diumenge, 30 d’agost del 2009

Viatges repartits pel globus

A Mèxic s'hi està bé; és a dir, sí està bé, Mèxic, que bé hi ha mexicans i hamburgueses mexicanes. Però te'l recorres de seguida. Si poguèssis fer-ho a peu, segur que l'experiència et donaria per anys, però els deserts obliguen a passejar-s'hi en cotxe, i les carreteres rectes a assolir una certa velocitat. En aquestes circumstàncies, t'hi mous de punta a punta en un parell de dies.

I no hi ha res a fer.

Les muntanyes rocoses i els cactus els desdibuixa la velocitat. I la curiositat, que està clar que mou muntanyes, allí amb prou feines les pot desplaçar uns mil·limetres. Serà cosa del vent àrid, o del fred nocturn, però el fet és que tot està sempre on ho busques.

No pots fer el viatge massa llarg.

Vaig tornar aquí de seguida, des de Mèxic, sense recordar gens ni mica per què me n'havia anat. Però vaig tornar carregat d'inèrcia.

Uns amics van proposar-me fer un viatge, i vam sortir l'endemà.

La idea era donar la volta al món en tren, però vam topar-nos amb l'Índic, que presagiava el Pacífic, i l'Atlàntic ens va tallar la retirada. Són coses en les que no hi caus fins que te les trobes, els oceans, vull dir, i després tot és saber nadar fins que surts de l'aigua, i haver d'anar-se a comprar un globus terraqui.

La crua realitat és que no teniem la volta al món ben encarrilada, així que va ser qüestió de tornar al punt d'orígen i pensar-nos-ho de nou.

L'opció de combinar tren i vaixell com a transport a través de la Terra no ens va convèncer a ningú. Si vols fer un viatge en tren, l'experiència té les seves normes. No prendre un vaixell, per exemple, en sol ser una d'important.

A Barcelona de nou algú va tenir una altra pensada. Un canvi en l'objectiu del viatge: agafar el tren per anar a buscar-nos a nosaltres mateixos. Per mi no hi havia problema, perquè jo em trobava a Blanes, però hi havia que es tenien a Berlín, o a Pekín, i això ja semblava que hagués de fer-se llarg, ni que fos una miqueta. Mai he estat una persona donada a l'aventura. I aleshores, ni tant sols m'agradava viatjar. Dos dies i mig a Mèxic m'havien extenuat, i l'inèrcia s'esgotava.

Vaig renegar de totes les maneres possibles.

Em vaig queixar.

Al final, però, van amenaçar-me amb anar-se'n sense mi.

Vam agafar el tren a Barcelona i vam prendre rumb cap a la Xina. Vaig demanar-los-hi per favor que ens aturèssim a Blanes, un moment, que és allí on m'estava esperant jo, però l'ordre de les parades ja havia estat establert. Primer anàvem a Pekín, allí on l'Eloi havia de trobar-se amb ell mateix, i la resta de parades les fariem a la tornada.

En fi... el que va passar ja us ho deveu imaginar a hores d'ara:

L'Eloi no s'esperava a ell mateix a l'estació de Pekín, així que va baixar del tren i va encaminar-se a la ciutat xinesa. Es va perdre buscant-se i jo no l'he tornat a veure més. La Laia es va quedar catatònica al descobrir, ja a Colonia, Alemanya, que s'havia mort atacada per un ós. Només de pensar-ho a mi em fa esfereïr. El Ferran sí va trobar-se, ell mateix va pujar a Berlín, i des d'aleshores els dos es van quedar sols al seu compartiment, mirant-se entre sospirs i ullades amoroses.

Una imatge simètrica que va fer més desolador (encara) el viatge de tornada.

A Blanes, quines coses, ni tant sols vam arribar a parar. El tren circulava per una altra via i, per a més inri, a un altre nivell. Sobre el mar i marxa enrere. Fent loopings i tirabuixons recargolats. Un malson, un infern caòtic.

No s'hi va poder aturar.

Hi havia en el meu vagó, assegut darrere meu, un persontge que tot el temps m'havia resultat familiar. Duia un bigoti i una barba sosptiosos. I poc abans de parar a Plaça Catalunya se'm va ocòrrer, tot d'una, que acabava d'entendre-ho de cop. Aquell individu de cabell llarg i barba llisa era jo mateix, difressat, perquè jo mateix havia estat amb mi mateix tota l'estona, qui sap si a Mèxic i tot.

Només que al tibar-li de la barba va udolar com una ovella, i jo em vaig quedar amb la mà plena de gomina i vaig adonar-me, a més, que l'home tenia un nas autèntic que no s'assemblava en res al meu.

"La metàfora no és aquesta", vaig pensar jo. "La metàfora és una altra."

I vaig arribar a casa, i des de casa escric això.

No sé si tot plegat és una promesa de més divagacions inoportunes. Un va perdent l'habilitat d'escriure aquí. Només sé que ara, i no té res a veure amb res, sí m'agrada viatjar.

Però no té relació amb el que aquí us explico.

Al cap i a la fi, tot això va passar en un temps que em resulta inconcebiblement remot, quan les meves preocupacions... vaja...

