dissabte, 5 de juliol del 2008

Tirar-se hawaianes

El meu amic estudiós de les formigues no sempre em queia simpàtic. Potser era amic meu només perquè no hi havia cap altre. Potser pel que jo he vingut a anomenar "raons històriques".

Així era, fa molt de temps, amb la majoria d'amics meus de l'institut.

Hi ha, per exemple, un incident amb unes hawaianes que il·lustra força bé com el tipus era, en realitat, un traïdor fastigós.

Hi havia un petit poblet prop del laboratori de les formigues, allà a Hawaii. Quedava a prop d'un riu que podria haver estat l'Amazones, i sempre feia aire i sempre feia fresc. A tots ens encantava anar-hi a descansar de formigues i calor i penúries vàries, i jo, que mai he entès quin plaer hi ha en això de prendre el sol, gaudia absolutament de tombar-me allí a prendre la fosca.

El poblet tenia, a més a més, una peculiaritat estranya: només l'habitaven noies. Ni homes, ni dones, ni velles, ni nenes. Noies. Que oscil·laven entre els quasi-vint i els vint-i-molts. Noies que eren, a més a més, molt obertes.

"Quin món!", em deia sovint el meu amic estudiós de les formigues. "Això deu ser el paradís, no creus? Natura idil·lica i aquestes hawaianes que, no sé si són nimfòmanes o què, però no deixen de perseguir-te fins que te les tires."

A mi no m'havia perseguit ninguna hawaiana... la qual cosa, en realitat, no m'importava.

"A tu no t'han perseguit, eh?", va preguntar-me un dia el meu amic.

"No", vaig dir jo.

"Vaja, quina llàstima", va fer ell, amb una gran satisfacció.

"No creguis", vaig intentar replicar-li. "Tampoc hauria volgut fer-m'ho amb elles. Tinc nòvia i..."

"Ja, sí, és clar", va tallar-me ell. "Sigui com sigui, volguessis o no, elles no tenen cap interés en tu. El que tu vulguis no té importància davant la seva indiferència."

"Home...", vaig mirar de raonar jo, una última vegada. "També podria argumentar-se a l'inrevés: que que elles estiguin interessades o no en mi no té importància enfront del fet que jo no vulgui fer-m'ho amb elles."

Ell va exclamar "Au, calla!", i va marxar.

Jo em vaig quedar sumit en una sensació estranya d'enorme irritació.

Sóc conscient del potencial d'una anècdota com aquesta, que em permetria reflexionar en aquest bloc sobre un bon plegat de coses. Podria parlar, per exemple, dels actes simbòlics als quals la realitat arrabassa el simbolisme. O, potser, de com els patrons d'acció i reacció no sempre són evidents i costa endevinar si primer va ser l'ou o la gallina. Si m'apures, podria parlar de tòpics típics com l'amor i el sexe, el sexe sense amor ("¡como experiencia vacía, una de las mejores!", que diria el Woody Allen) i coses d'aquestes.

Però no parlaré de res d'això, em temo.

Aquest post versa sobre l'amistat.

Uns deu dies més tard d'aquella discussió, unes hawaianes van menjar-se el meu amic estudiós de les formigues. No sé ben bé per què. A mi en un principi em va semblar un immoral acte de feminisme, i anava a enfadar-me, però vaig deixar-ho còrrer. Elles seguien fent-s'ho amb tots els (altres) que visitaven el poble i mai van tornar-se a menjar a ningú. I els turistes allí eren feliços i també les hawaianes i vaig decidir que es devia haver tractat d'un cas aillat.

Pel que fa a la pèrdua del meu amic... Bé, sempre ha estat així amb els que eren amics meus per raons històriques. No vull dir que sempre se'ls han menjat un plegat de hawaianes, sinó que sempre han acabat per deixar de ser amics meus.

Serà que la solitud, la rutina i la coïncidència no són una autèntica bona pasta amb la que formar relacions.

Com passava a l'institut.

4 comentaris:

Van Deal ha dit...

O com pasava al col·le... Digali a l'Oriol, si no! (si es que es deia així el pobre tipus de la UAB)

Aleix ha dit...

Es deia Adrià.

Gràcies per recordar-m'ho! (De debó, que si no, després oblido aquesta mena d'anècdotes.)

Laia ha dit...

no sé qui era la teva font d'inspiració però estic d'acord amb tu en què és molt millor prendre la fosca (genial!) que prendre el sol. Tot i així, tirar-se hawaianes hauria d'haver causat una mica d'enveja al teu personatge, no deixa de ser per naturalesa, una cosa que els hi agradi a tots els homes, i m'atreviria a dir que a la majoria de dones. :D:D:D:D
petonets!
conecta't

Laia ha dit...

per cert! l'ire ja m'ha deixat el manuscrit de la primera part del teu llibre! després del "Joc de l'Ángel" vas tu!
i després, "si et menges una llimona sense fer ganyotes", i després "Diari d'una àvia d'estiu", i després, Mondrian, i després "Sobre l'amor",...no sé si m'ho acabaré tot això.