diumenge, 28 de desembre de 2008

Tal dia com avui

Una vegada, i això és fals, jo viatjava en metro camí de la Facultat d'Informàtica de Barcelona quan, crec que impulsat per la rutina, vaig proposar a la jove desconeguda que s'asseia davant meu d'agafar sempre aquell metro i sempre aquell vagó, per trobar-nos cada dia i desfer plegats la mitja hora de solitud diària a la què estàvem condemnats entre setmana.

No sé per què ho vaig fer, en realitat, ni com vaig fer-ho.

Des d'aleshores, jo vaig complir la meva part d'aquell pla genial: sempre aquell metro, sempre aquell vagó. Malauradament, ella no degué fer-ho.

No la vaig tornar a veure mai més.

Certament, tant se me'n dóna.

L'incident en sí no va tenir cap conseqüència i, a hores d'ara, encara atribueixo a la duríssima pujada que hi ha entre la sortida del metro de Palau Reial i l'edifici en què estudiàvem el seixanta per cent de la culpa que jo abandonès la carrera.

L'altre quaranta per cent el composen la grisor d'uns estudis rutinaris, la sensació de no pertànyer-hi i alguna que altra dificultat insòlita per copsar les coses.

Per la meva banda, en un milió d'aspectes, i també en un de sol, tinc ben clares les fantàstiques conseqüències d'haver estat fent lingüística, i no pràctiques de programació, en un determinat moment de la meva vida.

A més a més, de fet, el Pol i jo, pel que fa a PraP, mai no vam arribar a entendre res.


No necessàriament des de Mèxic, a reveure-us i adéu siau. Felices vacances.

I feliços Sants Innocents!

diumenge, 30 de novembre de 2008

Adéu siau, manitu!

He de confessar-vos una cosa: jo no sé gairebé res, i tot allò que sé m'ho han explicat.

Mai he sentit la necessitat de tornar-me explorador.

Això no vol dir... Bé, les coses canvien, a vegades. Un no sempre fa allò que vol, ni el mouen contínuament les necessitats que sent. Causes de força major, les anomenen, impulsen les persones cap a bandes que no endevinarieu pas. I així, de sobte, algú que mai no ha sentit la necessitat de tornar-se explorador s'ha de tornar explorador tot d'una.

Jo... vaig cometre un error amb qui no devia, en el moment inadequat, en un lloc que podria haver estat millor i d'una manera difícilment empitjorable.

Em vaig equivocar, com sempre que m'equivoco...

Com m'equivoco sempre.

Mèxic, és clar, és a on és fuig en aquests casos.

Em fan il·lusió, és cert, el desert i els pobles fantasma. Les muntanyes rocoses i el vent àrid. Els barrets enormes i la pòlvora. El fred nocturn, els cactus i els rèptils enamorats.

No em fan il·lusió ninguna les experiències que m'hi esperen.

Per mitigar les penúries emocionals del viatge, que faré de polissó en el ventre d'una balena (i sospito que allà serà on em buscaran primer), m'enduc un dibuix fet en paint i guardat com a jpeg. L'únic que necessito.

També, és clar, un record de tots vosaltres, difuminat com si no us conegués de res.

Si els meus perseguidors es rendeixen mai, o canvien d'opinió, o m'estimen tot d'una, prometo que tornaré a passar-me per aquí. Si no ho fan, i mor aquest fantàstic any al que li queden 31 dies de desembre, m'hi passaré de totes totes, i els faré front, a risc de la meva vida.

Però, en fi, han estat molts dies escrivint aquí sense posar-nos heroïcs...

I aquest no és, de cap manera, el moment de començar.


dijous, 23 d’octubre de 2008

Només paraules

El meu amic sordmut (sord de naixement, mut de tradició) no va voler explicar-me mai en què pensava quan pensava.

Serà que formava part de la seva intimitat.

Jo, que escolto i puc parlar, si bé és cert que el Germán diu que no m'entèn quan parlo, però sempre he tingut la sensació que és més un acudit privat que a ell li fa gràcia i, au va, deixem-lo que faci, pobret, penso a través dels sons i, qui sap, fins i tot de les grafies.

Penso, en qualsevol cas, de la mà de les paraules.

Pels sordmuts, cosa curiosa, que les paraules són mans, talment les idees siguin mans movent-se delicades per l'espai. I si jo penso "tinc gana" o "com t'estimo!", i ho penso sentint sonar cada fonema dins del meu cervell, ells pensen mans movent-se, i què estrany que se'm fa això.

Totes aquestes reflexions, per anomenar-les d'alguna manera (i val a dir que aquest post és força metafísic), no les faig ara perquè el meu amic sordmut no m'hagi explicat mai què és en allò que pensa en el moment de pensar.

Les faig ara perquè mai m'ho explicarà.

Aquest matí, al seu funeral, no m'he entristit pas gaire. Ell mateix m'ho va dir pel messenger, fa dues o tres setmanes: estava satisfet de la vida que havia anat vivint. Jo, que mataria per parlar (la qual cosa no vol dir que l'hagi mort), m'he permès pujar a l'atril i dir algunes paraules.

Tot coses inventades, és clar. Les que vam acordar amb ell: que si era arqueòleg, que si havia escrit "Pararam i altres contes", que si havia mort al descarrilar la vagoneta d'una muntanya russa i que si havia tingut vint-i-set amants, tretze d'aquestes en una única setmana, a raó de torns de dues hores, matí i tarda, tots els dies menys dijous.

Alguns dels espectadors s'han anat mosquejant, era fàcil notar-ho.

Al final, una dona s'ha aixecat i ha cridat: "Tot això són tonteries!"

"No era res més que un infeliç, i així s'ha mort."

Jo no li anava a fer cas. El meu amic no era infeliç. Per més que allò de ser arqueòleg i tota la resta siguin només paraules. Ell va dir-m'ho: estava satisfet de la vida que havia anat vivint, i sempre he pensat que les paraules són un bon lloc on guardar-hi la veritat.

Però quan pensava prosseguir amb la meva perorata, la dona encara ha afegit:

"I no s'entén ni la meitat d'allò que dius. Aprèn a pronunciar, carai!"

Hi ha hagut un moment com de revelació solemne, allí enmig de l'esglèsia i enfront del mort, quan m'he adonat, com el principi d'una idea, que potser el Germán no fa pas broma. Que potser és cert que a vegades no m'entèn, que no se m'entèn quan parlo i, poc a poc, cada cop menys. Tot d'una, he volgut sortir disparat d'allà i venir aquí per escriure un post sobre les persones condemnades a la incomunicació.

Però no podia fer-li això al meu amic difunt, és clar.

Per aquesta raó el post va d'una altra cosa, i he alçat aleshores les mans, senzillament, mirant de recordar el que m'havia ensenyat el tipus i, després d'allò, he seguit el meu sermó en el llenguatge de signes.

Ningú ha protestat, aquest cop. No deixaven de ser només paraules, i només les paraules, al cap i a la fi (en última instància), poden contenir allò que sents.

La qual cosa em recorda...

Si algú sap de sentiments que no caben en paraules, jo ho accepto, excepte si no puc, però no dubto que pugui.

dimarts, 14 d’octubre de 2008

No necessàriament un plàtan

De les senyals divines, s'espera en general que siguin clares i majestuoses. Que sonin a dos-cents cinquanta decibels, enmig d'una explosió de llum, adornades amb àngels que baixen del cel tocant campanes.

Així, i no d'una altra manera, és com s'hauria de comunicar Déu.

O déu.

En el meu cas, que no és per queixar-me, però a vegades tinc la sensació que tot em passa a l'inrevès, no va ser més que una murmuració fluixeta darrere de la orella.

"Pssssst, Aleix!", va dir-me Déu (o déu), amb un xiuxiueig.

"Psssssst!"

Vaig trigar molt a girar-me, perquè acostumo a caminar pel món embadalit, i, quan vaig fer-ho, òbviament, no vaig trobar-me amb ningú. Déu és invisible, indivisible i invidivisible (és a dir, no es pot vidivilidir), però això no vol dir, està clar, que no sigui a totes bandes. Més enllà del fet que jo no pogués veure'l, va seguir dient-me a cau d'orella "Aleix, Aleix..." i, quan jo li vaig respondre "què?", ell va contenir una riallada (dic jo que la va contenir) i va sentenciar, engravint la seva veu:

"Moriràs tontament!"

I va deixar anar una riallota sinistre i enorme i va desaparèixer, tot el que un ésser omnipresent, en el fons, pot arribar a desaparèixer.

Això va passar abans-d'ahir al vespre. Des d'aleshores, tot i que podria haver reflexionat sobre qüestions teològiques i preguntar-me com haurà de canviar l'experiència viscuda la meva buidor d'ateu, he estat ocupat en una altra cosa, en preguntar-me un cop i un altre el mateix:

En què ha de consistir una mort tonta?

Tot d'una era una pregunta que m'interessava enormement.

Et pots morir de riure, d'amor, d'avorriment o de sobte.

I això només per començar.

Hi ha un munt de morts, ni més ni menys que la quantitat exacte de persones a la que els hi ha donat per passar-se per aquí. Així que, havent-ne tantes, de viscudes i previstes, bé n'hi ha d'haver un bon grapat de morts que siguin tontes.

Però a mi no se m'ocorrien fàcilment.

Fa poquíssim, aquest matí mateix, caminava cap a casa. Caminava embadalit. De sobte, una veu anònima xiuxiuejant-me a la orella m'ha fet veure que hi havia al terra la pell d'un plàtan. Me n'he adonat de seguida, que aquella era la mort tonta que em tenia preparada Déu. Per això m'ha desconcertat que, just aleshores, un tipus que anava corrents pel carrer m'avancés, trepitgés la pell de plàtan, rellisqués i anés a donar-se una trompada amb les lloses del carrer, alguns metres més enllà.

I he d'admetre que m'ha desconcertat encara més descobrir que l'home seguia viu després del cop, del tot il·lès, i que no ha estat sinó la caiguda d'un piano, davallant de les alçades d'algun balcó qualsevol, el que l'ha aixafat i deixat mort.

I això també m'ha sorprès força.

Mentre venia cap aquí per a escriure aquest post, se m'ha ocorregut pensar que les morts tontes no estan pas tan malament. Després de tot, que t'aixafi un piano em sembla a mi que ha de ser ràpid, i si bé és cert que no és pas net, d'això ja se n'ocuparan els altres.

Podria ser que les morts tontes i les morts intel·ligents fossin conceptes abstractes, o pot ser que no existeixin, o que tinguin a veure amb coses més elevades, com el que fas a la vida o la gent que t'estima, o amb l'alegria que et circula per la sang (en el moment de morir). Talment, si fos així, la meva pobra experiència, la que explico aquí, no seria material suficient per a usar-lo en reflexions d'aquesta mena.

Prometo no morir de cap manera fins no haver reprès el tema.

dilluns, 29 de setembre de 2008

Filant el tròpic

De Santo Domingo a Hawaii, nedant, que no en vaixell, vaig conèixer a un tipus, un indi enorme, que va salvar-me la vida. Queda clar que el que nedava era ell, perquè jo anava en llanxa, de Hawaii a Santo Domingo, a més, i no al revés, no perquè Santo Domingo em digui res, sinó perquè quan es fuig es fuig cap al primer racó del mapa en què un hi pensa, i fugir de Hawaii i del seu tedi, aleshores, era per a mi molt important.

Vam coincidir enmig de l'oceà. Jo havia caigut de la llanxa i uns taurons intel·ligents com els de Deep Blue Sea em tenien acorralat. Ell devia dur, què sé jo, quatre o cinc dies nedant sense parar, però tot i així va tenir esma i alè per fer-los front a cops de puny.

Va salvar-me la vida de la mort que considero més horrible, i jo bé que li ho agraeixo.

Era un tipus formidable, l'indi aquell.

Potser per al meu gust ho era massa. En el temps que vam passar-nos recorrent aventures, després d'atacar aquells pirates i robar-los-hi el vaixell, en el temps que vam passar filant el tròpic, i endinsant-nos en jungles i illes, vaig anar sentint-me cada cop més inferior al seu costat. No era només aquella facilitat que tenia per matar amb les mans nues, el que m'humiliava. Era, per dir-ho d'alguna manera, tot un conjunt de coses. Els seus coneixements sobre seguir rastres, i sobre com encendre focs i construir refugis, per exemple. O tot el que sabia de medicina malgrat no haver passat mai per la facultat. I la seva habilitat a l'hora d'escalar arbres i muntanyes, i com els dolents mai tenien forma d'atrapar-lo, i la manera en com interactuava amb tots els animals: com se'ls estimava i com els comprenia.

A més, ell em feia notar la meva falta d'habilitat contínuament. Jo, us ho podeu imaginar, no tinc ni idea d'encendre un foc, ni de construir refugis, i no sé seguir rastres com no sé seguir les indicacions i els cartells en un centre comercial.

