diumenge, 28 de desembre del 2008

Tal dia com avui

Una vegada, i això és fals, jo viatjava en metro camí de la Facultat d'Informàtica de Barcelona quan, crec que impulsat per la rutina, vaig proposar a la jove desconeguda que s'asseia davant meu d'agafar sempre aquell metro i sempre aquell vagó, per trobar-nos cada dia i desfer plegats la mitja hora de solitud diària a la què estàvem condemnats entre setmana.

No sé per què ho vaig fer, en realitat, ni com vaig fer-ho.

Des d'aleshores, jo vaig complir la meva part d'aquell pla genial: sempre aquell metro, sempre aquell vagó. Malauradament, ella no degué fer-ho.

No la vaig tornar a veure mai més.

Certament, tant se me'n dóna.

L'incident en sí no va tenir cap conseqüència i, a hores d'ara, encara atribueixo a la duríssima pujada que hi ha entre la sortida del metro de Palau Reial i l'edifici en què estudiàvem el seixanta per cent de la culpa que jo abandonès la carrera.

L'altre quaranta per cent el composen la grisor d'uns estudis rutinaris, la sensació de no pertànyer-hi i alguna que altra dificultat insòlita per copsar les coses.

Per la meva banda, en un milió d'aspectes, i també en un de sol, tinc ben clares les fantàstiques conseqüències d'haver estat fent lingüística, i no pràctiques de programació, en un determinat moment de la meva vida.

A més a més, de fet, el Pol i jo, pel que fa a PraP, mai no vam arribar a entendre res.


No necessàriament des de Mèxic, a reveure-us i adéu siau. Felices vacances.

I feliços Sants Innocents!

6 comentaris:

Aleix ha dit...

"Post pseudoexperimental de curta tirada. Disculpin les molèsties."

En qualsevol dels casos, que consti que aquest blog no està mort, sinó només ferit de mort, i que hi ha agonies llargues, i fins i tot d'afortunades i rialleres.

Van Deal ha dit...

Bé, ampoc tenim per que dirli agonia, ya que aixó suposa que al final esta la mort, no?
Sort que la linguistica enriqueix la teva vida, aleix!

Y visca Prap, que un dia em vaig fotre una bossa sencera de fishermans friends en una sola clase.

Aleix ha dit...

És clar, per què dir-li agonia, aleshores? Si aquest blog serà immortal! Adoptarà una intel·ligència pròpia, com els Patriots, i aleshores sí que esdevindrà surrealista, quan es posi a parlar de com de greu em sap que l'altre dia haguessis de pagar el sopar, o que t'has de posar guants a l'hora de recol·lectar amebas.

I viuria PraP, si no fos per aquelles sessions de TRES HORES en què NO FÉIEM RES perquè NO SABIEM FER-HO i teniem por de preguntar perquè portàvem MILERS d'hores acumulades SENSE FER RES.

Brrrrrrrrrrrrrr!

(Em sento xerraire, ara, ves per on!)

Anònim ha dit...

OSTRES Aleix com ets!
En serio que li vas dir allò a la noia desconeguda??!
Només passa a les novel·les. N'estàs vivint una? o millor dit, estàs aconseguint que la teva vida en sigui una?
Petons als pardaletsde Blanes!
Laia

Laia ha dit...

Escriu!

Laia ha dit...

Per què es diu Blues nocturn!? M'encanta. Està mort o adormit el blog?
Feliç curt!