dimarts, 14 d’octubre de 2008

No necessàriament un plàtan

De les senyals divines, s'espera en general que siguin clares i majestuoses. Que sonin a dos-cents cinquanta decibels, enmig d'una explosió de llum, adornades amb àngels que baixen del cel tocant campanes.

Així, i no d'una altra manera, és com s'hauria de comunicar Déu.

O déu.

En el meu cas, que no és per queixar-me, però a vegades tinc la sensació que tot em passa a l'inrevès, no va ser més que una murmuració fluixeta darrere de la orella.

"Pssssst, Aleix!", va dir-me Déu (o déu), amb un xiuxiueig.

"Psssssst!"

Vaig trigar molt a girar-me, perquè acostumo a caminar pel món embadalit, i, quan vaig fer-ho, òbviament, no vaig trobar-me amb ningú. Déu és invisible, indivisible i invidivisible (és a dir, no es pot vidivilidir), però això no vol dir, està clar, que no sigui a totes bandes. Més enllà del fet que jo no pogués veure'l, va seguir dient-me a cau d'orella "Aleix, Aleix..." i, quan jo li vaig respondre "què?", ell va contenir una riallada (dic jo que la va contenir) i va sentenciar, engravint la seva veu:

"Moriràs tontament!"

I va deixar anar una riallota sinistre i enorme i va desaparèixer, tot el que un ésser omnipresent, en el fons, pot arribar a desaparèixer.

Això va passar abans-d'ahir al vespre. Des d'aleshores, tot i que podria haver reflexionat sobre qüestions teològiques i preguntar-me com haurà de canviar l'experiència viscuda la meva buidor d'ateu, he estat ocupat en una altra cosa, en preguntar-me un cop i un altre el mateix:

En què ha de consistir una mort tonta?

Tot d'una era una pregunta que m'interessava enormement.

Et pots morir de riure, d'amor, d'avorriment o de sobte.

I això només per començar.

Hi ha un munt de morts, ni més ni menys que la quantitat exacte de persones a la que els hi ha donat per passar-se per aquí. Així que, havent-ne tantes, de viscudes i previstes, bé n'hi ha d'haver un bon grapat de morts que siguin tontes.

Però a mi no se m'ocorrien fàcilment.

Fa poquíssim, aquest matí mateix, caminava cap a casa. Caminava embadalit. De sobte, una veu anònima xiuxiuejant-me a la orella m'ha fet veure que hi havia al terra la pell d'un plàtan. Me n'he adonat de seguida, que aquella era la mort tonta que em tenia preparada Déu. Per això m'ha desconcertat que, just aleshores, un tipus que anava corrents pel carrer m'avancés, trepitgés la pell de plàtan, rellisqués i anés a donar-se una trompada amb les lloses del carrer, alguns metres més enllà.

I he d'admetre que m'ha desconcertat encara més descobrir que l'home seguia viu després del cop, del tot il·lès, i que no ha estat sinó la caiguda d'un piano, davallant de les alçades d'algun balcó qualsevol, el que l'ha aixafat i deixat mort.

I això també m'ha sorprès força.

Mentre venia cap aquí per a escriure aquest post, se m'ha ocorregut pensar que les morts tontes no estan pas tan malament. Després de tot, que t'aixafi un piano em sembla a mi que ha de ser ràpid, i si bé és cert que no és pas net, d'això ja se n'ocuparan els altres.

Podria ser que les morts tontes i les morts intel·ligents fossin conceptes abstractes, o pot ser que no existeixin, o que tinguin a veure amb coses més elevades, com el que fas a la vida o la gent que t'estima, o amb l'alegria que et circula per la sang (en el moment de morir). Talment, si fos així, la meva pobra experiència, la que explico aquí, no seria material suficient per a usar-lo en reflexions d'aquesta mena.

Prometo no morir de cap manera fins no haver reprès el tema.

2 comentaris:

irene ha dit...

(perdona si em repeteixo però)

M'ENCANTA.

El Taller ha dit...

(perdona'm a mi tmb!)
Tot i que quan et poses funebre, em fas una mica de por.