dijous, 23 d’octubre del 2008

Només paraules

El meu amic sordmut (sord de naixement, mut de tradició) no va voler explicar-me mai en què pensava quan pensava.

Serà que formava part de la seva intimitat.

Jo, que escolto i puc parlar, si bé és cert que el Germán diu que no m'entèn quan parlo, però sempre he tingut la sensació que és més un acudit privat que a ell li fa gràcia i, au va, deixem-lo que faci, pobret, penso a través dels sons i, qui sap, fins i tot de les grafies.

Penso, en qualsevol cas, de la mà de les paraules.

Pels sordmuts, cosa curiosa, que les paraules són mans, talment les idees siguin mans movent-se delicades per l'espai. I si jo penso "tinc gana" o "com t'estimo!", i ho penso sentint sonar cada fonema dins del meu cervell, ells pensen mans movent-se, i què estrany que se'm fa això.

Totes aquestes reflexions, per anomenar-les d'alguna manera (i val a dir que aquest post és força metafísic), no les faig ara perquè el meu amic sordmut no m'hagi explicat mai què és en allò que pensa en el moment de pensar.

Les faig ara perquè mai m'ho explicarà.

Aquest matí, al seu funeral, no m'he entristit pas gaire. Ell mateix m'ho va dir pel messenger, fa dues o tres setmanes: estava satisfet de la vida que havia anat vivint. Jo, que mataria per parlar (la qual cosa no vol dir que l'hagi mort), m'he permès pujar a l'atril i dir algunes paraules.

Tot coses inventades, és clar. Les que vam acordar amb ell: que si era arqueòleg, que si havia escrit "Pararam i altres contes", que si havia mort al descarrilar la vagoneta d'una muntanya russa i que si havia tingut vint-i-set amants, tretze d'aquestes en una única setmana, a raó de torns de dues hores, matí i tarda, tots els dies menys dijous.

Alguns dels espectadors s'han anat mosquejant, era fàcil notar-ho.

Al final, una dona s'ha aixecat i ha cridat: "Tot això són tonteries!"

"No era res més que un infeliç, i així s'ha mort."

Jo no li anava a fer cas. El meu amic no era infeliç. Per més que allò de ser arqueòleg i tota la resta siguin només paraules. Ell va dir-m'ho: estava satisfet de la vida que havia anat vivint, i sempre he pensat que les paraules són un bon lloc on guardar-hi la veritat.

Però quan pensava prosseguir amb la meva perorata, la dona encara ha afegit:

"I no s'entén ni la meitat d'allò que dius. Aprèn a pronunciar, carai!"

Hi ha hagut un moment com de revelació solemne, allí enmig de l'esglèsia i enfront del mort, quan m'he adonat, com el principi d'una idea, que potser el Germán no fa pas broma. Que potser és cert que a vegades no m'entèn, que no se m'entèn quan parlo i, poc a poc, cada cop menys. Tot d'una, he volgut sortir disparat d'allà i venir aquí per escriure un post sobre les persones condemnades a la incomunicació.

Però no podia fer-li això al meu amic difunt, és clar.

Per aquesta raó el post va d'una altra cosa, i he alçat aleshores les mans, senzillament, mirant de recordar el que m'havia ensenyat el tipus i, després d'allò, he seguit el meu sermó en el llenguatge de signes.

Ningú ha protestat, aquest cop. No deixaven de ser només paraules, i només les paraules, al cap i a la fi (en última instància), poden contenir allò que sents.

La qual cosa em recorda...

Si algú sap de sentiments que no caben en paraules, jo ho accepto, excepte si no puc, però no dubto que pugui.

dimarts, 14 d’octubre del 2008

No necessàriament un plàtan

De les senyals divines, s'espera en general que siguin clares i majestuoses. Que sonin a dos-cents cinquanta decibels, enmig d'una explosió de llum, adornades amb àngels que baixen del cel tocant campanes.

Així, i no d'una altra manera, és com s'hauria de comunicar Déu.

O déu.

En el meu cas, que no és per queixar-me, però a vegades tinc la sensació que tot em passa a l'inrevès, no va ser més que una murmuració fluixeta darrere de la orella.

"Pssssst, Aleix!", va dir-me Déu (o déu), amb un xiuxiueig.

"Psssssst!"

Vaig trigar molt a girar-me, perquè acostumo a caminar pel món embadalit, i, quan vaig fer-ho, òbviament, no vaig trobar-me amb ningú. Déu és invisible, indivisible i invidivisible (és a dir, no es pot vidivilidir), però això no vol dir, està clar, que no sigui a totes bandes. Més enllà del fet que jo no pogués veure'l, va seguir dient-me a cau d'orella "Aleix, Aleix..." i, quan jo li vaig respondre "què?", ell va contenir una riallada (dic jo que la va contenir) i va sentenciar, engravint la seva veu:

"Moriràs tontament!"

I va deixar anar una riallota sinistre i enorme i va desaparèixer, tot el que un ésser omnipresent, en el fons, pot arribar a desaparèixer.

Això va passar abans-d'ahir al vespre. Des d'aleshores, tot i que podria haver reflexionat sobre qüestions teològiques i preguntar-me com haurà de canviar l'experiència viscuda la meva buidor d'ateu, he estat ocupat en una altra cosa, en preguntar-me un cop i un altre el mateix:

En què ha de consistir una mort tonta?

Tot d'una era una pregunta que m'interessava enormement.

Et pots morir de riure, d'amor, d'avorriment o de sobte.

I això només per començar.

Hi ha un munt de morts, ni més ni menys que la quantitat exacte de persones a la que els hi ha donat per passar-se per aquí. Així que, havent-ne tantes, de viscudes i previstes, bé n'hi ha d'haver un bon grapat de morts que siguin tontes.

Però a mi no se m'ocorrien fàcilment.

Fa poquíssim, aquest matí mateix, caminava cap a casa. Caminava embadalit. De sobte, una veu anònima xiuxiuejant-me a la orella m'ha fet veure que hi havia al terra la pell d'un plàtan. Me n'he adonat de seguida, que aquella era la mort tonta que em tenia preparada Déu. Per això m'ha desconcertat que, just aleshores, un tipus que anava corrents pel carrer m'avancés, trepitgés la pell de plàtan, rellisqués i anés a donar-se una trompada amb les lloses del carrer, alguns metres més enllà.

I he d'admetre que m'ha desconcertat encara més descobrir que l'home seguia viu després del cop, del tot il·lès, i que no ha estat sinó la caiguda d'un piano, davallant de les alçades d'algun balcó qualsevol, el que l'ha aixafat i deixat mort.

I això també m'ha sorprès força.

Mentre venia cap aquí per a escriure aquest post, se m'ha ocorregut pensar que les morts tontes no estan pas tan malament. Després de tot, que t'aixafi un piano em sembla a mi que ha de ser ràpid, i si bé és cert que no és pas net, d'això ja se n'ocuparan els altres.

Podria ser que les morts tontes i les morts intel·ligents fossin conceptes abstractes, o pot ser que no existeixin, o que tinguin a veure amb coses més elevades, com el que fas a la vida o la gent que t'estima, o amb l'alegria que et circula per la sang (en el moment de morir). Talment, si fos així, la meva pobra experiència, la que explico aquí, no seria material suficient per a usar-lo en reflexions d'aquesta mena.

Prometo no morir de cap manera fins no haver reprès el tema.