Eren d'altres.

diumenge, 28 de desembre del 2008

Tal dia com avui

Una vegada, i això és fals, jo viatjava en metro camí de la Facultat d'Informàtica de Barcelona quan, crec que impulsat per la rutina, vaig proposar a la jove desconeguda que s'asseia davant meu d'agafar sempre aquell metro i sempre aquell vagó, per trobar-nos cada dia i desfer plegats la mitja hora de solitud diària a la què estàvem condemnats entre setmana.

No sé per què ho vaig fer, en realitat, ni com vaig fer-ho.

Des d'aleshores, jo vaig complir la meva part d'aquell pla genial: sempre aquell metro, sempre aquell vagó. Malauradament, ella no degué fer-ho.

No la vaig tornar a veure mai més.

Certament, tant se me'n dóna.

L'incident en sí no va tenir cap conseqüència i, a hores d'ara, encara atribueixo a la duríssima pujada que hi ha entre la sortida del metro de Palau Reial i l'edifici en què estudiàvem el seixanta per cent de la culpa que jo abandonès la carrera.

L'altre quaranta per cent el composen la grisor d'uns estudis rutinaris, la sensació de no pertànyer-hi i alguna que altra dificultat insòlita per copsar les coses.

Per la meva banda, en un milió d'aspectes, i també en un de sol, tinc ben clares les fantàstiques conseqüències d'haver estat fent lingüística, i no pràctiques de programació, en un determinat moment de la meva vida.

A més a més, de fet, el Pol i jo, pel que fa a PraP, mai no vam arribar a entendre res.


No necessàriament des de Mèxic, a reveure-us i adéu siau. Felices vacances.

I feliços Sants Innocents!

diumenge, 30 de novembre del 2008

Adéu siau, manitu!

He de confessar-vos una cosa: jo no sé gairebé res, i tot allò que sé m'ho han explicat.

Mai he sentit la necessitat de tornar-me explorador.

Això no vol dir... Bé, les coses canvien, a vegades. Un no sempre fa allò que vol, ni el mouen contínuament les necessitats que sent. Causes de força major, les anomenen, impulsen les persones cap a bandes que no endevinarieu pas. I així, de sobte, algú que mai no ha sentit la necessitat de tornar-se explorador s'ha de tornar explorador tot d'una.

Jo... vaig cometre un error amb qui no devia, en el moment inadequat, en un lloc que podria haver estat millor i d'una manera difícilment empitjorable.

Em vaig equivocar, com sempre que m'equivoco...

Com m'equivoco sempre.

Mèxic, és clar, és a on és fuig en aquests casos.

Em fan il·lusió, és cert, el desert i els pobles fantasma. Les muntanyes rocoses i el vent àrid. Els barrets enormes i la pòlvora. El fred nocturn, els cactus i els rèptils enamorats.

No em fan il·lusió ninguna les experiències que m'hi esperen.

Per mitigar les penúries emocionals del viatge, que faré de polissó en el ventre d'una balena (i sospito que allà serà on em buscaran primer), m'enduc un dibuix fet en paint i guardat com a jpeg. L'únic que necessito.

També, és clar, un record de tots vosaltres, difuminat com si no us conegués de res.

Si els meus perseguidors es rendeixen mai, o canvien d'opinió, o m'estimen tot d'una, prometo que tornaré a passar-me per aquí. Si no ho fan, i mor aquest fantàstic any al que li queden 31 dies de desembre, m'hi passaré de totes totes, i els faré front, a risc de la meva vida.

Però, en fi, han estat molts dies escrivint aquí sense posar-nos heroïcs...

I aquest no és, de cap manera, el moment de començar.


dijous, 23 d’octubre del 2008

Només paraules

El meu amic sordmut (sord de naixement, mut de tradició) no va voler explicar-me mai en què pensava quan pensava.

Serà que formava part de la seva intimitat.

Jo, que escolto i puc parlar, si bé és cert que el Germán diu que no m'entèn quan parlo, però sempre he tingut la sensació que és més un acudit privat que a ell li fa gràcia i, au va, deixem-lo que faci, pobret, penso a través dels sons i, qui sap, fins i tot de les grafies.

Penso, en qualsevol cas, de la mà de les paraules.

Pels sordmuts, cosa curiosa, que les paraules són mans, talment les idees siguin mans movent-se delicades per l'espai. I si jo penso "tinc gana" o "com t'estimo!", i ho penso sentint sonar cada fonema dins del meu cervell, ells pensen mans movent-se, i què estrany que se'm fa això.

Totes aquestes reflexions, per anomenar-les d'alguna manera (i val a dir que aquest post és força metafísic), no les faig ara perquè el meu amic sordmut no m'hagi explicat mai què és en allò que pensa en el moment de pensar.

Les faig ara perquè mai m'ho explicarà.

Aquest matí, al seu funeral, no m'he entristit pas gaire. Ell mateix m'ho va dir pel messenger, fa dues o tres setmanes: estava satisfet de la vida que havia anat vivint. Jo, que mataria per parlar (la qual cosa no vol dir que l'hagi mort), m'he permès pujar a l'atril i dir algunes paraules.

