El camí introspectiu

He pensat de fer una cosa. Us obriré el meu cor. Vosaltres podeu donar-hi una ullada i, després, anar-vos-en tranquils a casa. Què voleu que us digui? Sou importants per a mi, i darrerament no se m'ocorre la manera d'expressar-vos el que sento. Si no sé gaire com escriure, m'angoixo i ho passo malament. Però l'altre dia, a la facultat de medicina, van parlar-ne i jo ho vaig trobar una gran idea.

Només espero que totes les classes de cirurgia a les que no vaig assistir mai (sóc filòleg, jo!) no fossin, en realitat, una experiència imprescindible.

Passeu-me el bisturí, va. Tenia pensat usar un cutter, però mai he tingut estoig. Corren per casa alguns, sí, és cert, però sempre estan rovellats, i s'ha de procurar ser higiènics. No estaria bé obrir-se la pell amb el mateix estri que he usat per tallar metall. Això, un bisturí. Pots pendre'ls a grapats en els laboratoris anatòmics i, si després els tornes, no es pot dir que els hagis robat. És com robar carícies. No sempre les robes: sovint les manlleves volent-les tornar.

Espereu, espereu, que em trec la samarreta. No en tinc tantes com per poder anar-les estripant. No, ja no em fan vergonya, aquestes coses. Si a vosaltres no us incomoda (i estem aquí per mirar-me dins el cor, no per passejar la mirada i riure-se'n), podem seguir fent. Diria que el cor el tinc a l'esquerra. Crec que faré la incisió... no sé, entre l'estern i el mugró esquerre. A partir d'aquí, ja gratarem endins. La veritat: l'última vegada que vaig preocupar-me per l'interior del cos humà, a aquest nivell, anava a sisè de primària.

I d'això en fa un munt de temps.

Au, va, sense pensar-hi, que si no no acabarem mai. Prèmer el bisturí i... espera! Espereu. L'anestèsia, l'anestèsia...! Que, ja ho sabeu, sóc molt sensible al dolor. No es pot jugar amb aquestes coses. Sí, és aquella xeringa. No, no m'espanten ni em fan por les injeccions. Sé que hi ha gent que en té fòbia. L'Àdolf, sí, per exemple. Home, a mi no és que m'encantin, però les suporto bé. Aquesta conté anestèsia local. Necessito estar despert mentre anem fent això. Quan era petit, em pensava que l'anestèsia local era la que feien en el mateix hospital, i la general la que duien de la Fàbrica General d'Anestèsia (o algun nom així). No entenia per què la gent considerava un avantatge que una operació pogués dur-se a terme, "només", amb anestèsia local.

Però sí, d'acord, divago. Som-hi.

No em pregunteu on vaig aconseguir-la. És difícil per a mi, que sóc del tot inexpert, mirar d'aconseguir drogues. Aquesta, en qualsevol cas, ha d'injectar-se a prop d'on ha de fer-se la incisió. Aquí, si, sobre el mugró mateix. A veure... Sí. Així. Vaja, la veritat és que aquestes coses sempre em fan més mal del que esperava.

Porteu el bisturí, va. Comptar fins a tres i fer-ho. Ho faig sovint i funciona. Un, dos... i tres. Veieu? Sempre funciona. I tampoc era per tant. A partir d'aquí, tallo la pell cap a l'esquerre. Una pell perfecte. M'ho van dir fa poc, i he decidit que és el segon millor afalac que he rebut en el que porto d'any. A vosaltres no us ho sembla, eh? No teniu ni idea de pells, tampoc. Ja m'agradaria veure la vostra de prop.

En fi.

