L'altre dia estava construint un robot. Després de demanar-li al meu amic Adolf que em fes l'estructura de fusta (el metall serà mal·leable, però és car), i després que aquest acceptés entre renecs i mostres d'entussiasme, em vaig trobar enfrontat a la tasca de crear el seu cervell. El del robot, vull dir.
Com que dos anys estudiant enginyeria informàtica donen per molt (i per moltes partides al mentider, a més), vaig arreplegar un grapat de portes lògiques AND i OR, i alguna que altra XOR, i vaig posar-me mans a l'obra.
Buscava una personalitat simpaticota, amigable. El robot tenia pals de fusta per cames i braços, i el seu tòrax (allí on hi havia la majoria d'engranatges que comporten aquestes coses) era una caixa cilíndrica. Vaig pensar que a poc que fos xerraire, i amb la cara de tonto que tenia, es faria estimar. No donaré molts detalls del que va ser muntar-li el cervell, perquè no té molt interés, i més aviat ho definiria jo com una d'aquelles activitats fosques que les persones fan en alguna habitació igualment fosca de casa seva. Tothom té passatemps d'aquests, en el que el temps passa tan ràpid a canvi de tan poc que s'intueix que tenen alguna cosa d'immoral. Tant és que es tracti de construir medalles i fer cartes de llops i vilatans com que estigui relacionat d'alguna manera en gastar temps a internet: normalment, un sent que l'activitat pertany al territori de la seva intimitat. En aquest cas, construir el robot no va ser una cosa més lluïda.
De tot el procés només diré, com a apunt, que vaig optar per la recursivitat. Vull dir, que aquestes coses es noten. Les personalitats programades per iteració acostumen a ser pesades.
El resultat final, que és al que vaig, va ser força satisfactori. Tenia raó en això que acabaria per ser un tipus que cau bé. Riu molt i sap fer riure, i aquests ulls que té (pura aparença, dos forats que l'Adolf mateix va taladrar i no li serveixen de res) el fan semblar constantment sorprés. Potser les seves rutines emocionals són una mica tosques. El tipus passa de l'estadi trist a l'estadi content només amb que li expliquis un acudit, i per a que arribi a l'estadi reflexiu has de tenir-lo tres dies sense carregar-li les bateries. Però en fi, que va ser una cosa útil. El dijous passat, sense anar més lluny, vaig dur-me'l a una partida de trivial a La Philarmònica, i gràcies a la seva base de dades (res de l'altre món, no us cregueu, la vaig omplir amb una tarda consultant la wikipedia) vam aconseguir quedar quarts amb quaranta-dos punts. No vam guanyar, però tampoc m'hagués trobat còmode fent-ho, perquè en teoria no et deixen utilitzar el mòbil durant la partida, i no sé si hi ha molta diferència entre usar el mòbil i usar un robot.
Quan va acabar la partida i vam tornar a casa, el robot em va dir "M'ho he passat bé. Em caus bé, Aleix". Jo vaig pensar que els robots no pensen. És clar, allí dins només hi ha portes lògiques i un flux elèctric. Vaig dir "ala, ala", el vaig apagar i el vaig guardar dins un bagul que hi ha al parking.
Tot plegat em va fer reflexionar. Sé que els ordinadors no pensen i no em posaré a filosofejar sobre això perquè ho sé, i no tinc ànima de Kant i no puc enrotllar-me sobre què passaria demà si no sortís el Sol. Però... I les persones? Pensen? Dintre el cervell només hi ha flux i estructures que s'encarreguen de coses gens abstractes. On està l'autoconsciència? He de suposar que cada ésser humà és conscient d'ell mateix, que no és un robot, perquè jo mateix sóc conscient de mi mateix, puc pensar i escoltar-me pensar?
No sé si és suficient o no, però la bona notícia és que vull fer-ho, vull donar per segur que m'envolten persones que són veritablement conscients de la seva identitat, com jo en sóc de la meva. Que sol que em sentiria si no!
Per la meva banda, no l'he tornat a treure del bagul tot i que no hi ha res que ho impedeixi, i un dia d'aquests ho faré i o bé torni amb ell a la Philarmònica o bé li demani que m'expliqui un acudit.
dimarts, 20 de novembre del 2007
dimecres, 3 d’octubre del 2007
Tom Jones espera la mort
Bé, no em malinterpreteu. Jo no sé res de Tom Jones. Les úniques cançons seves que he sentit, la ultra clàssica It's not unusual i la coneguda Sex Bomb, m'agraden. Crec que l'home té carisma. Gaudeixo de la seva intervenció a Mars Attack!, recordo amb carinyo l'homenatge que solia rendir-li el Carlton (o com s'escrigui) a El Príncipe de Bel-Air, ballant i fent playback amb el It's not..., i, dintre de la meva faceta d'absolut fan dels Simpson, tinc mitificada la seva aparició en la serie (sobretot pel que fa al final del capítol, quan enmig de la cançó s'apropa a la Marge i li xiuxiueja, seductor, a l'orella: "Ayúdeme, encanto... Llame al Interpol, tráigame una lima... Lo que sea").
Així doncs, no sé res de l'home. Tampoc conec la seva actualitat. No us preocupeu. No crec que estigui malalt, tot i que suposo que ja és vell. El títol de l'entradeta només es vol permetre el luxe de ser una mica grandiloqüent. Però fa un temps, ja, vaig sentir dir que Tom Jones viu a Las Vegas, i que allí guanya moltíssims diners per cantar en un dels casinos cada setmana. Que com la majoria de la resta dels mortals, ara el senyor Jones (com diuen en els Simpson: "Dulces sueños, señor Jones...") treballa, per un sou que, segurament, no serà com el de la resta dels mortals. Però treballa i té un horari, o és possible que el tingui. I així, la seva vida flueix, ja dolçament encarrilada, cap endavant, i suposo jo que tard o d'hora es toparà amb un salt d'aigua.
En fi, com la resta dels mortals.
Quan em vaig assabentar d'això, de que treballava a Las Vegas, per alguna raó em vaig sentir impactat. Vaig dir-me a mi mateix: aquest home va començar on fos, potser de molt abaix, i ara ha arribat aquí. Ha tret els discs que volia treure. I ara canta, regularment. Ja no deu tenir projectes. Deu estimar-se algú, com potser du anys estimant-se'l, i si ha estat afortunat porta també tot aquest temps sent estimat. Així que... Què li demana al futur? Més dies com cada un dels dies que ha viscut tot aquest temps? Més dies per gaudir de l'hotel? Més dies per poder seguir cantant? Potser sí, o almenys vaig creure jo que devia pretendre aquestes coses.
Més dies, que ja ha arribat on volia, i la vida és feliç, i l'únic canvi que vingui haurà de ser dolent, perquè la mort és dolenta (faltava més).
Més dies, estant on vol estar, éssent feliç, esperant la mort.
La mort té aquestes coses: se't posa al cervell a estones (a altres estones t'oblida, i tu l'oblides a ella, i llavors entens perquè és possible viure) i aleshores es torna paparra i es difícil desfer-se'n. Per això la meva ment anava una mica obsessionada amb idees d'aquestes. Però no anava de la mort, tot plegat. Anava de preguntar-me què passa quan arribes on volies.
És molt possible que a la vida jo no arribi on volia. No és que em posi dramàtic. Tampoc ho sé, encara no m'he plantejat com són d'ambicioses les meves ambicions. Però algunes de les reflexions del Homer, com si escaigués molt sentir-les aquí, planegen sobre les meves esperances: "¿Y si da la casualidad de que nunca vuelvo a ser millonario?" o "¡Pero Marge! ¡Quizás ésta sea mi única posibilidad de conseguir la super bowl!". No vull ser milionari (si fos qüestió de somiar, voldria no haver de treballar) ni guanyar la súper bowl, però... és un recordatori de que difilment aconseguirem el que volem. I si és així... què? No acabarem (perdoneu-me que usi aquest plural que ens involucra a tots... m'és difícil parlar incloent-me només a mi en tot plegat) així esperant la mort com el Tom Jones? Feliços i contant o descontant dies? Millor no aconseguir-ho doncs. Així no esperarem la mort, potser, només que s'acompleixin els somnis, i quint munt de temps que tindrem per esperar.
M'esgarrifa arribar a sentir-me situat a la vida, còmode i al lloc exacte que vull estar. Però en realitat, això és estúpid, grandiloqüent i mentira: més pànic tinc a no saber on estic, a haver de còrrer. Bé anem si el que vols i el que no vols són la mateixa cosa. Dóna per pensar que la por a la mort és només una por més.
I mentrestant, el Tom Jones, quin gran home!, segueix treballant al casino, cantant les mateixes cançons, banyant-se en multituds i vivint una vida d'hotel. Tatxant dies de la seva vida com qui els tatxa d'un calendari durants les seves dues setmanes de vacances.
Consumint dies.
En realitat crec (vull pensar) que consumint-los feliç.
Així doncs, no sé res de l'home. Tampoc conec la seva actualitat. No us preocupeu. No crec que estigui malalt, tot i que suposo que ja és vell. El títol de l'entradeta només es vol permetre el luxe de ser una mica grandiloqüent. Però fa un temps, ja, vaig sentir dir que Tom Jones viu a Las Vegas, i que allí guanya moltíssims diners per cantar en un dels casinos cada setmana. Que com la majoria de la resta dels mortals, ara el senyor Jones (com diuen en els Simpson: "Dulces sueños, señor Jones...") treballa, per un sou que, segurament, no serà com el de la resta dels mortals. Però treballa i té un horari, o és possible que el tingui. I així, la seva vida flueix, ja dolçament encarrilada, cap endavant, i suposo jo que tard o d'hora es toparà amb un salt d'aigua.
En fi, com la resta dels mortals.
Quan em vaig assabentar d'això, de que treballava a Las Vegas, per alguna raó em vaig sentir impactat. Vaig dir-me a mi mateix: aquest home va començar on fos, potser de molt abaix, i ara ha arribat aquí. Ha tret els discs que volia treure. I ara canta, regularment. Ja no deu tenir projectes. Deu estimar-se algú, com potser du anys estimant-se'l, i si ha estat afortunat porta també tot aquest temps sent estimat. Així que... Què li demana al futur? Més dies com cada un dels dies que ha viscut tot aquest temps? Més dies per gaudir de l'hotel? Més dies per poder seguir cantant? Potser sí, o almenys vaig creure jo que devia pretendre aquestes coses.
Més dies, que ja ha arribat on volia, i la vida és feliç, i l'únic canvi que vingui haurà de ser dolent, perquè la mort és dolenta (faltava més).
Més dies, estant on vol estar, éssent feliç, esperant la mort.
La mort té aquestes coses: se't posa al cervell a estones (a altres estones t'oblida, i tu l'oblides a ella, i llavors entens perquè és possible viure) i aleshores es torna paparra i es difícil desfer-se'n. Per això la meva ment anava una mica obsessionada amb idees d'aquestes. Però no anava de la mort, tot plegat. Anava de preguntar-me què passa quan arribes on volies.
És molt possible que a la vida jo no arribi on volia. No és que em posi dramàtic. Tampoc ho sé, encara no m'he plantejat com són d'ambicioses les meves ambicions. Però algunes de les reflexions del Homer, com si escaigués molt sentir-les aquí, planegen sobre les meves esperances: "¿Y si da la casualidad de que nunca vuelvo a ser millonario?" o "¡Pero Marge! ¡Quizás ésta sea mi única posibilidad de conseguir la super bowl!". No vull ser milionari (si fos qüestió de somiar, voldria no haver de treballar) ni guanyar la súper bowl, però... és un recordatori de que difilment aconseguirem el que volem. I si és així... què? No acabarem (perdoneu-me que usi aquest plural que ens involucra a tots... m'és difícil parlar incloent-me només a mi en tot plegat) així esperant la mort com el Tom Jones? Feliços i contant o descontant dies? Millor no aconseguir-ho doncs. Així no esperarem la mort, potser, només que s'acompleixin els somnis, i quint munt de temps que tindrem per esperar.
M'esgarrifa arribar a sentir-me situat a la vida, còmode i al lloc exacte que vull estar. Però en realitat, això és estúpid, grandiloqüent i mentira: més pànic tinc a no saber on estic, a haver de còrrer. Bé anem si el que vols i el que no vols són la mateixa cosa. Dóna per pensar que la por a la mort és només una por més.
I mentrestant, el Tom Jones, quin gran home!, segueix treballant al casino, cantant les mateixes cançons, banyant-se en multituds i vivint una vida d'hotel. Tatxant dies de la seva vida com qui els tatxa d'un calendari durants les seves dues setmanes de vacances.
