diumenge, 30 de març de 2008

Deliris literaris

No tinc cap amic que estigui boig. "Cadascú amb els seus problemes psicològics", dic jo a vegades, i tot i que això vol dir una cosa diferent en cada ocasió, i molt sovint no vol dir res, dóna per sentat que no hi ha persones boges. Hi ha persones, senzillament. I salvi's qui pugui.

Això no va per l'home que vaig conèixer a la presó, és clar, el dia que vaig passar-m'hi.

Aquell sí que estava sonat. No hi tocava, i ho dic entre calfreds i molt d'apreci. La realitat era per a ell un misteri irressoluble. La gent que l'envoltava, coses que no podia copsar. Era fàcil adonar-se: se li veia als ulls, vermells, plens d'estàtica i soroll, mal connectats al cervell, llançant espurnes. A mi em fascinava imaginar-me el seu cervell allí, surant dintre el seu crani, aïllat de totes les coses, parlant un idioma estúpid, ple a vessar, potser, de milions de neurones enfollides, homenets que ni tant sols podien entendre's entre ells.

El tipus tenia un company de cel·la, així els hi costava la meitat pagar el lloguer. Vaig parlar amb ell del seu amic boig. Vaig preguntar-li com havia anat a parar allí. "Va matar a un donant-li cops amb una edició en tapes dures de El Quixot."

"No siguis massa dur amb ell", va dir-me després, "jo mateix vaig carregar-me un tipus a cops de canonada... És clar que només pretenia deixar-lo inconscient."

"La intenció és el que compta, no és així?"

No vaig molestar-me a fer-li entendre que allò no volia dir el que ell creia. Sentia un cert rebuig per aquell tipus, i volia centrar-me en el pirat del seu amic. Vaig informar-me, documentar-me abans d'escriure aquest post. En realitat, era tot un assassí en sèrie. Abans que l'enxampessin s'havia carregat sis persones a cops de llibre. Em va semblar curiòs que en una ocasió hagués usat El Petit Príncep, però aviat vaig desencantar-me: aquella vegada també s'havia valgut d'un munt de puntades de peu.

"Un cop", em va dir el seu company de cel·la, "va carregar-se a un amb una edició de la trilogia del Senyor dels Anells en un sol volum. Va ser l'assassinat més net de tots: es va limitar a deixar caure el llibre sobre el cap de la víctima."

Aquell comentari sobre el Senyor dels Anells va ofendre'm, i vaig anar-me'n (que no escapar-me) de la presó. Mentre travessava el pati vaig trobar-me amb els ulls bogíssims de l'home sonat. Vaig preguntar-li com és que no estava en un manicomi. "Tant se val", em va dir ell.

"Em tenen aquí per la seguretat de les persones", va dir-me. "Menys mal", vaig respondre jo, "no m'agradaria trobar-te en un carreró fosc a l'anar a llençar les escombraries".

Ell se'm va mirar. No hi havia tanta estàtica als seus ulls.

"Entenc a què et refereixes", va fer.

Volia haver usat aquest post per parlar de la crítica literària, o per fer un homenatge a l'Àdolf, que d'alguna manera va profetitzar tot això, però el que se m'ha ocorregut al final és pensar que potser les persones no són responsables dels seus actes. Ni les boges que colpegen amb llibres ni les malvades que ho fan amb canonades. I tots nosaltres, que no som ni bojos ni malvats, potser tampoc siguem responsables de totes les petites coses: de fer ara això i ara això altre, de ara prendre aquesta decisió i més tard fer aquest petit acte malèvol.

Estem condicionats per nosaltres mateixos fins al punt de ser innocents.

Visca l'autocomplaença!

I menys mal de les presons.

dilluns, 24 de març de 2008

Lliçons a cinquanta cèntims

Jo sabia que queixar-se molt donava els seus fruits. I quan totes les persones del món, afartades de mi, van donar-me l'esquena, només van quedar els genis que concedeixen desigs.

Si et queixes prou sempre acaben escoltant-te, però és probable que no valgui la pena.

Tot va començar a anar malament quan va dir-me que ell, per la seva compta, només concedia un desig. Em vaig queixar que no fossin tres, com està clar que ha de ser, i ell va replicar que allò de concedir tres desigs ho feien els genis blaus, i que ell era un taronja tirant cap a vermell, i que si la seva mare, que era una gènia maragda, li havia fet prometre en el seu llit de mort que no seria com el blau del seu pare, no seria jo qui li fes trencar la promesa.