I si mai la meva vida depèn d'haver d'escalar un arbre, ja us la podeu quedar, si la voleu.

Aquell indi no feia res més que posar-se espiritual i mostrar-se dolgut amb les meves incapacitats. "Tota la humanitat és com tu, ara: no sap fer res", deia.

I continuava queixant-se, sobre que les persones es dediquen només a coses concretes, i ninguna té la menor idea de com funciona el conjunt de la societat, i no hi ha ningú que hi pugui viure al marge.

Era així cada dia, fins que se'm va ocòrrer pensar en les formigues.

Pensar en aquelles minúscules criatures, amigues meves i estimades pel món, que els intel·lectuals admiren per les elaborades comunitats en què s'agrupen. Per la complexitat de l'estructura que les acull, per la manera en com en un cau cada un dels individus te una tasca concreta en la seva organització, i totes les formigues juntes aconsegueixen un nivell d'eficàcia i supervivència impensables per als corresponents individus treballant en solitari.

Cap formiga podria viure al marge de la societat d'un niu, i a cap formiga se la culpa per això.

Només es culpa a les persones, pobrissones.

"D'acord, sóc filantròpic, jo!", vaig cridar a l'indi, en el punt més àlgid de la nostra discussió. I després vaig afegir: "I penso que quan la culpa és de tothom, ja no és culpa de ningú."

"Per què repeteixes sempre les mateixes putes frases?" em va etzibar ell, aleshores.

Trobo que un indi que usa paraulotes no pot ser gaire espiritual, així que vaig decidir que havia arribat l'hora de separar els nostres camins.

O potser fou ell qui ho decidí, ja no ho recordo.

Segurament us estranyi que us relati aquí el meu retorn de Hawaii, després de tant de temps, quan ja havia reprès les anècdotes, però és que fins ara no em sentia preparat per narrar-vos aquesta última bleda experiència hawaiana. O, més aviat, tenia por que l'indi vingués a esquarterar-me si s'enterava que parlava malament d'ell.

Ja us deveu imaginar la grandària dels seus bíceps.

Per la meva banda, abans de desar Hawaii finalment en un calaix, només em queda a dir una cosa: repeteixo sempre les mateixes frases perquè me'n costa molt pensar de noves.

dijous, 25 de setembre de 2008

Petites coses

Ara que tots els insectes han de morir, que tenen els dies comptats (que la tardor els trobarà a tots, un a un, allà on siguin), no puc evitar preguntar-me si no hauria hagut de portar-me millor amb ells. Fer-los els seus últims dies més feliços. Ser més comprensiu durant l'estiu. Un mai s'atura a plantejar-se com d'arrossegada deu ser l'existència d'un cuc i, per més vibrant que sigui la vida d'una abella, està clar que el dia a dia d'una mosca és una porqueria.

Els mosquits són diferents, els mosquits piquen de nits, però fins i tot ells mereixen redempció. Els nostres mosquits, a diferència dels africans i uns que hi ha a Suïssa, no maten. Els seus crims, pobrets, són minúsculs.

Un mai s'atura a plantejar-s'ho, això, o sovint no s'atura, i jo, no acabo d'entendre per què, i mira que em fan fàstic, cada cop que arriba el fred i veig una mosca moribunda mirant d'escalar una paret, tremolosa i sense èxit, penso: "pobrissons!"

És una tradició anual, i passa ràpid. Només he d'enrecordar-me de no fer-hi res al respecte.

Perquè, en aquest sentit, tinc apresa la lliçó.

L'any passat, a les acaballes de l'estiu (aquí arriba l'anècdota), quan em va agafar l'habitual atac de melangia, em vaig decidir a fer alguna cosa. Sovint, amb els atacs de melangia que passen sols, el millor és no fer res, però jo no vaig tenir-ho en compte.

Senzillament, vaig comprar-me un ininsecticida.

Cada cop que el fred matava un insecte, jo anava amb l'spray i, amb molta angunia, li llançava una bona dosi d'aquelles que ressusciten. Tenia habilitat un armari calentó de la meva habitació, i allí emmagatzenava els insectes reviscuts.

Era una cosa fastigosa, això no us ho negaré. Sempre m'he preguntat per què fan tant de fàstic els insectes. Per què resulta l'angunia tan instintiva i irracional. Però, sense una resposta, mencionar-ho no té gaire sentit. Eren fastigosos, i prou. I, quan una cosa va dur a l'altra, i em vaig trobar allitant-los en els seus llits diminuts, i dient-li's que es rentessin les antenes i donant-los-hi petons de bona nit, tot allò va començar a enervar-me.

La veritat, però, és que les molèsties eren força toves. Fins i tot quan vaig tenir dos-mil i tres-mil insectes vivint en el meu armari: poc més que un lleu bronzit quasi inaudible, i la impossibilitat de guardar la roba en el seu lloc.

Només que el bronzit no em deixava dormir, i que per culpa de no guardar la roba vaig barallar-me més d'un cop amb la meva mare.

Petites coses. Molèsties insignificats.

Fins que vaig entendre, quina sort, que també els insectes són petites coses.

Que també els insectes són insignificants.

Recordo força bé i amb bon humor el dia que vaig obrir l'armari, matamosques en mà, i vaig muntar una carnisseria (una carnisseria magra, això sí). Bé, només fa un any, d'allò. I recordo també un documental, que vaig veure no sé quan, en què deien com eren d'importants els insectes per a l'ecosistema.

En què explicaven la seva grandíssima importància.

Recordo el documental sense voler, cada cop que veig una mosca moribunda mirant d'escalar una paret, tremolosa i sense èxit.

Suposo que els insectes del meu armari van morir, en el fons, per una insignificància.

Les petites coses, que mouen el món; i els bitxus que, a desgrat de tot, no deixen de fer-me fàstic.

dimecres, 24 de setembre de 2008

Humanitat extraordinària

M'envolten persones extraordinàries, sí, és cert. Sempre ho he trobat una virtut. Una virtut que no té mèrit, potser, però cap virtut en té, i perdoneu-me les sentencies pretencioses. Amb algunes d'aquestes persones extraordinàries comparteixo la meva vida, i m'hi podreu trobar a prop, sovint, moltes hores en un dia. Amb les altres, en canvi, només hi colisiono, un moment, un instant de cada mil.

Els anomeno "coneguts".

En aquest bloc m'agrada parlar únicament d'aquests darrers, per estalviar-vos blederies. Parlar-vos de coneguts, per exemple, com el Bibliotecari.

Jo l'anomenava així perquè tenia una biblioteca.

Era un grandíssim humanista.

Jo anava a veure'l en comptades ocasions, però gaudia de fer-ho. El tipus es passejava amunt i avall, parsimoniòs, llegint d'un llibre enorme que duia a les mans. De fet, sempre seguia el mateix recorregut. Sempre amb el mateix ritme calmat, com si llisqués pel terra.

Era vell: tenia el cabell blanc i el bigoti blanc i la cara clivellada.

Dic que era humanista per com parlava. No feia altra cosa que parlar sol. Parlar i passejar-se entre les prestatgeries polsosses. Amb mi no va arribar a conversar mai, excepte a l'últim moment, però, tot i així, m'agradava escoltar-lo divagar:

"Les persones som un miracle", deia. I després deia: "cloc!".

I prosseguia en interminables monòlegs:

"Les persones som un miracle. Cloc! L'ésser humà és una criatura racional, i no en coneixem cap altre. Cloc! El bé que ha fet la humanitat sobrepassa el mal que ha fet. Cloc! El que no és vist per ulls humans, és igual que no existeixi. Cloc! Les obres de l'ésser humà són els tresors més grans de l'Univers. Cloc! Els defectes de les persones només ens fan persones. Cloc! L'art i la creativitat són comparables a la vida. Cloc! Les persones som un miracle. Cloc!..."

I així continuava, dient sempre el mateix. Un dia degué cansar-se, perquè s'aturà. Alçà els ulls del seu llibre i em clavà una mirada trista.

"L'ésser humà ha participat de coses terribles", em digué.

Jo em vaig quedar atònit. Era el primer cop que es parava. El primer cop que em parlava.

I allò no s'ho havia sentit jo dir mai.

"Quan és culpa de tots no és culpa de ningú", vaig mirar de consolar-lo.

"És clar que", se'm va ocòrrer, "només que hi hagi un que no s'hi apunti ja ens fot la festa a tots."

El Bibliotecari no va semblar satisfer-se. Després, tot ell fou melancolia.

"Sou uns animals", digué. "Però, perquè sou els meus germans, us estimo."

"A tots igual."

Jo allò no ho vaig entendre. Tot i així, em va semblar que el Bibliotecari necessitava una abraçada. O un cop a l'espatlla. Així que li vaig donar.

Un copet.

Penso que devia tenir algun cargol a mig rovellar, allà en el coll. Va sentir-se un cruixit i el cap se li va despendre. Va rodolar pel terra i va colpejar el peu d'una prestatgeria, des d'on se'm va quedar mirant. Tenia la mirada assecada i li sortien cables i espurnes per sota la barbeta.

Hi havia cables i espurnes, també, entre les espatlles, en el cos decapitat que restava dempeus al meu costat. Enganxat al carril pel que havia anat donant voltes fins aleshores.

Vaig fer una ganyota culpable i vaig pensar "mecatxis!".

Darrerament ho trenco tot.

Però una cosa no treu l'altra: a mi, la humanitat em mola.

Perdó.

Vull dir, "a mi també".

diumenge, 6 de juliol de 2008

Mafiosos hawaians

M'agrada el concepte sicilià de la família. Vaig conviure amb una quan, bé, això, quan vaig estar-me a Sicília, i recordo amb especial tendresa els pícnics amb els vint-i-tres cosins i dotze cosines, les nits en que ens haviem d'organitzar, perquè tocavem a dos per cada una, les tardes assoleiades treballant a la vinya i, sobretot, com eren de divertits els diumenges, quan tota la família (avis i pares i oncles i filloles, i cosins i cosines i algun que altre germà) anàvem a apallissar-nos amb les famílies veïnes.

Com gaudia del folklore, i de les tradicions locals!

De totes les famílies per les que he passat a la recerca d'un lloc on poder caure mort, i viure prou bé fins que això passi, la meva família siciliana n'era la favorita. Molt millor, on vas a parar, que la família peruana de Miami, els quals em racionaven la taronjada rebaixant-me-la amb aigua, i això només després que els convencès perquè no ho fessin amb alcohol de cremar.

No, la siciliana era perfecte. I quan els van metrallar, a mi em va saber greu.

Me'n va saber tant, de greu, de fet, que al rebre la notícia vaig abandonar la meva família de pintors francesos (en la que m'hostatjava aleshores) i vaig iniciar una mena de, com us ho diria, viatge existencial, a la recerca àvida de quantes famílies pogués trobar pel món.

Va ser un viatge llarg, gens profitós.

Què us he de d'explicar, oi? Segurament vosaltres mateixos m'haureu tingut dormint al menjador alguna nit, mentre em plantejava si quedar-me o no a viure a casa vostra. D'acord, tot això va passar fa algun temps, però jo sí que me'n recordo. I m'agradaria dir-vos que, si no em vaig quedar a viure amb la vostra família, no va ser per vosaltres. Ni pels que us envolten.

Va ser per mi.

Per la meva necessitat d'una recerca buida i infinita.

La cosa és que el meu viatge em dugué arreu, però mai prop de Hawaii. I, tot i així, sí que vaig conèixer una família hawaiana. Persones hawaianes força anys abans que fer-me passar per estudiós de formigues em dugués a conèixer moltes.

Vaig trobar aquesta família hawaiana a les Bahames, prop del Triangle de les Bermudes, i em van caure bé de seguida. Em recordaven la família siciliana, potser perquè ambdues eren mafioses, tot i que això no vol dir que fossin exactament iguals. El pare de la família hawaiana em donava exemples: "en el nostre argot, et donaré de menjar als peixos, per exemple, no vol dir ben bé el mateix que per als italians".

És clar.

Perquè hi ha taurons, a les Bahames... i a Hawaii.

"El que té de bo la família", m'havia dit l'home, "és que són persones que et vénen de sèrie. No te les has hagut de buscar. Si no funcionen, les dones de menjar als taurons i llestos."

No vaig entendre el consell, si és que n'era un, i només se'm va ocòrrer pensar que els hawaians semblaven una mica més salvatges que els sicilians i tot.

Va ser aquell tipus, de cabell llarg i rínxols imperfectes, el que em va convèncer de tornar a casa. A mi se'm va ocòrrer, aleshores, aneu a saber per què, que en això de les relacions familiars tortuoses, més val la indiferència a l'odi, i més val la indiferència a la tristesa permanent. Al cap i a la fi, en una cosa tenia raó el psicòpata mafiòs hawaià: no has hagut de fer res per posar-te'ls al teu costat. Potser no són una gran pèrdua.