Consumint dies.
En realitat crec (vull pensar) que consumint-los feliç.
divendres, 28 de setembre del 2007
Senzillament, Metal Gear Solid 4 (part 2)
A l'entrada anterior m'he limitat a parlar de la providencial Primera Imatge. La veritat és que hi havia molt a dir. Ara bé, hi ha un salt enorme entre el que es sabia després de mirar-se aquella imatge i el que se sap a hores d'ara, sis tràilers més tard.
Ha arribat el moment de, de la manera més suïcida que es pugui, llançar-se a explicar tots els ets i uts i, per què no, els ots i els its. Després de preguntar-me durant molt de temps quin seria el millor ordre per a explicar les coses, he optat per la facilitat de l'entrada anterior. Passaré a fer una llista definitiva dels personatges principals que surten, o se sap ja que surten, en el joc, estirant del fil tot el que pugui per a deixar-ho tot al descobert. Quan acabi encara em quedaran un parell de coses, dubtes i elements. Els tractaré en la següent (i suposo que última) entrada.
De moment, som-hi:
Vamp:
Què dir-ne que no hagi dit ja abans? Ha tornat a buscar qui el mati, i per sort el MGS4 estarà ple de tipus durs disposats a fer-li el favor. (Trobarà a faltar la Fortune? O serà que mai s'ha oblidat del pare de la Fortune, el Coronel de la Marina que era el seu amant? Perquè ja ho deia el Solid Snake al MGS2: Sons of Liberty: al vamp no li diuen vamp perquè sigui un vampir -noooo...!-, sinó per la seva condició de bisexual. I ho diu la mar de seriòs.)
Raiden:
Ha tornat i, en el primer tràiler, ja vam veure què volia dir el Kojima quan deia que, aquest cop, el Raiden seria un personatge "guay": és la rencarnació del Ninja! Bé, rencarnació... Té posada una armadura tipus ninja i lluita -espectacularment- amb una katana.
La veritat és que el Raiden ja ha protagonitzat en els tràilers que portem dos combats vibrants i llarguíssims: un contra un munt del nous models de Metal Gear i un altre contra el vamp (rival amb qui comparteix aparent inmortalitat i destresa)*. I qui anava a dir que fos el Raiden! I, de fet, què fa el Raiden pintat així en aquest joc? No havia de tornar, al final del MGS2, amb al seva estimada Rose (suposant que aquesta fos real), a refer d'alguna manera la seva vida i formar una familia amb el fill que havien de tenir? Haurà patit alguna desgràcia en els cinc anys que separen el MGS2 del MGS4? Serà, com el Ninja Oríginal (pobre Gray Fox...) un mort tornat a la vida, una víctima més que un heroi? Sigui com sigui, el que li deia a l'Snake en un dels tràilers ("Ahora me toca a mi cuidar de ti") s'agreix: qui millor per ajudar-nos a salvar el món que aquest bon home!
[*=Per cert, que en ningun d'aquests dos videos (de més de dos minuts de duració cada un) sortia l'Snake per enlloc. Si el jugador controla el Solid Snake... com pot presenciar el jugador una batalla en la que ell no hi és present?]
Coronel Campbell:
No sortia en la imatge original, però aquí el tenim, més ficat que mai en el seu paper d'encomenador de la tasca. És el Coronel el que va a buscar el Solid Snake i el que li demana, quasi com un favor, que acabi amb el seu bessó "terrible", el Liquid Snake. Per a tots aquells que ara ens sentim una mica suspicaços amb la presència d'aquest home (n'hi ha que encara no hem superat que en el MGS2 ens digués que les anènomas són urticàries i s'ha d'usar guans per agafar-les), està clar que tenir-lo de nou amb nosaltres serà revelador. Per cert, hi tindrà alguna cosa a dir, el Raiden?
Sigui com sigui, ara es dóna la bonica circumstància que tot ha canviat: el coronel està més envellit que mai, però al mateix temps la seva edat mai s'havia assemblat tant a la que l'Snake aparenta. S'ha acabat per al Campbell això de fer de pare de l'Snake, ara seran més aviat companys de generació. Què bonica la manera en com plana la mort ressignada per sobre els caps dels personatges!
Otacon:
De l'Otacon ja ho he dit tot abans. Està aquí per fer costat al seu millor amic: el Solid Snake. És ell el que va en l'helicòpter amb el Coronel Campbell quan van a buscar el nostre heroi, i el que de fet li parla abans. Ha vingut també a satisfer la seva venjança? No sembla pas un home venjatiu, però després de patir una pèrdua a cada episodi en que apareix (no oblidem la Sniper Wolf al MGS1) potser se n'hagi cansat.
Sigui com sigui, mantinc el que deia a l'entrada anterior: ningú no plora com l'Otacon. De fet, en el trailer més profund, un d'un quart d'hora que presentava quasi tots els personatges, l'Otacon era l'únic que se'l veia plorar. I és que li fica sentiment, el tipus.
Naomi Hunter:
La Naomi si que és venjativa. I a més, la lia molt. D'alguna manera, (i això que el seu curriculum s'allarga només al primer MGS), és l'equivalent "espia Ocelot" en el costat dels bons. O en el seu costat, perquè sempre va a la seva.
Després d'intentar assassinar el Solid Snake va i ho confessa amb una fredor brutal en una de les meves conversacions favorites del MGS1... i l'Snake: "Naomi, ¿cuánto tiempo me queda? No te culpo por querer matarme pero necesito tiempo." Temps per salvar el món, ni més ni menys. Per això ell és un heroi i nosaltres només persones fantàstiques. Doncs bé, en un tràiler del MGS4 l'Snake torna a fer la mateixa pregunta: "¿Cuánto tiempo me queda?". I aquest cop, ni tres punts ni frases ambigües: una sentència de mort. Sis mesos.
Tant si s'engega el tret com si no, tant si pretèn esborrar els seus gens d'un cop per totes com si no gosa, a l'Snake, sobre el paper, li queden sis mesos de vida.
Dintre del context del tràiler en que aquesta conversació apareixia, quedava força clar que aquesta data de termini era producte de la naturalesa "clon" del Solid: culpa del seu envelliment accelerat.
Això vol dir... I què en sabem del Fox Die? S'endurà la Naomi el secret a la tomba, el secret de què dimonis va inocular-li al Solid Snake amb aquella injecció que en teoria només havia de contenir nanomáquinas i un "péptido anticongelante"? Potser sí o potser no, però tampoc és la Naomi la que té totes les respostes. En això del Fox Die, la Meryl també té alguna cosa a dir.
En quaslevol cas, i ja per acabar amb aquesta bonica doctora especialitzada en la genètica, cal dir que, segons el que es va veure en el darrer tràiler emès (ja sabeu, aquell que em va tallar la respiració al principi de l'entrada anterior), en el Metal Gear Solid 4 la Naomi tindrà una forta presència, ficant-se realment en tot l'embolic. S'han acabat les converses per còdec. (Per cert, s'han acabat les converses per Còdec?).
Meryl:
Què dir de la Meryl que no es sàpiga ja? Doncs qualsevol cosa, perquè la veritat és que se'n sap més aviat poc, tot i que potser no ho sembli. D'acord, és la neboda del Coronel Campbell (o potser la seva filla? No ho sé: quin final preferiu vosaltres, del Metal Gear Solid 1?) i l'amor platònic de l'Snake: una autèntica companya de camp de batalla. Però més enllà d'això, què? Què ha fet durant aquests llarguíssims nou anys? Què feia ella mentre l'Snake i el Raiden es deixaven la pell en el "Manhattan Incident"? No se sap, tot i que esperem enterar-nos aviat. El que sí se sap, però, és el paper que pinta en el MGS4: la Meryl forma part del que és el nou "Foxhound" (quina il·lusió ha de fer-li, a ella, que va crèixer escoltant les històries de la unitat Foxhound, quan encara hi havien allí "tipos como tú y mi tío [l'Snake i el Campbell]"). Més concretament, dintre de Foxhound forma part d'una unitat en la qual els seus membres tenen l'habilitat (gràcies a les nanomàquines) de compartir els sentits i actuar com un sol membre. Dintre de la unitat, cal dir que també hi ha personatges nous que són reconeixibles, i alguns fins i tot semblen tenir diàleg, però com que no han demostrat tenir repercussió ni presència en el guió, em limito a incloure'ls aquí. Tant de bo m'equivoqui i es posin a dir parrafades i es posin a filosofejar com fa tot déu en un Metal Gear solid.
A més a més de tot plegat, hi ha una cosa respecte a la Meryl que es mencionava en un d'aquests tràilers i jo mateix no vaig arribar a desentrellar del tot. Sé que això potser us fa baixar-me del pedestal en que em tenieu, etiquetat potser de "Teoritzador del Metal Gear Solid i Expert en la Saga", però cal que us ho digui. Resulta que, en aquest trailer, la Meryl confessava haver injectat nosequè a l'Snake durant l'incident del Shadow Moses (és a dir, el MGS1). Això ho deia just després d'explicar que el Liquid té un sistema basat en el mític Foxdie per a manipular els soldats gràcies a les nanomàquines. Més enllà de com de complicat sona tot això, la relació de conceptes és ràpida: la Meryl li va injectar nosequè a l'Snake relacionat amb el Foxdie. Hum, no sé... Què tal una vacuna? Podria ser que en realitat la Naomi si que hagués pretès matar-lo (i tanta tonteria després amb allò de que "Lo importante es que elijas vivir... y después, ¡vivas!"... com si fos cosa seva) i la Meryl (pobreta inexperta) l'hagués salvat? Home, això són conjetures de màxim nivell d'invencionament, però, per si fos així, voldria dir un parell de coses: tal i com jo recordo el joc, no hi ha cap moment en que la Meryl hagués estat capaç d'injectar res al Solid. No s'ho feien junts, els pobres (no com el Naked Snake i l'Eva, en el MGS3, que l'Eva no atempta contra la seva vida no perquè sigui una ocasió dolenta), i l'únic moment en que s'abraçaven prou per a que pogués succeïr una cosa així era al final de tot, i només si ella en resultava viva, i això sense que l'Snake digui, òbviament, en cap moment, res del tipus: "òndia, m'ha picat una abella!" (és clar que tots sabem que això ell mai ho diria: mai admetria que li ha picat una abella). Aleshores (i vet aquí la segona qüestió que volia implementar), i tenint en compte que el Kojima mai ha comès un error de guió per més que acumuli esdeveniments i personatges (ha de quedar clar que, en el suposat cas que una cosa no s'entengui, som nosaltres, tristos i una mica estúpids, els que no ho hem entès: ell ho té tot sota control), podria ser que, senzillament, el que vam veure en el MGS1, pel que fa a la Meryl, no fos el que va passar en realitat?
M'explico: quan Hideo Kojima va fer el primer MGS no pretenia fer res més que un joc i anar-se'n cap a casa. Així que va fomentar la seva història una mica en els metal gears anteriors, va construïr el guió i, finalment, a l'acabar, va deixar alguna cosa sense contestar, i la va liar una mica amb una conversació final de l'Ocelot a l'acabar els crèdits. Ho va fer "per fer la gràcia", per xocar al jugador, no perquè, en aquell moment, aquelles preguntes sense respondre haguessin d'apuntar enlloc. Ara bé, quan es va decidir a seguir la saga (els diners? No: filantropia pura i dura), el Kojima va agafar, va crear una història més gran i més profunda que la del MGS1 i va inserir-hi dins, perfectament, el metal gear solid 1. Sense esquerdes ni fisures. El MGS2 deixava ben clar que la meitat del que el jugador havia experimentat en el MGS1 era mentira: pel que fa a l'Ocelot, pel que fa al Liquid, pel que fa al Metal Gear Rex, pel que fa a Foxhound i, en general, pel que fa a l'Incident de Shadow Moses sencer. Senzillament, cap de les motivacions que el jugador suposava eren certes. Això quedava clar en el cas de l'Ocelot, el qual entre un i altre joc passava de ser un obsessiu, poc brillant i sàdic terrorista polític a, senzillament, l'espia dels segles XX i XXI: un tipus camaleònic defensor d'uns interessos, els seus, que mai ningú pot saber quins seran. La qüestió és, doncs... Podria ser que en el cas de la Meryl passés alguna cosa semblant? Que hagués estat d'alguna manera de part dels terroristes? Perquè, en realitat la millor ocasió d'inocular-li res al Solid Snake és quan es troba inconscient després que la Sniper Wolf el capturi i abans de la tortura amb l'Ocelot.