Anava a queixar-me de nou, i a preguntar-li com dimonis sumava els colors, quan vaig decidir deixar-ho estar, influenciat sens dubte per la mirada que em va llançar i la manera en com va fer petar els nusos de les seves enormes mans.

Vaig decidir concentrar-me en el problema de tenir un sol desig.

Primer de tot vaig borrar de la llista el clàssic, el murri desig de demanar-li mil desitjos. Vaig suposar que una cosa així només la demanes quan estàs molt a bones, que si no queda clar que és prendre el pél. I no em va semblar sensat fer empipar el meu nou amic.

Vaig borrar el desig d'atraure sexualment (i de manera irressistible) totes les noies, pensant, més aviat enganyant-me, que els excessos mai són bons. Vaig borrar el desig de fer que aquella noia (sí, aquella) s'enamorès perdudament de mi, confiant, a la desesperada, que jo mateix podria enamorar-la per mèrits propis. Vaig borrar, amb un nus a l'estòmac i sense consol possible, el desig que el geni em fes bilionari. I vaig borrar el desig de saber-ho tot, alleugerit d'haver vençut la meva curiositat punyent, sospitant que, saber-ho tot, aviat et du a voler oblidar-ho.

Després, mirant per sobre la meva espatlla, atent per si m'espiava algú, vaig tatxar de la llista els desigs filantròpics, sentint-me culpable però no prou com per a no fer-ho, i d'aquesta manera tan senzilla la humanitat es va quedar sense vacunes, pau o (el que és pitjor) una manera d'anar més ràpid que a la velocitat de la llum, la qual cosa la deixarà reclosa per sempre dins el Sistema Solar.

Un cop acabats tots aquests dolorosos sacrificis, la meva fulla de llibreta encara tenia dos desigs pendents. I em sentia incapaç de decidir-me.

"Què, em penses demanar alguna cosa?", va refunfunyar el geni.

“Dóna’m un temps per decidir-me, d’acord?” vaig demanar-li, sentint la pressió que exercia sobre mi una tria tan trascendental.


El geni va dir "d'acord, doncs", i va desaparèixer.


Des d’aleshores, és clar, ja no l’espero.

Tant de bo tingués anècdotes felices per explicar en aquest bloc.

En primera persona

No fa gaire vaig tenir una oportunitat extraordinària que molt poca gent té al llarg de la vida. Vaig conèixer l’home que posa les franges negres a la meva existència. O, més aviat, l’home que es suposava que les havia de posar.

Parlo del format panoràmic. Del conegut 16:9.

Me’l vaig trobar en un bar i el vaig reconèixer de seguida, tot i que jo no l’havia vist mai. Diria que aquestes coses funcionen així: per instint. Cadascú reconeix el seu “encarregat de les barres negres”, que és el nom oficial del càrrec. Per a més indicacions, a més, el meu duia dos rectangles de cartró negre a sobre.

Vaig apropar-m’hi, completament il·lusionat.

“Vostè és el que se suposa que ha de posar-me les barres, oi?”

Vaig dir-ho sense retret, ho prometo. Però ell em va contestar: “Que potser vens a queixar-te?”

De seguida vaig veure que l’home estava begut. Tenia la mirada aquosa i la cara vermella, i estava repenjat sobre una muntanya d'ampolles. Se’m va caure l’entusiasme als peus. De fet, vaig sentir-me profundament defraudat.

Jo, que no m’enfado mai, vaig enfadar-me de sobte.

“Què si vinc a queixar-me? És clar que vinc a queixar-me! Tota una vida passant de tot, maleït sigui! I, mentrestant, jo he hagut de passar els moments trascendents de la meva vida amb el format 4:3 en que miro normalment! Els moments de cinema que he viscut els volia en format de cinema. Com tothom, què carai!

"Moments de cinema!", va exclamar ell. "No em facis riure! Abans d'aquesta puta merda de feina jo era director. Em deia William Seiter, i el que feia sí que era cine. I després, apa, aquí, a posar les franges negres del format panoràmic en la teva miseria de vida!

Indignat per aquelles paraules (i la situació en sí), vaig intentar interrompre'l, però ell no em va deixar. Va seguir protestant:

"Sense heroisme ni tragèdia! Que ni tan sols s'ha mort mai ningú que coneguessis, i tens vint-i-un anys, per l'amor de Déu!"

