dijous, 3 de juliol de 2008

Les bones amigues

Us parlaré de les formigues, de les quals conec a hores d'ara tots els seus secrets, i sé què les complau i sé què les irrita, i què esperen fer a la vida i el que pensen quan ens veuen a nosaltres.

(Pensen "ecs...!", que és el que jo sempre penso d'elles.)

Al món hi ha tres-centes mil espècies de formigues, la majoria de les quals s'assemblen entre sí. D'aquesta multitud racial, a Hawaii s'hi allotjen més o menys la meitat. I allí, entre les palmeres i els salts d'aigua i les platges infinites (infinites perquè, bé, Hawaii és una illa i les platges la rodegen), les formigues tenen una característica comú:

Totes són antropòfagues. Totes mengen persones.

O era així almenys fins poc abans que arribés jo.

Als laboratoris on vaig alltojar-me, quatre cabanyes pintades de blanc, hi havia un munt d'entesos en les formigues locals. Mig científics, mig guerrers formidables, no dubtaven en endinsar-se en la selva per a seguir investigant.

Sovint, la selva és perillosa, però aquells homes sabien què es feien. Si es topaven amb les petitus penetrae, una espècie de formigues diminutes que se t'escolen sota la pell i des d'allí se't mengen els ossos, les cremaven amb les lupes que portaven. Si es topaven, en canvi, amb alguna enormus carnivorae, una d'aquelles que fan un pam i mig de llarg i que d'una mossegada t'arranquen un dit, les feien retrocedir amb els enormes matxets que duien.

Els estudiosos estaven immensament enamorats de les formigues, però després d'anys de sang, antenes escapçades, olor a cremat i dits tallats a mitja alçada, la relació havia perdut el romanticisme dels primers dies. Quan jo vaig arribar al campament, el cinisme flotava a l'aire i el despit amoròs emmetzinava la beguda. Era un lloc bastant horrible, en realitat. Recordo que els homes i les dones arribaven suats i malferits de la jungla i anaven directament al Gran Terrari que hi havia al bell mig del pati, i d'allà treien algunes formigues antropòfagues i les tallaven a trossets. Ho feien per crispació, perquè es sentien malament, i allò no feia sinó fer-los sentir pitjor.

L'amor que no et fa feliç és una bírria, pensava jo.

Per la meva banda, jo em vaig espantar quan em van mostrar la nova espècie de formigues, aquella de la qual n'hauria de tenir cura. S'assemblaven sospitosament a les petitus penetrae que m'havien mostrat i, tenint en compte que els havia enganyat al dir-los que coneixia moltes coses de les formigues, ni tant sols sabia com podria cremar-les amb una lupa. "La mentida fins al final", vaig dir-me, un clàssic crit de guerra, i com que ja estava allà a Hawaii i hi havia de restar un mes, vaig deixar que em duguèssin al terrari on tenien aquelles formigues desconegudes.

Quan vaig relliscar i vaig caure dins, vaig donar-me els ossos per perduts.

No em va donar temps de contar-les totes, però hi devia haver unes deu mil. Menudes i frenètiques, van pujar-me per tot arreu i van dedicar-se a còrrer pel meu cos. Mai no he sentit tanta angunia, però el terror l'eclipsava. Cridava, esperant el moment en que els insectes s'obririen pas a través de la meva pell per menjar-se'm ara la tibia ara el peronè, i al cap de poc temps el fèmur.

Cinc minuts després, però, no havien fet res d'allò, i jo començava a notar bastantes pessigolles.

El primer que van pensar els hawaians i els demès estudiosos de les formigues que s'havien reunit al voltant del terrari per contemplar la meva mort horrible era que jo devia ser un heroic domador de formigues. Això, o que tenia un gust molt dolent i les formigues no em volien. Però ben aviat van descobrir la veritat:

Aquella nova espècie no era antropòfaga.

No hi ha gaire més a dir. Les formigues van resultar ser d'aquestes que habitualment trobeu per casa vostra. Allí no tenien ni idea que existissin formigues inofensives, així que em vaig tornar de cop i volta en un autèntic entés. Però no és això el més rellevant del que va passar.

Els estudiosos de les formigues van enamorar-se d'aquelles noves formigues.

Des d'aleshores, si mai aneu a les quatre cabanyes pintades de blanc que són el laboratori, trobareu homes i dones jugant amb formigues. A mi segueix semblant-me una cosa anguniosa, però ja no hi ha ni sang ni antenes escapçades, i els estudiosos riuen mentre les formigues les hi fan pessigolles. Les petitus penetrae, i les enormus carnivorae, i totes les demès espècies de formigues assassines, habitants legítims de Hawaii, s'han quedat soles, amb la selva sencera per a elles.

Al final vaig acabar per aprendre el llenguatge dels insectes, i sé de bona tinta que estan tristes, perquè ja no mengen persones, i perquè les persones ja no les fan riure.

Però l'amor que és una bírria no és amor, i el que et fa feliç no mereix estudi.

O això és el que em va dir un dels hawaians científics, somrient ex-estudiòs de les formigues.

3 comentaris:

Irene ha dit...

I jo que pensava que era impossible sobreviure a Hawaii... Tantes coses que podrien haver acabat amb tu, i tornes a ser aquí! Increïble.

El llatí t'ha marcat més del que em pensava. Deixa'm que et digui una cosa: el llatí sí és antropòfag :P

Serà difícil ser més entusiasta que la Laia, així que ja ni ho intento... Però va, sí: visca el Blues Nocturn i visca A l'altra banda i visca... el Bill Murray! (Eing?)

"Camí de sol, per les rutes amigues... unes formigues." (Del teu estimat Papasseit ;P)

J ha dit...

"El primero está bajo un árbol y al último le están haciendo cosquillas las hormigas".

Aleix ha dit...

Què literaris que esteu tots!

Irene, podria dir-te que vaig tenir el cal·ligrama(?) del Papasseit en ment tot el mes que vaig estar a Hawaii (de fet, si el títol del post no fos el títol més chorra de tots els posts que he escrit, en seria un homenatge).

I pel que fa a haver sobreviscut... Bé, en realitat, al post anterior havia escrit "passar un mes fora de casa pot matar-te" però, és clar, em va semblar excessivament cruel.

Visca el Bill Murray, visca el llatí i visca els retorns que es donen després d'un mes perfecte!

(Vaja, m'estic posant bleda...)


I, ah!, Pol... he trigat a copsar l'obra citada, però un cop fet he de dir: què guai!

(Sí, més comentaris bledes. Sens dubte, seqüeles de Hawaii.)