Tot coses inventades, és clar. Les que vam acordar amb ell: que si era arqueòleg, que si havia escrit "Pararam i altres contes", que si havia mort al descarrilar la vagoneta d'una muntanya russa i que si havia tingut vint-i-set amants, tretze d'aquestes en una única setmana, a raó de torns de dues hores, matí i tarda, tots els dies menys dijous.

Alguns dels espectadors s'han anat mosquejant, era fàcil notar-ho.

Al final, una dona s'ha aixecat i ha cridat: "Tot això són tonteries!"

"No era res més que un infeliç, i així s'ha mort."

Jo no li anava a fer cas. El meu amic no era infeliç. Per més que allò de ser arqueòleg i tota la resta siguin només paraules. Ell va dir-m'ho: estava satisfet de la vida que havia anat vivint, i sempre he pensat que les paraules són un bon lloc on guardar-hi la veritat.

Però quan pensava prosseguir amb la meva perorata, la dona encara ha afegit:

"I no s'entén ni la meitat d'allò que dius. Aprèn a pronunciar, carai!"

Hi ha hagut un moment com de revelació solemne, allí enmig de l'esglèsia i enfront del mort, quan m'he adonat, com el principi d'una idea, que potser el Germán no fa pas broma. Que potser és cert que a vegades no m'entèn, que no se m'entèn quan parlo i, poc a poc, cada cop menys. Tot d'una, he volgut sortir disparat d'allà i venir aquí per escriure un post sobre les persones condemnades a la incomunicació.

Però no podia fer-li això al meu amic difunt, és clar.

Per aquesta raó el post va d'una altra cosa, i he alçat aleshores les mans, senzillament, mirant de recordar el que m'havia ensenyat el tipus i, després d'allò, he seguit el meu sermó en el llenguatge de signes.

Ningú ha protestat, aquest cop. No deixaven de ser només paraules, i només les paraules, al cap i a la fi (en última instància), poden contenir allò que sents.

La qual cosa em recorda...

Si algú sap de sentiments que no caben en paraules, jo ho accepto, excepte si no puc, però no dubto que pugui.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

No necessàriament un plàtan

De les senyals divines, s'espera en general que siguin clares i majestuoses. Que sonin a dos-cents cinquanta decibels, enmig d'una explosió de llum, adornades amb àngels que baixen del cel tocant campanes.

Així, i no d'una altra manera, és com s'hauria de comunicar Déu.

O déu.

En el meu cas, que no és per queixar-me, però a vegades tinc la sensació que tot em passa a l'inrevès, no va ser més que una murmuració fluixeta darrere de la orella.

"Pssssst, Aleix!", va dir-me Déu (o déu), amb un xiuxiueig.

"Psssssst!"

Vaig trigar molt a girar-me, perquè acostumo a caminar pel món embadalit, i, quan vaig fer-ho, òbviament, no vaig trobar-me amb ningú. Déu és invisible, indivisible i invidivisible (és a dir, no es pot vidivilidir), però això no vol dir, està clar, que no sigui a totes bandes. Més enllà del fet que jo no pogués veure'l, va seguir dient-me a cau d'orella "Aleix, Aleix..." i, quan jo li vaig respondre "què?", ell va contenir una riallada (dic jo que la va contenir) i va sentenciar, engravint la seva veu:

"Moriràs tontament!"

I va deixar anar una riallota sinistre i enorme i va desaparèixer, tot el que un ésser omnipresent, en el fons, pot arribar a desaparèixer.

Això va passar abans-d'ahir al vespre. Des d'aleshores, tot i que podria haver reflexionat sobre qüestions teològiques i preguntar-me com haurà de canviar l'experiència viscuda la meva buidor d'ateu, he estat ocupat en una altra cosa, en preguntar-me un cop i un altre el mateix:

En què ha de consistir una mort tonta?

Tot d'una era una pregunta que m'interessava enormement.

Et pots morir de riure, d'amor, d'avorriment o de sobte.

I això només per començar.

Hi ha un munt de morts, ni més ni menys que la quantitat exacte de persones a la que els hi ha donat per passar-se per aquí. Així que, havent-ne tantes, de viscudes i previstes, bé n'hi ha d'haver un bon grapat de morts que siguin tontes.

Però a mi no se m'ocorrien fàcilment.

Fa poquíssim, aquest matí mateix, caminava cap a casa. Caminava embadalit. De sobte, una veu anònima xiuxiuejant-me a la orella m'ha fet veure que hi havia al terra la pell d'un plàtan. Me n'he adonat de seguida, que aquella era la mort tonta que em tenia preparada Déu. Per això m'ha desconcertat que, just aleshores, un tipus que anava corrents pel carrer m'avancés, trepitgés la pell de plàtan, rellisqués i anés a donar-se una trompada amb les lloses del carrer, alguns metres més enllà.

I he d'admetre que m'ha desconcertat encara més descobrir que l'home seguia viu després del cop, del tot il·lès, i que no ha estat sinó la caiguda d'un piano, davallant de les alçades d'algun balcó qualsevol, el que l'ha aixafat i deixat mort.

I això també m'ha sorprès força.