Jo no podia creure el que sentia. "Ui, perdona", vaig dir. "Ja miraré de carregar-me algú pels propers dies! Seràs incompetent... Hi ha hagut moments importants per a mi! Alguns depriments. D'altres tendres o feliços. Podries haver posat les franges aleshores. La primera vegada que vaig... estar amb una noia. Podries haver posat el format panoràmic, aleshores."

Ell em va mirar cruelment. Jo vaig enrojolar-me. "He de recordar-te", va dir, "com va anar? Perquè jo ho estava veient, i t'asseguro que no hagués posat barres a allò".

Vaig pensar que aquell tipus no entenia res. Que s'havia equivocat de feina. Vaig tranquilitzar-me, i vaig deixar de cridar.

"Saps?", vaig dir-li, "viure sense format panoràmic tampoc és tan dolent. Et fa la vida menys màgica, però així almenys no creus en vampirs. I potser, fins i tot, així (més crua i directa), tingui més encant."

Després vaig anar-me'n del bar aquell, sorprès que no hi hagués res més a dir. El tipus era un "encarregat de les barres negres" desastròs, però va estar bé conèixer-lo. No només per escriure aquí sobre ell. Penso, ara que proliferen les pantalles i els televisors panoràmics, que aviat no seran necessàries les franges negres. I no les trobaré a faltar.

dimecres, 19 de març de 2008

Amb una cullereta de cafè

Ara no sé on vaig escoltar-ho, però va ser no fa gaire. Una d'aquelles notícies que crida l'atenció. Un tipus havia contractat un dels serveis pioners en seguretat de què últimament es parla, allò d'un sistema que llegeix l'iris de l'ull de l'usuari com a mecanisme per obrir la porta d'entrada a casa seva. Suposo que el principal avantatge és que així no perds les claus. Els inconvenients... bé, és fàcil imaginar-se'ls. A l'home sobre el qual girava la notícia l'havien aturat uns lladres en el pàrking del seu lloc de treball, quan sortia de la feina, i (segurament perquè no els hi semblava gaire còmode haver d'arrossegar-lo amb ells) li havien fet saltar un ull. Desprès, tenint la deferència de no matar-lo, l'havien deixat lligat i amordassat en el mateix cotxe, i ells s'havien anat, globus ocular en mà, a saquejar el domicili. A l'home no l'havien trobat fins a l'inici de la següent jornada laboral, i aleshores ja no es sabia res ni dels lladres ni dels béns robats.

El quid de la notícia, però, no estava en la crueltat de fer saltar ulls sinó en la reacció que havia tingut la víctima: havia denunciat l'empresa de seguretat per no haver-lo fet adonar de les més que probables conseqüències que tenia contractar el seu innovador servei.

Em sembla que el jutge va donar-li a triar a l'home entre que li implantessin un ull biònic o que l'empresa acusada li donés diners per un valor del que li havia estat robat, i que el tipus havia triat els diners i el jutge havia exclamat "ahà! t'he pillat!", i que després d'allò l'havia deixat sense una cosa ni l'altra... però també és molt possible que això últim ho hagi somiat.

La raó per la qual explico aquí tot plegat és perquè va dur-me a parlar amb el meu dentista mentre m'extreia el queixal del seny, un home amb un pegat en un ull ("parche" per als amics) amb qui jo, en realitat, no havia arribat a parlar mai.

Recordo bé el diàleg, potser perquè va tenir lloc divendres passat mateix. Vaig preguntar-li com havia perdut l'ull, i ell em va dir que oblidant on l'havia deixat l'última vegada. Vaig preguntar-li que com es veia a través d'un sol ull i ell em va respondre que igual que en el Metal Gear Solid 3 quan el Naked Snake perd l'ull. Vaig preguntar-li si el Metal Gear Solid 3 era un dels millors jocs de la història o no i ell em va dir que sí, que ho era. Vaig preguntar-li si trobava a faltar la percepció espacial i ell em va dir que més aviat la simetria que s'ofereix als que et miren.

Vaig preguntar-li que què es sentia al perdre un ull i ell em va respondre "molta estima per l'altre".

Després l'anestèsia local va fer el seu efecte i només vaig poder fer balbuceigs ("eeeeeeeehhhh...!") fins que l'home es va cansar i em va tapar la boca amb una mà, vigilant no tapar-me també el nas. Em va deixar tancat en el meu propi silenci. I tot i que en el primer moment vaig limitar-me a reflexionar que ja sabia per què mai havia parlat amb el dentista aquell, els meus pensaments aviat van girar sobre el darrer que havia dit.

