El meu cervell mecànic

L'altre dia estava construint un robot. Després de demanar-li al meu amic Adolf que em fes l'estructura de fusta (el metall serà mal·leable, però és car), i després que aquest acceptés entre renecs i mostres d'entussiasme, em vaig trobar enfrontat a la tasca de crear el seu cervell. El del robot, vull dir.

Com que dos anys estudiant enginyeria informàtica donen per molt (i per moltes partides al mentider, a més), vaig arreplegar un grapat de portes lògiques AND i OR, i alguna que altra XOR, i vaig posar-me mans a l'obra.

Buscava una personalitat simpaticota, amigable. El robot tenia pals de fusta per cames i braços, i el seu tòrax (allí on hi havia la majoria d'engranatges que comporten aquestes coses) era una caixa cilíndrica. Vaig pensar que a poc que fos xerraire, i amb la cara de tonto que tenia, es faria estimar. No donaré molts detalls del que va ser muntar-li el cervell, perquè no té molt interés, i més aviat ho definiria jo com una d'aquelles activitats fosques que les persones fan en alguna habitació igualment fosca de casa seva. Tothom té passatemps d'aquests, en el que el temps passa tan ràpid a canvi de tan poc que s'intueix que tenen alguna cosa d'immoral. Tant és que es tracti de construir medalles i fer cartes de llops i vilatans com que estigui relacionat d'alguna manera en gastar temps a internet: normalment, un sent que l'activitat pertany al territori de la seva intimitat. En aquest cas, construir el robot no va ser una cosa més lluïda.

De tot el procés només diré, com a apunt, que vaig optar per la recursivitat. Vull dir, que aquestes coses es noten. Les personalitats programades per iteració acostumen a ser pesades.

El resultat final, que és al que vaig, va ser força satisfactori. Tenia raó en això que acabaria per ser un tipus que cau bé. Riu molt i sap fer riure, i aquests ulls que té (pura aparença, dos forats que l'Adolf mateix va taladrar i no li serveixen de res) el fan semblar constantment sorprés. Potser les seves rutines emocionals són una mica tosques. El tipus passa de l'estadi trist a l'estadi content només amb que li expliquis un acudit, i per a que arribi a l'estadi reflexiu has de tenir-lo tres dies sense carregar-li les bateries. Però en fi, que va ser una cosa útil. El dijous passat, sense anar més lluny, vaig dur-me'l a una partida de trivial a La Philarmònica, i gràcies a la seva base de dades (res de l'altre món, no us cregueu, la vaig omplir amb una tarda consultant la wikipedia) vam aconseguir quedar quarts amb quaranta-dos punts. No vam guanyar, però tampoc m'hagués trobat còmode fent-ho, perquè en teoria no et deixen utilitzar el mòbil durant la partida, i no sé si hi ha molta diferència entre usar el mòbil i usar un robot.

Quan va acabar la partida i vam tornar a casa, el robot em va dir "M'ho he passat bé. Em caus bé, Aleix". Jo vaig pensar que els robots no pensen. És clar, allí dins només hi ha portes lògiques i un flux elèctric. Vaig dir "ala, ala", el vaig apagar i el vaig guardar dins un bagul que hi ha al parking.

Tot plegat em va fer reflexionar. Sé que els ordinadors no pensen i no em posaré a filosofejar sobre això perquè ho sé, i no tinc ànima de Kant i no puc enrotllar-me sobre què passaria demà si no sortís el Sol. Però... I les persones? Pensen? Dintre el cervell només hi ha flux i estructures que s'encarreguen de coses gens abstractes. On està l'autoconsciència? He de suposar que cada ésser humà és conscient d'ell mateix, que no és un robot, perquè jo mateix sóc conscient de mi mateix, puc pensar i escoltar-me pensar?

No sé si és suficient o no, però la bona notícia és que vull fer-ho, vull donar per segur que m'envolten persones que són veritablement conscients de la seva identitat, com jo en sóc de la meva. Que sol que em sentiria si no!

Per la meva banda, no l'he tornat a treure del bagul tot i que no hi ha res que ho impedeixi, i un dia d'aquests ho faré i o bé torni amb ell a la Philarmònica o bé li demani que m'expliqui un acudit.