Aquells tipus trobaven a faltar Hawaii. Jo, la meva habitació.

Vam acomiadar-nos i vam enfilar cadascú cap a les respectives llars. Així va concloure aquella part de la meva vida, aquella época de viatges buits.

Anys més tard, quan un plegat de formigues em van dur a Hawaii per primer cop a la vida, no vaig trobar-hi mafiosos. Vaig buscar-los arreu, dedicant les hores lliures de formigues, desitjós de retrobar els meus vells amics, però va ser en va.

Taurons, formigues, hawaianes... o potser alguna teoria que no van saber aplicar.

Se'ls va poder menjar qualsevol d'aquestes coses.

dissabte, 5 de juliol de 2008

Tirar-se hawaianes

El meu amic estudiós de les formigues no sempre em queia simpàtic. Potser era amic meu només perquè no hi havia cap altre. Potser pel que jo he vingut a anomenar "raons històriques".

Així era, fa molt de temps, amb la majoria d'amics meus de l'institut.

Hi ha, per exemple, un incident amb unes hawaianes que il·lustra força bé com el tipus era, en realitat, un traïdor fastigós.

Hi havia un petit poblet prop del laboratori de les formigues, allà a Hawaii. Quedava a prop d'un riu que podria haver estat l'Amazones, i sempre feia aire i sempre feia fresc. A tots ens encantava anar-hi a descansar de formigues i calor i penúries vàries, i jo, que mai he entès quin plaer hi ha en això de prendre el sol, gaudia absolutament de tombar-me allí a prendre la fosca.

El poblet tenia, a més a més, una peculiaritat estranya: només l'habitaven noies. Ni homes, ni dones, ni velles, ni nenes. Noies. Que oscil·laven entre els quasi-vint i els vint-i-molts. Noies que eren, a més a més, molt obertes.

"Quin món!", em deia sovint el meu amic estudiós de les formigues. "Això deu ser el paradís, no creus? Natura idil·lica i aquestes hawaianes que, no sé si són nimfòmanes o què, però no deixen de perseguir-te fins que te les tires."

A mi no m'havia perseguit ninguna hawaiana... la qual cosa, en realitat, no m'importava.

"A tu no t'han perseguit, eh?", va preguntar-me un dia el meu amic.

"No", vaig dir jo.

"Vaja, quina llàstima", va fer ell, amb una gran satisfacció.

"No creguis", vaig intentar replicar-li. "Tampoc hauria volgut fer-m'ho amb elles. Tinc nòvia i..."

"Ja, sí, és clar", va tallar-me ell. "Sigui com sigui, volguessis o no, elles no tenen cap interés en tu. El que tu vulguis no té importància davant la seva indiferència."

"Home...", vaig mirar de raonar jo, una última vegada. "També podria argumentar-se a l'inrevés: que que elles estiguin interessades o no en mi no té importància enfront del fet que jo no vulgui fer-m'ho amb elles."

Ell va exclamar "Au, calla!", i va marxar.

Jo em vaig quedar sumit en una sensació estranya d'enorme irritació.

Sóc conscient del potencial d'una anècdota com aquesta, que em permetria reflexionar en aquest bloc sobre un bon plegat de coses. Podria parlar, per exemple, dels actes simbòlics als quals la realitat arrabassa el simbolisme. O, potser, de com els patrons d'acció i reacció no sempre són evidents i costa endevinar si primer va ser l'ou o la gallina. Si m'apures, podria parlar de tòpics típics com l'amor i el sexe, el sexe sense amor ("¡como experiencia vacía, una de las mejores!", que diria el Woody Allen) i coses d'aquestes.

Però no parlaré de res d'això, em temo.

Aquest post versa sobre l'amistat.

Uns deu dies més tard d'aquella discussió, unes hawaianes van menjar-se el meu amic estudiós de les formigues. No sé ben bé per què. A mi en un principi em va semblar un immoral acte de feminisme, i anava a enfadar-me, però vaig deixar-ho còrrer. Elles seguien fent-s'ho amb tots els (altres) que visitaven el poble i mai van tornar-se a menjar a ningú. I els turistes allí eren feliços i també les hawaianes i vaig decidir que es devia haver tractat d'un cas aillat.

Pel que fa a la pèrdua del meu amic... Bé, sempre ha estat així amb els que eren amics meus per raons històriques. No vull dir que sempre se'ls han menjat un plegat de hawaianes, sinó que sempre han acabat per deixar de ser amics meus.

Serà que la solitud, la rutina i la coïncidència no són una autèntica bona pasta amb la que formar relacions.

Com passava a l'institut.

dijous, 3 de juliol de 2008

Les bones amigues

Us parlaré de les formigues, de les quals conec a hores d'ara tots els seus secrets, i sé què les complau i sé què les irrita, i què esperen fer a la vida i el que pensen quan ens veuen a nosaltres.

(Pensen "ecs...!", que és el que jo sempre penso d'elles.)

Al món hi ha tres-centes mil espècies de formigues, la majoria de les quals s'assemblen entre sí. D'aquesta multitud racial, a Hawaii s'hi allotjen més o menys la meitat. I allí, entre les palmeres i els salts d'aigua i les platges infinites (infinites perquè, bé, Hawaii és una illa i les platges la rodegen), les formigues tenen una característica comú:

Totes són antropòfagues. Totes mengen persones.

O era així almenys fins poc abans que arribés jo.

Als laboratoris on vaig alltojar-me, quatre cabanyes pintades de blanc, hi havia un munt d'entesos en les formigues locals. Mig científics, mig guerrers formidables, no dubtaven en endinsar-se en la selva per a seguir investigant.

Sovint, la selva és perillosa, però aquells homes sabien què es feien. Si es topaven amb les petitus penetrae, una espècie de formigues diminutes que se t'escolen sota la pell i des d'allí se't mengen els ossos, les cremaven amb les lupes que portaven. Si es topaven, en canvi, amb alguna enormus carnivorae, una d'aquelles que fan un pam i mig de llarg i que d'una mossegada t'arranquen un dit, les feien retrocedir amb els enormes matxets que duien.

Els estudiosos estaven immensament enamorats de les formigues, però després d'anys de sang, antenes escapçades, olor a cremat i dits tallats a mitja alçada, la relació havia perdut el romanticisme dels primers dies. Quan jo vaig arribar al campament, el cinisme flotava a l'aire i el despit amoròs emmetzinava la beguda. Era un lloc bastant horrible, en realitat. Recordo que els homes i les dones arribaven suats i malferits de la jungla i anaven directament al Gran Terrari que hi havia al bell mig del pati, i d'allà treien algunes formigues antropòfagues i les tallaven a trossets. Ho feien per crispació, perquè es sentien malament, i allò no feia sinó fer-los sentir pitjor.

L'amor que no et fa feliç és una bírria, pensava jo.

Per la meva banda, jo em vaig espantar quan em van mostrar la nova espècie de formigues, aquella de la qual n'hauria de tenir cura. S'assemblaven sospitosament a les petitus penetrae que m'havien mostrat i, tenint en compte que els havia enganyat al dir-los que coneixia moltes coses de les formigues, ni tant sols sabia com podria cremar-les amb una lupa. "La mentida fins al final", vaig dir-me, un clàssic crit de guerra, i com que ja estava allà a Hawaii i hi havia de restar un mes, vaig deixar que em duguèssin al terrari on tenien aquelles formigues desconegudes.

Quan vaig relliscar i vaig caure dins, vaig donar-me els ossos per perduts.

No em va donar temps de contar-les totes, però hi devia haver unes deu mil. Menudes i frenètiques, van pujar-me per tot arreu i van dedicar-se a còrrer pel meu cos. Mai no he sentit tanta angunia, però el terror l'eclipsava. Cridava, esperant el moment en que els insectes s'obririen pas a través de la meva pell per menjar-se'm ara la tibia ara el peronè, i al cap de poc temps el fèmur.

Cinc minuts després, però, no havien fet res d'allò, i jo començava a notar bastantes pessigolles.

El primer que van pensar els hawaians i els demès estudiosos de les formigues que s'havien reunit al voltant del terrari per contemplar la meva mort horrible era que jo devia ser un heroic domador de formigues. Això, o que tenia un gust molt dolent i les formigues no em volien. Però ben aviat van descobrir la veritat:

Aquella nova espècie no era antropòfaga.

No hi ha gaire més a dir. Les formigues van resultar ser d'aquestes que habitualment trobeu per casa vostra. Allí no tenien ni idea que existissin formigues inofensives, així que em vaig tornar de cop i volta en un autèntic entés. Però no és això el més rellevant del que va passar.

Els estudiosos de les formigues van enamorar-se d'aquelles noves formigues.

Des d'aleshores, si mai aneu a les quatre cabanyes pintades de blanc que són el laboratori, trobareu homes i dones jugant amb formigues. A mi segueix semblant-me una cosa anguniosa, però ja no hi ha ni sang ni antenes escapçades, i els estudiosos riuen mentre les formigues les hi fan pessigolles. Les petitus penetrae, i les enormus carnivorae, i totes les demès espècies de formigues assassines, habitants legítims de Hawaii, s'han quedat soles, amb la selva sencera per a elles.

Al final vaig acabar per aprendre el llenguatge dels insectes, i sé de bona tinta que estan tristes, perquè ja no mengen persones, i perquè les persones ja no les fan riure.

Però l'amor que és una bírria no és amor, i el que et fa feliç no mereix estudi.

O això és el que em va dir un dels hawaians científics, somrient ex-estudiòs de les formigues.

dimecres, 2 de juliol de 2008

Patèticament, gràcies!

Torno i totes les coses són si fa no fa en el seu lloc. Només el que ha quedat enrere i no tornarà, això sí que ho hem perdut, i les coses que abans que jo marxés no hi eren i ara em sorprenen com a novetats que són. Només això: la resta resta igual.

Menys mal!

Haureu endivinat que un mes a Hawaii dóna per a veritablement poc. Hi ha una dita, allí: "La selva és una jungla." La supervivència t'ocupa la meitat del temps. La monotonia, l'altra meitat. Les formigues, els hawaians i hawaianes i la caça de taurons ocupen una part de temps tan reduida que no pot contemplar-se en ningun percentatge que no inclogui decimals.

Perdoneu si parlo de manera retorçada.

Fa molt de temps que no uso el català per què m'entenguin.

Ara que sóc aquí, rependré el bloc. Hi ha algunes coses, poques, que vaig viure en aquella illa tropical i em faria il·lusió escriure aquí. No són anècdotes. Són més aviat bledes experiències hawaianes. Pel que fa a tornar amb les anècdotes, dependrà de les seqüeles. Després de tot (no voldria semblar grandiloqüent) un mes sencer a Hawaii pot matar-te.

I el que no et mata et fa més fort, però el que et mata et deixa mort.

divendres, 30 de maig de 2008

De vacances a Hawaii

M'haureu de permetre uns dies. Vaig fer-me passar per estudiòs de formigues, i s'ho van empassar. Ara em diuen que acaben de descobrir una nova espècie, i que si vull anar-hi a donar una ullada. Jo miro de no somriure murri (darrerament ho faig massa sovint) i els hi dic que sí.

És curiòs... Sempre he sabut que aniria a Hawaii.

I, en un milió de sentits, ara és el moment perfecte.

Allà, és clar, hi ha cabanyes, i els ordinadors no tenen connexió a internet, però ni que en tinguèssin podria passar-me per aquí. Al cap i a la fi, hauré d'estudiar les formigues, vulguis que no i, si tinc estones lliures, m'agradaria mirar d'aprendre a caçar taurons.

Torno de Hawaii dins d'un mes. El 2 de juliol. Fins aleshores, felices vacances, ni que sigui per a mi.

Deixeu-me que pengi un rètol davant la porta:

TANCAT PER NECESSITAT D'ESTABLIR PRIORITATS

No us passeu per aquí abans d'hora, que us trobarieu això buit. I siusplau, no us enfadeu. És una oportunitat única, compreneu? Marxo ara mateix. El taxi aguaita fora de casa, entre la foscor. Puc intuir l'avió, si m'esforço, ocult en la penombra de l'hangar on espera. Demà a aquesta hora seré entre verdor verge i un mar d'aigua cristal·lina.

Us trobaré a faltar.

Miraré de no pensar en vosaltres.

I vosaltres podreu fer el mateix amb mi.

diumenge, 11 de maig de 2008

El camí introspectiu

He pensat de fer una cosa. Us obriré el meu cor. Vosaltres podeu donar-hi una ullada i, després, anar-vos-en tranquils a casa. Què voleu que us digui? Sou importants per a mi, i darrerament no se m'ocorre la manera d'expressar-vos el que sento. Si no sé gaire com escriure, m'angoixo i ho passo malament. Però l'altre dia, a la facultat de medicina, van parlar-ne i jo ho vaig trobar una gran idea.

