Felí, feliç

Des que em dedico a rescatar gats (i m'hi dedico des de fa, com a mínim, alguns dies) m'he convençut d'una cosa: la majoria no són feliços. Potser us penseu que ho són, perquè ronquen, i ni tant sols cal que els acaronis gaire, i perquè no fan res més que dormir i menjar, i tenen una agilitat que els permet caminar per les parets, cap a amunt, com fa el Prince of Persia, i ningú dubta (els ocells no dubten) que desafiar les lleis físiques és una cosa que per força et fa feliç.

Potser us penseu que ho són, però no ho són.

Això no vol dir que no existeixin gats alegres. La Paula ho sap millor que qualsevol i, a més, la gata que tenen, la Bayles, és feliç com la regalèsia, i molt mànyega, a sobre. També el Gat de Cheeshire, és feliç. Però no estem parlant d'ells. Parlo de la majoria, de tots els gats amb que m'he topat per les nits, en suburbis i llocs en els que no voldrieu viure, dels gats amb els que he parlat, dels gats que volia convèncer, dels gats que, en definitiva, he mirat d'animar, tantes vegades, sense disposar d'arguments.

Com que les nits sempre m'han semblat excessivament grises per a feines de film noir (disculpes per l'expressió), se'm va ocòrrer que podia mirar de dedicar-me al rescat de gats durant el dia. Com que no són feliços, n'hi ha molts que deixen la llar, i a vegades tornen, capcots i recelosos, atrets pel menjar, però sovint es submergeixen tant en la misèria dels afores que ni volen ni poden retornar a la vida domèstica. Es fiquen en embolics. Es relacionen amb altres gats de dubtosa conveniència i rebaixadíssims escrúpols. A vegades, atrets per alguna felina fatale, fan bogeries, i després t'els trobes abandonats caçant ratolins en impulsos obsessius.

Així que, ajudar a la gent que ha perdut els seus gats, va semblar-me una empresa enriquidora.

Un cop (i en realtat explico aquesta part de la meva vida aquí, en el meu blog, per tal de poder-vos narrar aquesta petita anècdota -una part de la meva vida de la que mai hagués cregut que us parlaria... una part oculta de la meva vida, que se'n diu-), vaig recòrrer a la crida d'una dona gran, que vivia en un sisè pis amb un gat de set anys que havia desaparegut. La dona (que encara el considerava petit, juganer i infantil com quan tenia mesos) volia que el trobès, temerosa de les vivències que pogués viure al carrer.

"Ja sap com són aquestes coses", em va dir. "Es senten grans i rebels i de sobte marxen de casa. No hauria de preocupar-me massa, estic segura que tornarà de seguida, quan em trobi a faltar... però tinc por que no li passi alguna cosa, allà fora."

Abans de tenir temps de demanar-li una descripció de l'animal i llançar-me a la recerca, em va assaltar un dubte. Vaig encaminar-me a la porta del balcó i vaig sortir a fora: una terrassa petita, d'uns dos metres quadrats, surant al buit entre el no-res com si fos l'únic balcó de l'edifici.

A sota, és clar, milers de metres de caiguda lliure.

"Per on se suposa que ha escapat el gat aquest?", vaig preguntar-li jo, no gaire dolçament, a la senyora.

"Ja sap com són els gats: sempre s'esmunyen per on sigui", em va dir.

Aquella empresa concreta no la vaig acceptar: vaig anar-me'n a casa. Després de tot, quan portes prou temps, com jo mateix, rescatant gats, descobreixes que la major part no són feliços. A partir d'aquí no costa gaire imaginar-te'n de suïcides.

Malgrat això, penso que l'esperança sense fonaments pot tenir la seva gràcia. Si més no, les alternatives mai m'han semblat gaire millors.

Molt poc temps després d'això, vaig caure dins un contenidor de resiuds industrials en una fàbrica de residus i vaig sortir-ne tenint al·lèrgia als gats.

Què carai, està clar que trobaran la cura.