dilluns, 29 de setembre del 2008

Filant el tròpic

De Santo Domingo a Hawaii, nedant, que no en vaixell, vaig conèixer a un tipus, un indi enorme, que va salvar-me la vida. Queda clar que el que nedava era ell, perquè jo anava en llanxa, de Hawaii a Santo Domingo, a més, i no al revés, no perquè Santo Domingo em digui res, sinó perquè quan es fuig es fuig cap al primer racó del mapa en què un hi pensa, i fugir de Hawaii i del seu tedi, aleshores, era per a mi molt important.

Vam coincidir enmig de l'oceà. Jo havia caigut de la llanxa i uns taurons intel·ligents com els de Deep Blue Sea em tenien acorralat. Ell devia dur, què sé jo, quatre o cinc dies nedant sense parar, però tot i així va tenir esma i alè per fer-los front a cops de puny.

Va salvar-me la vida de la mort que considero més horrible, i jo bé que li ho agraeixo.

Era un tipus formidable, l'indi aquell.

Potser per al meu gust ho era massa. En el temps que vam passar-nos recorrent aventures, després d'atacar aquells pirates i robar-los-hi el vaixell, en el temps que vam passar filant el tròpic, i endinsant-nos en jungles i illes, vaig anar sentint-me cada cop més inferior al seu costat. No era només aquella facilitat que tenia per matar amb les mans nues, el que m'humiliava. Era, per dir-ho d'alguna manera, tot un conjunt de coses. Els seus coneixements sobre seguir rastres, i sobre com encendre focs i construir refugis, per exemple. O tot el que sabia de medicina malgrat no haver passat mai per la facultat. I la seva habilitat a l'hora d'escalar arbres i muntanyes, i com els dolents mai tenien forma d'atrapar-lo, i la manera en com interactuava amb tots els animals: com se'ls estimava i com els comprenia.

A més, ell em feia notar la meva falta d'habilitat contínuament. Jo, us ho podeu imaginar, no tinc ni idea d'encendre un foc, ni de construir refugis, i no sé seguir rastres com no sé seguir les indicacions i els cartells en un centre comercial.

I si mai la meva vida depèn d'haver d'escalar un arbre, ja us la podeu quedar, si la voleu.

Aquell indi no feia res més que posar-se espiritual i mostrar-se dolgut amb les meves incapacitats. "Tota la humanitat és com tu, ara: no sap fer res", deia.

I continuava queixant-se, sobre que les persones es dediquen només a coses concretes, i ninguna té la menor idea de com funciona el conjunt de la societat, i no hi ha ningú que hi pugui viure al marge.

Era així cada dia, fins que se'm va ocòrrer pensar en les formigues.

Pensar en aquelles minúscules criatures, amigues meves i estimades pel món, que els intel·lectuals admiren per les elaborades comunitats en què s'agrupen. Per la complexitat de l'estructura que les acull, per la manera en com en un cau cada un dels individus te una tasca concreta en la seva organització, i totes les formigues juntes aconsegueixen un nivell d'eficàcia i supervivència impensables per als corresponents individus treballant en solitari.

Cap formiga podria viure al marge de la societat d'un niu, i a cap formiga se la culpa per això.

Només es culpa a les persones, pobrissones.

"D'acord, sóc filantròpic, jo!", vaig cridar a l'indi, en el punt més àlgid de la nostra discussió. I després vaig afegir: "I penso que quan la culpa és de tothom, ja no és culpa de ningú."

"Per què repeteixes sempre les mateixes putes frases?" em va etzibar ell, aleshores.

Trobo que un indi que usa paraulotes no pot ser gaire espiritual, així que vaig decidir que havia arribat l'hora de separar els nostres camins.

O potser fou ell qui ho decidí, ja no ho recordo.