D'acord, és molt flipat, però penseu-hi. I si no que em diguin per què li va injectar res sense explicar-li que ho feia.
Liquid Ocelot:
Dues de les amenaces més amenaçadores del món, els senyors Ocelot Revolver (anomeneu-li Shalashaska) i Liquid Snake, compartint un mateix cos, esdevenen el doble d'amenaça? És difícil de dir. El que sí que sembla cert és que el règim de control corporal ha canviat d'un temps a aquesta banda. En el MGS2, el cos de l'Ocelot pertanyia a l'Ocelot, i les ocasions en que el Liquid l'ocupava eren escases: en realitat, només quan el Solid Snake estava a prop. Ara, pel que sembla dels tràilers, això no pot ser així. Primer, perquè de fet no es menciona enlloc a l'Ocelot. El Liquid pren protagonisme en aquest MGS4, i tothom parla d'ell. En el tràiler que presentava els personatges principals posava "Liquid Snake" i després el Snake es tornava en un "Liquid Ocelot". No era "Ocelot Revolver" --> "Ocelot Snake" (hagués sigut una mica trist, però ja sabeu a què em refereixo). De fet, jo ja estava pensant que al pobre Ocelot li havien devorat l'ànima, quan em va semblar sentir la seva veu en una de les aparicions del darrer tràiler. Tot i que comparteixin el cos, l'Ocelot i el Liquid sempre han parlat cadascú amb la seva veu (coses de que et passin l'ànima d'un tipus en la reimplantació d'un braç, coses que passen, vull dir, però almenys ajudava a, en el MGS2, saber quan la personalitat del Liquid ocupava el cos). Doncs bé, al final del darrer tràiler es sent parlar el Liquid i jo juraria que és la veu de l'Ocelot. La cosa curiosa, és que el que aquesta veu de l'Ocelot diu és, en paràfrasis: "Què guay que és l'Outer Heaven!". Aquest concepte, Outer Heaven, alguna cosa així com el paradís del guerrer, la terra on se'l respecta i se'l necessita, fou en un principi el somni del Big Boss (de fet, "Outer Heaven" i "el Somni del Big Boss" han arribat a ser expressions equivalents), i desprès, cap al final del MGS1, la fantasia del Liquid Snake. El que està clar és que a l'Ocelot, l'Outer Heaven li importa una bleda. Potser perquè no es realment un guerrer. Potser perquè no és una persona amant d'ideals. I, en qualsevol cas, allà el tenies, al final del tràiler, enardint aquest concepte.
Altra cop em poso a aventurar: pot ser que el Liquid Snake i l'Ocelot s'hagin fos en un sol individu? A priori, la cosa sembla encara més flipada que el que el Liquid sobrevisqués en el seu braç amputat. No hi ha en aquest món (malgrat fossin camarades en el MGS1, tot i que s'ha de tenir en compte que allò era teatre, i ara són els enemics que havien de ser) dues personalitats més diferents que les del Liquid i l'Ocelot. El primer és apassionat, emocional, noble, a la seva manera. El segon és manipulador, fred i calculador, i completament insensible a les sensibleries. El que motiva al Liquid a l'Ocelot li semblen tonteries. El que motiva a l'Ocelot al Liquid li sembla deshumanitzat i gens noble. Poden fusionar-se en una causa comú? Sembla poc probable. De fet, en el MGS2 (i les coses segueixen igual quan finalitza) l'Ocelot lluita pels Patriots (com sempre) i el Liquid en contra dels Patriots. Però ves a saber.
Eva:
Aquesta sí que és una sorpresa! Ja vaig dir que el MGS4 seria una festa de comiat on hi apareixeria tot déu, però no m'esperava, ni molt menys, que vinguessin de tant lluny. D'uns 45 anys cap al passat! Bé, direu, l'Ocelot és de la mateixa quinta. Home, apareixien al mateix joc, però un no arribava als vint anys, i l'altra devia apropar-se o superar els trenta. I no em va semblar a mi, en el tràiler, que en tingués setanta i tants.
Sigui com sigui, veure l'Eva per aquí, fa preguntar-me... Home, mentre no se sàpiga res del Big Boss (tornarien a saltar espurnes, si aparegués, tot i que s'ha de tenir en compte que en aquest cas seria un zombi), ella i l'Ocelot són els dos relíquies d'un temps que ha quedat molt i molt enrere (relíquies, malgrat que, almenys pel que fa ell, s'hagin trobat un nou lloc en el present). El que em pregunto és, hi haurà complicitat entre els dos? Es reconeixeran? Es parlaran dels vells temps, com per exemple aquella ocasió en que ell quasi la mata, i no arriba a fer-ho pel Naked Snake, que perdé així el seu ull? Seria bonic de veure-ho. Després de tot, els dos comparteixen, a més a més, professió o especialitat: la de l'espionatge, més concretament, la de jugar a dos, tres o tants bàndols com faci falta.
Per cert, l'Eva li diu a l'Snake (al qual no coneix però que li deu recordar el Naked Snake) allò de "Llámame Big Mama". Bé, n'hi ha per deixar-se torbar. En qualsevol cas, jo crec que la única Big Mama que podria declarar-se així és la "The Boss" del MGS3. De fet, si el Big Boss (o Naked Snake) és el pare del Solid Snake (amb totes les cometes del món) i companyia, segurament la The Boss n'és la mare "política" o "conceptual". En qualsevol cas, el que sí es cert és que la The Boss fou mare un cop: l'únic. I ella no es quedà el fill. El que em produeix a mi molta curiositat és que es dona per suposat arreu del món que la The Boss és la mare de l'Ocelot, i sempre m'he preguntat què és el que du a la gent a pensar d'aquesta manera. Realment, jo no he trobat cap indici, i això que m'he passat el MGS3 de totes les maneres possibles. D'acord, potser les edats encaixen, i ella sempre actúa de manera molt maternal amb ell, però... Senyors, hi ha alguna prova, d'això?
Sunny:
Vet aquí la filla de l'Olga. Ja no és un nadó: té sis o set anys (la seva mare estava embarassada d'ella en l'escenari del vaixell del MGS2, i això passa dos anys després de l'Incident del Shadow Moses). En realitat no resulta curiós trobar-se la filla de l'Olga, però un sí que té dret a preguntar-se "què ha passat?".
Què ha passat, amb el plà?
Després que l'Olga donés la vida (i la dels seus homes) per protegir el Raiden i, així, protegir la vida de la seva filla, segrestada pels Patriots, els dos herois més herois que hi ha, el Raiden i l'Snake, decidien anar a salvar la criatura. De fet, l'Snake li deia al Raiden, justament al final de tot, alguna cosa així com: "Tu queda't aquí i refès la teva vida que jo vaig a salvar la filla de l'Olga". Si bé alguns ens haguessim preguntat si, tenint en compte que el món sencer estava en perill, valia la pena posposar la recerca de solucions en pos d'anar a salvar una criatura d'un any i mig, aquesta mena de discursos maquiavèlics no fan per a l'Snake. El MGS2 acabava, doncs, amb el fer convenciment i la principal prioritat per part del Solid Snake de salvar la nena.
Cinc anys després, la recerca continua. L'Otacon diu una cosa ("Lleva toda la vida con los Patriots") que fa pensar que la "rescaten" emig del MGS4, no abans. Què ha fet, durant tot aquest temps, l'Snake? Realment s'està fent tan vell?
Del que podrà aportar la Sunny al MGS4 no en tinc ni idea, perquè no l'haviem vist mai i el tràiler no és pròdig en conversacions que ella protagonitzi. De tota manera, és un dels personatges que més il·lusió em fa conèixer. Per una banda, és un personatge completament nou que, a més a més, està completament integrat en la història (ni que sigui per qüestions genètiques). A més a més, mai s'havia vist alguna cosa semblant a un nen caminant pel Metal Gear Solid, i això s'ha de veure. El més semblant, potser, era l'Emma, i quins bons moments que ens va fer passar. A aquesta no crec que la matin (massa jove... tot i que si ho fan, serà un "puntazo", no?), però, normalment, la presència de nenes en els videojocs sempre ha estat afortunada (són exemple la Sherry Birkin, del Resident Evil 2 o la Laura, del Silent Hill 2, i el seu famossíssim: "I hate yo, I hate you, James"). A veure que ens depara aquesta, apart d'un important missatge antitabac.
Johnny Sasaki:
No sé ni si s'escriu així, i no hi ha molt a dir. Personatge secundari còmic encarregat de dur a terme aparicions (per tant) còmiques i secundàries, repeteix aquí paper. Esperem que sigui tan intensa com l'aparició del seu avi en el MGS3, tot i que sé que, pobret, sempre es deixa endur un pèl per l'escatologia. En qualsevol cas, no es d'esperar que trascendeixi en l'argument del joc.
Buhonero:
Em perdonareu que ho escrigui així. De fet té un nom, es menciona en el tràiler, però no el recordo ni el puc consultar ara. El que sí sabem d'ell és que és un traficant d'armes, té un mono de mascota, és negre i té la veu del Sigint (MGS3). Per cert, no és el Sigint. Però està bé que li hagin salvat la veu (o si resulta no ser-ho, l'ànima), perquè, personalment, les converses entre el Sigint i el Naked Snake a través del còdec eren una de les coses més divertides de tota la saga del Metal Gear Solid (i si voleu comprovar-ho, poseu-vos a jugar al MGS3, equipeu-vos amb la caixa de cartró i truque-lo... o truqueu-lo amb la opció de camuflatge: "sin camuflaje").
D'aquest individu es sap menys encara que de la Sunny, per dir alguna cosa, i l'únic que hem de tèmer és que, a causa de la seva intervenció en l'aspecte més jugable del joc, la seva intervenció en l'aspecte argumental quedi reduit (després de tot, mai cap venedor d'ítems o armes dins d'un joc ha tingut gaire repercussió en el guió en qüestió, i si no mireu el buhonero del Resident Evil 4 o qualsevol venedor del Zelda o d'un Final Fantasy). En qualsevol cas, això no vol dir que no hagi de ser carismàtic. Si més no, parla molt i sembla que sap fer uns trucs de màgia la mar de guays (treu una granada d'un mocador, i això impressiona).
Tot sense parlar del mono que li fa de mascota (un homenatge al minijoc del MGS3 basat en l'Ape Scape?).
A veure què surt d'aquest home, finalment.
Bé, i fins aqui tot per avui. Crec que he repassat tots els personatges que sortiran en el MGS4. D'altra banda, potser no és així, però en qualsevol cas em surt fum per les orelles i he de deixar-ho aquí. Sigui com sigui, sóc conscient de les coses que em deixo per mencionar en un altre moment: nous enemics, nous metal gears (i la reaparició de metal gears vells!) i algun que altre misteri sorgit dels tràilers que no crec que es resolgui fins que juguem al MGS4 però que vull mencionar aquí.
D'això és del que parlaré a la propera entrada.
Ha arribat el moment de, de la manera més suïcida que es pugui, llançar-se a explicar tots els ets i uts i, per què no, els ots i els its. Després de preguntar-me durant molt de temps quin seria el millor ordre per a explicar les coses, he optat per la facilitat de l'entrada anterior. Passaré a fer una llista definitiva dels personatges principals que surten, o se sap ja que surten, en el joc, estirant del fil tot el que pugui per a deixar-ho tot al descobert. Quan acabi encara em quedaran un parell de coses, dubtes i elements. Els tractaré en la següent (i suposo que última) entrada.
De moment, som-hi:
Vamp:
Què dir-ne que no hagi dit ja abans? Ha tornat a buscar qui el mati, i per sort el MGS4 estarà ple de tipus durs disposats a fer-li el favor. (Trobarà a faltar la Fortune? O serà que mai s'ha oblidat del pare de la Fortune, el Coronel de la Marina que era el seu amant? Perquè ja ho deia el Solid Snake al MGS2: Sons of Liberty: al vamp no li diuen vamp perquè sigui un vampir -noooo...!-, sinó per la seva condició de bisexual. I ho diu la mar de seriòs.)
Raiden:
Ha tornat i, en el primer tràiler, ja vam veure què volia dir el Kojima quan deia que, aquest cop, el Raiden seria un personatge "guay": és la rencarnació del Ninja! Bé, rencarnació... Té posada una armadura tipus ninja i lluita -espectacularment- amb una katana.