Realment, n'hi ha per estimar-se els ulls. I està clar que són molt fràgils. Un dia vaig somiar que trepitjava un munt de globus oculars, i se m'aixafaven entre els dits com si fossin grans de raïm. La por a quedar-se cec, a perdre les febles connexions que matenim amb la realitat, potser és la meva por preferida després de la por a la mort.

Tindrà raó el Dumbledore, i estarà equivocat el Voldemort, i serà cert que en aquesta vida hi ha pitjors coses que morir?

No, és clar.

De tota manera, però, i només per si de cas, jo he après a remenar el cafè utilitzant una forquilla.

dissabte, 15 de març de 2008

Nostàlgia científica

A la cinquena planta del que usualment s'anomena "edifici nou", a la Universitat de Barcelona, enmig de filòlegs i lingüistes, i aspirants a ser-ho i cansats de ser-ho, i tants tipus de persones com poden haver quan se'n reuneixen moltes, a la cinquena planta d'aquell edifici, dic, hi ha un laboratori.

Les raons que van dur-m'hi a mi tenen poc d'extraordinàries. Normalment, un cop a l'any, el professor de lingüística, un home panxut i bromista d'accent andalús, hi du els seus alumnes de visita. Tot i que això suposa poc més que pujar quatre trams d'escales, l'experiència és rebuda amb excitació entre l'alumnat. "Visita" recorda a "excursió", i "excursió" ens fa pensar en temps feliços, que la nostalgia està feta de móns imaginaris i les experiències viscudes no compten per a res.

Jo vaig decidir que preferia llençar-me daltabaix de la finestra del quart pis abans que acompanyar-los al cinquè, però a fora plovia, la voluntat va flaquejar-me i vaig acabar arrossegat per la massa. Sovint, el suïcidi és un recurs que pinta millor sobre el paper.

Una aura d'importància envolta ja fins i tot l'entrada a aquell món desconegut. En aquella ocasió, el professor va teclejar alguna cosa en un teclat alfanuméric, i la porta es va obrir, escoltant-se un soroll com de descompressió. Després ens vam adonar que havia estat el nostre propi sospir d'espectació, i que la porta s'havia obert perquè una dona vella sortia en aquell moment, i allò va limitar una mica tot l'efecte, però ja ens haviem quedat impressionats. A dins, les parets són blanques. El professor va entrar lentament, va anar fins a un penjador, i va posar-se una bata de laboratori.

Així, protegit de totes les substàncies químiques i núvols de fum tòxic que volguessin tacar-lo, s'assemblava molt a Déu, o això va dir un tipus, i el professor li va somriure displicent.

Dintre del laboratori, guiats per aquella mà sàvia, vam conèixer primer de tot el fonograma. Era un aparell en que un micròfon gravava la teva veu i després les ones acústiques es mostraven a la superfície d'una peixera. El professor va assenyalar el més gran de tots, un llobarro vermell, orgullòs, i va dir que es deia Max i que era molt valent (per no sé quina proesa que havia fet).

Després estava l'aglutinador. Era una mena d'aparell en forma de dentadura postissa, que et posaves a la boca. "Et mostra la posició que pren la llengua quan articules un so", va explicar-nos. Nosaltres, és clar, no vam mostrar gaire interés. "Serveix per aprendre a parlar amb la boca plena", va dir, intentant-ho de nou. "Plena de pizza, per exemple?", va apuntar una dona d'una trentena, alumna com tots nosaltres. "Ehm... sí, sí", va respondre el professor. Després d'això tots vam interessar-nos molt més per l'aglutinador, i alguns van ser prou agosarats per encabir-se'l a la boca.

Una mica contradit, el professor va deixar-se de petits aparells i va dirigir-se al que sens dubte més s'estimava. Era una cambra d'hiperfreqüència. Un entrava dins (habitacle cúbic de 2x2x2, vidre pol·limeritzat, revestiment de caoba, ja se sap: aquestes coses) i parlava, i l'aparell detectava la freqüència de cada so que el subjecte emetia.

