dijous, 23 d’octubre de 2008

Només paraules

El meu amic sordmut (sord de naixement, mut de tradició) no va voler explicar-me mai en què pensava quan pensava.

Serà que formava part de la seva intimitat.

Jo, que escolto i puc parlar, si bé és cert que el Germán diu que no m'entèn quan parlo, però sempre he tingut la sensació que és més un acudit privat que a ell li fa gràcia i, au va, deixem-lo que faci, pobret, penso a través dels sons i, qui sap, fins i tot de les grafies.

Penso, en qualsevol cas, de la mà de les paraules.

Pels sordmuts, cosa curiosa, que les paraules són mans, talment les idees siguin mans movent-se delicades per l'espai. I si jo penso "tinc gana" o "com t'estimo!", i ho penso sentint sonar cada fonema dins del meu cervell, ells pensen mans movent-se, i què estrany que se'm fa això.

Totes aquestes reflexions, per anomenar-les d'alguna manera (i val a dir que aquest post és força metafísic), no les faig ara perquè el meu amic sordmut no m'hagi explicat mai què és en allò que pensa en el moment de pensar.

Les faig ara perquè mai m'ho explicarà.

Aquest matí, al seu funeral, no m'he entristit pas gaire. Ell mateix m'ho va dir pel messenger, fa dues o tres setmanes: estava satisfet de la vida que havia anat vivint. Jo, que mataria per parlar (la qual cosa no vol dir que l'hagi mort), m'he permès pujar a l'atril i dir algunes paraules.

Tot coses inventades, és clar. Les que vam acordar amb ell: que si era arqueòleg, que si havia escrit "Pararam i altres contes", que si havia mort al descarrilar la vagoneta d'una muntanya russa i que si havia tingut vint-i-set amants, tretze d'aquestes en una única setmana, a raó de torns de dues hores, matí i tarda, tots els dies menys dijous.

Alguns dels espectadors s'han anat mosquejant, era fàcil notar-ho.

Al final, una dona s'ha aixecat i ha cridat: "Tot això són tonteries!"

"No era res més que un infeliç, i així s'ha mort."

Jo no li anava a fer cas. El meu amic no era infeliç. Per més que allò de ser arqueòleg i tota la resta siguin només paraules. Ell va dir-m'ho: estava satisfet de la vida que havia anat vivint, i sempre he pensat que les paraules són un bon lloc on guardar-hi la veritat.

Però quan pensava prosseguir amb la meva perorata, la dona encara ha afegit:

"I no s'entén ni la meitat d'allò que dius. Aprèn a pronunciar, carai!"

Hi ha hagut un moment com de revelació solemne, allí enmig de l'esglèsia i enfront del mort, quan m'he adonat, com el principi d'una idea, que potser el Germán no fa pas broma. Que potser és cert que a vegades no m'entèn, que no se m'entèn quan parlo i, poc a poc, cada cop menys. Tot d'una, he volgut sortir disparat d'allà i venir aquí per escriure un post sobre les persones condemnades a la incomunicació.

Però no podia fer-li això al meu amic difunt, és clar.

Per aquesta raó el post va d'una altra cosa, i he alçat aleshores les mans, senzillament, mirant de recordar el que m'havia ensenyat el tipus i, després d'allò, he seguit el meu sermó en el llenguatge de signes.

Ningú ha protestat, aquest cop. No deixaven de ser només paraules, i només les paraules, al cap i a la fi (en última instància), poden contenir allò que sents.

La qual cosa em recorda...

Si algú sap de sentiments que no caben en paraules, jo ho accepto, excepte si no puc, però no dubto que pugui.

3 comentaris:

irene ha dit...

Doncs a mi em sembla un post ple de frases genials.

Sentiments que no caben en paraules? Un munt... Tant de bo tot tingués un nom.

El Taller ha dit...

I tant que sabem tots de sentiments indescriptibles! inexpressables! a la merda els llenguatges de tot tipus, visca la màgia inexplicable dels sentiments que hom no és capaç de definir correctament.
I quin post més original! I quin escriptor més admirable!
Un petó
Laia

Red Pèrill ha dit...

Música