La veritat és que el Raiden ja ha protagonitzat en els tràilers que portem dos combats vibrants i llarguíssims: un contra un munt del nous models de Metal Gear i un altre contra el vamp (rival amb qui comparteix aparent inmortalitat i destresa)*. I qui anava a dir que fos el Raiden! I, de fet, què fa el Raiden pintat així en aquest joc? No havia de tornar, al final del MGS2, amb al seva estimada Rose (suposant que aquesta fos real), a refer d'alguna manera la seva vida i formar una familia amb el fill que havien de tenir? Haurà patit alguna desgràcia en els cinc anys que separen el MGS2 del MGS4? Serà, com el Ninja Oríginal (pobre Gray Fox...) un mort tornat a la vida, una víctima més que un heroi? Sigui com sigui, el que li deia a l'Snake en un dels tràilers ("Ahora me toca a mi cuidar de ti") s'agreix: qui millor per ajudar-nos a salvar el món que aquest bon home!
[*=Per cert, que en ningun d'aquests dos videos (de més de dos minuts de duració cada un) sortia l'Snake per enlloc. Si el jugador controla el Solid Snake... com pot presenciar el jugador una batalla en la que ell no hi és present?]
Coronel Campbell:
No sortia en la imatge original, però aquí el tenim, més ficat que mai en el seu paper d'encomenador de la tasca. És el Coronel el que va a buscar el Solid Snake i el que li demana, quasi com un favor, que acabi amb el seu bessó "terrible", el Liquid Snake. Per a tots aquells que ara ens sentim una mica suspicaços amb la presència d'aquest home (n'hi ha que encara no hem superat que en el MGS2 ens digués que les anènomas són urticàries i s'ha d'usar guans per agafar-les), està clar que tenir-lo de nou amb nosaltres serà revelador. Per cert, hi tindrà alguna cosa a dir, el Raiden?
Sigui com sigui, ara es dóna la bonica circumstància que tot ha canviat: el coronel està més envellit que mai, però al mateix temps la seva edat mai s'havia assemblat tant a la que l'Snake aparenta. S'ha acabat per al Campbell això de fer de pare de l'Snake, ara seran més aviat companys de generació. Què bonica la manera en com plana la mort ressignada per sobre els caps dels personatges!
Otacon:
De l'Otacon ja ho he dit tot abans. Està aquí per fer costat al seu millor amic: el Solid Snake. És ell el que va en l'helicòpter amb el Coronel Campbell quan van a buscar el nostre heroi, i el que de fet li parla abans. Ha vingut també a satisfer la seva venjança? No sembla pas un home venjatiu, però després de patir una pèrdua a cada episodi en que apareix (no oblidem la Sniper Wolf al MGS1) potser se n'hagi cansat.
Sigui com sigui, mantinc el que deia a l'entrada anterior: ningú no plora com l'Otacon. De fet, en el trailer més profund, un d'un quart d'hora que presentava quasi tots els personatges, l'Otacon era l'únic que se'l veia plorar. I és que li fica sentiment, el tipus.
Naomi Hunter:
La Naomi si que és venjativa. I a més, la lia molt. D'alguna manera, (i això que el seu curriculum s'allarga només al primer MGS), és l'equivalent "espia Ocelot" en el costat dels bons. O en el seu costat, perquè sempre va a la seva.
Després d'intentar assassinar el Solid Snake va i ho confessa amb una fredor brutal en una de les meves conversacions favorites del MGS1... i l'Snake: "Naomi, ¿cuánto tiempo me queda? No te culpo por querer matarme pero necesito tiempo." Temps per salvar el món, ni més ni menys. Per això ell és un heroi i nosaltres només persones fantàstiques. Doncs bé, en un tràiler del MGS4 l'Snake torna a fer la mateixa pregunta: "¿Cuánto tiempo me queda?". I aquest cop, ni tres punts ni frases ambigües: una sentència de mort. Sis mesos.
Tant si s'engega el tret com si no, tant si pretèn esborrar els seus gens d'un cop per totes com si no gosa, a l'Snake, sobre el paper, li queden sis mesos de vida.
Dintre del context del tràiler en que aquesta conversació apareixia, quedava força clar que aquesta data de termini era producte de la naturalesa "clon" del Solid: culpa del seu envelliment accelerat.
Això vol dir... I què en sabem del Fox Die? S'endurà la Naomi el secret a la tomba, el secret de què dimonis va inocular-li al Solid Snake amb aquella injecció que en teoria només havia de contenir nanomáquinas i un "péptido anticongelante"? Potser sí o potser no, però tampoc és la Naomi la que té totes les respostes. En això del Fox Die, la Meryl també té alguna cosa a dir.
En quaslevol cas, i ja per acabar amb aquesta bonica doctora especialitzada en la genètica, cal dir que, segons el que es va veure en el darrer tràiler emès (ja sabeu, aquell que em va tallar la respiració al principi de l'entrada anterior), en el Metal Gear Solid 4 la Naomi tindrà una forta presència, ficant-se realment en tot l'embolic. S'han acabat les converses per còdec. (Per cert, s'han acabat les converses per Còdec?).
Meryl:
Què dir de la Meryl que no es sàpiga ja? Doncs qualsevol cosa, perquè la veritat és que se'n sap més aviat poc, tot i que potser no ho sembli. D'acord, és la neboda del Coronel Campbell (o potser la seva filla? No ho sé: quin final preferiu vosaltres, del Metal Gear Solid 1?) i l'amor platònic de l'Snake: una autèntica companya de camp de batalla. Però més enllà d'això, què? Què ha fet durant aquests llarguíssims nou anys? Què feia ella mentre l'Snake i el Raiden es deixaven la pell en el "Manhattan Incident"? No se sap, tot i que esperem enterar-nos aviat. El que sí se sap, però, és el paper que pinta en el MGS4: la Meryl forma part del que és el nou "Foxhound" (quina il·lusió ha de fer-li, a ella, que va crèixer escoltant les històries de la unitat Foxhound, quan encara hi havien allí "tipos como tú y mi tío [l'Snake i el Campbell]"). Més concretament, dintre de Foxhound forma part d'una unitat en la qual els seus membres tenen l'habilitat (gràcies a les nanomàquines) de compartir els sentits i actuar com un sol membre. Dintre de la unitat, cal dir que també hi ha personatges nous que són reconeixibles, i alguns fins i tot semblen tenir diàleg, però com que no han demostrat tenir repercussió ni presència en el guió, em limito a incloure'ls aquí. Tant de bo m'equivoqui i es posin a dir parrafades i es posin a filosofejar com fa tot déu en un Metal Gear solid.
A més a més de tot plegat, hi ha una cosa respecte a la Meryl que es mencionava en un d'aquests tràilers i jo mateix no vaig arribar a desentrellar del tot. Sé que això potser us fa baixar-me del pedestal en que em tenieu, etiquetat potser de "Teoritzador del Metal Gear Solid i Expert en la Saga", però cal que us ho digui. Resulta que, en aquest trailer, la Meryl confessava haver injectat nosequè a l'Snake durant l'incident del Shadow Moses (és a dir, el MGS1). Això ho deia just després d'explicar que el Liquid té un sistema basat en el mític Foxdie per a manipular els soldats gràcies a les nanomàquines. Més enllà de com de complicat sona tot això, la relació de conceptes és ràpida: la Meryl li va injectar nosequè a l'Snake relacionat amb el Foxdie. Hum, no sé... Què tal una vacuna? Podria ser que en realitat la Naomi si que hagués pretès matar-lo (i tanta tonteria després amb allò de que "Lo importante es que elijas vivir... y después, ¡vivas!"... com si fos cosa seva) i la Meryl (pobreta inexperta) l'hagués salvat? Home, això són conjetures de màxim nivell d'invencionament, però, per si fos així, voldria dir un parell de coses: tal i com jo recordo el joc, no hi ha cap moment en que la Meryl hagués estat capaç d'injectar res al Solid. No s'ho feien junts, els pobres (no com el Naked Snake i l'Eva, en el MGS3, que l'Eva no atempta contra la seva vida no perquè sigui una ocasió dolenta), i l'únic moment en que s'abraçaven prou per a que pogués succeïr una cosa així era al final de tot, i només si ella en resultava viva, i això sense que l'Snake digui, òbviament, en cap moment, res del tipus: "òndia, m'ha picat una abella!" (és clar que tots sabem que això ell mai ho diria: mai admetria que li ha picat una abella). Aleshores (i vet aquí la segona qüestió que volia implementar), i tenint en compte que el Kojima mai ha comès un error de guió per més que acumuli esdeveniments i personatges (ha de quedar clar que, en el suposat cas que una cosa no s'entengui, som nosaltres, tristos i una mica estúpids, els que no ho hem entès: ell ho té tot sota control), podria ser que, senzillament, el que vam veure en el MGS1, pel que fa a la Meryl, no fos el que va passar en realitat?
M'explico: quan Hideo Kojima va fer el primer MGS no pretenia fer res més que un joc i anar-se'n cap a casa. Així que va fomentar la seva història una mica en els metal gears anteriors, va construïr el guió i, finalment, a l'acabar, va deixar alguna cosa sense contestar, i la va liar una mica amb una conversació final de l'Ocelot a l'acabar els crèdits. Ho va fer "per fer la gràcia", per xocar al jugador, no perquè, en aquell moment, aquelles preguntes sense respondre haguessin d'apuntar enlloc. Ara bé, quan es va decidir a seguir la saga (els diners? No: filantropia pura i dura), el Kojima va agafar, va crear una història més gran i més profunda que la del MGS1 i va inserir-hi dins, perfectament, el metal gear solid 1. Sense esquerdes ni fisures. El MGS2 deixava ben clar que la meitat del que el jugador havia experimentat en el MGS1 era mentira: pel que fa a l'Ocelot, pel que fa al Liquid, pel que fa al Metal Gear Rex, pel que fa a Foxhound i, en general, pel que fa a l'Incident de Shadow Moses sencer. Senzillament, cap de les motivacions que el jugador suposava eren certes. Això quedava clar en el cas de l'Ocelot, el qual entre un i altre joc passava de ser un obsessiu, poc brillant i sàdic terrorista polític a, senzillament, l'espia dels segles XX i XXI: un tipus camaleònic defensor d'uns interessos, els seus, que mai ningú pot saber quins seran. La qüestió és, doncs... Podria ser que en el cas de la Meryl passés alguna cosa semblant? Que hagués estat d'alguna manera de part dels terroristes? Perquè, en realitat la millor ocasió d'inocular-li res al Solid Snake és quan es troba inconscient després que la Sniper Wolf el capturi i abans de la tortura amb l'Ocelot.
D'acord, és molt flipat, però penseu-hi. I si no que em diguin per què li va injectar res sense explicar-li que ho feia.
Liquid Ocelot:
Dues de les amenaces més amenaçadores del món, els senyors Ocelot Revolver (anomeneu-li Shalashaska) i Liquid Snake, compartint un mateix cos, esdevenen el doble d'amenaça? És difícil de dir. El que sí que sembla cert és que el règim de control corporal ha canviat d'un temps a aquesta banda. En el MGS2, el cos de l'Ocelot pertanyia a l'Ocelot, i les ocasions en que el Liquid l'ocupava eren escases: en realitat, només quan el Solid Snake estava a prop. Ara, pel que sembla dels tràilers, això no pot ser així. Primer, perquè de fet no es menciona enlloc a l'Ocelot. El Liquid pren protagonisme en aquest MGS4, i tothom parla d'ell. En el tràiler que presentava els personatges principals posava "Liquid Snake" i després el Snake es tornava en un "Liquid Ocelot". No era "Ocelot Revolver" --> "Ocelot Snake" (hagués sigut una mica trist, però ja sabeu a què em refereixo). De fet, jo ja estava pensant que al pobre Ocelot li havien devorat l'ànima, quan em va semblar sentir la seva veu en una de les aparicions del darrer tràiler. Tot i que comparteixin el cos, l'Ocelot i el Liquid sempre han parlat cadascú amb la seva veu (coses de que et passin l'ànima d'un tipus en la reimplantació d'un braç, coses que passen, vull dir, però almenys ajudava a, en el MGS2, saber quan la personalitat del Liquid ocupava el cos). Doncs bé, al final del darrer tràiler es sent parlar el Liquid i jo juraria que és la veu de l'Ocelot. La cosa curiosa, és que el que aquesta veu de l'Ocelot diu és, en paràfrasis: "Què guay que és l'Outer Heaven!". Aquest concepte, Outer Heaven, alguna cosa així com el paradís del guerrer, la terra on se'l respecta i se'l necessita, fou en un principi el somni del Big Boss (de fet, "Outer Heaven" i "el Somni del Big Boss" han arribat a ser expressions equivalents), i desprès, cap al final del MGS1, la fantasia del Liquid Snake. El que està clar és que a l'Ocelot, l'Outer Heaven li importa una bleda. Potser perquè no es realment un guerrer. Potser perquè no és una persona amant d'ideals. I, en qualsevol cas, allà el tenies, al final del tràiler, enardint aquest concepte.