Compte amb la sang. M'he tret la samarreta, però vosaltres aneu vestits i, segons diuen en una pel·li, la sang no marxa fàcilment. Vaja, i això esquitxa força. Però ja estem acabant. Potser utilitzant els dits, i si m'ajudeu, podem obrir l'esquerda de la pell. Estripar-la. Amb compte, amb compte. D'acord, ja està. Vaja, heu tibat un gra massa, eh? I no estaria de més que algú portès una baieta. Quina una estem liant. Sí, a mi també em mareja, tanta sang. De fet, em sento un pél indisposat, ara per ara. Però en fi, ja acabem. Aquesta mica de carn fora, té, sosten-la tu mateix i això ja estarà fet... Oh, mecatxis. Les costelles. Ara, no sé per què, em pensava que les costelles estaven darrere el cor. No, ja, me n'acabo d'adonar, no cal que m'ho digueu ara. A més, té tot el sentit del món: per això es diu caixa toràcica. No sé en què devia estar pensant. En fi, potser amb el pal d'aquella escombra... Sí, aquella. No sé, penso que si fem palanca... A veure: amb el bisturí no ho tallarem.

Va, porta.

Passo el pal per aquí... i a la de tres estirem, d'acord? Sempre funciona, ja ho sabeu. A la de tres. Una, dos... i tres.

I tres!

Au! Vale! Au! D'acord... ja està. Sí, ha costat, però jo no he dit que no hagués de costar. He dit que podia fer-se. I si esteu aquí és perquè voleu, eh? No em malinterpreteu: us ho agreixo. Us ho he dit al començar, sou importants per a mi. Si pogués escriure... si pogués haver parlat de qualsevol cosa... Però aquests dies, no em pregunteu per què, no puc. Au va, no us féu els innocents. Sous els primers a dir que l'anterior post era una bírria. No, no us disculpeu! Teniu raó. I aquest bloc, a mi, m'agrada molt. Volia posar-hi alguna cosa que valgués la pena. Si se m'hagués ocorregut, la hagués posat. Però com no...

Bé, us estic obrint el cor... Què més voleu?

I ja estem acabant. Tu, pots agafar això? Compte. Intenta que el costellam no es separi. L'hem deixat fet un nyap... Ja ho sé, ja ho sé, la idea de la palanca ha estat meva. No em queixo. Però almenys que no se't caigui al terra. Potser, amb tot, encara me'l podran tornar a enganxar de nou. Aquí ningú és metge. No parlem del que no sabem.

Sí, si ve la meva mare ara es posarà feta una fúria. No sabia que anèssim a embrutar-ho tot tant, de debó. Potser podriem haver-hi posat uns plàstics. Tot i que, en realitat, amb la inundació que estem provocant, més servei ens haguessin fet unes galledes. Per favor, per favor. No ens ajudes posant-te verda. Mira els altres: aguantant el tipus. És només sang: no fa cap mal.

I ja estem acabant.

Mira, apartem això (amb delicadesa, amb delicadesa!) i...

Veieu?

El cor!

Ara me l'obro. El bisturí de nou? Gràcies. Es curiòs com talla, eh, una cosa tan petita? Bé, una mica més i... ja està. Ha estat difícil, amb això que no para de bategar ni que el matin, però ja està. Si em deixeu un moment... potser amb les ungles... i... sí! Ja està!

El cor obert!

Bé, sí, són vísceres. Més sang, com si brollés d'una font, i carn vermella d'aquesta de l'interior de les persones. No sé què esperàveu... Figuretes i dibuixos? A vegades sembleu... Eh? Què? Ah, sí, aquí hi ha una cosa. Vaja... Bé, no... No esperava trobar-m'ho aquí. Potser en el cervell... No, prefereixo no parlar-ne. No, és que... no sé, no em ve de gust posar-me bleda. I aquests dies ho estic molt. Bé, ja veus què és, no? La figura d'una noia. Doncs això. Aquests dies han estat... especials per a mi. Gràcies a ella.

Què? Sí. Moltíssim.

Suposo que ja hauria d'haver-me imaginat que me la trobaria aquí...

Però... Eh! Ja està bé! No he vingut aquí a obrir-me el cor per a que em feu enrojolar! Ho he fet perquè aquests dies no sé què escriure, i em trobava trist i angoixat per aquesta incapacitat estranya. No sabia com parlar-vos del què sento i he pensat que així... Va, és igual, deixem-ho córrer. Marxeu, i fins la propera, quan ens tornem a trobar. Seguiré pensant en vosaltres.

I compte no rellisqueu.

La sang sempre és llefiscosa.