Només espero que totes les classes de cirurgia a les que no vaig assistir mai (sóc filòleg, jo!) no fossin, en realitat, una experiència imprescindible.

Passeu-me el bisturí, va. Tenia pensat usar un cutter, però mai he tingut estoig. Corren per casa alguns, sí, és cert, però sempre estan rovellats, i s'ha de procurar ser higiènics. No estaria bé obrir-se la pell amb el mateix estri que he usat per tallar metall. Això, un bisturí. Pots pendre'ls a grapats en els laboratoris anatòmics i, si després els tornes, no es pot dir que els hagis robat. És com robar carícies. No sempre les robes: sovint les manlleves volent-les tornar.

Espereu, espereu, que em trec la samarreta. No en tinc tantes com per poder anar-les estripant. No, ja no em fan vergonya, aquestes coses. Si a vosaltres no us incomoda (i estem aquí per mirar-me dins el cor, no per passejar la mirada i riure-se'n), podem seguir fent. Diria que el cor el tinc a l'esquerra. Crec que faré la incisió... no sé, entre l'estern i el mugró esquerre. A partir d'aquí, ja gratarem endins. La veritat: l'última vegada que vaig preocupar-me per l'interior del cos humà, a aquest nivell, anava a sisè de primària.

I d'això en fa un munt de temps.

Au, va, sense pensar-hi, que si no no acabarem mai. Prèmer el bisturí i... espera! Espereu. L'anestèsia, l'anestèsia...! Que, ja ho sabeu, sóc molt sensible al dolor. No es pot jugar amb aquestes coses. Sí, és aquella xeringa. No, no m'espanten ni em fan por les injeccions. Sé que hi ha gent que en té fòbia. L'Àdolf, sí, per exemple. Home, a mi no és que m'encantin, però les suporto bé. Aquesta conté anestèsia local. Necessito estar despert mentre anem fent això. Quan era petit, em pensava que l'anestèsia local era la que feien en el mateix hospital, i la general la que duien de la Fàbrica General d'Anestèsia (o algun nom així). No entenia per què la gent considerava un avantatge que una operació pogués dur-se a terme, "només", amb anestèsia local.

Però sí, d'acord, divago. Som-hi.

No em pregunteu on vaig aconseguir-la. És difícil per a mi, que sóc del tot inexpert, mirar d'aconseguir drogues. Aquesta, en qualsevol cas, ha d'injectar-se a prop d'on ha de fer-se la incisió. Aquí, si, sobre el mugró mateix. A veure... Sí. Així. Vaja, la veritat és que aquestes coses sempre em fan més mal del que esperava.

Porteu el bisturí, va. Comptar fins a tres i fer-ho. Ho faig sovint i funciona. Un, dos... i tres. Veieu? Sempre funciona. I tampoc era per tant. A partir d'aquí, tallo la pell cap a l'esquerre. Una pell perfecte. M'ho van dir fa poc, i he decidit que és el segon millor afalac que he rebut en el que porto d'any. A vosaltres no us ho sembla, eh? No teniu ni idea de pells, tampoc. Ja m'agradaria veure la vostra de prop.

En fi.

Compte amb la sang. M'he tret la samarreta, però vosaltres aneu vestits i, segons diuen en una pel·li, la sang no marxa fàcilment. Vaja, i això esquitxa força. Però ja estem acabant. Potser utilitzant els dits, i si m'ajudeu, podem obrir l'esquerda de la pell. Estripar-la. Amb compte, amb compte. D'acord, ja està. Vaja, heu tibat un gra massa, eh? I no estaria de més que algú portès una baieta. Quina una estem liant. Sí, a mi també em mareja, tanta sang. De fet, em sento un pél indisposat, ara per ara. Però en fi, ja acabem. Aquesta mica de carn fora, té, sosten-la tu mateix i això ja estarà fet... Oh, mecatxis. Les costelles. Ara, no sé per què, em pensava que les costelles estaven darrere el cor. No, ja, me n'acabo d'adonar, no cal que m'ho digueu ara. A més, té tot el sentit del món: per això es diu caixa toràcica. No sé en què devia estar pensant. En fi, potser amb el pal d'aquella escombra... Sí, aquella. No sé, penso que si fem palanca... A veure: amb el bisturí no ho tallarem.

Va, porta.

Passo el pal per aquí... i a la de tres estirem, d'acord? Sempre funciona, ja ho sabeu. A la de tres. Una, dos... i tres.

I tres!

Au! Vale! Au! D'acord... ja està. Sí, ha costat, però jo no he dit que no hagués de costar. He dit que podia fer-se. I si esteu aquí és perquè voleu, eh? No em malinterpreteu: us ho agreixo. Us ho he dit al començar, sou importants per a mi. Si pogués escriure... si pogués haver parlat de qualsevol cosa... Però aquests dies, no em pregunteu per què, no puc. Au va, no us féu els innocents. Sous els primers a dir que l'anterior post era una bírria. No, no us disculpeu! Teniu raó. I aquest bloc, a mi, m'agrada molt. Volia posar-hi alguna cosa que valgués la pena. Si se m'hagués ocorregut, la hagués posat. Però com no...

Bé, us estic obrint el cor... Què més voleu?

I ja estem acabant. Tu, pots agafar això? Compte. Intenta que el costellam no es separi. L'hem deixat fet un nyap... Ja ho sé, ja ho sé, la idea de la palanca ha estat meva. No em queixo. Però almenys que no se't caigui al terra. Potser, amb tot, encara me'l podran tornar a enganxar de nou. Aquí ningú és metge. No parlem del que no sabem.

Sí, si ve la meva mare ara es posarà feta una fúria. No sabia que anèssim a embrutar-ho tot tant, de debó. Potser podriem haver-hi posat uns plàstics. Tot i que, en realitat, amb la inundació que estem provocant, més servei ens haguessin fet unes galledes. Per favor, per favor. No ens ajudes posant-te verda. Mira els altres: aguantant el tipus. És només sang: no fa cap mal.

I ja estem acabant.

Mira, apartem això (amb delicadesa, amb delicadesa!) i...

Veieu?

El cor!

Ara me l'obro. El bisturí de nou? Gràcies. Es curiòs com talla, eh, una cosa tan petita? Bé, una mica més i... ja està. Ha estat difícil, amb això que no para de bategar ni que el matin, però ja està. Si em deixeu un moment... potser amb les ungles... i... sí! Ja està!

El cor obert!

Bé, sí, són vísceres. Més sang, com si brollés d'una font, i carn vermella d'aquesta de l'interior de les persones. No sé què esperàveu... Figuretes i dibuixos? A vegades sembleu... Eh? Què? Ah, sí, aquí hi ha una cosa. Vaja... Bé, no... No esperava trobar-m'ho aquí. Potser en el cervell... No, prefereixo no parlar-ne. No, és que... no sé, no em ve de gust posar-me bleda. I aquests dies ho estic molt. Bé, ja veus què és, no? La figura d'una noia. Doncs això. Aquests dies han estat... especials per a mi. Gràcies a ella.

Què? Sí. Moltíssim.

Suposo que ja hauria d'haver-me imaginat que me la trobaria aquí...

Però... Eh! Ja està bé! No he vingut aquí a obrir-me el cor per a que em feu enrojolar! Ho he fet perquè aquests dies no sé què escriure, i em trobava trist i angoixat per aquesta incapacitat estranya. No sabia com parlar-vos del què sento i he pensat que així... Va, és igual, deixem-ho córrer. Marxeu, i fins la propera, quan ens tornem a trobar. Seguiré pensant en vosaltres.

I compte no rellisqueu.

La sang sempre és llefiscosa.

dimecres, 7 de maig de 2008

Felí, feliç

Des que em dedico a rescatar gats (i m'hi dedico des de fa, com a mínim, alguns dies) m'he convençut d'una cosa: la majoria no són feliços. Potser us penseu que ho són, perquè ronquen, i ni tant sols cal que els acaronis gaire, i perquè no fan res més que dormir i menjar, i tenen una agilitat que els permet caminar per les parets, cap a amunt, com fa el Prince of Persia, i ningú dubta (els ocells no dubten) que desafiar les lleis físiques és una cosa que per força et fa feliç.

Potser us penseu que ho són, però no ho són.

Això no vol dir que no existeixin gats alegres. La Paula ho sap millor que qualsevol i, a més, la gata que tenen, la Bayles, és feliç com la regalèsia, i molt mànyega, a sobre. També el Gat de Cheeshire, és feliç. Però no estem parlant d'ells. Parlo de la majoria, de tots els gats amb que m'he topat per les nits, en suburbis i llocs en els que no voldrieu viure, dels gats amb els que he parlat, dels gats que volia convèncer, dels gats que, en definitiva, he mirat d'animar, tantes vegades, sense disposar d'arguments.

Com que les nits sempre m'han semblat excessivament grises per a feines de film noir (disculpes per l'expressió), se'm va ocòrrer que podia mirar de dedicar-me al rescat de gats durant el dia. Com que no són feliços, n'hi ha molts que deixen la llar, i a vegades tornen, capcots i recelosos, atrets pel menjar, però sovint es submergeixen tant en la misèria dels afores que ni volen ni poden retornar a la vida domèstica. Es fiquen en embolics. Es relacionen amb altres gats de dubtosa conveniència i rebaixadíssims escrúpols. A vegades, atrets per alguna felina fatale, fan bogeries, i després t'els trobes abandonats caçant ratolins en impulsos obsessius.

Així que, ajudar a la gent que ha perdut els seus gats, va semblar-me una empresa enriquidora.

Un cop (i en realtat explico aquesta part de la meva vida aquí, en el meu blog, per tal de poder-vos narrar aquesta petita anècdota -una part de la meva vida de la que mai hagués cregut que us parlaria... una part oculta de la meva vida, que se'n diu-), vaig recòrrer a la crida d'una dona gran, que vivia en un sisè pis amb un gat de set anys que havia desaparegut. La dona (que encara el considerava petit, juganer i infantil com quan tenia mesos) volia que el trobès, temerosa de les vivències que pogués viure al carrer.

"Ja sap com són aquestes coses", em va dir. "Es senten grans i rebels i de sobte marxen de casa. No hauria de preocupar-me massa, estic segura que tornarà de seguida, quan em trobi a faltar... però tinc por que no li passi alguna cosa, allà fora."

Abans de tenir temps de demanar-li una descripció de l'animal i llançar-me a la recerca, em va assaltar un dubte. Vaig encaminar-me a la porta del balcó i vaig sortir a fora: una terrassa petita, d'uns dos metres quadrats, surant al buit entre el no-res com si fos l'únic balcó de l'edifici.

A sota, és clar, milers de metres de caiguda lliure.

"Per on se suposa que ha escapat el gat aquest?", vaig preguntar-li jo, no gaire dolçament, a la senyora.

"Ja sap com són els gats: sempre s'esmunyen per on sigui", em va dir.

Aquella empresa concreta no la vaig acceptar: vaig anar-me'n a casa. Després de tot, quan portes prou temps, com jo mateix, rescatant gats, descobreixes que la major part no són feliços. A partir d'aquí no costa gaire imaginar-te'n de suïcides.

Malgrat això, penso que l'esperança sense fonaments pot tenir la seva gràcia. Si més no, les alternatives mai m'han semblat gaire millors.

Molt poc temps després d'això, vaig caure dins un contenidor de resiuds industrials en una fàbrica de residus i vaig sortir-ne tenint al·lèrgia als gats.

Què carai, està clar que trobaran la cura.

dimarts, 22 d’abril de 2008

Llops i Vilatans

Al meu voltant, tota la gent coneix el joc dels Llops i Vilatans (no la Belén, és clar, però ja li arribarà el dia), i la relació tortuosa que el joc ha establert amb mi. Així que no us resultarà estrany que us digui que, quan els meus amics van deixar de satisfer-me en el camp de les partides, a mi se m'ocorregués anar-me'n cap al casino.

Les partides de Llops i Vilatans es juguen fortes, allí.

El crupier fa de narrador i la sala està plena de fum, a causa de les fogueres. Homes i dones, cobrint amb les seves mans la targeta que els defineix, miren d'enganyar i no ser enganyats. Tothom, que la gent és molt llesta, vesteix allí bufandes que els hi tapen la boca, i ulleres de sol, i guants perquè no es vegin com els hi tremolen les mans. Molts són els que usen distorsionadors per a la veu, perquè no puguis notar-los-hi la por, i pocs són els que, quan són llops, gosen fer cap gest per assenyalar la víctima.

Només mouen les celles i, per a comunicar-se entre sí (i que ningú els escolti), usen la telepatia.

