Deliris literaris

No tinc cap amic que estigui boig. "Cadascú amb els seus problemes psicològics", dic jo a vegades, i tot i que això vol dir una cosa diferent en cada ocasió, i molt sovint no vol dir res, dóna per sentat que no hi ha persones boges. Hi ha persones, senzillament. I salvi's qui pugui.

Això no va per l'home que vaig conèixer a la presó, és clar, el dia que vaig passar-m'hi.

Aquell sí que estava sonat. No hi tocava, i ho dic entre calfreds i molt d'apreci. La realitat era per a ell un misteri irressoluble. La gent que l'envoltava, coses que no podia copsar. Era fàcil adonar-se: se li veia als ulls, vermells, plens d'estàtica i soroll, mal connectats al cervell, llançant espurnes. A mi em fascinava imaginar-me el seu cervell allí, surant dintre el seu crani, aïllat de totes les coses, parlant un idioma estúpid, ple a vessar, potser, de milions de neurones enfollides, homenets que ni tant sols podien entendre's entre ells.

El tipus tenia un company de cel·la, així els hi costava la meitat pagar el lloguer. Vaig parlar amb ell del seu amic boig. Vaig preguntar-li com havia anat a parar allí. "Va matar a un donant-li cops amb una edició en tapes dures de El Quixot."

"No siguis massa dur amb ell", va dir-me després, "jo mateix vaig carregar-me un tipus a cops de canonada... És clar que només pretenia deixar-lo inconscient."

"La intenció és el que compta, no és així?"

No vaig molestar-me a fer-li entendre que allò no volia dir el que ell creia. Sentia un cert rebuig per aquell tipus, i volia centrar-me en el pirat del seu amic. Vaig informar-me, documentar-me abans d'escriure aquest post. En realitat, era tot un assassí en sèrie. Abans que l'enxampessin s'havia carregat sis persones a cops de llibre. Em va semblar curiòs que en una ocasió hagués usat El Petit Príncep, però aviat vaig desencantar-me: aquella vegada també s'havia valgut d'un munt de puntades de peu.

"Un cop", em va dir el seu company de cel·la, "va carregar-se a un amb una edició de la trilogia del Senyor dels Anells en un sol volum. Va ser l'assassinat més net de tots: es va limitar a deixar caure el llibre sobre el cap de la víctima."

Aquell comentari sobre el Senyor dels Anells va ofendre'm, i vaig anar-me'n (que no escapar-me) de la presó. Mentre travessava el pati vaig trobar-me amb els ulls bogíssims de l'home sonat. Vaig preguntar-li com és que no estava en un manicomi. "Tant se val", em va dir ell.

"Em tenen aquí per la seguretat de les persones", va dir-me. "Menys mal", vaig respondre jo, "no m'agradaria trobar-te en un carreró fosc a l'anar a llençar les escombraries".

Ell se'm va mirar. No hi havia tanta estàtica als seus ulls.

"Entenc a què et refereixes", va fer.

Volia haver usat aquest post per parlar de la crítica literària, o per fer un homenatge a l'Àdolf, que d'alguna manera va profetitzar tot això, però el que se m'ha ocorregut al final és pensar que potser les persones no són responsables dels seus actes. Ni les boges que colpegen amb llibres ni les malvades que ho fan amb canonades. I tots nosaltres, que no som ni bojos ni malvats, potser tampoc siguem responsables de totes les petites coses: de fer ara això i ara això altre, de ara prendre aquesta decisió i més tard fer aquest petit acte malèvol.

Estem condicionats per nosaltres mateixos fins al punt de ser innocents.

Visca l'autocomplaença!

I menys mal de les presons.