diumenge, 30 de novembre de 2008

Adéu siau, manitu!

He de confessar-vos una cosa: jo no sé gairebé res, i tot allò que sé m'ho han explicat.

Mai he sentit la necessitat de tornar-me explorador.

Això no vol dir... Bé, les coses canvien, a vegades. Un no sempre fa allò que vol, ni el mouen contínuament les necessitats que sent. Causes de força major, les anomenen, impulsen les persones cap a bandes que no endevinarieu pas. I així, de sobte, algú que mai no ha sentit la necessitat de tornar-se explorador s'ha de tornar explorador tot d'una.

Jo... vaig cometre un error amb qui no devia, en el moment inadequat, en un lloc que podria haver estat millor i d'una manera difícilment empitjorable.

Em vaig equivocar, com sempre que m'equivoco...

Com m'equivoco sempre.

Mèxic, és clar, és a on és fuig en aquests casos.

Em fan il·lusió, és cert, el desert i els pobles fantasma. Les muntanyes rocoses i el vent àrid. Els barrets enormes i la pòlvora. El fred nocturn, els cactus i els rèptils enamorats.

No em fan il·lusió ninguna les experiències que m'hi esperen.

Per mitigar les penúries emocionals del viatge, que faré de polissó en el ventre d'una balena (i sospito que allà serà on em buscaran primer), m'enduc un dibuix fet en paint i guardat com a jpeg. L'únic que necessito.

També, és clar, un record de tots vosaltres, difuminat com si no us conegués de res.

Si els meus perseguidors es rendeixen mai, o canvien d'opinió, o m'estimen tot d'una, prometo que tornaré a passar-me per aquí. Si no ho fan, i mor aquest fantàstic any al que li queden 31 dies de desembre, m'hi passaré de totes totes, i els faré front, a risc de la meva vida.

Però, en fi, han estat molts dies escrivint aquí sense posar-nos heroïcs...

I aquest no és, de cap manera, el moment de començar.