Mentre venia cap aquí per a escriure aquest post, se m'ha ocorregut pensar que les morts tontes no estan pas tan malament. Després de tot, que t'aixafi un piano em sembla a mi que ha de ser ràpid, i si bé és cert que no és pas net, d'això ja se n'ocuparan els altres.

Podria ser que les morts tontes i les morts intel·ligents fossin conceptes abstractes, o pot ser que no existeixin, o que tinguin a veure amb coses més elevades, com el que fas a la vida o la gent que t'estima, o amb l'alegria que et circula per la sang (en el moment de morir). Talment, si fos així, la meva pobra experiència, la que explico aquí, no seria material suficient per a usar-lo en reflexions d'aquesta mena.

Prometo no morir de cap manera fins no haver reprès el tema.

dilluns, 29 de setembre del 2008

Filant el tròpic

De Santo Domingo a Hawaii, nedant, que no en vaixell, vaig conèixer a un tipus, un indi enorme, que va salvar-me la vida. Queda clar que el que nedava era ell, perquè jo anava en llanxa, de Hawaii a Santo Domingo, a més, i no al revés, no perquè Santo Domingo em digui res, sinó perquè quan es fuig es fuig cap al primer racó del mapa en què un hi pensa, i fugir de Hawaii i del seu tedi, aleshores, era per a mi molt important.

Vam coincidir enmig de l'oceà. Jo havia caigut de la llanxa i uns taurons intel·ligents com els de Deep Blue Sea em tenien acorralat. Ell devia dur, què sé jo, quatre o cinc dies nedant sense parar, però tot i així va tenir esma i alè per fer-los front a cops de puny.

Va salvar-me la vida de la mort que considero més horrible, i jo bé que li ho agraeixo.

Era un tipus formidable, l'indi aquell.

Potser per al meu gust ho era massa. En el temps que vam passar-nos recorrent aventures, després d'atacar aquells pirates i robar-los-hi el vaixell, en el temps que vam passar filant el tròpic, i endinsant-nos en jungles i illes, vaig anar sentint-me cada cop més inferior al seu costat. No era només aquella facilitat que tenia per matar amb les mans nues, el que m'humiliava. Era, per dir-ho d'alguna manera, tot un conjunt de coses. Els seus coneixements sobre seguir rastres, i sobre com encendre focs i construir refugis, per exemple. O tot el que sabia de medicina malgrat no haver passat mai per la facultat. I la seva habilitat a l'hora d'escalar arbres i muntanyes, i com els dolents mai tenien forma d'atrapar-lo, i la manera en com interactuava amb tots els animals: com se'ls estimava i com els comprenia.

A més, ell em feia notar la meva falta d'habilitat contínuament. Jo, us ho podeu imaginar, no tinc ni idea d'encendre un foc, ni de construir refugis, i no sé seguir rastres com no sé seguir les indicacions i els cartells en un centre comercial.

I si mai la meva vida depèn d'haver d'escalar un arbre, ja us la podeu quedar, si la voleu.

Aquell indi no feia res més que posar-se espiritual i mostrar-se dolgut amb les meves incapacitats. "Tota la humanitat és com tu, ara: no sap fer res", deia.

I continuava queixant-se, sobre que les persones es dediquen només a coses concretes, i ninguna té la menor idea de com funciona el conjunt de la societat, i no hi ha ningú que hi pugui viure al marge.

Era així cada dia, fins que se'm va ocòrrer pensar en les formigues.

Pensar en aquelles minúscules criatures, amigues meves i estimades pel món, que els intel·lectuals admiren per les elaborades comunitats en què s'agrupen. Per la complexitat de l'estructura que les acull, per la manera en com en un cau cada un dels individus te una tasca concreta en la seva organització, i totes les formigues juntes aconsegueixen un nivell d'eficàcia i supervivència impensables per als corresponents individus treballant en solitari.

Cap formiga podria viure al marge de la societat d'un niu, i a cap formiga se la culpa per això.

Només es culpa a les persones, pobrissones.

"D'acord, sóc filantròpic, jo!", vaig cridar a l'indi, en el punt més àlgid de la nostra discussió. I després vaig afegir: "I penso que quan la culpa és de tothom, ja no és culpa de ningú."

"Per què repeteixes sempre les mateixes putes frases?" em va etzibar ell, aleshores.

Trobo que un indi que usa paraulotes no pot ser gaire espiritual, així que vaig decidir que havia arribat l'hora de separar els nostres camins.

O potser fou ell qui ho decidí, ja no ho recordo.

Segurament us estranyi que us relati aquí el meu retorn de Hawaii, després de tant de temps, quan ja havia reprès les anècdotes, però és que fins ara no em sentia preparat per narrar-vos aquesta última bleda experiència hawaiana. O, més aviat, tenia por que l'indi vingués a esquarterar-me si s'enterava que parlava malament d'ell.

Ja us deveu imaginar la grandària dels seus bíceps.

