del laboratori de les formigues, allà a Hawaii. Quedava a prop d'un riu que podria haver estat l'Amazones, i sempre feia aire i sempre feia fresc. A tots ens encantava anar-hi a descansar de formigues i calor i penúries vàries, i jo, que mai he entès quin plaer hi ha en això de prendre el sol, gaudia absolutament de tombar-me allí a prendre la fosca.

El poblet tenia, a més a més, una peculiaritat estranya: només l'habitaven noies. Ni homes, ni dones, ni velles, ni nenes. Noies. Que oscil·laven entre els quasi-vint i els vint-i-molts. Noies que eren, a més a més, molt obertes.

"Quin món!", em deia sovint el meu amic estudiós de les formigues. "Això deu ser el paradís, no creus? Natura idil·lica i aquestes hawaianes que, no sé si són nimfòmanes o què, però no deixen de perseguir-te fins que te les tires."

A mi no m'havia perseguit ninguna hawaiana... la qual cosa, en realitat, no m'importava.

"A tu no t'han perseguit, eh?", va preguntar-me un dia el meu amic.

"No", vaig dir jo.

"Vaja, quina llàstima", va fer ell, amb una gran satisfacció.

"No creguis", vaig intentar replicar-li. "Tampoc hauria volgut fer-m'ho amb elles. Tinc nòvia i..."

"Ja, sí, és clar", va tallar-me ell. "Sigui com sigui, volguessis o no, elles no tenen cap interés en tu. El que tu vulguis no té importància davant la seva indiferència."

"Home...", vaig mirar de raonar jo, una última vegada. "També podria argumentar-se a l'inrevés: que que elles estiguin interessades o no en mi no té importància enfront del fet que jo no vulgui fer-m'ho amb elles."

Ell va exclamar "Au, calla!", i va marxar.

Jo em vaig quedar sumit en una sensació estranya d'enorme irritació.

Sóc conscient del potencial d'una anècdota com aquesta, que em permetria reflexionar en aquest bloc sobre un bon plegat de coses. Podria parlar, per exemple, dels actes simbòlics als quals la realitat arrabassa el simbolisme. O, potser, de com els patrons d'acció i reacció no sempre són evidents i costa endevinar si primer va ser l'ou o la gallina. Si m'apures, podria parlar de tòpics típics com l'amor i el sexe, el sexe sense amor ("¡como experiencia vacía, una de las mejores!", que diria el Woody Allen) i coses d'aquestes.

Però no parlaré de res d'això, em temo.

Aquest post versa sobre l'amistat.

Uns deu dies més tard d'aquella discussió, unes hawaianes van menjar-se el meu amic estudiós de les formigues. No sé ben bé per què. A mi en un principi em va semblar un immoral acte de feminisme, i anava a enfadar-me, però vaig deixar-ho còrrer. Elles seguien fent-s'ho amb tots els (altres) que visitaven el poble i mai van tornar-se a menjar a ningú. I els turistes allí eren feliços i també les hawaianes i vaig decidir que es devia haver tractat d'un cas aillat.

Pel que fa a la pèrdua del meu amic... Bé, sempre ha estat així amb els que eren amics meus per raons històriques. No vull dir que sempre se'ls han menjat un plegat de hawaianes, sinó que sempre han acabat per deixar de ser amics meus.

Serà que la solitud, la rutina i la coïncidència no són una autèntica bona pasta amb la que formar relacions.

Com passava a l'institut.

dijous, 3 de juliol de 2008

Les bones amigues

Us parlaré de les formigues, de les quals conec a hores d'ara tots els seus secrets, i sé què les complau i sé què les irrita, i què esperen fer a la vida i el que pensen quan ens veuen a nosaltres.

(Pensen "ecs...!", que és el que jo sempre penso d'elles.)

Al món hi ha tres-centes mil espècies de formigues, la majoria de les quals s'assemblen entre sí. D'aquesta multitud racial, a Hawaii s'hi allotjen més o menys la meitat. I allí, entre les palmeres i els salts d'aigua i les platges infinites (infinites perquè, bé, Hawaii és una illa i les platges la rodegen), les formigues tenen una característica comú:

Totes són antropòfagues. Totes mengen persones.

O era així almenys fins poc abans que arribés jo.

Als laboratoris on vaig alltojar-me, quatre cabanyes pintades de blanc, hi havia un munt d'entesos en les formigues locals. Mig científics, mig guerrers formidables, no dubtaven en endinsar-se en la selva per a seguir investigant.

Sovint, la selva és perillosa, però aquells homes sabien què es feien. Si es topaven amb les petitus penetrae, una espècie de formigues diminutes que se t'escolen sota la pell i des d'allí se't mengen els ossos, les cremaven amb les lupes que portaven. Si es topaven, en canvi, amb alguna enormus carnivorae, una d'aquelles que fan un pam i mig de llarg i que d'una mossegada t'arranquen un dit, les feien retrocedir amb els enormes matxets que duien.

