Conèixer les persones

Sol ocòrrer (i no m'agrada parlar de mi), que quan alguna persona m'atura pel carrer i em demana alguna cosa, la resposta em surt de la boca dues octaves més aguda del que és habitual.

He arribat a la conclusió que totes aquestes persones, arran d'aquesta primera impressió fugaç, creuen que sóc, en major o menor mesura, estúpid. I tampoc és que m'importi, perquè no hauria d'importar-me, però...

Dóna per pensar en les primeres impressions.

Sempre he cregut que sóc una persona malaurada en aquest aspecte. L'altre dia vaig anar al metge perquè em feia mal el genoll, i un cop allà vaig adonar-me que no sabia quin genoll em feia mal. Havia estat tal la meva preocupació per trobar la clínica, per saber què dir a la conserge i per enrecordar-me de donar-li la targeta de l'assegurança, que, senzillament, la preocupació pel meu genoll adolorit va diluïr-se.

Vaig descobrir que no sabia quin era el genoll que em feia mal trenta-sis segons abans que el metge em cridés a la seva consulta.

Per si us esteu preguntant l'orígen d'aquest dolor efímer, us diré que va ser un cop entussiasta i enèrgic que vaig endur-me xocant contra un pal metàlic d'aquests que sol posar-se perquè els cotxes no trepitgin la vorera. La col·lisió va ser espectacular, ridícula i dolorosa, i em va produïr la crosta més sangonosa i desagradable a l'alçada de la ròtula (no em pregunteu quina) que mai hagi tingut. Això va ocòrrer fa quasi quatre mesos (jo estava per Egipte) i, tot i que lentament, la crosta va cedir el pas a la pell viva, però jo la guardo en el record, perquè, tenint en compte el meu gust per la mobilitat extrema, és possible que mai més torni a fer-me una ferida d'aquestes. Me'n vaig fer moltes de petit, aquesta ha estat la darrera.

A vegades pots arribar a controlar fins a aquest punt la teva vida.

En fi, el dolor va restar. No era un dolor infernal. Era un dolor molest que apareixia quan em posava de genolls o a quatre potes, postures les dues que la vida corrent no m'ha obligat a prendre sovint. De fet, el genoll només em feia mal un cop al dia: quan pujava al meu llit des de la part de sota i gatejava fins a tenir el cap a l'alçada del coixí (no us imagineu el meu llit com un camp de futbol, és més aviat que em recreo a l'hora d'enllitar-me). Així, quan el meu genoll entrava en contacte amb el matalàs, em feia un mal bastant agut i empipador.

Al final vaig decidir anar al metge perquè era la mena de dolor prou imperceptible com per a que em durés tota la vida. I, com us he dit, quan em vaig asseure a la sala d'espera, vaig adonar-me que no recordava el genoll que em feia mal.

El doctor em va dur a la consulta i vaig seguir-lo presa del panic. Ell va dir "A veure, què et passa?", amb energia i un rerefons simpàtic, de persona competent no amargada. Jo vaig respondre de seguida que m'havia donat un cop al genoll. Ell va preguntar que com havia estat.

Vaig intentar fer durar l'explicació de la trompada tot el que vaig ser capaç.

És curiós. En el fons sabia que tard o d'hora hauria d'acabar i exposar el problema, sabia que només posposava l'inevitable. Però vaig seguir-ho posposant.

Quan el doctor es va cansar de l'anècdota divertida segons la qual un cert encegament per part del sol havien acabat amb el meu cos estés a terra i el genoll malferit, va dir-me: "apa, estira't aquí".

Es referia a la camilla.

Vaig mirar-me ràpidament els genolls, mentre ell es girava, una centèssima de segon, a agafar nosequè. Vaig mirar-me'ls amb deteniment. Vaig tocar les ròtules. Vaig prèmeles, desitjós de notar un dolor, el més dèbil, el que fos, ni que fos psicosomàtic, si us plau, si us plau. Vaig resseguir amb els dits la pell que cobria l'articulació, buscant restes llunyanes de la meva crosta esplendorosa. Però la pell s'havia regenerat com, al final, només la pell pot regenerar-se.

Res de res. Ni dolor, ni restes. Els meus genolls eren tan simètrics que van donar-me ganes de posar-me a plorar. En comptes d'això, sóc un tipus estoic, vaig decidir explicar-li el meu problema al metge.

No vaig ser rotund, però. Va ser alguna cosa així com: "D'això... Veurà... És que ara mateix... Bé, ara mateix no recordo quina és la cama que em feia mal... Perquè és un mal molt especial i..."

No vaig saber com acabar-ho (qui sap si hagués estat possible).

No m'estendré, ni mencionaré, de fet, perquè en el fons aquest blog està pensat per amplificar la meva imatge mitificada, les maneres en que, durant un temps molt breu, vam treballar plegats el doctor i jo per esbrinar quina era la cama que em feia mal. Alhora, jo intentava fer-li entendre que tot allò era molt comprensible.

Al final, la sensació, el pensament, la idea que jo era imbècil, omplia l'aire d'una manera tan intensa, ens embotargava tan profundament la ment, que va haver de reconèixer-ho o acceptar la mort per asfíxia.

I per la manera en com es va desempallegar de mi, vaig saber, i amb això estic arribant al quid de la qüestió, vaig saber que el doctor mai acceptaria que algú tan estúpid sortís amb la seva filla.

Maleïdes primeres impressions! És clar que potser no té cap filla (si sabessiu com me la imagino...!), però, en el fons, aquesta no és la qüestió.

De què serveixen les primeres impressions?

De què, si no t'ajuden a conèixer les persones?

Jo mateix noto que no conec alguna gent. I aleshores sents que t'estàs perdent alguna cosa.

No crec que les persones siguin tan complexes que no es pugui arribar a conèixer-les. És que en costa tant, d'accedir-hi...

I les impressions, les primereres i les que vindran després, n'aporten tan poc!