Que pujar escales glorifica les persones, és una cosa sabuda des d'aquí fins a Lapònia. Allí tenen ascensors, però van endavant i endarrere en comptes d'amunt i avall, i el pujar escales és essencialment inevitable. Aquí, és diferent. Tens l'opció de la tria. Els éssers excepcionals i les altes persones prescindeixen d'ascensors i escales mecàniques i pugen a peu. Hi ha motius mèdics, morals i divins per a prendre aquesta decisió.
Tot això, és clar, du a una pregunta no retòrica:
"Si pujar escales en comptes de pujar en ascensor glorifica una persona, baixar escales en comptes de baixar en ascensor... glorifica... ni que sigui... una miqueta?"
Un té dret a saber el lloc que ocupa a la vida.
dimecres, 13 de febrer del 2008
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
2 comentaris:
Hi ha una llegeda grega que diu que, quan mors, trobes, en el buit, unes escales i un ascensor.
Es impossible identificar a simple vista, però si es les escales pugen i baixen, de la mateixa vegada que moltes d'aquestes coses es fan difícils en els somnis o quann el nostre cervell no compleix el requisits necessaris per imposar segons quins conceptes a la seva percepció.
L'ascensor no té botons.
Un ha de decidir, així, a cegues. Si un emprén les esscales després d'un día arriba al cel.
Si un escull l'ascensor, resulta ser el del SH2.
Si la llegenda grega és certa (aquestes coses ho solen ser)... Agafarem l'ascensor, oi? Però no li direm a l'Eddie que ("Però Eddie...!") està "loco"!
Publica un comentari a l'entrada