Altra cop em poso a aventurar: pot ser que el Liquid Snake i l'Ocelot s'hagin fos en un sol individu? A priori, la cosa sembla encara més flipada que el que el Liquid sobrevisqués en el seu braç amputat. No hi ha en aquest món (malgrat fossin camarades en el MGS1, tot i que s'ha de tenir en compte que allò era teatre, i ara són els enemics que havien de ser) dues personalitats més diferents que les del Liquid i l'Ocelot. El primer és apassionat, emocional, noble, a la seva manera. El segon és manipulador, fred i calculador, i completament insensible a les sensibleries. El que motiva al Liquid a l'Ocelot li semblen tonteries. El que motiva a l'Ocelot al Liquid li sembla deshumanitzat i gens noble. Poden fusionar-se en una causa comú? Sembla poc probable. De fet, en el MGS2 (i les coses segueixen igual quan finalitza) l'Ocelot lluita pels Patriots (com sempre) i el Liquid en contra dels Patriots. Però ves a saber.
Eva:
Aquesta sí que és una sorpresa! Ja vaig dir que el MGS4 seria una festa de comiat on hi apareixeria tot déu, però no m'esperava, ni molt menys, que vinguessin de tant lluny. D'uns 45 anys cap al passat! Bé, direu, l'Ocelot és de la mateixa quinta. Home, apareixien al mateix joc, però un no arribava als vint anys, i l'altra devia apropar-se o superar els trenta. I no em va semblar a mi, en el tràiler, que en tingués setanta i tants.
Sigui com sigui, veure l'Eva per aquí, fa preguntar-me... Home, mentre no se sàpiga res del Big Boss (tornarien a saltar espurnes, si aparegués, tot i que s'ha de tenir en compte que en aquest cas seria un zombi), ella i l'Ocelot són els dos relíquies d'un temps que ha quedat molt i molt enrere (relíquies, malgrat que, almenys pel que fa ell, s'hagin trobat un nou lloc en el present). El que em pregunto és, hi haurà complicitat entre els dos? Es reconeixeran? Es parlaran dels vells temps, com per exemple aquella ocasió en que ell quasi la mata, i no arriba a fer-ho pel Naked Snake, que perdé així el seu ull? Seria bonic de veure-ho. Després de tot, els dos comparteixen, a més a més, professió o especialitat: la de l'espionatge, més concretament, la de jugar a dos, tres o tants bàndols com faci falta.
Per cert, l'Eva li diu a l'Snake (al qual no coneix però que li deu recordar el Naked Snake) allò de "Llámame Big Mama". Bé, n'hi ha per deixar-se torbar. En qualsevol cas, jo crec que la única Big Mama que podria declarar-se així és la "The Boss" del MGS3. De fet, si el Big Boss (o Naked Snake) és el pare del Solid Snake (amb totes les cometes del món) i companyia, segurament la The Boss n'és la mare "política" o "conceptual". En qualsevol cas, el que sí es cert és que la The Boss fou mare un cop: l'únic. I ella no es quedà el fill. El que em produeix a mi molta curiositat és que es dona per suposat arreu del món que la The Boss és la mare de l'Ocelot, i sempre m'he preguntat què és el que du a la gent a pensar d'aquesta manera. Realment, jo no he trobat cap indici, i això que m'he passat el MGS3 de totes les maneres possibles. D'acord, potser les edats encaixen, i ella sempre actúa de manera molt maternal amb ell, però... Senyors, hi ha alguna prova, d'això?
Sunny:
Vet aquí la filla de l'Olga. Ja no és un nadó: té sis o set anys (la seva mare estava embarassada d'ella en l'escenari del vaixell del MGS2, i això passa dos anys després de l'Incident del Shadow Moses). En realitat no resulta curiós trobar-se la filla de l'Olga, però un sí que té dret a preguntar-se "què ha passat?".
Què ha passat, amb el plà?
Després que l'Olga donés la vida (i la dels seus homes) per protegir el Raiden i, així, protegir la vida de la seva filla, segrestada pels Patriots, els dos herois més herois que hi ha, el Raiden i l'Snake, decidien anar a salvar la criatura. De fet, l'Snake li deia al Raiden, justament al final de tot, alguna cosa així com: "Tu queda't aquí i refès la teva vida que jo vaig a salvar la filla de l'Olga". Si bé alguns ens haguessim preguntat si, tenint en compte que el món sencer estava en perill, valia la pena posposar la recerca de solucions en pos d'anar a salvar una criatura d'un any i mig, aquesta mena de discursos maquiavèlics no fan per a l'Snake. El MGS2 acabava, doncs, amb el fer convenciment i la principal prioritat per part del Solid Snake de salvar la nena.
Cinc anys després, la recerca continua. L'Otacon diu una cosa ("Lleva toda la vida con los Patriots") que fa pensar que la "rescaten" emig del MGS4, no abans. Què ha fet, durant tot aquest temps, l'Snake? Realment s'està fent tan vell?
Del que podrà aportar la Sunny al MGS4 no en tinc ni idea, perquè no l'haviem vist mai i el tràiler no és pròdig en conversacions que ella protagonitzi. De tota manera, és un dels personatges que més il·lusió em fa conèixer. Per una banda, és un personatge completament nou que, a més a més, està completament integrat en la història (ni que sigui per qüestions genètiques). A més a més, mai s'havia vist alguna cosa semblant a un nen caminant pel Metal Gear Solid, i això s'ha de veure. El més semblant, potser, era l'Emma, i quins bons moments que ens va fer passar. A aquesta no crec que la matin (massa jove... tot i que si ho fan, serà un "puntazo", no?), però, normalment, la presència de nenes en els videojocs sempre ha estat afortunada (són exemple la Sherry Birkin, del Resident Evil 2 o la Laura, del Silent Hill 2, i el seu famossíssim: "I hate yo, I hate you, James"). A veure que ens depara aquesta, apart d'un important missatge antitabac.
Johnny Sasaki:
No sé ni si s'escriu així, i no hi ha molt a dir. Personatge secundari còmic encarregat de dur a terme aparicions (per tant) còmiques i secundàries, repeteix aquí paper. Esperem que sigui tan intensa com l'aparició del seu avi en el MGS3, tot i que sé que, pobret, sempre es deixa endur un pèl per l'escatologia. En qualsevol cas, no es d'esperar que trascendeixi en l'argument del joc.
Buhonero:
Em perdonareu que ho escrigui així. De fet té un nom, es menciona en el tràiler, però no el recordo ni el puc consultar ara. El que sí sabem d'ell és que és un traficant d'armes, té un mono de mascota, és negre i té la veu del Sigint (MGS3). Per cert, no és el Sigint. Però està bé que li hagin salvat la veu (o si resulta no ser-ho, l'ànima), perquè, personalment, les converses entre el Sigint i el Naked Snake a través del còdec eren una de les coses més divertides de tota la saga del Metal Gear Solid (i si voleu comprovar-ho, poseu-vos a jugar al MGS3, equipeu-vos amb la caixa de cartró i truque-lo... o truqueu-lo amb la opció de camuflatge: "sin camuflaje").
D'aquest individu es sap menys encara que de la Sunny, per dir alguna cosa, i l'únic que hem de tèmer és que, a causa de la seva intervenció en l'aspecte més jugable del joc, la seva intervenció en l'aspecte argumental quedi reduit (després de tot, mai cap venedor d'ítems o armes dins d'un joc ha tingut gaire repercussió en el guió en qüestió, i si no mireu el buhonero del Resident Evil 4 o qualsevol venedor del Zelda o d'un Final Fantasy). En qualsevol cas, això no vol dir que no hagi de ser carismàtic. Si més no, parla molt i sembla que sap fer uns trucs de màgia la mar de guays (treu una granada d'un mocador, i això impressiona).
Tot sense parlar del mono que li fa de mascota (un homenatge al minijoc del MGS3 basat en l'Ape Scape?).
A veure què surt d'aquest home, finalment.
Bé, i fins aqui tot per avui. Crec que he repassat tots els personatges que sortiran en el MGS4. D'altra banda, potser no és així, però en qualsevol cas em surt fum per les orelles i he de deixar-ho aquí. Sigui com sigui, sóc conscient de les coses que em deixo per mencionar en un altre moment: nous enemics, nous metal gears (i la reaparició de metal gears vells!) i algun que altre misteri sorgit dels tràilers que no crec que es resolgui fins que juguem al MGS4 però que vull mencionar aquí.
D'això és del que parlaré a la propera entrada.
divendres, 21 de setembre del 2007
Senzillament, Metal Gear Solid 4 (part 1)
No tinc paraules. Realment no les tinc. Sé que sona a afalac estereotipat que un dedica a allò que li agrada, però aquest cop, a més, és cert. La sang és enviada al meu cervell a borbotons immensos i és difícil pensar amb aquesta mena de pressió intercraneal.
Estic massa colpit, massa frenètic, massa excitat. Potser hauria de mirar de tranquilitzar-me.
Doneu-me un parell de segons.
Si us pregunteu la raó del meu estat adrenalínic, heu de saber que és ben senzilla: acabo de veure un tràiler del MGS4. Més concretament, el tràiler fet públic al TGS del 2007, a data de 20 de setembre de l'esmentat any. Avui mateix.
La veritat és que l'esperava. I també és cert que no és el primer. La saga Metal Gear Solid forma part, segons el meu criteri, del grup de coses més importants aportades per l'espècie humana a nivell creatiu i narratiu. No sé si s'entén, perquè és una cosa que s'entén fonda i costa distanciar-se. Si ho preferiu, diré que la saga m'apassiona. I per aquest últim volum, el quart, no s'estan fent de pregar pel que fa a anuncis i avançaments.
Des que va sortir el MGS3 i es va confirmar el MGS4, han sortit d'aquest darrer joc un total d'un teaser trailer, sis tràilers pròpiament dits i un video d'un quart d'hora de joc. La duració dels "trailers pròpiament dits" duren al voltant de sis minuts tots ells, amb un que dura un quart d'hora. Hi ha temps invertit aquí. Moltes escenes del joc que el públic ja ha vist.
I el curiós és que, a cada trailer nou, Hideo Kojima, el pare de la saga, torna a sorprendre.
El primer que s'ha de saber sobre el Metal Gear Solid 4 és que amb aquest, metal gear tanca la paradeta. Si més no, Kojima marxa. L'home que ha coescrit, dirigit i produit tots els volums de la saga (no només els quatre "Metal Gear Solid", sinó també els anteriors "Metal Gear" i "Metal Gear: Solid Snake", sustrat sobre el que s'alça la resta de l'obra), s'ha cansat de la seva criatura. Els fans no ho hem de trobar necessàriament immoral. Fa poc Kojima va celebrar de la manera més gran possible el 2oè aniversari del món Metal Gear. Les trilogies estan composades de tres volums. Les sagues d'un nombre qualsevol, però limitat. Han d'acabar-se. I fer-ho de la mà del creatiu de sempre i fer-ho tant bé com ha de fer-se és tot el que s'ha de demanar, i tampoc s'ha d'exigir menys.
El que s'ha de tenir en compte, sobre el fet que sigui el darrer capítol, és que el Kojima ha decidit acabar-ho tot amb una gran festa de comiat. Una festa on potser no hi haurà barrets de joguina ni espantasogres, ni pastís, però sí que més d'una llàgrima i alguna abraçada trista. Una festa on, i això és el més important, hi està tot déu convidat. Tots els personatges que han sobreviscut als tres episodis (l'índex de mortandat per MGS és d'allò més elevat, però) es comença a veure clar que apareixeran en el quart. I això és dir molt. En un microcòsmos quasi literari plagat de personatges secundaris d'un gran carisma i una gran trascendència per a l'història, el reunir a tots els personatges en un mateix espai multiplica les possibilitats matemàtiques a un nombre que dóna vertígen.
I d'això parlaré aquí. Del que és possible (bé perquè és possible, bé perquè quedi insinuat en algun trailer o notícia) que ens esperi en el MGS4 a nivell argumental. D'altra banda, jo estic força segur que el joc serà la bomba a nivell jugable, però deixaré estar això per a que ho analitzi algú altre. El que més m 'ha interessat sempre del Metal Gear Solid ha estat el seu argument.