Allí és tot tan selecte, tan cerebral, i la lògica tan enrevessada i desprovista de proves, que vaig descobrir que la millor manera de jugar era fent-ho a l'atzar. Jo assenyalava el de la meva dreta i deia "és llop", i tenia més possibilitats d'encertar-la així que tots els demés amb els seus acurats anàlisisis de comportament. Una tècnica guanyadora.

La major tasa d'encerts aviat va donar-me prestigi, i les meves tries es feren llei: a qui jo acusava se'l linxava. Poc després, la meva fama va dur al director del casino a proposar-me en una partida oficial del campionat del món.

Tonto de mi, vaig acceptar.

Els jugadors del campionat del món no eren d'aquesta Terra. Hi havia endevins i mentalistes, mags i visionaris, mèdiums, genis, i psicòlegs amb dues carreres. En aquella nova sala seguia havent-hi fum, però les parets eren blanques sota llums fosforecents. La majoria dels jugadors, perspicaços, ni tant sols hi havien dut el cos, que fa sorolls extranys i tremola delator, sinó que havien portat només les seves ànimes, però no les ànimes despullades, és clar, sinó les ànimes darrere de bufandes, ulleres de sol, guants i distorsionadors de veu.

Jo, mecatxis, mai m'enrecordava de pensar en aquelles coses.

A la primera de canvi, i ni tant sols sé què vaig fer, van acusar-me de ser llop. Jo no ho era. Així que vaig dir que no ho era. Ells em van dir que amb allò no els convenceria.

"No sóc un bon convencedor", vaig replicar, simpàtic. Després van linxar-me.

Mentre espurnejava a la foguera a què m'havien lligat, em va venir al cap la llosa terrible d'una nova certesa.

No sóc un bon convencedor.

"Quantes vegades depèn la teva vida de que convencis a algú?", vaig preguntar-li al director del casino.

"Mmmmm... Dotze?" va dir ell.

"Com a mínim", li vaig respondre.

Però és possible que en realitat siguin moltes més. Convèncer a alguns de la teva innocència, convèncer a uns altres de la teva amistat. Convèncer de la sinceritat d'allò que sents i dius que sents. Convèncer de la teva decisió als que n'han pres una altra.

La vida depèn massa d'aquestes coses, al meu parer, i tot i que sembla que el moment no hagi d'arribar mai, quan arriba no pots escapar-te. Tant és que no tinguis ànima de conqueridor, tant és que siguis pacífic, o innocent, o sincer. Fins i tot els vilatans que són vilatans i no acusen acaben per ser linxats (sinó és, és clar, que els llops se'ls han cruspit abans).

Meravellat per aquesta revelació de les circumstàncies, insensible al ridícul, vaig exclamar:

"Les partides de Llops i Vilatans són com la vida!"

El director no es va deixar encomanar per l'entussiasme:

"Si això fos com la vida, ara estaries calcinat, reduit a cendres i, potser, fins i tot no parlaries."

I després va afegir:

"Però sé a què et refereixes."

Quan ja estava ben fet per fora i mig cru per dins, que sempre he cregut que és com més bo quedo, el director del casino va deslliurar-me d'aquell pal sobre la pira en flames. Va donar-me un munt de fitxes de dominó com a premi per consolar-me i em va dir "Jo de tu no tornaria" i jo li vaig respondre "És clar que no: no sóc un bon convencedor".

Tot seguit vaig anar-me'n a casa i vaig començar a organitzar una partida de Llops i Vilatans amb els meus amics per a... no sé, aquest dissabte mateix.

dilluns, 21 d’abril de 2008

Feliç, feliç

Ara, que sóc feliç, i un somriure estúpid em doblega els llavis, i ja no sento l'impuls de ser creatiu... ara, és clar, no em cal escriure més en aquest bloc. S'ha acabat. He assolit la finalitat de l'ésser humà, que és ser feliç, i no té sentit que em perdi pel brancam, mirant de fer coses.

(De què podria parlar, a més? Ja no tinc por de la mort, ni de la ceguera.)

No voldria que us sentissiu utilitzats... He gaudit l'experiència, i si mai hem arribat a sentir-nos acompanyats, els uns pels altres, això que n'haurem tret. Gràcies per haver-me permès abocar-vos els meus pensaments a sobre.

Ara sí: tanqueu la porta al sortir. Jo passaré la balda.

I moltes gràcies.



Només que... I això de les papallones? Vaja. No és que sigui feliç. És que m'he enamorat. Quina confusió més tonta.

Deixeu-me la porta oberta. Aviat em tocarà explicar-vos com em sento de trist.

Com llàgrimes entre els monos

Jo, és clar, no tinc fills. El David Vernet sí els té. Fills, i una dona que l'ha fet madurar de pressa, tot i que també és cert que és un home de ja una certa edat. A mi m'agrada imaginar-me'ls, allà, tots junts a casa seva fent un sopar familiar, parlant de com els ha anat el dia, amb el David i la seva dona donant-se petons vergonyosos que fan enfadar els fills.

Quina escena familiar!

Per no haver només d'imaginar-me'ls, a vegades els acompanyo. Jo no parlo gaire i em limito a escoltar. Algunes vegades, fins i tot, li demano al David si puc tapar-me amb una manta. Així sento estar interferint molt menys en aquell ecosistema. Puc gaudir sense espatllar-lo.

Un dia, però, no em vaig poder estar d'intervenir. El David va dir no recordo què sobre allò de la gent que llança a l'espai el seu cadàver. Després, la seva dona, des de la cuina, li va cridar que hi anès.

Molt aviat, naturalment, els nens explicaven excitats què volien que els hi fessin quan es morissin. Jo em vaig treure la manta de sobre i m'hi vaig unir:

"Jo vull, jo vull..." vaig començar a dir "que m'enterrin!"

La nena petita em va mirar amb menyspreu, com si no haguès reparat fins aleshores en la meva presència. En favor seu, diré que jo acabava de sortir sota una manta.

"Però què dius!" va exclamar. "Que se't mengin els cucs! Ecs! I si t'enterren viu... No, no, que t'incinerin. Així et tiraran al mar i veuràs món."

"Però jo no vull que m'incinerin!" vaig queixar-me. "Jo vull que m'enterrin! Els cucs no els notaré, perquè, jo!, estaré mort. Però si algú, dintre de dos-cents anys, vol buscar-me, podrà anar a la meva tomba i saber que sóc allí."

La nena em va mirar no del tot convençuda. De sobte, em va treure la llengua. No vaig poder-ho evitar. Vaig agafar un pésol i li vaig llançar en tot l'ull. A ella, l'altre se li va fer ploròs. Va aixecar-se i va córrer cap a la cuina:

"Paaaaaaaaaapaaaaaa!"

Mentre esperava el meu càstig inevitable, l'altre nen, que s'ho havia mirat tot amb aire somiòs i actitud superior, em va mirar amb llàstima i va dir:

"Quina tonteria..."

Jo vaig arreplegar el bol de pèsols, però allò no devia acobardir-lo, perquè va seguir.

"La profe ens ha dit moltes vegades que el mono prové de l'home. Dintre de dos-cents anys, tots serem orangutans. No sé qui vindrà a buscar-te."

Jo em vaig quedar de pedra. "És clar", vaig pensar, "el mono ve de l'home".

I això que el meu pare m'ho havia dit, feia ja bastant de temps.

"Aleshores", li vaig respondre, "tu ets més orangutà que jo."

Aquell dia no em vaig quedar a les postres, ni a reconciliar-me amb la nena, ni a demanar-li perdó, ni a veure com el David i la seva dona els allitaven i els donaven un petó de bona nit per a després anar-me'n a casa. Em feia sentir estranyament sol el que la raça humana hagués d'estingir-se, així que vaig anar a fer un tomb.

Caminant, vaig topar amb un videoclub, i vaig pensar a llogar-me "El planeta de los simios". En comptes d'això, me'n vaig anar a casa i em vaig posar "Blade Runner".

El monòleg final del Rutger Hauer em va colpir més que mai.

És clar que "Blade Runner" és molt bona.

diumenge, 30 de març de 2008

Deliris literaris

No tinc cap amic que estigui boig. "Cadascú amb els seus problemes psicològics", dic jo a vegades, i tot i que això vol dir una cosa diferent en cada ocasió, i molt sovint no vol dir res, dóna per sentat que no hi ha persones boges. Hi ha persones, senzillament. I salvi's qui pugui.

Això no va per l'home que vaig conèixer a la presó, és clar, el dia que vaig passar-m'hi.

Aquell sí que estava sonat. No hi tocava, i ho dic entre calfreds i molt d'apreci. La realitat era per a ell un misteri irressoluble. La gent que l'envoltava, coses que no podia copsar. Era fàcil adonar-se: se li veia als ulls, vermells, plens d'estàtica i soroll, mal connectats al cervell, llançant espurnes. A mi em fascinava imaginar-me el seu cervell allí, surant dintre el seu crani, aïllat de totes les coses, parlant un idioma estúpid, ple a vessar, potser, de milions de neurones enfollides, homenets que ni tant sols podien entendre's entre ells.

El tipus tenia un company de cel·la, així els hi costava la meitat pagar el lloguer. Vaig parlar amb ell del seu amic boig. Vaig preguntar-li com havia anat a parar allí. "Va matar a un donant-li cops amb una edició en tapes dures de El Quixot."

"No siguis massa dur amb ell", va dir-me després, "jo mateix vaig carregar-me un tipus a cops de canonada... És clar que només pretenia deixar-lo inconscient."

"La intenció és el que compta, no és així?"

No vaig molestar-me a fer-li entendre que allò no volia dir el que ell creia. Sentia un cert rebuig per aquell tipus, i volia centrar-me en el pirat del seu amic. Vaig informar-me, documentar-me abans d'escriure aquest post. En realitat, era tot un assassí en sèrie. Abans que l'enxampessin s'havia carregat sis persones a cops de llibre. Em va semblar curiòs que en una ocasió hagués usat El Petit Príncep, però aviat vaig desencantar-me: aquella vegada també s'havia valgut d'un munt de puntades de peu.

"Un cop", em va dir el seu company de cel·la, "va carregar-se a un amb una edició de la trilogia del Senyor dels Anells en un sol volum. Va ser l'assassinat més net de tots: es va limitar a deixar caure el llibre sobre el cap de la víctima."

Aquell comentari sobre el Senyor dels Anells va ofendre'm, i vaig anar-me'n (que no escapar-me) de la presó. Mentre travessava el pati vaig trobar-me amb els ulls bogíssims de l'home sonat. Vaig preguntar-li com és que no estava en un manicomi. "Tant se val", em va dir ell.

"Em tenen aquí per la seguretat de les persones", va dir-me. "Menys mal", vaig respondre jo, "no m'agradaria trobar-te en un carreró fosc a l'anar a llençar les escombraries".

Ell se'm va mirar. No hi havia tanta estàtica als seus ulls.

"Entenc a què et refereixes", va fer.

Volia haver usat aquest post per parlar de la crítica literària, o per fer un homenatge a l'Àdolf, que d'alguna manera va profetitzar tot això, però el que se m'ha ocorregut al final és pensar que potser les persones no són responsables dels seus actes. Ni les boges que colpegen amb llibres ni les malvades que ho fan amb canonades. I tots nosaltres, que no som ni bojos ni malvats, potser tampoc siguem responsables de totes les petites coses: de fer ara això i ara això altre, de ara prendre aquesta decisió i més tard fer aquest petit acte malèvol.

Estem condicionats per nosaltres mateixos fins al punt de ser innocents.

Visca l'autocomplaença!

I menys mal de les presons.

dilluns, 24 de març de 2008

Lliçons a cinquanta cèntims

Jo sabia que queixar-se molt donava els seus fruits. I quan totes les persones del món, afartades de mi, van donar-me l'esquena, només van quedar els genis que concedeixen desigs.

Si et queixes prou sempre acaben escoltant-te, però és probable que no valgui la pena.

Tot va començar a anar malament quan va dir-me que ell, per la seva compta, només concedia un desig. Em vaig queixar que no fossin tres, com està clar que ha de ser, i ell va replicar que allò de concedir tres desigs ho feien els genis blaus, i que ell era un taronja tirant cap a vermell, i que si la seva mare, que era una gènia maragda, li havia fet prometre en el seu llit de mort que no seria com el blau del seu pare, no seria jo qui li fes trencar la promesa.

Anava a queixar-me de nou, i a preguntar-li com dimonis sumava els colors, quan vaig decidir deixar-ho estar, influenciat sens dubte per la mirada que em va llançar i la manera en com va fer petar els nusos de les seves enormes mans.

Vaig decidir concentrar-me en el problema de tenir un sol desig.

Primer de tot vaig borrar de la llista el clàssic, el murri desig de demanar-li mil desitjos. Vaig suposar que una cosa així només la demanes quan estàs molt a bones, que si no queda clar que és prendre el pél. I no em va semblar sensat fer empipar el meu nou amic.