Un parell d'alumnes van entrar a la màquina. Aquest cop no va caldre que ningú mostrès indiferència, ni que tractessin incorrectament l'aparell aquell. El professor va derrumbar-se tot solet. Va posar-se a plorar, a vessar unes llàgrimes enormes. Va posar-se a repetir un cop i un altre "això és un laboratori, això és un laboratori!". I jo, que no m'ho esperava pas, vaig compadir-me. Sense poder-ho evitar, empàtic com mai, vaig apropar-me a ell i vaig posar-li una mà a l'espatlla.

Ell se'm va empassar en una abraçada trencada.

"Això és física!", va exclamar, sanglotant-me sobre l'espatlla.

"Sí, és clar, és clar", vaig dir jo, entendrit malgrat tot. Algunes noies se'l miraven amb aire maternal. Dos o tres nois em miraven horroritzats. Jo no ho estava menys. M'imaginava la vorera que hi havia davant la façana de l'edifici i em lamentava que en aquells moments no estiguessin desenganxant el meu cos amb un rasclet. Hagués estat força més anònim.

"Els hertzis, els hertzis...", seguia plorant l'home enorme, "són una unitat complexa de física! Complexa. Molt complexa!"

"Oh, i tant que sí", vaig fer jo dolçament, "són segons elevats a menys 1... Hi ha una magnitud més improbable que aquesta?"

"Això, això!", va fer ell, pletòric, però ofegant-se en llàgrimes encara, "segons a la menys 1, segons a la menys 1... Més improbable, eh? Eh?"

I tot d'una, bruscament, el professor recuperà el domini de si mateix. M'apartà d'una empenta, mormolà que allò li passava a vegades i es marxà. M'havia deixat xop de llàgrimes. Jo em vaig mirar unes noies mentre el somriure maternal se'ls tornava una expressió de fàstic i vaig lamentar haver volgut ajudar a aquell pobre home, sobretot si havia de ser a canvi que em prenguessin per gay, un equívoc que sempre té conseqüències punyeteres. Però bé, com a consol, almenys, em quedava saber per què l'havia ajudat. Saber que havia intentat ajudar-lo perquè havia comprès el seu mal. Perquè l'havia entès completament.

Mentre marxava jo també de la Universitat, content que les classes haguessin acabat abans aquell dia, vaig estar-me preguntant quina ciència devia haver intentat estudiar l'home abans de fer-se professor de lingüística, o si era que no havia gosat fer una d'aquelles carreres. Abans de sortir per la porta, però, vaig entrar a la recepció, vaig agafar un d'aquells formularis de suggerències per millorar la Universitat i vaig omplir-lo.

"Més bates blanques al laboratori del cinquè pis, si us plau, i algun aparell que a més a més de produir so tingui llumetes, i alguns interruptors més".

Després vaig anar-me'n cap a casa més tranquil i satisfet.

Sexe, alcohol i rock'n'roll

Al final, el meu professor d'autoescola es va morir. Ningú no s'ho esperava. Dic "al final" perquè la gent mor al final, i és cert que això està molt bé, que és lleig deixar les coses a mitges.

Van dir-me que li havia fallat l'armilla salvavides.

Jo no sabia res, d'allò que tots tenim una armilla salvavides sota la cadira en que ens asseiem. Almenys, no fins que no vaig llegir-ho en un bloc proper, benaurada informació suplementaria. I tot just quan no feia ni tres minuts que m'havia assabentat de l'existència d'aquells (com ho anomenaven?) "àngels de la guarda", va i el meu professor d'autoescola s'estavella contra un pas de zebra, travessa el parabrises, surt volant un munt de metres i aterra sobre el seu crani.

Després em truquen i me n'assabenten, ves a saber per què.

Això va passar ahir mateix. Aquesta matinada m'ha trucat una noia que jo no coneixia, però que ella a mi sí (n'hi ha per avergonyir-me, certament) i m'ho ha explicat de nou. Tampoc em pregunteu el perquè d'aquest nou interès per informar-me. Estava trasbalsada, és cert, i no sé què m'ha dit que li han fet reconèixer el cadàver, però no pot haver dit justament això perquè hagués estat ridícul.

M'ha confiat, però, que no és que al profe li fallés el salvavides ("ah... ja em costava de creure...") sinó que ell mateix se l'havia tret, l'havia llançat a les escombreries, o al mar, que és el seu propi medi, o no se sap gaire bé què n'havia fet, però que no el tenia amb ell, sota la cadira del cotxe, i que se sabia que se n'havia desfet voluntàriament. Això, òbviament, explica moltes coses (poca gent no sobreviu a un xoc amb un pas de zebra), però m'ha deixat amb la nova incògnita de per què algú faria l'estupidesa brutal de prescindir de l'armilla. "És més", li he dit a la noia per telèfon: "espera un moment". I després, és clar, he palpat sota el sofà en el que estava assegut, i he notat l'armilla, en la seva funda impermeable, i fins aleshores no he tornat a respirar tranquil.