Per la meva banda, abans de desar Hawaii finalment en un calaix, només em queda a dir una cosa: repeteixo sempre les mateixes frases perquè me'n costa molt pensar de noves.

dijous, 25 de setembre del 2008

Petites coses

Ara que tots els insectes han de morir, que tenen els dies comptats (que la tardor els trobarà a tots, un a un, allà on siguin), no puc evitar preguntar-me si no hauria hagut de portar-me millor amb ells. Fer-los els seus últims dies més feliços. Ser més comprensiu durant l'estiu. Un mai s'atura a plantejar-se com d'arrossegada deu ser l'existència d'un cuc i, per més vibrant que sigui la vida d'una abella, està clar que el dia a dia d'una mosca és una porqueria.

Els mosquits són diferents, els mosquits piquen de nits, però fins i tot ells mereixen redempció. Els nostres mosquits, a diferència dels africans i uns que hi ha a Suïssa, no maten. Els seus crims, pobrets, són minúsculs.

Un mai s'atura a plantejar-s'ho, això, o sovint no s'atura, i jo, no acabo d'entendre per què, i mira que em fan fàstic, cada cop que arriba el fred i veig una mosca moribunda mirant d'escalar una paret, tremolosa i sense èxit, penso: "pobrissons!"

És una tradició anual, i passa ràpid. Només he d'enrecordar-me de no fer-hi res al respecte.

Perquè, en aquest sentit, tinc apresa la lliçó.

L'any passat, a les acaballes de l'estiu (aquí arriba l'anècdota), quan em va agafar l'habitual atac de melangia, em vaig decidir a fer alguna cosa. Sovint, amb els atacs de melangia que passen sols, el millor és no fer res, però jo no vaig tenir-ho en compte.

Senzillament, vaig comprar-me un ininsecticida.

Cada cop que el fred matava un insecte, jo anava amb l'spray i, amb molta angunia, li llançava una bona dosi d'aquelles que ressusciten. Tenia habilitat un armari calentó de la meva habitació, i allí emmagatzenava els insectes reviscuts.

Era una cosa fastigosa, això no us ho negaré. Sempre m'he preguntat per què fan tant de fàstic els insectes. Per què resulta l'angunia tan instintiva i irracional. Però, sense una resposta, mencionar-ho no té gaire sentit. Eren fastigosos, i prou. I, quan una cosa va dur a l'altra, i em vaig trobar allitant-los en els seus llits diminuts, i dient-li's que es rentessin les antenes i donant-los-hi petons de bona nit, tot allò va començar a enervar-me.

La veritat, però, és que les molèsties eren força toves. Fins i tot quan vaig tenir dos-mil i tres-mil insectes vivint en el meu armari: poc més que un lleu bronzit quasi inaudible, i la impossibilitat de guardar la roba en el seu lloc.

Només que el bronzit no em deixava dormir, i que per culpa de no guardar la roba vaig barallar-me més d'un cop amb la meva mare.

Petites coses. Molèsties insignificats.

Fins que vaig entendre, quina sort, que també els insectes són petites coses.

Que també els insectes són insignificants.

Recordo força bé i amb bon humor el dia que vaig obrir l'armari, matamosques en mà, i vaig muntar una carnisseria (una carnisseria magra, això sí). Bé, només fa un any, d'allò. I recordo també un documental, que vaig veure no sé quan, en què deien com eren d'importants els insectes per a l'ecosistema.

En què explicaven la seva grandíssima importància.

Recordo el documental sense voler, cada cop que veig una mosca moribunda mirant d'escalar una paret, tremolosa i sense èxit.

Suposo que els insectes del meu armari van morir, en el fons, per una insignificància.

Les petites coses, que mouen el món; i els bitxus que, a desgrat de tot, no deixen de fer-me fàstic.

dimecres, 24 de setembre del 2008

Humanitat extraordinària

M'envolten persones extraordinàries, sí, és cert. Sempre ho he trobat una virtut. Una virtut que no té mèrit, potser, però cap virtut en té, i perdoneu-me les sentencies pretencioses. Amb algunes d'aquestes persones extraordinàries comparteixo la meva vida, i m'hi podreu trobar a prop, sovint, moltes hores en un dia. Amb les altres, en canvi, només hi colisiono, un moment, un instant de cada mil.

Els anomeno "coneguts".

En aquest bloc m'agrada parlar únicament d'aquests darrers, per estalviar-vos blederies. Parlar-vos de coneguts, per exemple, com el Bibliotecari.

Jo l'anomenava així perquè tenia una biblioteca.

Era un grandíssim humanista.

Jo anava a veure'l en comptades ocasions, però gaudia de fer-ho. El tipus es passejava amunt i avall, parsimoniòs, llegint d'un llibre enorme que duia a les mans. De fet, sempre seguia el mateix recorregut. Sempre amb el mateix ritme calmat, com si llisqués pel terra.

Era vell: tenia el cabell blanc i el bigoti blanc i la cara clivellada.

Dic que era humanista per com parlava. No feia altra cosa que parlar sol. Parlar i passejar-se entre les prestatgeries polsosses. Amb mi no va arribar a conversar mai, excepte a l'últim moment, però, tot i així, m'agradava escoltar-lo divagar:

"Les persones som un miracle", deia. I després deia: "cloc!".