Vaig borrar el desig d'atraure sexualment (i de manera irressistible) totes les noies, pensant, més aviat enganyant-me, que els excessos mai són bons. Vaig borrar el desig de fer que aquella noia (sí, aquella) s'enamorès perdudament de mi, confiant, a la desesperada, que jo mateix podria enamorar-la per mèrits propis. Vaig borrar, amb un nus a l'estòmac i sense consol possible, el desig que el geni em fes bilionari. I vaig borrar el desig de saber-ho tot, alleugerit d'haver vençut la meva curiositat punyent, sospitant que, saber-ho tot, aviat et du a voler oblidar-ho.

Després, mirant per sobre la meva espatlla, atent per si m'espiava algú, vaig tatxar de la llista els desigs filantròpics, sentint-me culpable però no prou com per a no fer-ho, i d'aquesta manera tan senzilla la humanitat es va quedar sense vacunes, pau o (el que és pitjor) una manera d'anar més ràpid que a la velocitat de la llum, la qual cosa la deixarà reclosa per sempre dins el Sistema Solar.

Un cop acabats tots aquests dolorosos sacrificis, la meva fulla de llibreta encara tenia dos desigs pendents. I em sentia incapaç de decidir-me.

"Què, em penses demanar alguna cosa?", va refunfunyar el geni.

“Dóna’m un temps per decidir-me, d’acord?” vaig demanar-li, sentint la pressió que exercia sobre mi una tria tan trascendental.


El geni va dir "d'acord, doncs", i va desaparèixer.


Des d’aleshores, és clar, ja no l’espero.

Tant de bo tingués anècdotes felices per explicar en aquest bloc.

En primera persona

No fa gaire vaig tenir una oportunitat extraordinària que molt poca gent té al llarg de la vida. Vaig conèixer l’home que posa les franges negres a la meva existència. O, més aviat, l’home que es suposava que les havia de posar.

Parlo del format panoràmic. Del conegut 16:9.

Me’l vaig trobar en un bar i el vaig reconèixer de seguida, tot i que jo no l’havia vist mai. Diria que aquestes coses funcionen així: per instint. Cadascú reconeix el seu “encarregat de les barres negres”, que és el nom oficial del càrrec. Per a més indicacions, a més, el meu duia dos rectangles de cartró negre a sobre.

Vaig apropar-m’hi, completament il·lusionat.

“Vostè és el que se suposa que ha de posar-me les barres, oi?”

Vaig dir-ho sense retret, ho prometo. Però ell em va contestar: “Que potser vens a queixar-te?”

De seguida vaig veure que l’home estava begut. Tenia la mirada aquosa i la cara vermella, i estava repenjat sobre una muntanya d'ampolles. Se’m va caure l’entusiasme als peus. De fet, vaig sentir-me profundament defraudat.

Jo, que no m’enfado mai, vaig enfadar-me de sobte.

“Què si vinc a queixar-me? És clar que vinc a queixar-me! Tota una vida passant de tot, maleït sigui! I, mentrestant, jo he hagut de passar els moments trascendents de la meva vida amb el format 4:3 en que miro normalment! Els moments de cinema que he viscut els volia en format de cinema. Com tothom, què carai!

"Moments de cinema!", va exclamar ell. "No em facis riure! Abans d'aquesta puta merda de feina jo era director. Em deia William Seiter, i el que feia sí que era cine. I després, apa, aquí, a posar les franges negres del format panoràmic en la teva miseria de vida!

Indignat per aquelles paraules (i la situació en sí), vaig intentar interrompre'l, però ell no em va deixar. Va seguir protestant:

"Sense heroisme ni tragèdia! Que ni tan sols s'ha mort mai ningú que coneguessis, i tens vint-i-un anys, per l'amor de Déu!"

Jo no podia creure el que sentia. "Ui, perdona", vaig dir. "Ja miraré de carregar-me algú pels propers dies! Seràs incompetent... Hi ha hagut moments importants per a mi! Alguns depriments. D'altres tendres o feliços. Podries haver posat les franges aleshores. La primera vegada que vaig... estar amb una noia. Podries haver posat el format panoràmic, aleshores."

Ell em va mirar cruelment. Jo vaig enrojolar-me. "He de recordar-te", va dir, "com va anar? Perquè jo ho estava veient, i t'asseguro que no hagués posat barres a allò".

Vaig pensar que aquell tipus no entenia res. Que s'havia equivocat de feina. Vaig tranquilitzar-me, i vaig deixar de cridar.

"Saps?", vaig dir-li, "viure sense format panoràmic tampoc és tan dolent. Et fa la vida menys màgica, però així almenys no creus en vampirs. I potser, fins i tot, així (més crua i directa), tingui més encant."

Després vaig anar-me'n del bar aquell, sorprès que no hi hagués res més a dir. El tipus era un "encarregat de les barres negres" desastròs, però va estar bé conèixer-lo. No només per escriure aquí sobre ell. Penso, ara que proliferen les pantalles i els televisors panoràmics, que aviat no seran necessàries les franges negres. I no les trobaré a faltar.

dimecres, 19 de març de 2008

Amb una cullereta de cafè

Ara no sé on vaig escoltar-ho, però va ser no fa gaire. Una d'aquelles notícies que crida l'atenció. Un tipus havia contractat un dels serveis pioners en seguretat de què últimament es parla, allò d'un sistema que llegeix l'iris de l'ull de l'usuari com a mecanisme per obrir la porta d'entrada a casa seva. Suposo que el principal avantatge és que així no perds les claus. Els inconvenients... bé, és fàcil imaginar-se'ls. A l'home sobre el qual girava la notícia l'havien aturat uns lladres en el pàrking del seu lloc de treball, quan sortia de la feina, i (segurament perquè no els hi semblava gaire còmode haver d'arrossegar-lo amb ells) li havien fet saltar un ull. Desprès, tenint la deferència de no matar-lo, l'havien deixat lligat i amordassat en el mateix cotxe, i ells s'havien anat, globus ocular en mà, a saquejar el domicili. A l'home no l'havien trobat fins a l'inici de la següent jornada laboral, i aleshores ja no es sabia res ni dels lladres ni dels béns robats.

El quid de la notícia, però, no estava en la crueltat de fer saltar ulls sinó en la reacció que havia tingut la víctima: havia denunciat l'empresa de seguretat per no haver-lo fet adonar de les més que probables conseqüències que tenia contractar el seu innovador servei.

Em sembla que el jutge va donar-li a triar a l'home entre que li implantessin un ull biònic o que l'empresa acusada li donés diners per un valor del que li havia estat robat, i que el tipus havia triat els diners i el jutge havia exclamat "ahà! t'he pillat!", i que després d'allò l'havia deixat sense una cosa ni l'altra... però també és molt possible que això últim ho hagi somiat.

La raó per la qual explico aquí tot plegat és perquè va dur-me a parlar amb el meu dentista mentre m'extreia el queixal del seny, un home amb un pegat en un ull ("parche" per als amics) amb qui jo, en realitat, no havia arribat a parlar mai.

Recordo bé el diàleg, potser perquè va tenir lloc divendres passat mateix. Vaig preguntar-li com havia perdut l'ull, i ell em va dir que oblidant on l'havia deixat l'última vegada. Vaig preguntar-li que com es veia a través d'un sol ull i ell em va respondre que igual que en el Metal Gear Solid 3 quan el Naked Snake perd l'ull. Vaig preguntar-li si el Metal Gear Solid 3 era un dels millors jocs de la història o no i ell em va dir que sí, que ho era. Vaig preguntar-li si trobava a faltar la percepció espacial i ell em va dir que més aviat la simetria que s'ofereix als que et miren.

Vaig preguntar-li que què es sentia al perdre un ull i ell em va respondre "molta estima per l'altre".

Després l'anestèsia local va fer el seu efecte i només vaig poder fer balbuceigs ("eeeeeeeehhhh...!") fins que l'home es va cansar i em va tapar la boca amb una mà, vigilant no tapar-me també el nas. Em va deixar tancat en el meu propi silenci. I tot i que en el primer moment vaig limitar-me a reflexionar que ja sabia per què mai havia parlat amb el dentista aquell, els meus pensaments aviat van girar sobre el darrer que havia dit.

Realment, n'hi ha per estimar-se els ulls. I està clar que són molt fràgils. Un dia vaig somiar que trepitjava un munt de globus oculars, i se m'aixafaven entre els dits com si fossin grans de raïm. La por a quedar-se cec, a perdre les febles connexions que matenim amb la realitat, potser és la meva por preferida després de la por a la mort.

Tindrà raó el Dumbledore, i estarà equivocat el Voldemort, i serà cert que en aquesta vida hi ha pitjors coses que morir?

No, és clar.

De tota manera, però, i només per si de cas, jo he après a remenar el cafè utilitzant una forquilla.

dissabte, 15 de març de 2008

Nostàlgia científica

A la cinquena planta del que usualment s'anomena "edifici nou", a la Universitat de Barcelona, enmig de filòlegs i lingüistes, i aspirants a ser-ho i cansats de ser-ho, i tants tipus de persones com poden haver quan se'n reuneixen moltes, a la cinquena planta d'aquell edifici, dic, hi ha un laboratori.

Les raons que van dur-m'hi a mi tenen poc d'extraordinàries. Normalment, un cop a l'any, el professor de lingüística, un home panxut i bromista d'accent andalús, hi du els seus alumnes de visita. Tot i que això suposa poc més que pujar quatre trams d'escales, l'experiència és rebuda amb excitació entre l'alumnat. "Visita" recorda a "excursió", i "excursió" ens fa pensar en temps feliços, que la nostalgia està feta de móns imaginaris i les experiències viscudes no compten per a res.

Jo vaig decidir que preferia llençar-me daltabaix de la finestra del quart pis abans que acompanyar-los al cinquè, però a fora plovia, la voluntat va flaquejar-me i vaig acabar arrossegat per la massa. Sovint, el suïcidi és un recurs que pinta millor sobre el paper.

Una aura d'importància envolta ja fins i tot l'entrada a aquell món desconegut. En aquella ocasió, el professor va teclejar alguna cosa en un teclat alfanuméric, i la porta es va obrir, escoltant-se un soroll com de descompressió. Després ens vam adonar que havia estat el nostre propi sospir d'espectació, i que la porta s'havia obert perquè una dona vella sortia en aquell moment, i allò va limitar una mica tot l'efecte, però ja ens haviem quedat impressionats. A dins, les parets són blanques. El professor va entrar lentament, va anar fins a un penjador, i va posar-se una bata de laboratori.

Així, protegit de totes les substàncies químiques i núvols de fum tòxic que volguessin tacar-lo, s'assemblava molt a Déu, o això va dir un tipus, i el professor li va somriure displicent.

Dintre del laboratori, guiats per aquella mà sàvia, vam conèixer primer de tot el fonograma. Era un aparell en que un micròfon gravava la teva veu i després les ones acústiques es mostraven a la superfície d'una peixera. El professor va assenyalar el més gran de tots, un llobarro vermell, orgullòs, i va dir que es deia Max i que era molt valent (per no sé quina proesa que havia fet).

Després estava l'aglutinador. Era una mena d'aparell en forma de dentadura postissa, que et posaves a la boca. "Et mostra la posició que pren la llengua quan articules un so", va explicar-nos. Nosaltres, és clar, no vam mostrar gaire interés. "Serveix per aprendre a parlar amb la boca plena", va dir, intentant-ho de nou. "Plena de pizza, per exemple?", va apuntar una dona d'una trentena, alumna com tots nosaltres. "Ehm... sí, sí", va respondre el professor. Després d'això tots vam interessar-nos molt més per l'aglutinador, i alguns van ser prou agosarats per encabir-se'l a la boca.

Una mica contradit, el professor va deixar-se de petits aparells i va dirigir-se al que sens dubte més s'estimava. Era una cambra d'hiperfreqüència. Un entrava dins (habitacle cúbic de 2x2x2, vidre pol·limeritzat, revestiment de caoba, ja se sap: aquestes coses) i parlava, i l'aparell detectava la freqüència de cada so que el subjecte emetia.

Un parell d'alumnes van entrar a la màquina. Aquest cop no va caldre que ningú mostrès indiferència, ni que tractessin incorrectament l'aparell aquell. El professor va derrumbar-se tot solet. Va posar-se a plorar, a vessar unes llàgrimes enormes. Va posar-se a repetir un cop i un altre "això és un laboratori, això és un laboratori!". I jo, que no m'ho esperava pas, vaig compadir-me. Sense poder-ho evitar, empàtic com mai, vaig apropar-me a ell i vaig posar-li una mà a l'espatlla.

Ell se'm va empassar en una abraçada trencada.

"Això és física!", va exclamar, sanglotant-me sobre l'espatlla.

