diumenge, 6 de juliol del 2008

Mafiosos hawaians

M'agrada el concepte sicilià de la família. Vaig conviure amb una quan, bé, això, quan vaig estar-me a Sicília, i recordo amb especial tendresa els pícnics amb els vint-i-tres cosins i dotze cosines, les nits en que ens haviem d'organitzar, perquè tocavem a dos per cada una, les tardes assoleiades treballant a la vinya i, sobretot, com eren de divertits els diumenges, quan tota la família (avis i pares i oncles i filloles, i cosins i cosines i algun que altre germà) anàvem a apallissar-nos amb les famílies veïnes.

Com gaudia del folklore, i de les tradicions locals!

De totes les famílies per les que he passat a la recerca d'un lloc on poder caure mort, i viure prou bé fins que això passi, la meva família siciliana n'era la favorita. Molt millor, on vas a parar, que la família peruana de Miami, els quals em racionaven la taronjada rebaixant-me-la amb aigua, i això només després que els convencès perquè no ho fessin amb alcohol de cremar.

No, la siciliana era perfecte. I quan els van metrallar, a mi em va saber greu.

Me'n va saber tant, de greu, de fet, que al rebre la notícia vaig abandonar la meva família de pintors francesos (en la que m'hostatjava aleshores) i vaig iniciar una mena de, com us ho diria, viatge existencial, a la recerca àvida de quantes famílies pogués trobar pel món.

Va ser un viatge llarg, gens profitós.

Què us he de d'explicar, oi? Segurament vosaltres mateixos m'haureu tingut dormint al menjador alguna nit, mentre em plantejava si quedar-me o no a viure a casa vostra. D'acord, tot això va passar fa algun temps, però jo sí que me'n recordo. I m'agradaria dir-vos que, si no em vaig quedar a viure amb la vostra família, no va ser per vosaltres. Ni pels que us envolten.

Va ser per mi.

Per la meva necessitat d'una recerca buida i infinita.

La cosa és que el meu viatge em dugué arreu, però mai prop de Hawaii. I, tot i així, sí que vaig conèixer una família hawaiana. Persones hawaianes força anys abans que fer-me passar per estudiós de formigues em dugués a conèixer moltes.

Vaig trobar aquesta família hawaiana a les Bahames, prop del Triangle de les Bermudes, i em van caure bé de seguida. Em recordaven la família siciliana, potser perquè ambdues eren mafioses, tot i que això no vol dir que fossin exactament iguals. El pare de la família hawaiana em donava exemples: "en el nostre argot, et donaré de menjar als peixos, per exemple, no vol dir ben bé el mateix que per als italians".

És clar.

Perquè hi ha taurons, a les Bahames... i a Hawaii.

"El que té de bo la família", m'havia dit l'home, "és que són persones que et vénen de sèrie. No te les has hagut de buscar. Si no funcionen, les dones de menjar als taurons i llestos."

No vaig entendre el consell, si és que n'era un, i només se'm va ocòrrer pensar que els hawaians semblaven una mica més salvatges que els sicilians i tot.

Va ser aquell tipus, de cabell llarg i rínxols imperfectes, el que em va convèncer de tornar a casa. A mi se'm va ocòrrer, aleshores, aneu a saber per què, que en això de les relacions familiars tortuoses, més val la indiferència a l'odi, i més val la indiferència a la tristesa permanent. Al cap i a la fi, en una cosa tenia raó el psicòpata mafiòs hawaià: no has hagut de fer res per posar-te'ls al teu costat. Potser no són una gran pèrdua.

Aquells tipus trobaven a faltar Hawaii. Jo, la meva habitació.

Vam acomiadar-nos i vam enfilar cadascú cap a les respectives llars. Així va concloure aquella part de la meva vida, aquella época de viatges buits.

Anys més tard, quan un plegat de formigues em van dur a Hawaii per primer cop a la vida, no vaig trobar-hi mafiosos. Vaig buscar-los arreu, dedicant les hores lliures de formigues, desitjós de retrobar els meus vells amics, però va ser en va.

Taurons, formigues, hawaianes... o potser alguna teoria que no van saber aplicar.

Se'ls va poder menjar qualsevol d'aquestes coses.

6 comentaris:

irene ha dit...

"aquell tipus, de cabell llarg i rínxols imperfectes"

Si no empressis (Òscar :P) xampú rizos perfectos, hauria dit que eres tu i tot :P És brooma..

I si no sapigués que tot en aquest blog és veritat, pensaria que això de la família de Miami i la taronjada és mentida...

Un petó (...)!

Irene.

Van Deal ha dit...

Com pots parlar aaixí de la familia de miami despres de ferlo veure Kill Bill... SI ERA TERRIBLE!

irene ha dit...

ResPOSTa al teu post:

Els dies grisos estan molt bé si et pillen de bon humor, però com et descuidis es colen a les venes i aleshores només tens ganes de suïcidar-te o de navegar. I mira que jo no acostumo a tenir ganes de navegar!

"No", a mi també m'agraden alguns moments dels dies grisos... Però quan se succeeixen sense parar em fan una mica de ràbia. És que adoro (i mira que tampoc acostumo a utilitzar -perdó: emprar- el verb "adorar") el sol. Com fa que els colors enlluernin i que els carrers brillin, que no puguis mirar directament les coses... I aquella calor plàcida. Aix!

Però sí, estic d'acord amb tu, l'olor de terra mullada i les fulles que cauen i cruixeixen tenen el seu què. I les nits fredíssimes d'hivern, i el "vaho"... I les mantes -però, ep!, traient el nas, que si no no notes el fred que fa fora-.

I totes aquestes coses...

Doncs visca el Cortázar i visca la malenconia silenthillera que jo tan poc entenc...

Muà.

It was cold, and it rained, so I felt like an actor, and I thought of Ma, and I wanted to get back there, your face, your race, the way that you talk, I kiss you, you're beautiful, I want you to walk...! (Estava sonant i no m'he pogut reprimir...).

irene ha dit...

P.D: És que m'havia deixat de dir això: no podríem ser més complementaris! :P

Aleix ha dit...

Vaja, el meu blog està tan mort que ja et permets fins i tot omplir-ho de blederies, sabent que ningú no et llegirà, eh?

Doncs penso ressuscitar-lo!

Per cert, què curiòs. Justament estava escoltant FIve years quan m'he llegit el teu comentari. I encara sona en el meu ordinador!

Aaaaaaaaix...!

(Què?! També jo respiro blederia!)

Aleix ha dit...

PD (la meva post-data): És la primera vegada que algú que no som ni jo ni el Pol empra l'adjectiu "silenthillera"...! Senzillament: visca!