I prosseguia en interminables monòlegs:

"Les persones som un miracle. Cloc! L'ésser humà és una criatura racional, i no en coneixem cap altre. Cloc! El bé que ha fet la humanitat sobrepassa el mal que ha fet. Cloc! El que no és vist per ulls humans, és igual que no existeixi. Cloc! Les obres de l'ésser humà són els tresors més grans de l'Univers. Cloc! Els defectes de les persones només ens fan persones. Cloc! L'art i la creativitat són comparables a la vida. Cloc! Les persones som un miracle. Cloc!..."

I així continuava, dient sempre el mateix. Un dia degué cansar-se, perquè s'aturà. Alçà els ulls del seu llibre i em clavà una mirada trista.

"L'ésser humà ha participat de coses terribles", em digué.

Jo em vaig quedar atònit. Era el primer cop que es parava. El primer cop que em parlava.

I allò no s'ho havia sentit jo dir mai.

"Quan és culpa de tots no és culpa de ningú", vaig mirar de consolar-lo.

"És clar que", se'm va ocòrrer, "només que hi hagi un que no s'hi apunti ja ens fot la festa a tots."

El Bibliotecari no va semblar satisfer-se. Després, tot ell fou melancolia.

"Sou uns animals", digué. "Però, perquè sou els meus germans, us estimo."

"A tots igual."

Jo allò no ho vaig entendre. Tot i així, em va semblar que el Bibliotecari necessitava una abraçada. O un cop a l'espatlla. Així que li vaig donar.

Un copet.

Penso que devia tenir algun cargol a mig rovellar, allà en el coll. Va sentir-se un cruixit i el cap se li va despendre. Va rodolar pel terra i va colpejar el peu d'una prestatgeria, des d'on se'm va quedar mirant. Tenia la mirada assecada i li sortien cables i espurnes per sota la barbeta.

Hi havia cables i espurnes, també, entre les espatlles, en el cos decapitat que restava dempeus al meu costat. Enganxat al carril pel que havia anat donant voltes fins aleshores.

Vaig fer una ganyota culpable i vaig pensar "mecatxis!".

Darrerament ho trenco tot.

Però una cosa no treu l'altra: a mi, la humanitat em mola.

Perdó.

Vull dir, "a mi també".

diumenge, 6 de juliol del 2008

Mafiosos hawaians

M'agrada el concepte sicilià de la família. Vaig conviure amb una quan, bé, això, quan vaig estar-me a Sicília, i recordo amb especial tendresa els pícnics amb els vint-i-tres cosins i dotze cosines, les nits en que ens haviem d'organitzar, perquè tocavem a dos per cada una, les tardes assoleiades treballant a la vinya i, sobretot, com eren de divertits els diumenges, quan tota la família (avis i pares i oncles i filloles, i cosins i cosines i algun que altre germà) anàvem a apallissar-nos amb les famílies veïnes.

Com gaudia del folklore, i de les tradicions locals!

De totes les famílies per les que he passat a la recerca d'un lloc on poder caure mort, i viure prou bé fins que això passi, la meva família siciliana n'era la favorita. Molt millor, on vas a parar, que la família peruana de Miami, els quals em racionaven la taronjada rebaixant-me-la amb aigua, i això només després que els convencès perquè no ho fessin amb alcohol de cremar.

No, la siciliana era perfecte. I quan els van metrallar, a mi em va saber greu.

Me'n va saber tant, de greu, de fet, que al rebre la notícia vaig abandonar la meva família de pintors francesos (en la que m'hostatjava aleshores) i vaig iniciar una mena de, com us ho diria, viatge existencial, a la recerca àvida de quantes famílies pogués trobar pel món.

Va ser un viatge llarg, gens profitós.

Què us he de d'explicar, oi? Segurament vosaltres mateixos m'haureu tingut dormint al menjador alguna nit, mentre em plantejava si quedar-me o no a viure a casa vostra. D'acord, tot això va passar fa algun temps, però jo sí que me'n recordo. I m'agradaria dir-vos que, si no em vaig quedar a viure amb la vostra família, no va ser per vosaltres. Ni pels que us envolten.

Va ser per mi.

Per la meva necessitat d'una recerca buida i infinita.

La cosa és que el meu viatge em dugué arreu, però mai prop de Hawaii. I, tot i així, sí que vaig conèixer una família hawaiana. Persones hawaianes força anys abans que fer-me passar per estudiós de formigues em dugués a conèixer moltes.

Vaig trobar aquesta família hawaiana a les Bahames, prop del Triangle de les Bermudes, i em van caure bé de seguida. Em recordaven la família siciliana, potser perquè ambdues eren mafioses, tot i que això no vol dir que fossin exactament iguals. El pare de la família hawaiana em donava exemples: "en el nostre argot, et donaré de menjar als peixos, per exemple, no vol dir ben bé el mateix que per als italians".

És clar.

Perquè hi ha taurons, a les Bahames... i a Hawaii.

"El que té de bo la família", m'havia dit l'home, "és que són persones que et vénen de sèrie. No te les has hagut de buscar. Si no funcionen, les dones de menjar als taurons i llestos."

