diumenge, 30 d’agost de 2009

Viatges repartits pel globus

A Mèxic s'hi està bé; és a dir, sí està bé, Mèxic, que bé hi ha mexicans i hamburgueses mexicanes. Però te'l recorres de seguida. Si poguèssis fer-ho a peu, segur que l'experiència et donaria per anys, però els deserts obliguen a passejar-s'hi en cotxe, i les carreteres rectes a assolir una certa velocitat. En aquestes circumstàncies, t'hi mous de punta a punta en un parell de dies.

I no hi ha res a fer.

Les muntanyes rocoses i els cactus els desdibuixa la velocitat. I la curiositat, que està clar que mou muntanyes, allí amb prou feines les pot desplaçar uns mil·limetres. Serà cosa del vent àrid, o del fred nocturn, però el fet és que tot està sempre on ho busques.

No pots fer el viatge massa llarg.

Vaig tornar aquí de seguida, des de Mèxic, sense recordar gens ni mica per què me n'havia anat. Però vaig tornar carregat d'inèrcia.

Uns amics van proposar-me fer un viatge, i vam sortir l'endemà.

La idea era donar la volta al món en tren, però vam topar-nos amb l'Índic, que presagiava el Pacífic, i l'Atlàntic ens va tallar la retirada. Són coses en les que no hi caus fins que te les trobes, els oceans, vull dir, i després tot és saber nadar fins que surts de l'aigua, i haver d'anar-se a comprar un globus terraqui.

La crua realitat és que no teniem la volta al món ben encarrilada, així que va ser qüestió de tornar al punt d'orígen i pensar-nos-ho de nou.

L'opció de combinar tren i vaixell com a transport a través de la Terra no ens va convèncer a ningú. Si vols fer un viatge en tren, l'experiència té les seves normes. No prendre un vaixell, per exemple, en sol ser una d'important.

A Barcelona de nou algú va tenir una altra pensada. Un canvi en l'objectiu del viatge: agafar el tren per anar a buscar-nos a nosaltres mateixos. Per mi no hi havia problema, perquè jo em trobava a Blanes, però hi havia que es tenien a Berlín, o a Pekín, i això ja semblava que hagués de fer-se llarg, ni que fos una miqueta. Mai he estat una persona donada a l'aventura. I aleshores, ni tant sols m'agradava viatjar. Dos dies i mig a Mèxic m'havien extenuat, i l'inèrcia s'esgotava.

Vaig renegar de totes les maneres possibles.

Em vaig queixar.

Al final, però, van amenaçar-me amb anar-se'n sense mi.

Vam agafar el tren a Barcelona i vam prendre rumb cap a la Xina. Vaig demanar-los-hi per favor que ens aturèssim a Blanes, un moment, que és allí on m'estava esperant jo, però l'ordre de les parades ja havia estat establert. Primer anàvem a Pekín, allí on l'Eloi havia de trobar-se amb ell mateix, i la resta de parades les fariem a la tornada.

En fi... el que va passar ja us ho deveu imaginar a hores d'ara:

L'Eloi no s'esperava a ell mateix a l'estació de Pekín, així que va baixar del tren i va encaminar-se a la ciutat xinesa. Es va perdre buscant-se i jo no l'he tornat a veure més. La Laia es va quedar catatònica al descobrir, ja a Colonia, Alemanya, que s'havia mort atacada per un ós. Només de pensar-ho a mi em fa esfereïr. El Ferran sí va trobar-se, ell mateix va pujar a Berlín, i des d'aleshores els dos es van quedar sols al seu compartiment, mirant-se entre sospirs i ullades amoroses.

Una imatge simètrica que va fer més desolador (encara) el viatge de tornada.

A Blanes, quines coses, ni tant sols vam arribar a parar. El tren circulava per una altra via i, per a més inri, a un altre nivell. Sobre el mar i marxa enrere. Fent loopings i tirabuixons recargolats. Un malson, un infern caòtic.

No s'hi va poder aturar.

Hi havia en el meu vagó, assegut darrere meu, un persontge que tot el temps m'havia resultat familiar. Duia un bigoti i una barba sosptiosos. I poc abans de parar a Plaça Catalunya se'm va ocòrrer, tot d'una, que acabava d'entendre-ho de cop. Aquell individu de cabell llarg i barba llisa era jo mateix, difressat, perquè jo mateix havia estat amb mi mateix tota l'estona, qui sap si a Mèxic i tot.

Només que al tibar-li de la barba va udolar com una ovella, i jo em vaig quedar amb la mà plena de gomina i vaig adonar-me, a més, que l'home tenia un nas autèntic que no s'assemblava en res al meu.

"La metàfora no és aquesta", vaig pensar jo. "La metàfora és una altra."

I vaig arribar a casa, i des de casa escric això.

No sé si tot plegat és una promesa de més divagacions inoportunes. Un va perdent l'habilitat d'escriure aquí. Només sé que ara, i no té res a veure amb res, sí m'agrada viatjar.

Però no té relació amb el que aquí us explico.

Al cap i a la fi, tot això va passar en un temps que em resulta inconcebiblement remot, quan les meves preocupacions... vaja...

Eren d'altres.

3 comentaris:

irene ha dit...

Perdó, però en aquests casos crec que el que millor expressa el que vull dir-te és, senzillament, un:

xDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDDD

Llegint això m'he adonat de com trobava a faltar la vessant altrabandística de l'Aleix (i no t'ho prenguis com una pressió ni res, eh?; simplement, m'agrada el senyor que viatja en tren per oceans i toca barbes que no són postisses i es queda amb la mà plena de gomina).

És com llegir el teu altre tu (el que escriu des de Blanes) però com si escrivís des de Hawaii, en plan exòtic agridulce-picante.

(Vaja, crec que les metàfores haurien de ser... d'altres. Teves, per exemple, que sempre et surten millor :P)

En definitiva: en nom dels lectors de tot el món, gràcies per brindar-nos una nova situació grisa i quotidiana. Fins la propera!

J ha dit...

WEEEEEE!
Que resuciti l'latra banda!
No m'havies dit que ara t'agradava viatjar, per cert.
Et tindre que portar a fer autoestop el proper cop XD

PD: pero al final et vas trobar, o que?

PD2: He pillat lo de "la metafora no es aquesta. LA metafora es una altra..." llenguatge cuatrejotil...

El Taller ha dit...

Jo no és que la trobés a faltar...és que no recordava que fos tant i tant bona. Pensava que havies deixat morir el blog i veure aquest post m'omple d'il·lusió, perquè aleix, en una cosa estem segurs: els teus posts són l'òstia! Gràcies per compartir-los.
PD: jo no he pillat la metàfora...almenys després de llegir el post d'en Pol.