dimarts, 22 d’abril del 2008

Llops i Vilatans

Al meu voltant, tota la gent coneix el joc dels Llops i Vilatans (no la Belén, és clar, però ja li arribarà el dia), i la relació tortuosa que el joc ha establert amb mi. Així que no us resultarà estrany que us digui que, quan els meus amics van deixar de satisfer-me en el camp de les partides, a mi se m'ocorregués anar-me'n cap al casino.

Les partides de Llops i Vilatans es juguen fortes, allí.

El crupier fa de narrador i la sala està plena de fum, a causa de les fogueres. Homes i dones, cobrint amb les seves mans la targeta que els defineix, miren d'enganyar i no ser enganyats. Tothom, que la gent és molt llesta, vesteix allí bufandes que els hi tapen la boca, i ulleres de sol, i guants perquè no es vegin com els hi tremolen les mans. Molts són els que usen distorsionadors per a la veu, perquè no puguis notar-los-hi la por, i pocs són els que, quan són llops, gosen fer cap gest per assenyalar la víctima.

Només mouen les celles i, per a comunicar-se entre sí (i que ningú els escolti), usen la telepatia.

Allí és tot tan selecte, tan cerebral, i la lògica tan enrevessada i desprovista de proves, que vaig descobrir que la millor manera de jugar era fent-ho a l'atzar. Jo assenyalava el de la meva dreta i deia "és llop", i tenia més possibilitats d'encertar-la així que tots els demés amb els seus acurats anàlisisis de comportament. Una tècnica guanyadora.

La major tasa d'encerts aviat va donar-me prestigi, i les meves tries es feren llei: a qui jo acusava se'l linxava. Poc després, la meva fama va dur al director del casino a proposar-me en una partida oficial del campionat del món.

Tonto de mi, vaig acceptar.

Els jugadors del campionat del món no eren d'aquesta Terra. Hi havia endevins i mentalistes, mags i visionaris, mèdiums, genis, i psicòlegs amb dues carreres. En aquella nova sala seguia havent-hi fum, però les parets eren blanques sota llums fosforecents. La majoria dels jugadors, perspicaços, ni tant sols hi havien dut el cos, que fa sorolls extranys i tremola delator, sinó que havien portat només les seves ànimes, però no les ànimes despullades, és clar, sinó les ànimes darrere de bufandes, ulleres de sol, guants i distorsionadors de veu.

Jo, mecatxis, mai m'enrecordava de pensar en aquelles coses.

A la primera de canvi, i ni tant sols sé què vaig fer, van acusar-me de ser llop. Jo no ho era. Així que vaig dir que no ho era. Ells em van dir que amb allò no els convenceria.

"No sóc un bon convencedor", vaig replicar, simpàtic. Després van linxar-me.

Mentre espurnejava a la foguera a què m'havien lligat, em va venir al cap la llosa terrible d'una nova certesa.

No sóc un bon convencedor.

"Quantes vegades depèn la teva vida de que convencis a algú?", vaig preguntar-li al director del casino.

"Mmmmm... Dotze?" va dir ell.

"Com a mínim", li vaig respondre.

Però és possible que en realitat siguin moltes més. Convèncer a alguns de la teva innocència, convèncer a uns altres de la teva amistat. Convèncer de la sinceritat d'allò que sents i dius que sents. Convèncer de la teva decisió als que n'han pres una altra.

La vida depèn massa d'aquestes coses, al meu parer, i tot i que sembla que el moment no hagi d'arribar mai, quan arriba no pots escapar-te. Tant és que no tinguis ànima de conqueridor, tant és que siguis pacífic, o innocent, o sincer. Fins i tot els vilatans que són vilatans i no acusen acaben per ser linxats (sinó és, és clar, que els llops se'ls han cruspit abans).

Meravellat per aquesta revelació de les circumstàncies, insensible al ridícul, vaig exclamar:

"Les partides de Llops i Vilatans són com la vida!"

El director no es va deixar encomanar per l'entussiasme:

"Si això fos com la vida, ara estaries calcinat, reduit a cendres i, potser, fins i tot no parlaries."

I després va afegir:

"Però sé a què et refereixes."

Quan ja estava ben fet per fora i mig cru per dins, que sempre he cregut que és com més bo quedo, el director del casino va deslliurar-me d'aquell pal sobre la pira en flames. Va donar-me un munt de fitxes de dominó com a premi per consolar-me i em va dir "Jo de tu no tornaria" i jo li vaig respondre "És clar que no: no sóc un bon convencedor".