Comencem. Abans que qualsevol trailer. Abans que qualsevol altre imatge, quan l'únic que hi havia era un teaser realment escuet, hi havia la Primera Imatge. Era aquesta:
Segurament vosaltres no ho veureu, però en aquest dibuix surten una sèrie de personatges, que un cert anàlisis aconseguia d'identificar. D'esquerra a dreta, resulten ser:
Vamp:
La imatge és inconfusible. D'altra banda, com que havia demostrat més d'un cop ser difícil de matar, i no moria clarament al final del MGS2, no és estrany trobar-se'l aquí. En qualsevol cas, és un alleugement: després de l'últim enfrontament contra el Vamp en el segon episodi, tan sobtat, un temia que haguessin deixat oblidat al pobre vampir. I hi ha un munt d'assumptes pendents amb aquest monstre.
Meryl:
Aquesta aparició sí que resultava sorprenent. Un no pot saber si era morta o no, perquè això depenia del final que el jugador aconseguia al concloure el MGS1. El que sí és cert, però, és que en cap altre capítol de la saga se la tornava a mencionar. De fet, tal i com estaven les coses, semblava que la versió "oficial" de la saga correspongués al final "dolent" del MGS1. Però bé, aquí la teniu. Els fans la demanaven i el Kojima els la ha portat. Ressuscitada? Si no és així, ella mateixa haurà d'explicar perquè ens ha tingut abandonats durant tants anys.
Raiden:
La seva presència no era res difícil de creure, estava anunciada, de fet, però sí que era d'agraïr. El personatge més maltractat (injustíssimament, crec jo) pels fans, tenia totes les paperetes per desaparèixer del mapa. Però el Kojima potser és una persona que escolta els seus seguidors, però sempre s'atorga l'intent de convèncer-los. Després de riure's una bona estona a costa del personatge en el MGS3, el Kojima va dir que el tornaria com a personatge pròpiament dit en el MGS4, i que seria, literalment, un personatge guay. El més sorprenent de la imatge, però, no és tant que aparegui el Raiden si no que tingui en braços un nadó. En tota la saga del MGS, només es fa referència a un nadó*: la filla de la Olga, segrestada pels Patriots per coaccionar la mare. Per força aquest nadó havia de ser-ho, però com podia ser un nadó si el MGS4 passava uns bons anys després del MGS2? La resposta és senzilla: la il·lustració del nadó era simbòlica. Era per resultar identificable. La solució a tot plegat, en l'últim trailer presentat al TGS.
[*=La veritat és que n'hi ha un altre: al final del MGS2, el Raiden i la Rose (la seva nòvia) es troben, i ella menciona d'alguna manera que està embarassada. Tot i que en certa manera és més lògic que el Raiden tingui, en el dibuix, la seva filla nounada (nounada anys enrere), sempre s'ha optat més popularment per la hipotesis de la filla de l'Olga. Ara sembla que el darrer tràiler ho confirma.]
Ocelot / Liquid:
L'arxienemic més sempitern del MGS convertit en vitalsuit (per art de màgia de debó) de l'enemic més emblemàtic, en segons quins aspectes, del MGS. La presència del personatge no era inesperada: era imprescindible. La única pregunta, en tot cas, és quant pertany aquest cos a l'Ocelot i quant al Liquid. La resposta no es llegia en el dibuix. Però, ja ho adelanto aquí, els trailers semblen indicar-ho força: a l'Ocelot no se'l menciona en cap moment, i tot i que sembla que se'l senti parlar, no he vist jo que parlés l'Ocelot si no el Liquid. Tant de bo m'equivoqui.
Solid Snake:
És el prota. Faltaria més que no fos aquí. I la veritat és que ja tocava, perquè porta un bon temps de vacances: en el MGS2 no es pot dir que fos el protagonista (almenys, real) i en el MGS3 ni tant sols sortia. I, tot i així, és considerat un dels personatges més carismàtics en el món dels videojocs i protagonista absolut de la saga. En aquest dibuix, l'Snake tenia un aspecte rar... Després en els trailers es va veure que aquest aspecte era un envelliment brutal causat pel pas d'uns pocs anys i el fet que és una persona clonada, que envelleix més ràpid. Els comentaris, més endavant.
Otacon:
Com l'Snake. Si estava ell l'Otacon havia d'acompanyar-lo. Algú ha de vessar llàgimes en aquesta festa de comiat, i l'Otacon "se presta a ello". No ho anava a fer l'Snake. Faltaria més. En qualsevol cas, dóna gust tornar a trobar-se'l.
Esquelet amb un ull tapat:
El titulo així perquè és el que un veu en el dibuix. És clar que després penses i te n'adones: un ull tapat, un cadàver. Senyores i senyors, aquest té pinta de ser el Big Boss. Però com?!, preguntareu. I jo us diré: si el Liquid va sobreviure en el seu braç...
Naomi Hunter:
I per últim, la Naomi. Aquesta sí que no era esperada. Tot i la seva importància en el MGS1, en realitat només parlaves amb ella a través del còdec. La incorporació d'aquest personatge en el MGS4 va resultar la primera i més evident mostra que el joc pretenia reunir a tots els personatges possibles de la saga. I això està la mar de bé: la Naomi era un dels personatges més fascinadors del MGS1, i possiblement no va resultar explotat del tot.
Només amb aquests sis personatges, que desprès es veurà que el joc en recuperarà força més, ja hi ha suc com per a fer un guió genial "vivint del cuento" ficant videos entre els diferents encontres. Per exemple, la presència del Vamp és interessant, però si tenim en compte que el Vamp pot trobar-se amb l'Otacon, a qui va arrebassar la germana, o amb el Raiden o l'Snake, que van presenciar i patir el brutal assassinat, la cosa és encara més prometedora. Una cosa similar passa amb la Meryl. És bo tornar-la a tenir amb nosaltres, però més bo és encara que es retrobi amb l'Snake. Quin és el final autèntic del MGS1? En qualsevol cas, l'Snake i la Meryl estaven enamorats. ¿Que passarà ara, quan es retrobin, ell artificialment vell però vell al cap i a la fi, ella encara una dona jove que ha ascendit, finalment, a soldat d'èlit? D'altra banda, la presència de la Naomí sempre fa pensar en el FoxDie. Es reprendrà finalment aquesta branca, deixada tan inconclosa al final del MGS1? I quan l'Snake trobi ressuscitat el pare que va matar?
A totes aquestes preguntes han de sumar-se els creuaments més habituals però sobrecarregats de tensió, com poden ser els encontres del Liquid amb l'Snake, o de l'Snake amb l'Ocelot (ja sé que és el mateix cas, però no estic fent trampes).
Tot això era el que es podia intentar augurar del primer dibuix presentat. I val a dir que aquest dibuix no portava amb sí mateix cap declaració oficial, però en els trailers s'ha anat veient que els personatges presentats aquí realment sortiran en el joc. L'únic personatge que ha quedat enlaire és el del Big Boss ressuscitat. Però "todo se andará".
D'altra banda, el que es podia interpretar del dibuix era només una petita part del que els tràilers han demostrat que ens espera en el joc, pel que fa sobretot als personatges (fins al darrer tràiler, que és el més sorprenent en aquest sentit, al meu parer).
Del que s'extreu dels trailers en parlaré en la segona part.
Estic massa colpit, massa frenètic, massa excitat. Potser hauria de mirar de tranquilitzar-me.
Doneu-me un parell de segons.
Si us pregunteu la raó del meu estat adrenalínic, heu de saber que és ben senzilla: acabo de veure un tràiler del MGS4. Més concretament, el tràiler fet públic al TGS del 2007, a data de 20 de setembre de l'esmentat any. Avui mateix.
La veritat és que l'esperava. I també és cert que no és el primer. La saga Metal Gear Solid forma part, segons el meu criteri, del grup de coses més importants aportades per l'espècie humana a nivell creatiu i narratiu. No sé si s'entén, perquè és una cosa que s'entén fonda i costa distanciar-se. Si ho preferiu, diré que la saga m'apassiona. I per aquest últim volum, el quart, no s'estan fent de pregar pel que fa a anuncis i avançaments.
Des que va sortir el MGS3 i es va confirmar el MGS4, han sortit d'aquest darrer joc un total d'un teaser trailer, sis tràilers pròpiament dits i un video d'un quart d'hora de joc. La duració dels "trailers pròpiament dits" duren al voltant de sis minuts tots ells, amb un que dura un quart d'hora. Hi ha temps invertit aquí. Moltes escenes del joc que el públic ja ha vist.
I el curiós és que, a cada trailer nou, Hideo Kojima, el pare de la saga, torna a sorprendre.
El primer que s'ha de saber sobre el Metal Gear Solid 4 és que amb aquest, metal gear tanca la paradeta. Si més no, Kojima marxa. L'home que ha coescrit, dirigit i produit tots els volums de la saga (no només els quatre "Metal Gear Solid", sinó també els anteriors "Metal Gear" i "Metal Gear: Solid Snake", sustrat sobre el que s'alça la resta de l'obra), s'ha cansat de la seva criatura. Els fans no ho hem de trobar necessàriament immoral. Fa poc Kojima va celebrar de la manera més gran possible el 2oè aniversari del món Metal Gear. Les trilogies estan composades de tres volums. Les sagues d'un nombre qualsevol, però limitat. Han d'acabar-se. I fer-ho de la mà del creatiu de sempre i fer-ho tant bé com ha de fer-se és tot el que s'ha de demanar, i tampoc s'ha d'exigir menys.
El que s'ha de tenir en compte, sobre el fet que sigui el darrer capítol, és que el Kojima ha decidit acabar-ho tot amb una gran festa de comiat. Una festa on potser no hi haurà barrets de joguina ni espantasogres, ni pastís, però sí que més d'una llàgrima i alguna abraçada trista. Una festa on, i això és el més important, hi està tot déu convidat. Tots els personatges que han sobreviscut als tres episodis (l'índex de mortandat per MGS és d'allò més elevat, però) es comença a veure clar que apareixeran en el quart. I això és dir molt. En un microcòsmos quasi literari plagat de personatges secundaris d'un gran carisma i una gran trascendència per a l'història, el reunir a tots els personatges en un mateix espai multiplica les possibilitats matemàtiques a un nombre que dóna vertígen.
I d'això parlaré aquí. Del que és possible (bé perquè és possible, bé perquè quedi insinuat en algun trailer o notícia) que ens esperi en el MGS4 a nivell argumental. D'altra banda, jo estic força segur que el joc serà la bomba a nivell jugable, però deixaré estar això per a que ho analitzi algú altre. El que més m 'ha interessat sempre del Metal Gear Solid ha estat el seu argument.
Comencem. Abans que qualsevol trailer. Abans que qualsevol altre imatge, quan l'únic que hi havia era un teaser realment escuet, hi havia la Primera Imatge. Era aquesta:
Segurament vosaltres no ho veureu, però en aquest dibuix surten una sèrie de personatges, que un cert anàlisis aconseguia d'identificar. D'esquerra a dreta, resulten ser:
Vamp:
La imatge és inconfusible. D'altra banda, com que havia demostrat més d'un cop ser difícil de matar, i no moria clarament al final del MGS2, no és estrany trobar-se'l aquí. En qualsevol cas, és un alleugement: després de l'últim enfrontament contra el Vamp en el segon episodi, tan sobtat, un temia que haguessin deixat oblidat al pobre vampir. I hi ha un munt d'assumptes pendents amb aquest monstre.
Meryl:
Aquesta aparició sí que resultava sorprenent. Un no pot saber si era morta o no, perquè això depenia del final que el jugador aconseguia al concloure el MGS1. El que sí és cert, però, és que en cap altre capítol de la saga se la tornava a mencionar. De fet, tal i com estaven les coses, semblava que la versió "oficial" de la saga correspongués al final "dolent" del MGS1. Però bé, aquí la teniu. Els fans la demanaven i el Kojima els la ha portat. Ressuscitada? Si no és així, ella mateixa haurà d'explicar perquè ens ha tingut abandonats durant tants anys.
