De vacances a Hawaii

M'haureu de permetre uns dies. Vaig fer-me passar per estudiòs de formigues, i s'ho van empassar. Ara em diuen que acaben de descobrir una nova espècie, i que si vull anar-hi a donar una ullada. Jo miro de no somriure murri (darrerament ho faig massa sovint) i els hi dic que sí.

És curiòs... Sempre he sabut que aniria a Hawaii.

I, en un milió de sentits, ara és el moment perfecte.

Allà, és clar, hi ha cabanyes, i els ordinadors no tenen connexió a internet, però ni que en tinguèssin podria passar-me per aquí. Al cap i a la fi, hauré d'estudiar les formigues, vulguis que no i, si tinc estones lliures, m'agradaria mirar d'aprendre a caçar taurons.

Torno de Hawaii dins d'un mes. El 2 de juliol. Fins aleshores, felices vacances, ni que sigui per a mi.

Deixeu-me que pengi un rètol davant la porta:

TANCAT PER NECESSITAT D'ESTABLIR PRIORITATS

No us passeu per aquí abans d'hora, que us trobarieu això buit. I siusplau, no us enfadeu. És una oportunitat única, compreneu? Marxo ara mateix. El taxi aguaita fora de casa, entre la foscor. Puc intuir l'avió, si m'esforço, ocult en la penombra de l'hangar on espera. Demà a aquesta hora seré entre verdor verge i un mar d'aigua cristal·lina.

Us trobaré a faltar.

Miraré de no pensar en vosaltres.

I vosaltres podreu fer el mateix amb mi.

El camí introspectiu

He pensat de fer una cosa. Us obriré el meu cor. Vosaltres podeu donar-hi una ullada i, després, anar-vos-en tranquils a casa. Què voleu que us digui? Sou importants per a mi, i darrerament no se m'ocorre la manera d'expressar-vos el que sento. Si no sé gaire com escriure, m'angoixo i ho passo malament. Però l'altre dia, a la facultat de medicina, van parlar-ne i jo ho vaig trobar una gran idea.

Només espero que totes les classes de cirurgia a les que no vaig assistir mai (sóc filòleg, jo!) no fossin, en realitat, una experiència imprescindible.

Passeu-me el bisturí, va. Tenia pensat usar un cutter, però mai he tingut estoig. Corren per casa alguns, sí, és cert, però sempre estan rovellats, i s'ha de procurar ser higiènics. No estaria bé obrir-se la pell amb el mateix estri que he usat per tallar metall. Això, un bisturí. Pots pendre'ls a grapats en els laboratoris anatòmics i, si després els tornes, no es pot dir que els hagis robat. És com robar carícies. No sempre les robes: sovint les manlleves volent-les tornar.

Espereu, espereu, que em trec la samarreta. No en tinc tantes com per poder anar-les estripant. No, ja no em fan vergonya, aquestes coses. Si a vosaltres no us incomoda (i estem aquí per mirar-me dins el cor, no per passejar la mirada i riure-se'n), podem seguir fent. Diria que el cor el tinc a l'esquerra. Crec que faré la incisió... no sé, entre l'estern i el mugró esquerre. A partir d'aquí, ja gratarem endins. La veritat: l'última vegada que vaig preocupar-me per l'interior del cos humà, a aquest nivell, anava a sisè de primària.

I d'això en fa un munt de temps.

Au, va, sense pensar-hi, que si no no acabarem mai. Prèmer el bisturí i... espera! Espereu. L'anestèsia, l'anestèsia...! Que, ja ho sabeu, sóc molt sensible al dolor. No es pot jugar amb aquestes coses. Sí, és aquella xeringa. No, no m'espanten ni em fan por les injeccions. Sé que hi ha gent que en té fòbia. L'Àdolf, sí, per exemple. Home, a mi no és que m'encantin, però les suporto bé. Aquesta conté anestèsia local. Necessito estar despert mentre anem fent això. Quan era petit, em pensava que l'anestèsia local era la que feien en el mateix hospital, i la general la que duien de la Fàbrica General d'Anestèsia (o algun nom així). No entenia per què la gent considerava un avantatge que una operació pogués dur-se a terme, "només", amb anestèsia local.

Però sí, d'acord, divago. Som-hi.

No em pregunteu on vaig aconseguir-la. És difícil per a mi, que sóc del tot inexpert, mirar d'aconseguir drogues. Aquesta, en qualsevol cas, ha d'injectar-se a prop d'on ha de fer-se la incisió. Aquí, si, sobre el mugró mateix. A veure... Sí. Així. Vaja, la veritat és que aquestes coses sempre em fan més mal del que esperava.

