dijous, 25 de setembre del 2008

Petites coses

Ara que tots els insectes han de morir, que tenen els dies comptats (que la tardor els trobarà a tots, un a un, allà on siguin), no puc evitar preguntar-me si no hauria hagut de portar-me millor amb ells. Fer-los els seus últims dies més feliços. Ser més comprensiu durant l'estiu. Un mai s'atura a plantejar-se com d'arrossegada deu ser l'existència d'un cuc i, per més vibrant que sigui la vida d'una abella, està clar que el dia a dia d'una mosca és una porqueria.

Els mosquits són diferents, els mosquits piquen de nits, però fins i tot ells mereixen redempció. Els nostres mosquits, a diferència dels africans i uns que hi ha a Suïssa, no maten. Els seus crims, pobrets, són minúsculs.

Un mai s'atura a plantejar-s'ho, això, o sovint no s'atura, i jo, no acabo d'entendre per què, i mira que em fan fàstic, cada cop que arriba el fred i veig una mosca moribunda mirant d'escalar una paret, tremolosa i sense èxit, penso: "pobrissons!"

És una tradició anual, i passa ràpid. Només he d'enrecordar-me de no fer-hi res al respecte.

Perquè, en aquest sentit, tinc apresa la lliçó.

L'any passat, a les acaballes de l'estiu (aquí arriba l'anècdota), quan em va agafar l'habitual atac de melangia, em vaig decidir a fer alguna cosa. Sovint, amb els atacs de melangia que passen sols, el millor és no fer res, però jo no vaig tenir-ho en compte.

Senzillament, vaig comprar-me un ininsecticida.

Cada cop que el fred matava un insecte, jo anava amb l'spray i, amb molta angunia, li llançava una bona dosi d'aquelles que ressusciten. Tenia habilitat un armari calentó de la meva habitació, i allí emmagatzenava els insectes reviscuts.

Era una cosa fastigosa, això no us ho negaré. Sempre m'he preguntat per què fan tant de fàstic els insectes. Per què resulta l'angunia tan instintiva i irracional. Però, sense una resposta, mencionar-ho no té gaire sentit. Eren fastigosos, i prou. I, quan una cosa va dur a l'altra, i em vaig trobar allitant-los en els seus llits diminuts, i dient-li's que es rentessin les antenes i donant-los-hi petons de bona nit, tot allò va començar a enervar-me.

La veritat, però, és que les molèsties eren força toves. Fins i tot quan vaig tenir dos-mil i tres-mil insectes vivint en el meu armari: poc més que un lleu bronzit quasi inaudible, i la impossibilitat de guardar la roba en el seu lloc.

Només que el bronzit no em deixava dormir, i que per culpa de no guardar la roba vaig barallar-me més d'un cop amb la meva mare.

Petites coses. Molèsties insignificats.

Fins que vaig entendre, quina sort, que també els insectes són petites coses.

Que també els insectes són insignificants.

Recordo força bé i amb bon humor el dia que vaig obrir l'armari, matamosques en mà, i vaig muntar una carnisseria (una carnisseria magra, això sí). Bé, només fa un any, d'allò. I recordo també un documental, que vaig veure no sé quan, en què deien com eren d'importants els insectes per a l'ecosistema.

En què explicaven la seva grandíssima importància.

Recordo el documental sense voler, cada cop que veig una mosca moribunda mirant d'escalar una paret, tremolosa i sense èxit.

Suposo que els insectes del meu armari van morir, en el fons, per una insignificància.

Les petites coses, que mouen el món; i els bitxus que, a desgrat de tot, no deixen de fer-me fàstic.

3 comentaris:

Van Deal ha dit...

Els tindríes que haver alliberat, en un camp, en el que, si tinguessin que morir, ho fessin en l seu entron i podent ser reaprofitats per la mare natura, assassi!

irene ha dit...

bitxUs :P

Si et sents culpable per haver-los matat, sempre pots anar-te'n a Suïssa i deixar que et matin a tu... Bé, només era una idea. Mai se sap fins on pot arribar el sentiment de culpa...

Molt guai l'escrit, com sempre :) (i ja sé que no cal que ho digui, però és que jolines, jo vull dir-ho!).

Laia ha dit...

Penso el mateix que la irene! Una carnisseria magre, molt bona!