Raiden:
La seva presència no era res difícil de creure, estava anunciada, de fet, però sí que era d'agraïr. El personatge més maltractat (injustíssimament, crec jo) pels fans, tenia totes les paperetes per desaparèixer del mapa. Però el Kojima potser és una persona que escolta els seus seguidors, però sempre s'atorga l'intent de convèncer-los. Després de riure's una bona estona a costa del personatge en el MGS3, el Kojima va dir que el tornaria com a personatge pròpiament dit en el MGS4, i que seria, literalment, un personatge guay. El més sorprenent de la imatge, però, no és tant que aparegui el Raiden si no que tingui en braços un nadó. En tota la saga del MGS, només es fa referència a un nadó*: la filla de la Olga, segrestada pels Patriots per coaccionar la mare. Per força aquest nadó havia de ser-ho, però com podia ser un nadó si el MGS4 passava uns bons anys després del MGS2? La resposta és senzilla: la il·lustració del nadó era simbòlica. Era per resultar identificable. La solució a tot plegat, en l'últim trailer presentat al TGS.
[*=La veritat és que n'hi ha un altre: al final del MGS2, el Raiden i la Rose (la seva nòvia) es troben, i ella menciona d'alguna manera que està embarassada. Tot i que en certa manera és més lògic que el Raiden tingui, en el dibuix, la seva filla nounada (nounada anys enrere), sempre s'ha optat més popularment per la hipotesis de la filla de l'Olga. Ara sembla que el darrer tràiler ho confirma.]
Ocelot / Liquid:
L'arxienemic més sempitern del MGS convertit en vitalsuit (per art de màgia de debó) de l'enemic més emblemàtic, en segons quins aspectes, del MGS. La presència del personatge no era inesperada: era imprescindible. La única pregunta, en tot cas, és quant pertany aquest cos a l'Ocelot i quant al Liquid. La resposta no es llegia en el dibuix. Però, ja ho adelanto aquí, els trailers semblen indicar-ho força: a l'Ocelot no se'l menciona en cap moment, i tot i que sembla que se'l senti parlar, no he vist jo que parlés l'Ocelot si no el Liquid. Tant de bo m'equivoqui.
Solid Snake:
És el prota. Faltaria més que no fos aquí. I la veritat és que ja tocava, perquè porta un bon temps de vacances: en el MGS2 no es pot dir que fos el protagonista (almenys, real) i en el MGS3 ni tant sols sortia. I, tot i així, és considerat un dels personatges més carismàtics en el món dels videojocs i protagonista absolut de la saga. En aquest dibuix, l'Snake tenia un aspecte rar... Després en els trailers es va veure que aquest aspecte era un envelliment brutal causat pel pas d'uns pocs anys i el fet que és una persona clonada, que envelleix més ràpid. Els comentaris, més endavant.
Otacon:
Com l'Snake. Si estava ell l'Otacon havia d'acompanyar-lo. Algú ha de vessar llàgimes en aquesta festa de comiat, i l'Otacon "se presta a ello". No ho anava a fer l'Snake. Faltaria més. En qualsevol cas, dóna gust tornar a trobar-se'l.
Esquelet amb un ull tapat:
El titulo així perquè és el que un veu en el dibuix. És clar que després penses i te n'adones: un ull tapat, un cadàver. Senyores i senyors, aquest té pinta de ser el Big Boss. Però com?!, preguntareu. I jo us diré: si el Liquid va sobreviure en el seu braç...
Naomi Hunter:
I per últim, la Naomi. Aquesta sí que no era esperada. Tot i la seva importància en el MGS1, en realitat només parlaves amb ella a través del còdec. La incorporació d'aquest personatge en el MGS4 va resultar la primera i més evident mostra que el joc pretenia reunir a tots els personatges possibles de la saga. I això està la mar de bé: la Naomi era un dels personatges més fascinadors del MGS1, i possiblement no va resultar explotat del tot.
Només amb aquests sis personatges, que desprès es veurà que el joc en recuperarà força més, ja hi ha suc com per a fer un guió genial "vivint del cuento" ficant videos entre els diferents encontres. Per exemple, la presència del Vamp és interessant, però si tenim en compte que el Vamp pot trobar-se amb l'Otacon, a qui va arrebassar la germana, o amb el Raiden o l'Snake, que van presenciar i patir el brutal assassinat, la cosa és encara més prometedora. Una cosa similar passa amb la Meryl. És bo tornar-la a tenir amb nosaltres, però més bo és encara que es retrobi amb l'Snake. Quin és el final autèntic del MGS1? En qualsevol cas, l'Snake i la Meryl estaven enamorats. ¿Que passarà ara, quan es retrobin, ell artificialment vell però vell al cap i a la fi, ella encara una dona jove que ha ascendit, finalment, a soldat d'èlit? D'altra banda, la presència de la Naomí sempre fa pensar en el FoxDie. Es reprendrà finalment aquesta branca, deixada tan inconclosa al final del MGS1? I quan l'Snake trobi ressuscitat el pare que va matar?
A totes aquestes preguntes han de sumar-se els creuaments més habituals però sobrecarregats de tensió, com poden ser els encontres del Liquid amb l'Snake, o de l'Snake amb l'Ocelot (ja sé que és el mateix cas, però no estic fent trampes).
Tot això era el que es podia intentar augurar del primer dibuix presentat. I val a dir que aquest dibuix no portava amb sí mateix cap declaració oficial, però en els trailers s'ha anat veient que els personatges presentats aquí realment sortiran en el joc. L'únic personatge que ha quedat enlaire és el del Big Boss ressuscitat. Però "todo se andará".
D'altra banda, el que es podia interpretar del dibuix era només una petita part del que els tràilers han demostrat que ens espera en el joc, pel que fa sobretot als personatges (fins al darrer tràiler, que és el més sorprenent en aquest sentit, al meu parer).
Del que s'extreu dels trailers en parlaré en la segona part.
diumenge, 15 de juliol del 2007
El plaer d'assassinar en manada.
Anem per feina. El nom oficial és "Los hombres lobo de Castronegro". Jo el conec pel nom de "Llops i Vilatans". Sigui com sigui, és el mateix: un joc de taula de 9 a 19 jugadors, les regles del qual mencionaré ara molt per sobre.
Al principi de la partida, a cada jugador se li dona una carta sense que la vegin els demés. Les cartes estan dividides en "Vilatans" (la majoria) i "Homes Llop" (dos o tres), de tal manera que al començar cada jugador sap que pertany a un o altre equip, però no sap a quin equip pertanyen els altres. El joc funciona així, dirigit per un "Narrador": es fa de nit, tots els jugadors tanquen els ulls, i aleshores es desperten els homes llop (els quals passen a reconèixer-se entre si). Aquests han de triar un dels vilatans, que passarà a estar mort. Després es fa de dia, tothom obre els ulls, es comunica a la víctima que ha mort i es passa al moment del linxament. En el linxament, tots els jugadors (amb els homes llop inclosos, però fent-se passar per vilatans) trien a qui d'ells mateixos linxaran, per votació, tenint en compte que en cas d'empat no es linxarà a ningú. L'objectiu dels Vilatans és acabar amb els homes llop que s'oculten entre ells, i el dels Llops intentar que no se'ls carreguin, mentre desvien l'atenció cap a altres persones i s'aprofiten de les nits per anar minvant la població de Vilatans.
El torn tal com ha estat explicat al paràgraf de dalt (nit-atac dels llops-despertar-linxament-nit de nou) es repeteix un cop i un altre, fins que els homes llop són exterminats, o fins que la població de vilatans es redueix a zero.
Bé, aquesta entrada del blog no està pensada per ensenyar a jugar al joc aquest. Menciono les regles solidaritzant-me amb els que no en tinguin ni idea, però el que vull és mencionar a continuació alguns personatges especials que el meu germà i jo hem ideat pel joc. És possible, doncs, que aquells que juguin a "Llops i Vilatans" normalment trobin algun plaer en incorporar-los a les seves pròpies partides. En qualsevol cas, s'ha de tenir en compte que se'ns acaben d'ocòrrer i no estan, ni molt menys, testejats.
Aquestes són les propostes. Els noms són més o menys afortunats.
SANT: El Sant té un poder sacre que el fa inmune als atacs dels diabòlics homes llop (...), però que el fa, òbviament, tant vulnerable a una bona foguera com qualsevol altre. Dit en termes de joc: el Sant és un vilatà (guanya i perd amb els vilatans) que no pot ser assassinat durant la cacera dels homes llop durant la nit, però si en un linxament durant el dia. Així mateix, com que la identitat del Sant és secreta, si una nit els llops el trien com a víctima, el narrador es limitarà a dir "El Sant fa fugir les bèsties" (o el que sigui, jo que sé, és per donar ambient) i els llops perdran aquella nit l'ocasió de matar ningú. Òbviament, el jugador que és Sant pot dir que ho és en qualsevol moment (i també ho pot dir tot i que sigui mentira, és a dir: un home llop podria dir que és el Sant).
ESCAPISTA: És com el Sant, però a l'inrevés: és un vilatà tan vulnerable als atacs dels llops com el que més, però quan intenten linxar-lo... alehop! s'escapa tant sa i estalvi. La identitat de l'escapista també és secreta, però els jugadors poden dir que ho són, tot i que no ho siguin (per exemple, per evitar ser linxats). En qualsevol cas, no és fins que no es vota a un jugador Escapista per a ser linxat que aquest no ensenya la seva carta, i aleshores es considerarà que ja ha passat la fase del linxament i aquell dia no es linxarà a ningú més, fent-se, normalment, de nit a continuació. L'escapista quedarà viu, i a partir d'aleshores tothom sabrà que és un vilatà autèntic.
NOTA: Tant el Sant com l'Escapista són vulnerables a morts alternatives com la del Caçador o la Bruixa.
MISSATGER REIAL: El missatger reial és un vilatà normal que només té un efecte especial. La SEGONA nit el Narrador dirà alguna cosa així com "Arriba el Missatger Reial aleshores i anomena l'Alcaide i el Jutge". Així doncs, el jugador es despertarà aquella segona nit (abans de la cacera del llop) i triarà (quasi a l'atzar, perquè la partida acabarà de començar) dues persones per a que siguin Alcaide i Jutge respectivament, i quan es faci de dia el Narrador comunicarà els fets. El Missatger pot triar-se a ell mateix per a un dels dos càrrecs. En qualsevol cas, després d'aquesta primera nit es considerarà un vilatà normal i corrent.
NOTA: Si el Missatger Reial mor abans de la segona nit, aleshores la partida es desenvoluparà sense Alcaide ni Jutge.
ALCAIDE: L'Alcaide és un personatge especial que ja existeix en el joc corrent. L'únic que proposem aquí és canviar la primera votació (l'Alcaide es tria per votació entre els vilatans durant el primer torn, un moment que sol fer-se tediós sovint) per la tria del "Missatger Reial". Després funciona com en el joc habitual.
JUTGE: El jutge (o carceller, el que us soni millor) té el dret d'empresonar un jugador. L'empresonament s'ha de donar durant el dia, necessàriament abans de que comencin les votacions (quan el Narrador vulgui començar amb les votacions hauria de donar ocasió al Jutge a empresonar a algú, i després esperar-se un moment per les reaccions que aquesta tria pugui comportar). El jugador empresonat no tindrà dret a vot en les votacions, però sí que podrà ser candidat al linxament. En qualsevol cas, si el jugador empresonat no resulta linxat aquell mateix dia, haurà de passar la nit a la presó. Això implica que, si és vilatà, no podrà ser triat com a víctima dels Llops, i que, si és Llop, no es despertarà quan els Llops ho facin, i que haurà de deixar a aquests la votació de la víctima vilatana (si és el darrer llop que queda viu, aquella nit no hi haurà víctimes, i l'endemà al matí ho tindrà cru per defensar la seva innocència). Un cop es faci de dia el jugador quedarà lliure de la presó, tot i que el Jutge podrà triar-lo de nou per a empresonar-lo un torn més, o canviar de víctima.
NOTA: El jutge pot triar-se a ell mateix per passar la nit a la presó. Si és així, no podrà votar durant el linxament, i tampoc podrà ser víctima dels homes llop o exercir d'home llop en el cas de ser-ho. A diferència del càrrec d'Alcaide, quan el Jutge mor el càrrec mor amb ell, sense que passi a una altra persona.
FORENSE: El forense és, a tots els efectes, un vilatà més. Mentre el Forense estigui viu, cada cop que es mori un jugador mostrarà la seva carta (així, els vilatans sabran a qui han linxat). A partir de que el Forense es mori, en canvi, els jugadors que es morin no podran ensenyar la seva fitxa, ni per a demostrar que eren vilatans. Així, els vilatans que estiguin sobrevivint no sabran els homes llop que encara queden vius, ni si els seus linxaments estan sent encertats o no.
