diumenge, 28 de desembre del 2008

Tal dia com avui

Una vegada, i això és fals, jo viatjava en metro camí de la Facultat d'Informàtica de Barcelona quan, crec que impulsat per la rutina, vaig proposar a la jove desconeguda que s'asseia davant meu d'agafar sempre aquell metro i sempre aquell vagó, per trobar-nos cada dia i desfer plegats la mitja hora de solitud diària a la què estàvem condemnats entre setmana.

No sé per què ho vaig fer, en realitat, ni com vaig fer-ho.

Des d'aleshores, jo vaig complir la meva part d'aquell pla genial: sempre aquell metro, sempre aquell vagó. Malauradament, ella no degué fer-ho.

No la vaig tornar a veure mai més.

Certament, tant se me'n dóna.

L'incident en sí no va tenir cap conseqüència i, a hores d'ara, encara atribueixo a la duríssima pujada que hi ha entre la sortida del metro de Palau Reial i l'edifici en què estudiàvem el seixanta per cent de la culpa que jo abandonès la carrera.

L'altre quaranta per cent el composen la grisor d'uns estudis rutinaris, la sensació de no pertànyer-hi i alguna que altra dificultat insòlita per copsar les coses.

Per la meva banda, en un milió d'aspectes, i també en un de sol, tinc ben clares les fantàstiques conseqüències d'haver estat fent lingüística, i no pràctiques de programació, en un determinat moment de la meva vida.

A més a més, de fet, el Pol i jo, pel que fa a PraP, mai no vam arribar a entendre res.


No necessàriament des de Mèxic, a reveure-us i adéu siau. Felices vacances.

I feliços Sants Innocents!