"Sí, és clar, és clar", vaig dir jo, entendrit malgrat tot. Algunes noies se'l miraven amb aire maternal. Dos o tres nois em miraven horroritzats. Jo no ho estava menys. M'imaginava la vorera que hi havia davant la façana de l'edifici i em lamentava que en aquells moments no estiguessin desenganxant el meu cos amb un rasclet. Hagués estat força més anònim.

"Els hertzis, els hertzis...", seguia plorant l'home enorme, "són una unitat complexa de física! Complexa. Molt complexa!"

"Oh, i tant que sí", vaig fer jo dolçament, "són segons elevats a menys 1... Hi ha una magnitud més improbable que aquesta?"

"Això, això!", va fer ell, pletòric, però ofegant-se en llàgrimes encara, "segons a la menys 1, segons a la menys 1... Més improbable, eh? Eh?"

I tot d'una, bruscament, el professor recuperà el domini de si mateix. M'apartà d'una empenta, mormolà que allò li passava a vegades i es marxà. M'havia deixat xop de llàgrimes. Jo em vaig mirar unes noies mentre el somriure maternal se'ls tornava una expressió de fàstic i vaig lamentar haver volgut ajudar a aquell pobre home, sobretot si havia de ser a canvi que em prenguessin per gay, un equívoc que sempre té conseqüències punyeteres. Però bé, com a consol, almenys, em quedava saber per què l'havia ajudat. Saber que havia intentat ajudar-lo perquè havia comprès el seu mal. Perquè l'havia entès completament.

Mentre marxava jo també de la Universitat, content que les classes haguessin acabat abans aquell dia, vaig estar-me preguntant quina ciència devia haver intentat estudiar l'home abans de fer-se professor de lingüística, o si era que no havia gosat fer una d'aquelles carreres. Abans de sortir per la porta, però, vaig entrar a la recepció, vaig agafar un d'aquells formularis de suggerències per millorar la Universitat i vaig omplir-lo.

"Més bates blanques al laboratori del cinquè pis, si us plau, i algun aparell que a més a més de produir so tingui llumetes, i alguns interruptors més".

Després vaig anar-me'n cap a casa més tranquil i satisfet.

Sexe, alcohol i rock'n'roll

Al final, el meu professor d'autoescola es va morir. Ningú no s'ho esperava. Dic "al final" perquè la gent mor al final, i és cert que això està molt bé, que és lleig deixar les coses a mitges.

Van dir-me que li havia fallat l'armilla salvavides.

Jo no sabia res, d'allò que tots tenim una armilla salvavides sota la cadira en que ens asseiem. Almenys, no fins que no vaig llegir-ho en un bloc proper, benaurada informació suplementaria. I tot just quan no feia ni tres minuts que m'havia assabentat de l'existència d'aquells (com ho anomenaven?) "àngels de la guarda", va i el meu professor d'autoescola s'estavella contra un pas de zebra, travessa el parabrises, surt volant un munt de metres i aterra sobre el seu crani.

Després em truquen i me n'assabenten, ves a saber per què.

Això va passar ahir mateix. Aquesta matinada m'ha trucat una noia que jo no coneixia, però que ella a mi sí (n'hi ha per avergonyir-me, certament) i m'ho ha explicat de nou. Tampoc em pregunteu el perquè d'aquest nou interès per informar-me. Estava trasbalsada, és cert, i no sé què m'ha dit que li han fet reconèixer el cadàver, però no pot haver dit justament això perquè hagués estat ridícul.

M'ha confiat, però, que no és que al profe li fallés el salvavides ("ah... ja em costava de creure...") sinó que ell mateix se l'havia tret, l'havia llançat a les escombreries, o al mar, que és el seu propi medi, o no se sap gaire bé què n'havia fet, però que no el tenia amb ell, sota la cadira del cotxe, i que se sabia que se n'havia desfet voluntàriament. Això, òbviament, explica moltes coses (poca gent no sobreviu a un xoc amb un pas de zebra), però m'ha deixat amb la nova incògnita de per què algú faria l'estupidesa brutal de prescindir de l'armilla. "És més", li he dit a la noia per telèfon: "espera un moment". I després, és clar, he palpat sota el sofà en el que estava assegut, i he notat l'armilla, en la seva funda impermeable, i fins aleshores no he tornat a respirar tranquil.

"Per què creus que devia fer alguna cosa així?" li he preguntat després, parlant com si conegués de tota una vida una noia que no coneixia de res.

I ella ha sospirat dolçament i ha dit alguna cosa així com que era un gran home. Alguna cosa així com que era un "graaaaaan" "homeeeeee".

Maleïts professors d'autoescola. Enteneu-me, acaba de morir: és una gran persona, però tot i així una cosa no treu l'altre i als professors d'autoescola algun ent sacríleg els hauria de maleïr. La seva perfecció, d'això n'estic segur, puja l'entropia còsmica que dóna gust, i després no hi ha qui mantingui l'equilibri, i per cada professor d'autoescola que es gradua en la selecta escola de professors d'autoescola, un home gris ha d'esdevindre un criminal terrible. Però són herois, això no pot negar-se, i saben de tot i són empàtics i tenen accès permanent a noies bufones.

Potser quan estàs a la volta de tot has de desfer-te de l'armilla salvavides.

He penjat la noia, tot d'una, deixant-la a mitja explicació de les paraules d'amor senzilles i tendres que el professor solia dedicar-li, de cop i volta corprès per la idea que acabava de tenir. He abaixat la mà sota el sofà i he tocat l'armilla. L'he tret d'on era i m'he apropat amb ella a les escombraries.

I de sobte m'he enrecordat del de sempre, carai, que té nassos com me n'oblido de vegades quan és tan fàcil de tenir-ho a la memòria i difícil treure-m'ho del cap: això d'estar enganxat a la vida. I que segurament és als professors d'autoescola i a les demès altes persones als que els hi pertoca desfer-se dels seus salvavides i tenir vides salvatges "que tinguin gràcia".

A mi doneu-me totes les armilles salvavides que a la gent li vingui per rebutjar.

Després m'he anat a dormir.

Mentre conduia sense carnet del menjador a l'habitació de casa meva, m'he enrecordat del que fa poc em va dir una companya de la Universitat sobre com devien ser les festes modernistes que organitzava Rossinyol. "Sexe, alcohol i rock'n'roll", va dir-me, i jo li vaig preguntar enriolat "i les drogues?" i ella em va respondre "què?", i jo vaig pensar aleshores que, bé, mira, és igual, així almenys la cosa rima.

diumenge, 2 de març de 2008

De viatge a Brasil

Quan vaig acabar-me el Harry Potter, vaig tenir ganes de posar-me a plorar. No hi ha gaire maneres de fer front a una buidor com aquella. Suposo que he arribat a posar massa de mi en cada una de les lectures que he fet. Arribat a un punt, la meva pròpia vida sembla carent de sentit al costat de la vida (empaquetada i dolçament encarrilada) del Harry Potter i els seus amics. Fins i tot les desgràcies que pateixen semblen menys desgràcies.

La dimensió dels llibres es troba allunyada la distància justa.

Amb la vaga sensació que aquesta colla de sentiments tenien alguna cosa de poc afavoridora, vaig mirar d'amagar-les a l'opinió pública. Dues setmanes després de no respondre al telèfon, però, i amb les peticions d'entrevistes acumulant-se al meu correu, vaig veure que contenir-se no era tan fàcil. Així que vaig recòrrer, és clar, a la solució de sempre.

Hi ha un tipus al que li pago vint euros perquè no expliqui els secrets que li confio.

És un home simpàtic, bastant obert, almenys pel treball a què es dedica. I tampoc és que es guanyi molt. Jo li dono vint euros per guardar-me els secrets, l'Òscar Martorell li en dóna trenta perquè faci el mateix amb els seus, i la Irene (Irene Nosequè) li dóna dotze perquè converteixi en secrets alguns coneixements de domini públic com el punt d'ebullició de l'aigua. L'altre dia vaig assabentar-me, però, que l'Òscar li dona a vegades quinze euros de propina si el que fa deu dels secrets que jo li explico el converteix en rumor, però tampoc puc queixar-me, perquè jo vaig prometre-li al tipus que li doblaria el sou si convertia l'existència de la Irene en una endevinalla. Tot i així, ell això no ho farà mai, perquè al traïdor li agrada la Irene (murri!), i encara li desvela els misteris a preu de majorista, amb la qual cosa crec que jo sóc el més maltractat dels seus clients (com em fa notar l'Òscar, tot traient-me la llengua, cada cop que ens anem a sopar els quatre).

L'altre dia, doncs, vaig quedar amb aquest traficant d'informació i vaig dir-li "quan vaig acabar-me el Harry Potter vaig tenir ganes de posar-me a plorar". Immediatament vaig sentir-me més alleugerit. Però l'home se'm va quedar mirant d'una manera curiosa. "Què?", vaig preguntar-li, ja sabeu, una mica cohibit.

"I per què no vas plorar?", va preguntar-me ell.

Era una bona pregunta. Sovint penso que una pregunta és bona només perquè no se m'ha ocorregut plantejar-me-la a mi. Vaig murmurar alguna cosa extranya ("no volia... no crec que estigués bé...") i després vaig topar amb la resposta: perquè no havia pogut!

Òbviament, vaig indignar-me. Trobo que sóc una persona prou capaç de fer un bon plegat de coses. I ara resulta que ni vaig ser capaç de plorar a l'acabar el Harry Potter, ni amb el final del Metal Gear Solid 3, ni amb l'escena aquella de Blow que...

Dos dies després, per un recomanació desinteressada del traficant que va costar-me vint-i-cinc euros, estava a l'oftalmòleg. Sóc tan susceptible com qualsevol a la vergonya, així que anava d'incògnit. Vaig treure'm les ulleres de sol quan la metgessa va demanar-me que llegís les lletres d'una paret, però la gavardina me la vaig deixar posada. I quan, després d'un munt de proves, la dona m'estava receptant unes ulleres sense vidres, vaig exposar-li el meu problema.

"Hum", vaig fer. "Últimament m'he adonat que no sóc capaç de plorar."

Ella va mirar-me amb la mirada desconfiada que es dirigeix als que apunten amb un arma l'hostatge que retenen. Vaig endolcir la meva mirada. Vaig endolcir-la més. Al final, la metgessa es va compadir i va demanar-me que li deixés veure els llagrimals. No he sabut valorar mai fins a quin punt són íntims o no els llagrimals d'una persona, però era una doctora, i no tinc recança a l'hora de lliurar-me en mans d'un expert. Sense gaires cerimònies, vaig engrapar-me els llagrimals i vaig mirar de llançar-los-hi a ella.

No comptava, però, amb que estan enganxats a la cara per uns fils diminuts. Els fils van arribar a tibar-se el màxim, i després les dues boletes vermelles van rebotar de nou cap a mi.

La dona va agafar-los abans que em xoquessin amb els ulls.

"Els llagrimals estan enganxats a l'ànima de les persones", va dir-me ella amb un somriure, i jo no vaig saber interpretar si allò era un acudit, una divulgació científica o l'axioma fanàtic d'alguna religió, però com que tenia part de mi a les seves mans, vaig tornar-li el somriure, per si de cas.

Els va examinar un moment, i va tornar-me'ls. "Estan bé", va dir-me.

Quan tornava cap a casa, va semblar-me que era natural que tingués els llagrimals bé. Tampoc no és que no hagi plorat mai. Quan era petit, van pegar-me un cop de puny en una biblioteca i, un parell d'hores després, vaig desfer-me en llàgrimes. També, fa algun temps, vessava un munt de llàgrimes en estúpides baralles amb el meu germà o la meva mare.

Al final vaig decidir-me per postular alguna teoria. Era aquesta: "només plores per tonteries, tu". I crec que és cert. Les raons trascendentals i els sentiments que em toquen fondo, ves per on, m'assequen els llagrimals. Quina bírria! I l'Òscar deia alguna cosa així com que no tinc sentiments.

A l'arribar a casa, vaig trucar al tipus aquest que em guarda els secrets. Vaig quedar amb ell a un bar proper. Vaig donar-li vint euros. Vaig apropar la meva boca a la seva orella, mantenint una distància prudent, i vaig mirar, inquiet, a banda i banda, per si algú ens espiava.

Vaig agafar aire.

"M'agrada autocompadir-me", vaig murmurar.

Després vaig anar-me'n a sopar amb aquest Òscar i aquesta Irene i, a hores d'ara, els quatre seguim sent bastant amics.

dimarts, 19 de febrer de 2008

La falta de fregament mou el món

Els "món petit" eren unes joguines amb les quals jugava el meu avi, sobretot a l'etapa final de la infantesa, i que va abandonar a l'entrar a l'adolescència (també hi tenen alguna cosa a veure la guerra i la posguerra, i la fam i l'exili, però deixaré tot plegat com a "motius addicionals"). Eren petites esferes de goma flexible, com una d'aquestes pilotes anti-estrès que un aixafa i tantes vides han salvat (o això es rumoreja) i tant plaer aporten. Els "món petit", a més, tenien dibuixat un mapamundi a la seva superfície, com si fossin petits globus terraquis.