Porteu el bisturí, va. Comptar fins a tres i fer-ho. Ho faig sovint i funciona. Un, dos... i tres. Veieu? Sempre funciona. I tampoc era per tant. A partir d'aquí, tallo la pell cap a l'esquerre. Una pell perfecte. M'ho van dir fa poc, i he decidit que és el segon millor afalac que he rebut en el que porto d'any. A vosaltres no us ho sembla, eh? No teniu ni idea de pells, tampoc. Ja m'agradaria veure la vostra de prop.

En fi.

Compte amb la sang. M'he tret la samarreta, però vosaltres aneu vestits i, segons diuen en una pel·li, la sang no marxa fàcilment. Vaja, i això esquitxa força. Però ja estem acabant. Potser utilitzant els dits, i si m'ajudeu, podem obrir l'esquerda de la pell. Estripar-la. Amb compte, amb compte. D'acord, ja està. Vaja, heu tibat un gra massa, eh? I no estaria de més que algú portès una baieta. Quina una estem liant. Sí, a mi també em mareja, tanta sang. De fet, em sento un pél indisposat, ara per ara. Però en fi, ja acabem. Aquesta mica de carn fora, té, sosten-la tu mateix i això ja estarà fet... Oh, mecatxis. Les costelles. Ara, no sé per què, em pensava que les costelles estaven darrere el cor. No, ja, me n'acabo d'adonar, no cal que m'ho digueu ara. A més, té tot el sentit del món: per això es diu caixa toràcica. No sé en què devia estar pensant. En fi, potser amb el pal d'aquella escombra... Sí, aquella. No sé, penso que si fem palanca... A veure: amb el bisturí no ho tallarem.

Va, porta.

Passo el pal per aquí... i a la de tres estirem, d'acord? Sempre funciona, ja ho sabeu. A la de tres. Una, dos... i tres.

I tres!

Au! Vale! Au! D'acord... ja està. Sí, ha costat, però jo no he dit que no hagués de costar. He dit que podia fer-se. I si esteu aquí és perquè voleu, eh? No em malinterpreteu: us ho agreixo. Us ho he dit al començar, sou importants per a mi. Si pogués escriure... si pogués haver parlat de qualsevol cosa... Però aquests dies, no em pregunteu per què, no puc. Au va, no us féu els innocents. Sous els primers a dir que l'anterior post era una bírria. No, no us disculpeu! Teniu raó. I aquest bloc, a mi, m'agrada molt. Volia posar-hi alguna cosa que valgués la pena. Si se m'hagués ocorregut, la hagués posat. Però com no...

Bé, us estic obrint el cor... Què més voleu?

I ja estem acabant. Tu, pots agafar això? Compte. Intenta que el costellam no es separi. L'hem deixat fet un nyap... Ja ho sé, ja ho sé, la idea de la palanca ha estat meva. No em queixo. Però almenys que no se't caigui al terra. Potser, amb tot, encara me'l podran tornar a enganxar de nou. Aquí ningú és metge. No parlem del que no sabem.

Sí, si ve la meva mare ara es posarà feta una fúria. No sabia que anèssim a embrutar-ho tot tant, de debó. Potser podriem haver-hi posat uns plàstics. Tot i que, en realitat, amb la inundació que estem provocant, més servei ens haguessin fet unes galledes. Per favor, per favor. No ens ajudes posant-te verda. Mira els altres: aguantant el tipus. És només sang: no fa cap mal.

I ja estem acabant.

Mira, apartem això (amb delicadesa, amb delicadesa!) i...

Veieu?

El cor!

Ara me l'obro. El bisturí de nou? Gràcies. Es curiòs com talla, eh, una cosa tan petita? Bé, una mica més i... ja està. Ha estat difícil, amb això que no para de bategar ni que el matin, però ja està. Si em deixeu un moment... potser amb les ungles... i... sí! Ja està!

El cor obert!

Bé, sí, són vísceres. Més sang, com si brollés d'una font, i carn vermella d'aquesta de l'interior de les persones. No sé què esperàveu... Figuretes i dibuixos? A vegades sembleu... Eh? Què? Ah, sí, aquí hi ha una cosa. Vaja... Bé, no... No esperava trobar-m'ho aquí. Potser en el cervell... No, prefereixo no parlar-ne. No, és que... no sé, no em ve de gust posar-me bleda. I aquests dies ho estic molt. Bé, ja veus què és, no? La figura d'una noia. Doncs això. Aquests dies han estat... especials per a mi. Gràcies a ella.