No vaig entendre el consell, si és que n'era un, i només se'm va ocòrrer pensar que els hawaians semblaven una mica més salvatges que els sicilians i tot.

Va ser aquell tipus, de cabell llarg i rínxols imperfectes, el que em va convèncer de tornar a casa. A mi se'm va ocòrrer, aleshores, aneu a saber per què, que en això de les relacions familiars tortuoses, més val la indiferència a l'odi, i més val la indiferència a la tristesa permanent. Al cap i a la fi, en una cosa tenia raó el psicòpata mafiòs hawaià: no has hagut de fer res per posar-te'ls al teu costat. Potser no són una gran pèrdua.

Aquells tipus trobaven a faltar Hawaii. Jo, la meva habitació.

Vam acomiadar-nos i vam enfilar cadascú cap a les respectives llars. Així va concloure aquella part de la meva vida, aquella época de viatges buits.

Anys més tard, quan un plegat de formigues em van dur a Hawaii per primer cop a la vida, no vaig trobar-hi mafiosos. Vaig buscar-los arreu, dedicant les hores lliures de formigues, desitjós de retrobar els meus vells amics, però va ser en va.

Taurons, formigues, hawaianes... o potser alguna teoria que no van saber aplicar.

Se'ls va poder menjar qualsevol d'aquestes coses.

dissabte, 5 de juliol del 2008

Tirar-se hawaianes

El meu amic estudiós de les formigues no sempre em queia simpàtic. Potser era amic meu només perquè no hi havia cap altre. Potser pel que jo he vingut a anomenar "raons històriques".

Així era, fa molt de temps, amb la majoria d'amics meus de l'institut.

Hi ha, per exemple, un incident amb unes hawaianes que il·lustra força bé com el tipus era, en realitat, un traïdor fastigós.

Hi havia un petit poblet prop del laboratori de les formigues, allà a Hawaii. Quedava a prop d'un riu que podria haver estat l'Amazones, i sempre feia aire i sempre feia fresc. A tots ens encantava anar-hi a descansar de formigues i calor i penúries vàries, i jo, que mai he entès quin plaer hi ha en això de prendre el sol, gaudia absolutament de tombar-me allí a prendre la fosca.

El poblet tenia, a més a més, una peculiaritat estranya: només l'habitaven noies. Ni homes, ni dones, ni velles, ni nenes. Noies. Que oscil·laven entre els quasi-vint i els vint-i-molts. Noies que eren, a més a més, molt obertes.

"Quin món!", em deia sovint el meu amic estudiós de les formigues. "Això deu ser el paradís, no creus? Natura idil·lica i aquestes hawaianes que, no sé si són nimfòmanes o què, però no deixen de perseguir-te fins que te les tires."

A mi no m'havia perseguit ninguna hawaiana... la qual cosa, en realitat, no m'importava.

"A tu no t'han perseguit, eh?", va preguntar-me un dia el meu amic.

"No", vaig dir jo.

"Vaja, quina llàstima", va fer ell, amb una gran satisfacció.

"No creguis", vaig intentar replicar-li. "Tampoc hauria volgut fer-m'ho amb elles. Tinc nòvia i..."

"Ja, sí, és clar", va tallar-me ell. "Sigui com sigui, volguessis o no, elles no tenen cap interés en tu. El que tu vulguis no té importància davant la seva indiferència."

"Home...", vaig mirar de raonar jo, una última vegada. "També podria argumentar-se a l'inrevés: que que elles estiguin interessades o no en mi no té importància enfront del fet que jo no vulgui fer-m'ho amb elles."

Ell va exclamar "Au, calla!", i va marxar.

Jo em vaig quedar sumit en una sensació estranya d'enorme irritació.

Sóc conscient del potencial d'una anècdota com aquesta, que em permetria reflexionar en aquest bloc sobre un bon plegat de coses. Podria parlar, per exemple, dels actes simbòlics als quals la realitat arrabassa el simbolisme. O, potser, de com els patrons d'acció i reacció no sempre són evidents i costa endevinar si primer va ser l'ou o la gallina. Si m'apures, podria parlar de tòpics típics com l'amor i el sexe, el sexe sense amor ("¡como experiencia vacía, una de las mejores!", que diria el Woody Allen) i coses d'aquestes.

Però no parlaré de res d'això, em temo.

Aquest post versa sobre l'amistat.

Uns deu dies més tard d'aquella discussió, unes hawaianes van menjar-se el meu amic estudiós de les formigues. No sé ben bé per què. A mi en un principi em va semblar un immoral acte de feminisme, i anava a enfadar-me, però vaig deixar-ho còrrer. Elles seguien fent-s'ho amb tots els (altres) que visitaven el poble i mai van tornar-se a menjar a ningú. I els turistes allí eren feliços i també les hawaianes i vaig decidir que es devia haver tractat d'un cas aillat.

Pel que fa a la pèrdua del meu amic... Bé, sempre ha estat així amb els que eren amics meus per raons històriques. No vull dir que sempre se'ls han menjat un plegat de hawaianes, sinó que sempre han acabat per deixar de ser amics meus.

Serà que la solitud, la rutina i la coïncidència no són una autèntica bona pasta amb la que formar relacions.

