dilluns, 21 d’abril del 2008

Com llàgrimes entre els monos

Jo, és clar, no tinc fills. El David Vernet sí els té. Fills, i una dona que l'ha fet madurar de pressa, tot i que també és cert que és un home de ja una certa edat. A mi m'agrada imaginar-me'ls, allà, tots junts a casa seva fent un sopar familiar, parlant de com els ha anat el dia, amb el David i la seva dona donant-se petons vergonyosos que fan enfadar els fills.

Quina escena familiar!

Per no haver només d'imaginar-me'ls, a vegades els acompanyo. Jo no parlo gaire i em limito a escoltar. Algunes vegades, fins i tot, li demano al David si puc tapar-me amb una manta. Així sento estar interferint molt menys en aquell ecosistema. Puc gaudir sense espatllar-lo.

Un dia, però, no em vaig poder estar d'intervenir. El David va dir no recordo què sobre allò de la gent que llança a l'espai el seu cadàver. Després, la seva dona, des de la cuina, li va cridar que hi anès.

Molt aviat, naturalment, els nens explicaven excitats què volien que els hi fessin quan es morissin. Jo em vaig treure la manta de sobre i m'hi vaig unir:

"Jo vull, jo vull..." vaig començar a dir "que m'enterrin!"

La nena petita em va mirar amb menyspreu, com si no haguès reparat fins aleshores en la meva presència. En favor seu, diré que jo acabava de sortir sota una manta.

"Però què dius!" va exclamar. "Que se't mengin els cucs! Ecs! I si t'enterren viu... No, no, que t'incinerin. Així et tiraran al mar i veuràs món."

"Però jo no vull que m'incinerin!" vaig queixar-me. "Jo vull que m'enterrin! Els cucs no els notaré, perquè, jo!, estaré mort. Però si algú, dintre de dos-cents anys, vol buscar-me, podrà anar a la meva tomba i saber que sóc allí."

La nena em va mirar no del tot convençuda. De sobte, em va treure la llengua. No vaig poder-ho evitar. Vaig agafar un pésol i li vaig llançar en tot l'ull. A ella, l'altre se li va fer ploròs. Va aixecar-se i va córrer cap a la cuina:

"Paaaaaaaaaapaaaaaa!"

Mentre esperava el meu càstig inevitable, l'altre nen, que s'ho havia mirat tot amb aire somiòs i actitud superior, em va mirar amb llàstima i va dir:

"Quina tonteria..."

Jo vaig arreplegar el bol de pèsols, però allò no devia acobardir-lo, perquè va seguir.

"La profe ens ha dit moltes vegades que el mono prové de l'home. Dintre de dos-cents anys, tots serem orangutans. No sé qui vindrà a buscar-te."

Jo em vaig quedar de pedra. "És clar", vaig pensar, "el mono ve de l'home".

I això que el meu pare m'ho havia dit, feia ja bastant de temps.

"Aleshores", li vaig respondre, "tu ets més orangutà que jo."

Aquell dia no em vaig quedar a les postres, ni a reconciliar-me amb la nena, ni a demanar-li perdó, ni a veure com el David i la seva dona els allitaven i els donaven un petó de bona nit per a després anar-me'n a casa. Em feia sentir estranyament sol el que la raça humana hagués d'estingir-se, així que vaig anar a fer un tomb.

Caminant, vaig topar amb un videoclub, i vaig pensar a llogar-me "El planeta de los simios". En comptes d'això, me'n vaig anar a casa i em vaig posar "Blade Runner".

El monòleg final del Rutger Hauer em va colpir més que mai.

És clar que "Blade Runner" és molt bona.

3 comentaris:

Van Deal ha dit...

Ja feia anys que esperava un post de A l'altra banda, i ha tornat amb força!

A: Tens sort q si fiques David vernet al google hi han un munt.

B: La cosa Aleix, es que passis a formar part de tot, i els teus familiars et puguin trobar a la respiració delss arbres i la remor del mar!

Nada se perdera como lagrimas en la lluvia, por que somos lluvia!

Per que ho entenguis millor: MAKO ALEIX, MAKO!

C: Blade Runner no es TAN bona.

D: No hi ha cullera.

E(deducció de D): ens ho haurem de menjar pel mitja de la decantació.

Visca la quisca.

Aleix ha dit...

En realitat, jo crec que Blade Runner sí és TAN bona, però no et preocupis, perquè el meu "relativisme crític" (m'he inventat una expressió!) i això de pensar que tot són opinions i gustos fan que poguem seguir sent amics. De fet, no hauria d'haver acabat un post dient que "Blade Runner és molt bona"... però pots considerar-ho el final improvisat d'un post una mica deslluit (paraules amables teves a part, que gràcies!).

En qualsevol cas, sí, Mako, i també Hakuna Matata, tot i que això de que "somos lluvia" a mi em segueix sonant gay (en el sentit ilegítim en què jo uso l'adjectiu), i, en tot cas, a mi que m'enterrin.

(Per cert, m'agraden les deduccions! -sobretot si són al respecte de plats de sopa amb poca pasta-)

Laia ha dit...

ajaaaaaaaaaaa! t'hem pillat, o era molt evident. La història era una excusa per parlar de Blade Runner.
Per fi has tornar a penjar posttts! esperarem impacients
ptns
Laia