Segurament us estranyi que us relati aquí el meu retorn de Hawaii, després de tant de temps, quan ja havia reprès les anècdotes, però és que fins ara no em sentia preparat per narrar-vos aquesta última bleda experiència hawaiana. O, més aviat, tenia por que l'indi vingués a esquarterar-me si s'enterava que parlava malament d'ell.

Ja us deveu imaginar la grandària dels seus bíceps.

Per la meva banda, abans de desar Hawaii finalment en un calaix, només em queda a dir una cosa: repeteixo sempre les mateixes frases perquè me'n costa molt pensar de noves.

dijous, 25 de setembre del 2008

Petites coses

Ara que tots els insectes han de morir, que tenen els dies comptats (que la tardor els trobarà a tots, un a un, allà on siguin), no puc evitar preguntar-me si no hauria hagut de portar-me millor amb ells. Fer-los els seus últims dies més feliços. Ser més comprensiu durant l'estiu. Un mai s'atura a plantejar-se com d'arrossegada deu ser l'existència d'un cuc i, per més vibrant que sigui la vida d'una abella, està clar que el dia a dia d'una mosca és una porqueria.

Els mosquits són diferents, els mosquits piquen de nits, però fins i tot ells mereixen redempció. Els nostres mosquits, a diferència dels africans i uns que hi ha a Suïssa, no maten. Els seus crims, pobrets, són minúsculs.

Un mai s'atura a plantejar-s'ho, això, o sovint no s'atura, i jo, no acabo d'entendre per què, i mira que em fan fàstic, cada cop que arriba el fred i veig una mosca moribunda mirant d'escalar una paret, tremolosa i sense èxit, penso: "pobrissons!"

És una tradició anual, i passa ràpid. Només he d'enrecordar-me de no fer-hi res al respecte.

Perquè, en aquest sentit, tinc apresa la lliçó.

L'any passat, a les acaballes de l'estiu (aquí arriba l'anècdota), quan em va agafar l'habitual atac de melangia, em vaig decidir a fer alguna cosa. Sovint, amb els atacs de melangia que passen sols, el millor és no fer res, però jo no vaig tenir-ho en compte.

Senzillament, vaig comprar-me un ininsecticida.

Cada cop que el fred matava un insecte, jo anava amb l'spray i, amb molta angunia, li llançava una bona dosi d'aquelles que ressusciten. Tenia habilitat un armari calentó de la meva habitació, i allí emmagatzenava els insectes reviscuts.

Era una cosa fastigosa, això no us ho negaré. Sempre m'he preguntat per què fan tant de fàstic els insectes. Per què resulta l'angunia tan instintiva i irracional. Però, sense una resposta, mencionar-ho no té gaire sentit. Eren fastigosos, i prou. I, quan una cosa va dur a l'altra, i em vaig trobar allitant-los en els seus llits diminuts, i dient-li's que es rentessin les antenes i donant-los-hi petons de bona nit, tot allò va començar a enervar-me.

La veritat, però, és que les molèsties eren força toves. Fins i tot quan vaig tenir dos-mil i tres-mil insectes vivint en el meu armari: poc més que un lleu bronzit quasi inaudible, i la impossibilitat de guardar la roba en el seu lloc.

Només que el bronzit no em deixava dormir, i que per culpa de no guardar la roba vaig barallar-me més d'un cop amb la meva mare.

Petites coses. Molèsties insignificats.

Fins que vaig entendre, quina sort, que també els insectes són petites coses.

Que també els insectes són insignificants.

Recordo força bé i amb bon humor el dia que vaig obrir l'armari, matamosques en mà, i vaig muntar una carnisseria (una carnisseria magra, això sí). Bé, només fa un any, d'allò. I recordo també un documental, que vaig veure no sé quan, en què deien com eren d'importants els insectes per a l'ecosistema.

En què explicaven la seva grandíssima importància.

Recordo el documental sense voler, cada cop que veig una mosca moribunda mirant d'escalar una paret, tremolosa i sense èxit.

Suposo que els insectes del meu armari van morir, en el fons, per una insignificància.