"Per què creus que devia fer alguna cosa així?" li he preguntat després, parlant com si conegués de tota una vida una noia que no coneixia de res.

I ella ha sospirat dolçament i ha dit alguna cosa així com que era un gran home. Alguna cosa així com que era un "graaaaaan" "homeeeeee".

Maleïts professors d'autoescola. Enteneu-me, acaba de morir: és una gran persona, però tot i així una cosa no treu l'altre i als professors d'autoescola algun ent sacríleg els hauria de maleïr. La seva perfecció, d'això n'estic segur, puja l'entropia còsmica que dóna gust, i després no hi ha qui mantingui l'equilibri, i per cada professor d'autoescola que es gradua en la selecta escola de professors d'autoescola, un home gris ha d'esdevindre un criminal terrible. Però són herois, això no pot negar-se, i saben de tot i són empàtics i tenen accès permanent a noies bufones.

Potser quan estàs a la volta de tot has de desfer-te de l'armilla salvavides.

He penjat la noia, tot d'una, deixant-la a mitja explicació de les paraules d'amor senzilles i tendres que el professor solia dedicar-li, de cop i volta corprès per la idea que acabava de tenir. He abaixat la mà sota el sofà i he tocat l'armilla. L'he tret d'on era i m'he apropat amb ella a les escombraries.

I de sobte m'he enrecordat del de sempre, carai, que té nassos com me n'oblido de vegades quan és tan fàcil de tenir-ho a la memòria i difícil treure-m'ho del cap: això d'estar enganxat a la vida. I que segurament és als professors d'autoescola i a les demès altes persones als que els hi pertoca desfer-se dels seus salvavides i tenir vides salvatges "que tinguin gràcia".

A mi doneu-me totes les armilles salvavides que a la gent li vingui per rebutjar.

Després m'he anat a dormir.

Mentre conduia sense carnet del menjador a l'habitació de casa meva, m'he enrecordat del que fa poc em va dir una companya de la Universitat sobre com devien ser les festes modernistes que organitzava Rossinyol. "Sexe, alcohol i rock'n'roll", va dir-me, i jo li vaig preguntar enriolat "i les drogues?" i ella em va respondre "què?", i jo vaig pensar aleshores que, bé, mira, és igual, així almenys la cosa rima.

diumenge, 2 de març de 2008

De viatge a Brasil

Quan vaig acabar-me el Harry Potter, vaig tenir ganes de posar-me a plorar. No hi ha gaire maneres de fer front a una buidor com aquella. Suposo que he arribat a posar massa de mi en cada una de les lectures que he fet. Arribat a un punt, la meva pròpia vida sembla carent de sentit al costat de la vida (empaquetada i dolçament encarrilada) del Harry Potter i els seus amics. Fins i tot les desgràcies que pateixen semblen menys desgràcies.

La dimensió dels llibres es troba allunyada la distància justa.

Amb la vaga sensació que aquesta colla de sentiments tenien alguna cosa de poc afavoridora, vaig mirar d'amagar-les a l'opinió pública. Dues setmanes després de no respondre al telèfon, però, i amb les peticions d'entrevistes acumulant-se al meu correu, vaig veure que contenir-se no era tan fàcil. Així que vaig recòrrer, és clar, a la solució de sempre.

Hi ha un tipus al que li pago vint euros perquè no expliqui els secrets que li confio.

És un home simpàtic, bastant obert, almenys pel treball a què es dedica. I tampoc és que es guanyi molt. Jo li dono vint euros per guardar-me els secrets, l'Òscar Martorell li en dóna trenta perquè faci el mateix amb els seus, i la Irene (Irene Nosequè) li dóna dotze perquè converteixi en secrets alguns coneixements de domini públic com el punt d'ebullició de l'aigua. L'altre dia vaig assabentar-me, però, que l'Òscar li dona a vegades quinze euros de propina si el que fa deu dels secrets que jo li explico el converteix en rumor, però tampoc puc queixar-me, perquè jo vaig prometre-li al tipus que li doblaria el sou si convertia l'existència de la Irene en una endevinalla. Tot i així, ell això no ho farà mai, perquè al traïdor li agrada la Irene (murri!), i encara li desvela els misteris a preu de majorista, amb la qual cosa crec que jo sóc el més maltractat dels seus clients (com em fa notar l'Òscar, tot traient-me la llengua, cada cop que ens anem a sopar els quatre).

