dilluns, 29 de setembre de 2008

Filant el tròpic

De Santo Domingo a Hawaii, nedant, que no en vaixell, vaig conèixer a un tipus, un indi enorme, que va salvar-me la vida. Queda clar que el que nedava era ell, perquè jo anava en llanxa, de Hawaii a Santo Domingo, a més, i no al revés, no perquè Santo Domingo em digui res, sinó perquè quan es fuig es fuig cap al primer racó del mapa en què un hi pensa, i fugir de Hawaii i del seu tedi, aleshores, era per a mi molt important.

Vam coincidir enmig de l'oceà. Jo havia caigut de la llanxa i uns taurons intel·ligents com els de Deep Blue Sea em tenien acorralat. Ell devia dur, què sé jo, quatre o cinc dies nedant sense parar, però tot i així va tenir esma i alè per fer-los front a cops de puny.

Va salvar-me la vida de la mort que considero més horrible, i jo bé que li ho agraeixo.

Era un tipus formidable, l'indi aquell.

Potser per al meu gust ho era massa. En el temps que vam passar-nos recorrent aventures, després d'atacar aquells pirates i robar-los-hi el vaixell, en el temps que vam passar filant el tròpic, i endinsant-nos en jungles i illes, vaig anar sentint-me cada cop més inferior al seu costat. No era només aquella facilitat que tenia per matar amb les mans nues, el que m'humiliava. Era, per dir-ho d'alguna manera, tot un conjunt de coses. Els seus coneixements sobre seguir rastres, i sobre com encendre focs i construir refugis, per exemple. O tot el que sabia de medicina malgrat no haver passat mai per la facultat. I la seva habilitat a l'hora d'escalar arbres i muntanyes, i com els dolents mai tenien forma d'atrapar-lo, i la manera en com interactuava amb tots els animals: com se'ls estimava i com els comprenia.

A més, ell em feia notar la meva falta d'habilitat contínuament. Jo, us ho podeu imaginar, no tinc ni idea d'encendre un foc, ni de construir refugis, i no sé seguir rastres com no sé seguir les indicacions i els cartells en un centre comercial.

I si mai la meva vida depèn d'haver d'escalar un arbre, ja us la podeu quedar, si la voleu.

Aquell indi no feia res més que posar-se espiritual i mostrar-se dolgut amb les meves incapacitats. "Tota la humanitat és com tu, ara: no sap fer res", deia.

I continuava queixant-se, sobre que les persones es dediquen només a coses concretes, i ninguna té la menor idea de com funciona el conjunt de la societat, i no hi ha ningú que hi pugui viure al marge.

Era així cada dia, fins que se'm va ocòrrer pensar en les formigues.

Pensar en aquelles minúscules criatures, amigues meves i estimades pel món, que els intel·lectuals admiren per les elaborades comunitats en què s'agrupen. Per la complexitat de l'estructura que les acull, per la manera en com en un cau cada un dels individus te una tasca concreta en la seva organització, i totes les formigues juntes aconsegueixen un nivell d'eficàcia i supervivència impensables per als corresponents individus treballant en solitari.

Cap formiga podria viure al marge de la societat d'un niu, i a cap formiga se la culpa per això.

Només es culpa a les persones, pobrissones.

"D'acord, sóc filantròpic, jo!", vaig cridar a l'indi, en el punt més àlgid de la nostra discussió. I després vaig afegir: "I penso que quan la culpa és de tothom, ja no és culpa de ningú."

"Per què repeteixes sempre les mateixes putes frases?" em va etzibar ell, aleshores.

Trobo que un indi que usa paraulotes no pot ser gaire espiritual, així que vaig decidir que havia arribat l'hora de separar els nostres camins.

O potser fou ell qui ho decidí, ja no ho recordo.

Segurament us estranyi que us relati aquí el meu retorn de Hawaii, després de tant de temps, quan ja havia reprès les anècdotes, però és que fins ara no em sentia preparat per narrar-vos aquesta última bleda experiència hawaiana. O, més aviat, tenia por que l'indi vingués a esquarterar-me si s'enterava que parlava malament d'ell.

Ja us deveu imaginar la grandària dels seus bíceps.

Per la meva banda, abans de desar Hawaii finalment en un calaix, només em queda a dir una cosa: repeteixo sempre les mateixes frases perquè me'n costa molt pensar de noves.

4 comentaris:

Aleix ha dit...

Aloha... mora!

J ha dit...

2 Coses:

1: COM QUE ALOHA MORA?

Aixó es un acte subliminal de xenofóbia i intolerancia cap a les marroquines del món.

2: per que no sigui culpa de tots, tenen que estar implicats tots tots, o amb un grupet ja n'hi ha prou, o com va aixó exactament?

(Potser la frase nova per que no se t'enfadi l'indi podría ser "quan culpar a l'altre implica culparte a tu i als teus amics, millor fem un acte d'autocomplaença... total, tothom i estará d'acord!")

Aleix ha dit...

Vaja, Pol, no has copsat l'elevada essència d'aquest post... I representes el cinquanta per cent dels lectors del meu blog!

Sigui com sigui, una cosa està clara: "aloha mora" és un gran joc de paraules entre la hawaiana "aloha" i la harripoteriana "alohomora". I, ah!, pel que fa a "2)", han d'estar-hi implicats TOTS TOTS.

(Però, eh!, que jo no la defenso, la frase...!)

El Taller ha dit...

mmm, quina llàstima! però bé, ho entenc, has d'inventar un altre univers literari, aquest toca deixar-lo flotar.
Molt bona la frase sobre la culpa.
Petons
Laia