Ara, que sóc feliç, i un somriure estúpid em doblega els llavis, i ja no sento l'impuls de ser creatiu... ara, és clar, no em cal escriure més en aquest bloc. S'ha acabat. He assolit la finalitat de l'ésser humà, que és ser feliç, i no té sentit que em perdi pel brancam, mirant de fer coses.
(De què podria parlar, a més? Ja no tinc por de la mort, ni de la ceguera.)
No voldria que us sentissiu utilitzats... He gaudit l'experiència, i si mai hem arribat a sentir-nos acompanyats, els uns pels altres, això que n'haurem tret. Gràcies per haver-me permès abocar-vos els meus pensaments a sobre.
Ara sí: tanqueu la porta al sortir. Jo passaré la balda.
I moltes gràcies.
Només que... I això de les papallones? Vaja. No és que sigui feliç. És que m'he enamorat. Quina confusió més tonta.
Deixeu-me la porta oberta. Aviat em tocarà explicar-vos com em sento de trist.
dilluns, 21 d’abril del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
4 comentaris:
Has demostrat que ets capaç d'escriure sobre qualsevol cosa, així que ara no ens deixis penjats!
Sobre les papallones sigues una mica optimista, que amb espectatives de derrota no es pot anar enlloc.
=)
Quina sort,Aleix, que la vida a vegades sigui dura! Si no ens quedaríem sense aquest genial bloG!
Mas espantat molt!
I sobre les preocupacions enamoramentistiques... millor comentarho en el post pertinent!
Belén, no sé què vols dir amb això de ser "capaç d'escriure sobre qualsevol cosa", però m'ha colpit com si fos un amabilíssim afalac, o sigui que gràcies.
I si t'has espantat, Pol... visca! Era la meva intenció, oe! (Quan escrigui de nou, aquest post perdrà molt.)
La resta és circumstancial.
jo vull saber per què ets feliç ara! què te'n ha fet adonar-te'n. També vull que expliquis preocupacions més enomarantístiques!
:D amb afecte,
Laia
Publica un comentari a l'entrada