L'altre dia, doncs, vaig quedar amb aquest traficant d'informació i vaig dir-li "quan vaig acabar-me el Harry Potter vaig tenir ganes de posar-me a plorar". Immediatament vaig sentir-me més alleugerit. Però l'home se'm va quedar mirant d'una manera curiosa. "Què?", vaig preguntar-li, ja sabeu, una mica cohibit.

"I per què no vas plorar?", va preguntar-me ell.

Era una bona pregunta. Sovint penso que una pregunta és bona només perquè no se m'ha ocorregut plantejar-me-la a mi. Vaig murmurar alguna cosa extranya ("no volia... no crec que estigués bé...") i després vaig topar amb la resposta: perquè no havia pogut!

Òbviament, vaig indignar-me. Trobo que sóc una persona prou capaç de fer un bon plegat de coses. I ara resulta que ni vaig ser capaç de plorar a l'acabar el Harry Potter, ni amb el final del Metal Gear Solid 3, ni amb l'escena aquella de Blow que...

Dos dies després, per un recomanació desinteressada del traficant que va costar-me vint-i-cinc euros, estava a l'oftalmòleg. Sóc tan susceptible com qualsevol a la vergonya, així que anava d'incògnit. Vaig treure'm les ulleres de sol quan la metgessa va demanar-me que llegís les lletres d'una paret, però la gavardina me la vaig deixar posada. I quan, després d'un munt de proves, la dona m'estava receptant unes ulleres sense vidres, vaig exposar-li el meu problema.

"Hum", vaig fer. "Últimament m'he adonat que no sóc capaç de plorar."

Ella va mirar-me amb la mirada desconfiada que es dirigeix als que apunten amb un arma l'hostatge que retenen. Vaig endolcir la meva mirada. Vaig endolcir-la més. Al final, la metgessa es va compadir i va demanar-me que li deixés veure els llagrimals. No he sabut valorar mai fins a quin punt són íntims o no els llagrimals d'una persona, però era una doctora, i no tinc recança a l'hora de lliurar-me en mans d'un expert. Sense gaires cerimònies, vaig engrapar-me els llagrimals i vaig mirar de llançar-los-hi a ella.

No comptava, però, amb que estan enganxats a la cara per uns fils diminuts. Els fils van arribar a tibar-se el màxim, i després les dues boletes vermelles van rebotar de nou cap a mi.

La dona va agafar-los abans que em xoquessin amb els ulls.

"Els llagrimals estan enganxats a l'ànima de les persones", va dir-me ella amb un somriure, i jo no vaig saber interpretar si allò era un acudit, una divulgació científica o l'axioma fanàtic d'alguna religió, però com que tenia part de mi a les seves mans, vaig tornar-li el somriure, per si de cas.

Els va examinar un moment, i va tornar-me'ls. "Estan bé", va dir-me.

Quan tornava cap a casa, va semblar-me que era natural que tingués els llagrimals bé. Tampoc no és que no hagi plorat mai. Quan era petit, van pegar-me un cop de puny en una biblioteca i, un parell d'hores després, vaig desfer-me en llàgrimes. També, fa algun temps, vessava un munt de llàgrimes en estúpides baralles amb el meu germà o la meva mare.

Al final vaig decidir-me per postular alguna teoria. Era aquesta: "només plores per tonteries, tu". I crec que és cert. Les raons trascendentals i els sentiments que em toquen fondo, ves per on, m'assequen els llagrimals. Quina bírria! I l'Òscar deia alguna cosa així com que no tinc sentiments.

A l'arribar a casa, vaig trucar al tipus aquest que em guarda els secrets. Vaig quedar amb ell a un bar proper. Vaig donar-li vint euros. Vaig apropar la meva boca a la seva orella, mantenint una distància prudent, i vaig mirar, inquiet, a banda i banda, per si algú ens espiava.

Vaig agafar aire.

"M'agrada autocompadir-me", vaig murmurar.

Després vaig anar-me'n a sopar amb aquest Òscar i aquesta Irene i, a hores d'ara, els quatre seguim sent bastant amics.