Què? Sí. Moltíssim.

Suposo que ja hauria d'haver-me imaginat que me la trobaria aquí...

Però... Eh! Ja està bé! No he vingut aquí a obrir-me el cor per a que em feu enrojolar! Ho he fet perquè aquests dies no sé què escriure, i em trobava trist i angoixat per aquesta incapacitat estranya. No sabia com parlar-vos del què sento i he pensat que així... Va, és igual, deixem-ho córrer. Marxeu, i fins la propera, quan ens tornem a trobar. Seguiré pensant en vosaltres.

I compte no rellisqueu.

La sang sempre és llefiscosa.

Felí, feliç

Des que em dedico a rescatar gats (i m'hi dedico des de fa, com a mínim, alguns dies) m'he convençut d'una cosa: la majoria no són feliços. Potser us penseu que ho són, perquè ronquen, i ni tant sols cal que els acaronis gaire, i perquè no fan res més que dormir i menjar, i tenen una agilitat que els permet caminar per les parets, cap a amunt, com fa el Prince of Persia, i ningú dubta (els ocells no dubten) que desafiar les lleis físiques és una cosa que per força et fa feliç.

Potser us penseu que ho són, però no ho són.

Això no vol dir que no existeixin gats alegres. La Paula ho sap millor que qualsevol i, a més, la gata que tenen, la Bayles, és feliç com la regalèsia, i molt mànyega, a sobre. També el Gat de Cheeshire, és feliç. Però no estem parlant d'ells. Parlo de la majoria, de tots els gats amb que m'he topat per les nits, en suburbis i llocs en els que no voldrieu viure, dels gats amb els que he parlat, dels gats que volia convèncer, dels gats que, en definitiva, he mirat d'animar, tantes vegades, sense disposar d'arguments.

Com que les nits sempre m'han semblat excessivament grises per a feines de film noir (disculpes per l'expressió), se'm va ocòrrer que podia mirar de dedicar-me al rescat de gats durant el dia. Com que no són feliços, n'hi ha molts que deixen la llar, i a vegades tornen, capcots i recelosos, atrets pel menjar, però sovint es submergeixen tant en la misèria dels afores que ni volen ni poden retornar a la vida domèstica. Es fiquen en embolics. Es relacionen amb altres gats de dubtosa conveniència i rebaixadíssims escrúpols. A vegades, atrets per alguna felina fatale, fan bogeries, i després t'els trobes abandonats caçant ratolins en impulsos obsessius.

Així que, ajudar a la gent que ha perdut els seus gats, va semblar-me una empresa enriquidora.

Un cop (i en realtat explico aquesta part de la meva vida aquí, en el meu blog, per tal de poder-vos narrar aquesta petita anècdota -una part de la meva vida de la que mai hagués cregut que us parlaria... una part oculta de la meva vida, que se'n diu-), vaig recòrrer a la crida d'una dona gran, que vivia en un sisè pis amb un gat de set anys que havia desaparegut. La dona (que encara el considerava petit, juganer i infantil com quan tenia mesos) volia que el trobès, temerosa de les vivències que pogués viure al carrer.

"Ja sap com són aquestes coses", em va dir. "Es senten grans i rebels i de sobte marxen de casa. No hauria de preocupar-me massa, estic segura que tornarà de seguida, quan em trobi a faltar... però tinc por que no li passi alguna cosa, allà fora."

Abans de tenir temps de demanar-li una descripció de l'animal i llançar-me a la recerca, em va assaltar un dubte. Vaig encaminar-me a la porta del balcó i vaig sortir a fora: una terrassa petita, d'uns dos metres quadrats, surant al buit entre el no-res com si fos l'únic balcó de l'edifici.

A sota, és clar, milers de metres de caiguda lliure.

"Per on se suposa que ha escapat el gat aquest?", vaig preguntar-li jo, no gaire dolçament, a la senyora.

"Ja sap com són els gats: sempre s'esmunyen per on sigui", em va dir.

Aquella empresa concreta no la vaig acceptar: vaig anar-me'n a casa. Després de tot, quan portes prou temps, com jo mateix, rescatant gats, descobreixes que la major part no són feliços. A partir d'aquí no costa gaire imaginar-te'n de suïcides.

Malgrat això, penso que l'esperança sense fonaments pot tenir la seva gràcia. Si més no, les alternatives mai m'han semblat gaire millors.

Molt poc temps després d'això, vaig caure dins un contenidor de resiuds industrials en una fàbrica de residus i vaig sortir-ne tenint al·lèrgia als gats.

Què carai, està clar que trobaran la cura.