Qüestió de fe

El que mola, això està clar, és ser agnòstic. Jo no ho sóc, però això és el que m'ha dit una amiga, i què carai, he entès que té raó. Aquesta mena de sàvia humilitat realça el pòmuls i treu moltes arrugues de la pell. No dic jo que la meva amiga estigui bona per ser agnòstica (des de quan els pòmuls tenen res a veure en això?), però sí és cert que, al llarg de l'història, s'ha usat sovint el ser agnòstic per lligar.

En fi. Què passa amb tota la resta?

Pobres ateus. Pobres creients.

Jo, que de natural no crec en res, i si he estat mai agnòstic ha sigut durant periodes breus, enfront d'una noia maca, em sento molt bé, gràcies per preguntar. Però... en realitat potser no. És difícil enfrontar-se a la mortalitat creient que allà s'acaba el bròquil sencer. Hi ha avantatges implícits, òbviament, sobretot pels amants de les dolenteries (i de les dolenteries horribles, també), però un no sempre opta per usar aquests avantatges. A vegades, el desig de ser bona persona neix d'un mateix o, si us creieu cínics, de les obligacions que imposen els altres i, en aquests casos, que no hi hagi un jutge al cel tampoc resulta gaire útil.

Si us he de ser sincers, l'altre dia, i no era un dia plujós ni la boira estava baixa, caminava capcot i pensava que, en realitat, ser ateu és una cosa molt trista.

Aneu-vos-en al llit, sols i amb la ment rondant-vos coses d'aquestes, i apa, intenteu-vos adormir. Trigareu, com a mínim, una estona.

Jo vaig tenir per una estona llarga que, a més, vaig omplir de pensaments funestos.

Se'm va ocòrrer què bonic devia ser creure. Creure en Déu, potser (en un Déu bona persona, vull dir), o en una força anònima superior, i en múltiples realitats. Creu en un jutge, sigues bon noi i gaudeix la mort, amic. I que et vagi bé la següent vida, que aquesta ha estat una bírria (o haurà estat potser feliç?) i ja li hem tret el seu profit.

Vaig acabar per preguntar-me com era la gent capaç de creure en res. Em sentia una mica envejós, sí. Com enrabiat com un nen de cinc anys.

Jooooo! I per què creuen, els qui creuen?

Per fe, és clar.

És qüestió de fe.

Doncs resulta que, des de sempre fins fa res, no he entès mai que era la fe. Bé, he copsat la teoria. De la mateixa manera que entenc la teoria de com les ones lluminoses reboten sobre els colors i les absorbeixen els meus ulls, però en realitat mai he entès com pot funcionar de debó la vista. Què exòtic, m'ha sonat sempre, això de fe! I què irritant!

¡Quina ràbia, parlar amb aquells que creuen, i veure esquinçats els raonaments més lúcids davant la simplesa de la seva fe!

És clar que de vegades la fe topa amb la lògica. Es veu, sobretot, en el cas de l'Esglèsia. Quan els raonaments eclessiàstics xoquen massa de front amb la realitat, aleshores sorgeixen els loopings amb tirabuixò mortal. Costa d'explicar els miracles. Costa d'explicar algunes actituds divines.

¡Quina gràcia, pels que raonen, quan arriben aquests moments, les preguntes incòmodes i les tímides respostes!

I aleshores se'm va ocòrrer.

Però... Com raones que Déu no existeix? Com, que no hi ha una altra cosa? Quin argument esgrimeixes per defensar que després de la mort no hi ha res? Quin per afirmar que una cosa, que en teoria és intengible i impossible de percebre per mètodes físics, no existeix en realitat?

I no parlo del Déu cristià, sinó dels déus, de tots aquells que se us vulgui ocórrer.

Descartes va argumentar, de la manera més ridícula possible, que Déu existia. Com construïràs una contraargumentació?

He arribat a creure que no es pot.

Que no es pot argumentar que no existeix, com no pot argumentar-se que existeix. Perquè és una qüestió de fe. Una postura. I l'altra.


Enteneu-me bé. Amb això no dic que és possible que existeixi un déu. No dic que potser hi hagin més coses que les que els meus sentits (o els sentits dels aparells adequats) perceben. No dic que després de la mort pugui haver res. Sé que no hi ha res. Però ho sé perquè ho sento, en el fons del meu cor, com aquells que creuen en Déu el senten en el seu cor.

Perquè tinc fe en el buit més còsmic.


A alguns, l'absurda fe que tenen els fa creure en el més enllà i en un pare espiritual, i els bressola cada un dels dies de la seva vida. A mi, l'absurda fe que tinc fa sentir-me sol, i horroritzat per la mort, i assetjat per ella i el no-res que espera darrere.


En fi, com molen els agnòstics.

I, joooooooo!, maleïda sigui la meva sort.