Els adults els compraven als nens perquè aprenguessin geografia, i els nens els usaven per jugar a fer veure que eren extraterrestres gegants que devoraven planetes.

Molts anys després que el meu avi jugués amb aquestes joguines, però no tants com per a que se'n sentís nostàlgic d'aquella època, va ocòrrer el que el meu avi ha passat a anomenar "Escàndol dels Món Petit". Per aleshores no haviem nascut ni jo ni la meva mare, o sigui que el que explico ho explico sense haver-ho viscut, però el meu avi ho va viure i fa res m'ho va explicar, i jo me'l crec i crec que també us l'hauríeu de creure.

Sigui com sigui, sempre he pensat que "escàndol" és una paraula una mica massa forta. El que va passar un bon dia, senzillament, és que a algunes cases els "món petit" es posaren a vibrar. O a moure's. Alguns rotaven sobre si mateix. D'altres flotaven a l'espai, recorrent òrbites al voltant de la làmpara del menjador. I això espantava a algunes mares i torbava a força nens.

És a això, al que ell anomena escàndol.

Diu el meu avi que a la gent li indignava que es mogués una cosa que se suposava inerta i exempta de cap enginy que la permetés moure's, i jo crec que puc imaginar-me l'escena. Però al final va descobrir-se el què, i la sang no va arribar al riu. Les esferes, tan pintades de terra i mar, tan còsmicament el·lipsoides, sintonitzaven de tal manera amb el concepte de Planeta Terra, de món, que senzillament van passar a moure's a conseqüència de les mateixes forces.

T'apropaves enamorat a un "món petit", i aquest es posava a botar. Hi apropaves un bitllet de cinc pessetes (diu el meu avi que hi havia bitllets de cinc pessetes, i això és l'únic que no m'he arribat a creure mai), i semblava que ballés. Posaves al costat d'un "món petit" algú excitat, o un objecte que desprengués excitació sexual (la pobra pornografia de què disposessin aleshores), i començava a sacsejar-se quasi amb fúria. I si estaves al seu costat i t'esfereïes pensant en la mort, l'esfera sortia disparada com si es tractés d'un obús.

És clar, jo li he preguntat força cops al meu avi si ell va veure ocòrrer res de tot això, i ell diu que no, que només va sortir a les notícies, però he acabat entenent que tampoc té res de rar que els seus "món petit" mai es moguessin. Després de tot, quan era un nen, el meu avi ni tenia diners, ni temia la mort, ni pensava en el sexe. I ell mateix reconeix que de nen era massa egoïsta per estimar-se ningú.

Vol dir això que només els adults mouen el món?

No crec que pugui fer-se cap reflexió entorn el que explica el meu avi. Sí és cert, però, que m'hagués agradat que arribés fins a mi una d'aquelles joguines, perquè hagués estat edificant fer alguns experiments (i mirar què passava, per exemple, si t'apropava a un "món petit" amb desigs de venjar-te d'algú). De tota manera, el meu professor de física ens explicava que la Terra es mou al voltant del Sol per inèrcia, com qui diu, perquè l'atracció gravitatòria que exerceix el Sol atreu el planeta cap a ell, però això només modifica la seva trajectòria tot fent-la circular, i el fet que la Terra segueixi avançant és perquè va ser impulsada així al principi i des d'aleshores cap força oposada no l'ha feta aturar (ell anomenava a allò "caure amb estil").

És a dir, que és el fet que el món es mogui a través de l'espai, on no hi ha fregament, el que fa que es mogui, i que el fregament és l'única cosa (si no tota l'entropia del còsmos) que deturarà el planeta.

L'inèrcia mou el món.

Jo crec que és un pensament alentador (la física sempre és un bon refugi), però xoca frontalment amb el que va passar fa tants anys amb els "món petit", i tota evidència és evident, o això diu el meu avi, però ho diu en castellà.

Algun dia li preguntaré, al meu antic profe de física, com és que la terra rota sobre un eix.

diumenge, 17 de febrer de 2008

No tan amoroses

"Novel·les amoroses i morals." Aquest és el llibre que havia d'anar a buscar a la biblioteca, per l'assignatura de "Català del Renaixement". No és que m'entussiasmès. Les novel·les amoroses sempre fan sentir-me sol, i les novel·les morals, mala persona. A més, al segle XVII el català no era com ara. Estava desfasat. Les vocals neutres es pronunciaven com "a" obertes. I d'altres coses que us costaria imaginar.

Tanmateix, com no sóc una persona que contradigui el professor, i el de Renaixement és un homenet simpàtic i apassionat de la seva assignatura, vaig anar a buscar el llibre amb intenció de llegir-me'l. Però, és clar, va haver l'errada habitual: vaig agafar el que no era.

Les biblioteques, quan m'hi deixen entrar, em posen nerviòs. I, en fi... També és culpa de l'homonímia.

"Novel·les amoroses immorals", que vaig agafar per error, ha resultat ser un grandiòs descobriment. Me l'he llegit d'una tirada des d'ahir al matí fins ara, i vull deixar un comentari aquí. Les històries que s'hi expliquen són... potents, però no només és això. D'acord, m'ha entussiasmat especialment la novel·la en que es declaraven el seu amor un botxí i una bruixa, i m'ha entendrit fins a les llàgrimes més bledes la d'un nen i una nena medievals que es casaven als sis anys per designi de les seves famílies i resultaven ser feliços (no respectar la infelicitat dels matrimonis pactats era un comportament titllat, en aquella època, de desprovist de tota ètica). Si us he de ser sincer, fins i tot m'he ruboritzat amb una novel·la, força explícita, que narrava la relació d'un cargol amb una femella. Però, tot i així, "Novel·les amoroses immorals" és un llibre més valuòs que un simple recull de novel·les en català del segle XVII.

Els seus apèndixs són una autèntica font de coneixement.

Ara sé que hi ha dos-cents tres casos de possibles relacions amoroses immorals, i que jo encara en tinc pendents dos-cents dos tipus. Tot i que no estic segur de poder-me enamorar d'una gallina (relació amorosa immoral # 127), i per més que hagi d'admetre que mai podré comprar-me una noia usant camells (relació amorosa immoral # 98), hi ha d'altres en les que penso posar-me a treballar de seguida.

Així, si m'esforço, abans de morir potser puc haver-me casat amb una noia que només conegui pel xat (relació amorosa immoral # 160, és un llibre del renaixement molt avançat al seu temps, després de tot) o, fins i tot, casar-me amb el convenciment de no voler tenir fills (relació amorosa immoral # 150). Encara sense haver-me de casar, disposo de la possibilitat d'enamorar-me d'una noia bellíssima i estúpida (relació amorosa immoral # 2). I si, quan em faig vell, encara crec no haver abastat prou d'aquestes relacions immorals, em quedarà, potser, el seduir una noia que tingui la meitat de la meitat de la meva edat (relació amorosa immoral # 49) o el morir-me d'amor (relació amorosa immoral # 100).

No vull quedar-me amb una sola com fins ara, amb la # 203, a més, que és força trista (estimar qui no t'estima), i ni tant sols és una relació per més que el llibre digui que és immoral i és amorosa.

Però, en fi, "Novel·les amoroses immorals" és una gran obra i la recomano. En realitat, la Decadència va ser una fructífera època de la literatura catalana i, tal com diu el meu professor, no es mereix pas aquest nom. Per sort, existeixen les biblioteques, i si no hi ha un cartell de "Es busca", amb la vostra cara, enganxat amb cel·lo a l'entrada, podreu agafar llibres que en parlen, i informar-vos-en millor.

dijous, 14 de febrer de 2008

Puresa cardíaca

El més sorprenent de la màquina d'enamorar persones que tenia patentada un amic meu (un que vaig fer a l'autoescola) era que enamorava de debó. Ell, però, li restava importància. Deia que la seva màquina d'enamorar persones patia del mateix problema que la màquina de fer somiar persones que havia inventat uns anys abans: no servia de res.

La màquina de fer somiar persones era de la mida d'una caixa de xiclets i havia de posar-se sota el coixí. Si el tenies encès, i l'aparell tenia piles, aquella nit somiaves entre mil vuit-centes i mil nou-centes vegades.

Només que després no recordaves haver somiat.

A mi m'agradava, senzillament, la manera que tenia el tipus aquell (va demanar-me que el conservès en l'anonimat), la manera que tenia, dic, de prendre's l'amor. Ell no deia, com el Pol, que l'amor és qüestió de química, potser perquè no desprenia tanta abundància de feromones com per a que li convingués aquesta idea. Deia, com jo mateix argumento sovint, que l'amor és una qüestió d'auto-suggestió.

I ell tenia, i jo no la he tingut mai, una màquina que reafirmava la seva tesi.

L'únic que vaig arribar jo a fer de similar un cop fou la màquina de valorar videojocs que vaig construir per tal de confirmar la meva teoria que el Metal Gear Solid 2 és el millor joc del món. Malauradament, la màquina es va enamorar de la meva GameCube i va perdre la imparcialitat i, al final, van marxar plegades, i com que això va ser poc temps després que jo em trenqués el peu trepitjant un comandament de GC, em va semblar bastant bé, perquè a més s'anaven de viatge a Japó i crec que allí anaven a conèixer el Miyamoto, que a mi en realitat ni fu ni fa però que a la GameCube, pel que la màquina de valorar videojocs va explicar-me, li feia moltíssima il·lusió conèixer.

Però no estava parlant d'això...

Parlava de la teoria de l'autosuggestió en l'amor, de la manera en com la màquina del meu amic confirmava aquesta tesi, i del fet que ell creia que el seu invent era tan estúpid com la màquina que et feia somiar entre mil vuit-cents i mil nou-cents cops.

Suposo que el quid de la qüestió recau en que la màquina d'enamorar persones es tancava per dins, i la porta s'obria cap a dins, també. Era una cabina amb forma de càpsula, ampla (hi podia entrar qualsevol persona, de la mida que fos), però la balda estava a la part interior i la porta s'obria cap a tu. Si volies tancar-te allà dintre, cap problema. Fins i tot era possible que darrere dels seus vidres poguessis sobreviure a una explosió nuclear (o això deia el meu amic, i no se què del pepsiglass). Però si el que volies era tancar allà dins a algú, aleshores ho tenies magre. L'únic dia que vaig arribar a anar a casa del meu amic aquest (un no estableix tants lligams, amb els seus companys d'autoescola), vaig veure que tenia tancada a casa seva una noia que li agradava (segrestada, simplement, no us penseu ara que li feia coses dolentes). Doncs bé, el pobre tipus, i jo vaig ajudar-lo durant un parell d'hores, va intentar tancar-la dins la màquina un milió de cops. Però la balda estava dins, amb la qual cosa no podiem tancar-la, i la porta s'obria cap endins, amb la qual cosa no podiem posar una cadira enfront la porta per tal que no pogués obrir-se. La millor ocurrència que vam arribar a tenir fou la de col·locar tires de cel·lo en tot el perímetre de la porta, però ella la va obrir sense gaire complicacions.

Va fer-ho amb un somriure murri a la cara. Crec que la noia es divertia força amb tot allò.

Al final se'ns va ocòrrer que l'única solució era emparedar-la amb ciment o silicona, però al final el meu amic va raonar, molt encertadament, que després costaria molt de treure-la, i que no li servia de res que la noia se l'estimés si havia de quedar-se atrapada allà.

Després va alliberar la noia i aquesta se'n va anar contenta, fins i tot alleugerida, perquè crec que havia quedat amb algú a quarts de déu i ja eren ben bé tres quarts de nou.

Els següents dies que vaig trobar-me el tipus a l'autoescola, que van coïncidir amb els dies justament abans que jo abandonès l'objectiu de treure'm el carnet (ja en parlarem un altre dia), el tipus va seguir reflexionant sobre l'amor i com un, en el fons, i potser no sigui trist, decideix enamorar-se. "És com la màquina (deia, posant-se metafòric): pots posar-t'hi dins però no t'hi poden posar. I aleshores... serveix d'alguna puta cosa?" Ell usava paraulotes en les seves reflexions, que jo no les utilitzo mai, però vaig haver de concedir-li que no, que més aviat servia de poc.

Un bon dia no va tornar a aparèixer, i un cop ha passat prou temps, escric el post que ja vaig comentar-li que escriuria. El que jo sempre he cregut és que la gent s'enamora perquè vol, tot i que no se n'adoni, moguda per interessos, per comoditat i per sentir-se estimada. No crec que sigui una cosa massa impura, que l'auto-sugestió tingui res de dolent. És com funcionen les coses, només.

I poc després, vaig construir la màquina que et dóna la raó, i aquesta m'ho va confirmar.