Tot seguit vaig anar-me'n a casa i vaig començar a organitzar una partida de Llops i Vilatans amb els meus amics per a... no sé, aquest dissabte mateix.

dilluns, 21 d’abril del 2008

Feliç, feliç

Ara, que sóc feliç, i un somriure estúpid em doblega els llavis, i ja no sento l'impuls de ser creatiu... ara, és clar, no em cal escriure més en aquest bloc. S'ha acabat. He assolit la finalitat de l'ésser humà, que és ser feliç, i no té sentit que em perdi pel brancam, mirant de fer coses.

(De què podria parlar, a més? Ja no tinc por de la mort, ni de la ceguera.)

No voldria que us sentissiu utilitzats... He gaudit l'experiència, i si mai hem arribat a sentir-nos acompanyats, els uns pels altres, això que n'haurem tret. Gràcies per haver-me permès abocar-vos els meus pensaments a sobre.

Ara sí: tanqueu la porta al sortir. Jo passaré la balda.

I moltes gràcies.



Només que... I això de les papallones? Vaja. No és que sigui feliç. És que m'he enamorat. Quina confusió més tonta.

Deixeu-me la porta oberta. Aviat em tocarà explicar-vos com em sento de trist.

Com llàgrimes entre els monos

Jo, és clar, no tinc fills. El David Vernet sí els té. Fills, i una dona que l'ha fet madurar de pressa, tot i que també és cert que és un home de ja una certa edat. A mi m'agrada imaginar-me'ls, allà, tots junts a casa seva fent un sopar familiar, parlant de com els ha anat el dia, amb el David i la seva dona donant-se petons vergonyosos que fan enfadar els fills.

Quina escena familiar!

Per no haver només d'imaginar-me'ls, a vegades els acompanyo. Jo no parlo gaire i em limito a escoltar. Algunes vegades, fins i tot, li demano al David si puc tapar-me amb una manta. Així sento estar interferint molt menys en aquell ecosistema. Puc gaudir sense espatllar-lo.

Un dia, però, no em vaig poder estar d'intervenir. El David va dir no recordo què sobre allò de la gent que llança a l'espai el seu cadàver. Després, la seva dona, des de la cuina, li va cridar que hi anès.

Molt aviat, naturalment, els nens explicaven excitats què volien que els hi fessin quan es morissin. Jo em vaig treure la manta de sobre i m'hi vaig unir:

"Jo vull, jo vull..." vaig començar a dir "que m'enterrin!"

La nena petita em va mirar amb menyspreu, com si no haguès reparat fins aleshores en la meva presència. En favor seu, diré que jo acabava de sortir sota una manta.

"Però què dius!" va exclamar. "Que se't mengin els cucs! Ecs! I si t'enterren viu... No, no, que t'incinerin. Així et tiraran al mar i veuràs món."

"Però jo no vull que m'incinerin!" vaig queixar-me. "Jo vull que m'enterrin! Els cucs no els notaré, perquè, jo!, estaré mort. Però si algú, dintre de dos-cents anys, vol buscar-me, podrà anar a la meva tomba i saber que sóc allí."

La nena em va mirar no del tot convençuda. De sobte, em va treure la llengua. No vaig poder-ho evitar. Vaig agafar un pésol i li vaig llançar en tot l'ull. A ella, l'altre se li va fer ploròs. Va aixecar-se i va córrer cap a la cuina:

"Paaaaaaaaaapaaaaaa!"

Mentre esperava el meu càstig inevitable, l'altre nen, que s'ho havia mirat tot amb aire somiòs i actitud superior, em va mirar amb llàstima i va dir:

"Quina tonteria..."

Jo vaig arreplegar el bol de pèsols, però allò no devia acobardir-lo, perquè va seguir.

"La profe ens ha dit moltes vegades que el mono prové de l'home. Dintre de dos-cents anys, tots serem orangutans. No sé qui vindrà a buscar-te."

Jo em vaig quedar de pedra. "És clar", vaig pensar, "el mono ve de l'home".

I això que el meu pare m'ho havia dit, feia ja bastant de temps.

"Aleshores", li vaig respondre, "tu ets més orangutà que jo."

Aquell dia no em vaig quedar a les postres, ni a reconciliar-me amb la nena, ni a demanar-li perdó, ni a veure com el David i la seva dona els allitaven i els donaven un petó de bona nit per a després anar-me'n a casa. Em feia sentir estranyament sol el que la raça humana hagués d'estingir-se, així que vaig anar a fer un tomb.

Caminant, vaig topar amb un videoclub, i vaig pensar a llogar-me "El planeta de los simios". En comptes d'això, me'n vaig anar a casa i em vaig posar "Blade Runner".

El monòleg final del Rutger Hauer em va colpir més que mai.

És clar que "Blade Runner" és molt bona.