Òbviament, el Forense és una figura que els homes llop faran bé de matar quan abans millor, i que els vilatans han de procurar protegir. En qualsevol cas, qualsevol pot dir que és el forense, ho sigui o no.
BOIG: El Boig és un tipus malalt que, tot i ser vilatà, vol ser un home llop, i simpatitza tant amb ells que fa seu el seu objectiu. És a dir, el Boig funciona com un vilata: dorm per les nits i pels dies vota en els linxaments. Però els seu objectiu és diferent al dels altres vilatans: el Boig guanya si moren tots els vilatans, com si es tractès d'un home llop. Per la seva banda, els Homes Llop guanyen tant si maten o no el Boig (és a dir, no compta en el bloc de vilatans que han de matar per vèncer, però tampoc penalitza matar-lo per error). Els Vilatans, per la seva banda, segueixen tenint la tasca d'eliminar els Llops: En el moment en que mori l'últim home llop, si el Boig estava viu encara es suïcida i guanyen els vilatans.
Així, el joc pot acabar amb la Victòria dels Vilatans o la Victòria dels Homes Llop i el Boig.
Per ajudar-lo en la seva tasca, el Boig té dret a assassinar un altre jugador en tota la partida. Per això el Narrador haurà de preguntar ràpidament cada nit (abans de que cacin els llops) al Boig si vol cometre el seu crim. Val a dir que aquest cometrà el crim sense poder estar segur de la identitat dels jugadors, i que és possible que assassini un home llop sense voler. En qualsevol cas, els homes llop faran ben fet d'intentar identificar el Boig quan abans millor i intentar preservar-lo viu tant de temps com puguin.
NOTA: En alguns aspectes, incloure el Boig en la partida és com incloure un Home Llop addicional. Per això i per a que no desequilibri molt la balança de dificultats entre homes llop i vilatans, és possible que només sigui viable la incorporació del Boig en partides realment multitudinàries, de disset o divuit persones.
Bé, i això és tot el que tenim fins ara. Voliem incloure algun personatge especial que fos un personatge especial home llop (tots els personatges especials fets fins ara són vilatans), però s'haurà d'intentar consolidar la idea. Si mai sorgeix cap, la inclouré en una nova entrada. D'altra banda, qualsevol idea o comentari que vulgui fer-se (així com reflexions sobre les estratègies a seguir amb els nous personatges, que nosaltres ja n'hem trobat unes quantes) tindrà el seu lloc com a resposta en aquesta entrada.
Al principi de la partida, a cada jugador se li dona una carta sense que la vegin els demés. Les cartes estan dividides en "Vilatans" (la majoria) i "Homes Llop" (dos o tres), de tal manera que al començar cada jugador sap que pertany a un o altre equip, però no sap a quin equip pertanyen els altres. El joc funciona així, dirigit per un "Narrador": es fa de nit, tots els jugadors tanquen els ulls, i aleshores es desperten els homes llop (els quals passen a reconèixer-se entre si). Aquests han de triar un dels vilatans, que passarà a estar mort. Després es fa de dia, tothom obre els ulls, es comunica a la víctima que ha mort i es passa al moment del linxament. En el linxament, tots els jugadors (amb els homes llop inclosos, però fent-se passar per vilatans) trien a qui d'ells mateixos linxaran, per votació, tenint en compte que en cas d'empat no es linxarà a ningú. L'objectiu dels Vilatans és acabar amb els homes llop que s'oculten entre ells, i el dels Llops intentar que no se'ls carreguin, mentre desvien l'atenció cap a altres persones i s'aprofiten de les nits per anar minvant la població de Vilatans.
El torn tal com ha estat explicat al paràgraf de dalt (nit-atac dels llops-despertar-linxament-nit de nou) es repeteix un cop i un altre, fins que els homes llop són exterminats, o fins que la població de vilatans es redueix a zero.
Bé, aquesta entrada del blog no està pensada per ensenyar a jugar al joc aquest. Menciono les regles solidaritzant-me amb els que no en tinguin ni idea, però el que vull és mencionar a continuació alguns personatges especials que el meu germà i jo hem ideat pel joc. És possible, doncs, que aquells que juguin a "Llops i Vilatans" normalment trobin algun plaer en incorporar-los a les seves pròpies partides. En qualsevol cas, s'ha de tenir en compte que se'ns acaben d'ocòrrer i no estan, ni molt menys, testejats.
Aquestes són les propostes. Els noms són més o menys afortunats.
SANT: El Sant té un poder sacre que el fa inmune als atacs dels diabòlics homes llop (...), però que el fa, òbviament, tant vulnerable a una bona foguera com qualsevol altre. Dit en termes de joc: el Sant és un vilatà (guanya i perd amb els vilatans) que no pot ser assassinat durant la cacera dels homes llop durant la nit, però si en un linxament durant el dia. Així mateix, com que la identitat del Sant és secreta, si una nit els llops el trien com a víctima, el narrador es limitarà a dir "El Sant fa fugir les bèsties" (o el que sigui, jo que sé, és per donar ambient) i els llops perdran aquella nit l'ocasió de matar ningú. Òbviament, el jugador que és Sant pot dir que ho és en qualsevol moment (i també ho pot dir tot i que sigui mentira, és a dir: un home llop podria dir que és el Sant).
ESCAPISTA: És com el Sant, però a l'inrevés: és un vilatà tan vulnerable als atacs dels llops com el que més, però quan intenten linxar-lo... alehop! s'escapa tant sa i estalvi. La identitat de l'escapista també és secreta, però els jugadors poden dir que ho són, tot i que no ho siguin (per exemple, per evitar ser linxats). En qualsevol cas, no és fins que no es vota a un jugador Escapista per a ser linxat que aquest no ensenya la seva carta, i aleshores es considerarà que ja ha passat la fase del linxament i aquell dia no es linxarà a ningú més, fent-se, normalment, de nit a continuació. L'escapista quedarà viu, i a partir d'aleshores tothom sabrà que és un vilatà autèntic.
NOTA: Tant el Sant com l'Escapista són vulnerables a morts alternatives com la del Caçador o la Bruixa.
MISSATGER REIAL: El missatger reial és un vilatà normal que només té un efecte especial. La SEGONA nit el Narrador dirà alguna cosa així com "Arriba el Missatger Reial aleshores i anomena l'Alcaide i el Jutge". Així doncs, el jugador es despertarà aquella segona nit (abans de la cacera del llop) i triarà (quasi a l'atzar, perquè la partida acabarà de començar) dues persones per a que siguin Alcaide i Jutge respectivament, i quan es faci de dia el Narrador comunicarà els fets. El Missatger pot triar-se a ell mateix per a un dels dos càrrecs. En qualsevol cas, després d'aquesta primera nit es considerarà un vilatà normal i corrent.
NOTA: Si el Missatger Reial mor abans de la segona nit, aleshores la partida es desenvoluparà sense Alcaide ni Jutge.
ALCAIDE: L'Alcaide és un personatge especial que ja existeix en el joc corrent. L'únic que proposem aquí és canviar la primera votació (l'Alcaide es tria per votació entre els vilatans durant el primer torn, un moment que sol fer-se tediós sovint) per la tria del "Missatger Reial". Després funciona com en el joc habitual.
JUTGE: El jutge (o carceller, el que us soni millor) té el dret d'empresonar un jugador. L'empresonament s'ha de donar durant el dia, necessàriament abans de que comencin les votacions (quan el Narrador vulgui començar amb les votacions hauria de donar ocasió al Jutge a empresonar a algú, i després esperar-se un moment per les reaccions que aquesta tria pugui comportar). El jugador empresonat no tindrà dret a vot en les votacions, però sí que podrà ser candidat al linxament. En qualsevol cas, si el jugador empresonat no resulta linxat aquell mateix dia, haurà de passar la nit a la presó. Això implica que, si és vilatà, no podrà ser triat com a víctima dels Llops, i que, si és Llop, no es despertarà quan els Llops ho facin, i que haurà de deixar a aquests la votació de la víctima vilatana (si és el darrer llop que queda viu, aquella nit no hi haurà víctimes, i l'endemà al matí ho tindrà cru per defensar la seva innocència). Un cop es faci de dia el jugador quedarà lliure de la presó, tot i que el Jutge podrà triar-lo de nou per a empresonar-lo un torn més, o canviar de víctima.
NOTA: El jutge pot triar-se a ell mateix per passar la nit a la presó. Si és així, no podrà votar durant el linxament, i tampoc podrà ser víctima dels homes llop o exercir d'home llop en el cas de ser-ho. A diferència del càrrec d'Alcaide, quan el Jutge mor el càrrec mor amb ell, sense que passi a una altra persona.
FORENSE: El forense és, a tots els efectes, un vilatà més. Mentre el Forense estigui viu, cada cop que es mori un jugador mostrarà la seva carta (així, els vilatans sabran a qui han linxat). A partir de que el Forense es mori, en canvi, els jugadors que es morin no podran ensenyar la seva fitxa, ni per a demostrar que eren vilatans. Així, els vilatans que estiguin sobrevivint no sabran els homes llop que encara queden vius, ni si els seus linxaments estan sent encertats o no.
Òbviament, el Forense és una figura que els homes llop faran bé de matar quan abans millor, i que els vilatans han de procurar protegir. En qualsevol cas, qualsevol pot dir que és el forense, ho sigui o no.
BOIG: El Boig és un tipus malalt que, tot i ser vilatà, vol ser un home llop, i simpatitza tant amb ells que fa seu el seu objectiu. És a dir, el Boig funciona com un vilata: dorm per les nits i pels dies vota en els linxaments. Però els seu objectiu és diferent al dels altres vilatans: el Boig guanya si moren tots els vilatans, com si es tractès d'un home llop. Per la seva banda, els Homes Llop guanyen tant si maten o no el Boig (és a dir, no compta en el bloc de vilatans que han de matar per vèncer, però tampoc penalitza matar-lo per error). Els Vilatans, per la seva banda, segueixen tenint la tasca d'eliminar els Llops: En el moment en que mori l'últim home llop, si el Boig estava viu encara es suïcida i guanyen els vilatans.
Així, el joc pot acabar amb la Victòria dels Vilatans o la Victòria dels Homes Llop i el Boig.
Per ajudar-lo en la seva tasca, el Boig té dret a assassinar un altre jugador en tota la partida. Per això el Narrador haurà de preguntar ràpidament cada nit (abans de que cacin els llops) al Boig si vol cometre el seu crim. Val a dir que aquest cometrà el crim sense poder estar segur de la identitat dels jugadors, i que és possible que assassini un home llop sense voler. En qualsevol cas, els homes llop faran ben fet d'intentar identificar el Boig quan abans millor i intentar preservar-lo viu tant de temps com puguin.
NOTA: En alguns aspectes, incloure el Boig en la partida és com incloure un Home Llop addicional. Per això i per a que no desequilibri molt la balança de dificultats entre homes llop i vilatans, és possible que només sigui viable la incorporació del Boig en partides realment multitudinàries, de disset o divuit persones.
Bé, i això és tot el que tenim fins ara. Voliem incloure algun personatge especial que fos un personatge especial home llop (tots els personatges especials fets fins ara són vilatans), però s'haurà d'intentar consolidar la idea. Si mai sorgeix cap, la inclouré en una nova entrada. D'altra banda, qualsevol idea o comentari que vulgui fer-se (així com reflexions sobre les estratègies a seguir amb els nous personatges, que nosaltres ja n'hem trobat unes quantes) tindrà el seu lloc com a resposta en aquesta entrada.
Primera declaració de principis.
En la primera declaració de principis d’aquest blog, es comunica que la meva principal prioritat respecte aquest blog serà tenir-lo més o menys ple, escrivint-hi el que em plagui i procurant no caure massa en el solipsisme. Però si s’ha de solipsar, doncs es solipsarà. Visca la moral fàcil.
dissabte, 16 de juny del 2007
Benvingut jo mateix
Bé, finalment he creat un blog. Ho he fet més per encàrrec que no per una altra cosa, però és cert que volia explorar les possibilitats d'un espai com aquest. En qualsevol cas, com que encara no hi ha ningú, precisament, a l'altra banda, tinc tot el temps del món per a mirar de què omplir les següents entrades.
De moment, i humilment, benvingut jo mateix, perquè sóc el primer que pararà per aquí. Quan hi hagi raons per a la resta, o quan vingui algú més, el benvindrem a ell.
De moment, i humilment, benvingut jo mateix, perquè sóc el primer que pararà per aquí. Quan hi hagi raons per a la resta, o quan vingui algú més, el benvindrem a ell.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