Les petites coses, que mouen el món; i els bitxus que, a desgrat de tot, no deixen de fer-me fàstic.

dimecres, 24 de setembre del 2008

Humanitat extraordinària

M'envolten persones extraordinàries, sí, és cert. Sempre ho he trobat una virtut. Una virtut que no té mèrit, potser, però cap virtut en té, i perdoneu-me les sentencies pretencioses. Amb algunes d'aquestes persones extraordinàries comparteixo la meva vida, i m'hi podreu trobar a prop, sovint, moltes hores en un dia. Amb les altres, en canvi, només hi colisiono, un moment, un instant de cada mil.

Els anomeno "coneguts".

En aquest bloc m'agrada parlar únicament d'aquests darrers, per estalviar-vos blederies. Parlar-vos de coneguts, per exemple, com el Bibliotecari.

Jo l'anomenava així perquè tenia una biblioteca.

Era un grandíssim humanista.

Jo anava a veure'l en comptades ocasions, però gaudia de fer-ho. El tipus es passejava amunt i avall, parsimoniòs, llegint d'un llibre enorme que duia a les mans. De fet, sempre seguia el mateix recorregut. Sempre amb el mateix ritme calmat, com si llisqués pel terra.

Era vell: tenia el cabell blanc i el bigoti blanc i la cara clivellada.

Dic que era humanista per com parlava. No feia altra cosa que parlar sol. Parlar i passejar-se entre les prestatgeries polsosses. Amb mi no va arribar a conversar mai, excepte a l'últim moment, però, tot i així, m'agradava escoltar-lo divagar:

"Les persones som un miracle", deia. I després deia: "cloc!".

I prosseguia en interminables monòlegs:

"Les persones som un miracle. Cloc! L'ésser humà és una criatura racional, i no en coneixem cap altre. Cloc! El bé que ha fet la humanitat sobrepassa el mal que ha fet. Cloc! El que no és vist per ulls humans, és igual que no existeixi. Cloc! Les obres de l'ésser humà són els tresors més grans de l'Univers. Cloc! Els defectes de les persones només ens fan persones. Cloc! L'art i la creativitat són comparables a la vida. Cloc! Les persones som un miracle. Cloc!..."

I així continuava, dient sempre el mateix. Un dia degué cansar-se, perquè s'aturà. Alçà els ulls del seu llibre i em clavà una mirada trista.

"L'ésser humà ha participat de coses terribles", em digué.

Jo em vaig quedar atònit. Era el primer cop que es parava. El primer cop que em parlava.

I allò no s'ho havia sentit jo dir mai.

"Quan és culpa de tots no és culpa de ningú", vaig mirar de consolar-lo.

"És clar que", se'm va ocòrrer, "només que hi hagi un que no s'hi apunti ja ens fot la festa a tots."

El Bibliotecari no va semblar satisfer-se. Després, tot ell fou melancolia.

"Sou uns animals", digué. "Però, perquè sou els meus germans, us estimo."

"A tots igual."

Jo allò no ho vaig entendre. Tot i així, em va semblar que el Bibliotecari necessitava una abraçada. O un cop a l'espatlla. Així que li vaig donar.

Un copet.

Penso que devia tenir algun cargol a mig rovellar, allà en el coll. Va sentir-se un cruixit i el cap se li va despendre. Va rodolar pel terra i va colpejar el peu d'una prestatgeria, des d'on se'm va quedar mirant. Tenia la mirada assecada i li sortien cables i espurnes per sota la barbeta.

Hi havia cables i espurnes, també, entre les espatlles, en el cos decapitat que restava dempeus al meu costat. Enganxat al carril pel que havia anat donant voltes fins aleshores.

Vaig fer una ganyota culpable i vaig pensar "mecatxis!".

Darrerament ho trenco tot.

Però una cosa no treu l'altra: a mi, la humanitat em mola.

Perdó.

Vull dir, "a mi també".