Psicopaties

Quan les meves perverses accions van acabar amb els meus ossos al psiquiatra, vaig conèixer un munt de gent interessant. No interessants en elles mateixes, és clar.

Interessants per les complexes i estranyes malalties que patien.

No ho eren tots els que vaig conèixer allí. La majoria assistien a terapia sense haver embogit encara, només perquè els preocupava alguna faceta de la seva manera de pensar. No en va, el doctor, que m'era simpàtic, tenia un enorme pòster enganxat a la paret, i allà deia ben clar

"Més val prevenir que curar."

i això feia sentir a un que encara tenia prou agafades les regnes de la seva pròpia ment.


Els tipus més interessants, en realitat, tenien problemes neuronals més que no pas psicològics. M'agradava escoltar batalletes, sobretot, del grup de terapia dels que tenien problemes sensorials. El doctor els hi ensenyava a com procurar percebre l'autèntica realitat, mentre neurocirujans i altres metges de debó miraven de reparar els seus mals.

Hi havia tipus amb ataràxia, per exemple, gent sense sang a les venes, i a ells els hi explicava punt per punt perquè la vida és sovint ombrívola, i perquè això de preocupar-se té en realitat molt de sentit.

Una altra pacient, pel que sé, patia del mal aquell (en desconec el nom) que fa escoltar els colors i veure els sons. Algunes drogues produeixen aquest efecte, i a ella un cop al cap li n'havia produit un de permanent.

Així que el doctor li ensenyà a conversar amb allò que veia, i mostrar-se observadora i pacient amb els mots que la gent li dirigia.

Amb aquesta vaig creuar-me, un cop, i no em va semblar una persona gaire sociable. Però, si us he de ser sincers, i no vull que em prengueu per boig, crec que la noia copsava la realitat que s'amaga darrere les coses, i si resulta que darrere les coses no hi ha res, serà aleshores que la que estava boja era ella.


En fi. Que al final em passava més temps a la consulta parlant dels pacients del doctor que no dels meus propis problemes. A mi ja m'estava bé. Pensava en el dia en que escriuria tot plegat en un post com aquest. Però un dia em va assaltar una pregunta extranya: si tot el món va al psiquiatra, i esdevé tothom feliç... adoptarem la mateixa cara?

Així que vaig haver d'abandonar la terapia. Fou un impuls. En realitat, allò m'agradava, i sempre ho he considerat sa. Però dic, només dic, que a vegades s'equivoquen, els psicòlegs i els psiquiatres.

Ho vaig comprendre fa molt poc.


El dissabte passat, un amic que vaig fer allí va explicar-me el cas de la Sonia. Era del grup dels que tenien problemes sensorials. Ella tenia una malaltia molt estranya, producte d'una embolia: no distingia entre els objectes reals i les paraules. Fins aleshores m'havia pensat que allò només passava als llibres, però la Sonia era real. I si a aquella dona li cridaves "Cau un piano del cel!", fugia esparvorida, amb els ulls alçats, veient realment caure un piano que en realitat no existia.

El doctor va ensenyar-li a fer front a una immensitat de bromes pesades (la gent és cruel) amb un mètode senzill. Si allò que el seu cervell copsava era francament improbable, aleshores havia d'entendre que no eren més que paraules que la malaltia confonia.

Un bon métode per evitar bromes malvades. Els crits de "Tsunami!", "Una ràfaga de bales vola cap a tu!" o "T'han tallat la cama en dos!" ja no li afectaven. O li afectaven, però només una mica, fins que adoptava la tècnica del doctor i es quedava amb el cor lleugerament accelerat.

Estava molt contenta amb el doctor. Pel que em va dir el meu amic, va arribar a enviar-li un pernil.

I un bon dia, és clar, un tigre va menjar-se-la.

Diuen que havia fugit del zoo. Va recórrer cinc illes de cases. Al seu pas, totes les persones van córrer a buscar refugi.

I la Sonia no va fer-ho.

Cada quant temps una bèstia assassina escapa del zoo?


Quan el meu amic m'ho va explicar, em va deixar de pedra. Després vaig pensar que era molt rar que no hagués sortit a les notícies que un tigre del Zoo de Barcelona s'havia cruspit una dona que confonia la realitat amb les paraules.

Però no per això vaig deixar de creure'l, és clar. Tot allò tenia tot el sentit del món.

Cadascú és la suma dels seus traumes, i això és molt trist, perquè no hi ha pitjor mort que que se't mengi un tigre.