La lògica de tot

Mai se m'havia ocorregut pensar que, en els partits de futbol, cada equip es portava de casa la seva pròpia porteria. És una cosa que no t'atures a pensar, si no ets gaire aficionat. I després t'envoltes de persones que n'entenen, i no s'expliquen com podies no saber-ho.

Et surten amb dades tècniques, sobre la manera en com afecta als porters les subtils diferències en la dimensió de la porteria, i encara l'impacte anímic que resulta de no estar acostumats als barrots i la xarxa que defensen.

En saben molt, els aficionats al fubtol, d'aquestes coses, i tu, pensis o no que són tonteries, la veritat és que no en tenies ni idea.

I són coses que resulten curioses.

A on vull arribar? Parlo dels motius de la realitat.

Fa poc temps, plovia i feia vent a Barcelona. Jo caminava pel carrer, duent un paraigües vell i miserable, que almenys es desplegava amb només prèmer un botó. En qualsevol cas, una ventada va colpejar la tela del paraigües per sota mentre jo l'usava per tapar-me de la pluja. I va passar el que sol ocòrrer en aquests casos: el paraigües es va "obrir" cap a l'altra banda, deixant de ser un paraigües per passar a ser una versió cutre i gegantina d'una copa de xampany.

Hi ha alguna cosa d'humiliant en el fet que et passi això. A més, sol tenir entre les seves conseqüencies el que et mullis. Així que vaig pensar que era un rotllo que els paraigües puguin doblegar-se d'aquesta manera.

Només que els paraigües que no es dobleguen així, el vent se'ls endú i maten persones.



Hi ha coses que no tenen sentit, i n'hi ha que en tenen i jo tardo molt a trobar-se'l.