Com passava a l'institut.

dijous, 3 de juliol del 2008

Les bones amigues

Us parlaré de les formigues, de les quals conec a hores d'ara tots els seus secrets, i sé què les complau i sé què les irrita, i què esperen fer a la vida i el que pensen quan ens veuen a nosaltres.

(Pensen "ecs...!", que és el que jo sempre penso d'elles.)

Al món hi ha tres-centes mil espècies de formigues, la majoria de les quals s'assemblen entre sí. D'aquesta multitud racial, a Hawaii s'hi allotjen més o menys la meitat. I allí, entre les palmeres i els salts d'aigua i les platges infinites (infinites perquè, bé, Hawaii és una illa i les platges la rodegen), les formigues tenen una característica comú:

Totes són antropòfagues. Totes mengen persones.

O era així almenys fins poc abans que arribés jo.

Als laboratoris on vaig alltojar-me, quatre cabanyes pintades de blanc, hi havia un munt d'entesos en les formigues locals. Mig científics, mig guerrers formidables, no dubtaven en endinsar-se en la selva per a seguir investigant.

Sovint, la selva és perillosa, però aquells homes sabien què es feien. Si es topaven amb les petitus penetrae, una espècie de formigues diminutes que se t'escolen sota la pell i des d'allí se't mengen els ossos, les cremaven amb les lupes que portaven. Si es topaven, en canvi, amb alguna enormus carnivorae, una d'aquelles que fan un pam i mig de llarg i que d'una mossegada t'arranquen un dit, les feien retrocedir amb els enormes matxets que duien.

Els estudiosos estaven immensament enamorats de les formigues, però després d'anys de sang, antenes escapçades, olor a cremat i dits tallats a mitja alçada, la relació havia perdut el romanticisme dels primers dies. Quan jo vaig arribar al campament, el cinisme flotava a l'aire i el despit amoròs emmetzinava la beguda. Era un lloc bastant horrible, en realitat. Recordo que els homes i les dones arribaven suats i malferits de la jungla i anaven directament al Gran Terrari que hi havia al bell mig del pati, i d'allà treien algunes formigues antropòfagues i les tallaven a trossets. Ho feien per crispació, perquè es sentien malament, i allò no feia sinó fer-los sentir pitjor.

L'amor que no et fa feliç és una bírria, pensava jo.

Per la meva banda, jo em vaig espantar quan em van mostrar la nova espècie de formigues, aquella de la qual n'hauria de tenir cura. S'assemblaven sospitosament a les petitus penetrae que m'havien mostrat i, tenint en compte que els havia enganyat al dir-los que coneixia moltes coses de les formigues, ni tant sols sabia com podria cremar-les amb una lupa. "La mentida fins al final", vaig dir-me, un clàssic crit de guerra, i com que ja estava allà a Hawaii i hi havia de restar un mes, vaig deixar que em duguèssin al terrari on tenien aquelles formigues desconegudes.

Quan vaig relliscar i vaig caure dins, vaig donar-me els ossos per perduts.

No em va donar temps de contar-les totes, però hi devia haver unes deu mil. Menudes i frenètiques, van pujar-me per tot arreu i van dedicar-se a còrrer pel meu cos. Mai no he sentit tanta angunia, però el terror l'eclipsava. Cridava, esperant el moment en que els insectes s'obririen pas a través de la meva pell per menjar-se'm ara la tibia ara el peronè, i al cap de poc temps el fèmur.

Cinc minuts després, però, no havien fet res d'allò, i jo començava a notar bastantes pessigolles.

El primer que van pensar els hawaians i els demès estudiosos de les formigues que s'havien reunit al voltant del terrari per contemplar la meva mort horrible era que jo devia ser un heroic domador de formigues. Això, o que tenia un gust molt dolent i les formigues no em volien. Però ben aviat van descobrir la veritat:

Aquella nova espècie no era antropòfaga.

No hi ha gaire més a dir. Les formigues van resultar ser d'aquestes que habitualment trobeu per casa vostra. Allí no tenien ni idea que existissin formigues inofensives, així que em vaig tornar de cop i volta en un autèntic entés. Però no és això el més rellevant del que va passar.

Els estudiosos de les formigues van enamorar-se d'aquelles noves formigues.

Des d'aleshores, si mai aneu a les quatre cabanyes pintades de blanc que són el laboratori, trobareu homes i dones jugant amb formigues. A mi segueix semblant-me una cosa anguniosa, però ja no hi ha ni sang ni antenes escapçades, i els estudiosos riuen mentre les formigues les hi fan pessigolles. Les petitus penetrae, i les enormus carnivorae, i totes les demès espècies de formigues assassines, habitants legítims de Hawaii, s'han quedat soles, amb la selva sencera per a elles.

Al final vaig acabar per aprendre el llenguatge dels insectes, i sé de bona tinta que estan tristes, perquè ja no mengen persones, i perquè les persones ja no les fan riure.

Però l'amor que és una bírria no és amor, i el que et fa feliç no mereix estudi.

O això és el que em va dir un dels hawaians científics, somrient ex-estudiòs de les formigues.