Els estudiosos estaven immensament enamorats de les formigues, però després d'anys de sang, antenes escapçades, olor a cremat i dits tallats a mitja alçada, la relació havia perdut el romanticisme dels primers dies. Quan jo vaig arribar al campament, el cinisme flotava a l'aire i el despit amoròs emmetzinava la beguda. Era un lloc bastant horrible, en realitat. Recordo que els homes i les dones arribaven suats i malferits de la jungla i anaven directament al Gran Terrari que hi havia al bell mig del pati, i d'allà treien algunes formigues antropòfagues i les tallaven a trossets. Ho feien per crispació, perquè es sentien malament, i allò no feia sinó fer-los sentir pitjor.

L'amor que no et fa feliç és una bírria, pensava jo.

Per la meva banda, jo em vaig espantar quan em van mostrar la nova espècie de formigues, aquella de la qual n'hauria de tenir cura. S'assemblaven sospitosament a les petitus penetrae que m'havien mostrat i, tenint en compte que els havia enganyat al dir-los que coneixia moltes coses de les formigues, ni tant sols sabia com podria cremar-les amb una lupa. "La mentida fins al final", vaig dir-me, un clàssic crit de guerra, i com que ja estava allà a Hawaii i hi havia de restar un mes, vaig deixar que em duguèssin al terrari on tenien aquelles formigues desconegudes.

Quan vaig relliscar i vaig caure dins, vaig donar-me els ossos per perduts.

No em va donar temps de contar-les totes, però hi devia haver unes deu mil. Menudes i frenètiques, van pujar-me per tot arreu i van dedicar-se a còrrer pel meu cos. Mai no he sentit tanta angunia, però el terror l'eclipsava. Cridava, esperant el moment en que els insectes s'obririen pas a través de la meva pell per menjar-se'm ara la tibia ara el peronè, i al cap de poc temps el fèmur.

Cinc minuts després, però, no havien fet res d'allò, i jo començava a notar bastantes pessigolles.

El primer que van pensar els hawaians i els demès estudiosos de les formigues que s'havien reunit al voltant del terrari per contemplar la meva mort horrible era que jo devia ser un heroic domador de formigues. Això, o que tenia un gust molt dolent i les formigues no em volien. Però ben aviat van descobrir la veritat:

Aquella nova espècie no era antropòfaga.

No hi ha gaire més a dir. Les formigues van resultar ser d'aquestes que habitualment trobeu per casa vostra. Allí no tenien ni idea que existissin formigues inofensives, així que em vaig tornar de cop i volta en un autèntic entés. Però no és això el més rellevant del que va passar.

Els estudiosos de les formigues van enamorar-se d'aquelles noves formigues.

Des d'aleshores, si mai aneu a les quatre cabanyes pintades de blanc que són el laboratori, trobareu homes i dones jugant amb formigues. A mi segueix semblant-me una cosa anguniosa, però ja no hi ha ni sang ni antenes escapçades, i els estudiosos riuen mentre les formigues les hi fan pessigolles. Les petitus penetrae, i les enormus carnivorae, i totes les demès espècies de formigues assassines, habitants legítims de Hawaii, s'han quedat soles, amb la selva sencera per a elles.

Al final vaig acabar per aprendre el llenguatge dels insectes, i sé de bona tinta que estan tristes, perquè ja no mengen persones, i perquè les persones ja no les fan riure.

Però l'amor que és una bírria no és amor, i el que et fa feliç no mereix estudi.

O això és el que em va dir un dels hawaians científics, somrient ex-estudiòs de les formigues.

dimecres, 2 de juliol de 2008

Patèticament, gràcies!

Torno i totes les coses són si fa no fa en el seu lloc. Només el que ha quedat enrere i no tornarà, això sí que ho hem perdut, i les coses que abans que jo marxés no hi eren i ara em sorprenen com a novetats que són. Només això: la resta resta igual.

Menys mal!

Haureu endivinat que un mes a Hawaii dóna per a veritablement poc. Hi ha una dita, allí: "La selva és una jungla." La supervivència t'ocupa la meitat del temps. La monotonia, l'altra meitat. Les formigues, els hawaians i hawaianes i la caça de taurons ocupen una part de temps tan reduida que no pot contemplar-se en ningun percentatge que no inclogui decimals.

Perdoneu si parlo de manera retorçada.

Fa molt de temps que no uso el català per què m'entenguin.

Ara que sóc aquí, rependré el bloc. Hi ha algunes coses, poques, que vaig viure en aquella illa tropical i em faria il·lusió escriure aquí. No són anècdotes. Són més aviat bledes experiències hawaianes. Pel que fa a tornar amb les anècdotes, dependrà de les seqüeles. Després de tot (no voldria semblar grandiloqüent) un mes sencer a Hawaii pot matar-te.

I el que no et mata et fa més fort, però el que et mata et deixa mort.