La falta de fregament mou el món

Els "món petit" eren unes joguines amb les quals jugava el meu avi, sobretot a l'etapa final de la infantesa, i que va abandonar a l'entrar a l'adolescència (també hi tenen alguna cosa a veure la guerra i la posguerra, i la fam i l'exili, però deixaré tot plegat com a "motius addicionals"). Eren petites esferes de goma flexible, com una d'aquestes pilotes anti-estrès que un aixafa i tantes vides han salvat (o això es rumoreja) i tant plaer aporten. Els "món petit", a més, tenien dibuixat un mapamundi a la seva superfície, com si fossin petits globus terraquis.

Els adults els compraven als nens perquè aprenguessin geografia, i els nens els usaven per jugar a fer veure que eren extraterrestres gegants que devoraven planetes.

Molts anys després que el meu avi jugués amb aquestes joguines, però no tants com per a que se'n sentís nostàlgic d'aquella època, va ocòrrer el que el meu avi ha passat a anomenar "Escàndol dels Món Petit". Per aleshores no haviem nascut ni jo ni la meva mare, o sigui que el que explico ho explico sense haver-ho viscut, però el meu avi ho va viure i fa res m'ho va explicar, i jo me'l crec i crec que també us l'hauríeu de creure.

Sigui com sigui, sempre he pensat que "escàndol" és una paraula una mica massa forta. El que va passar un bon dia, senzillament, és que a algunes cases els "món petit" es posaren a vibrar. O a moure's. Alguns rotaven sobre si mateix. D'altres flotaven a l'espai, recorrent òrbites al voltant de la làmpara del menjador. I això espantava a algunes mares i torbava a força nens.

És a això, al que ell anomena escàndol.

Diu el meu avi que a la gent li indignava que es mogués una cosa que se suposava inerta i exempta de cap enginy que la permetés moure's, i jo crec que puc imaginar-me l'escena. Però al final va descobrir-se el què, i la sang no va arribar al riu. Les esferes, tan pintades de terra i mar, tan còsmicament el·lipsoides, sintonitzaven de tal manera amb el concepte de Planeta Terra, de món, que senzillament van passar a moure's a conseqüència de les mateixes forces.

T'apropaves enamorat a un "món petit", i aquest es posava a botar. Hi apropaves un bitllet de cinc pessetes (diu el meu avi que hi havia bitllets de cinc pessetes, i això és l'únic que no m'he arribat a creure mai), i semblava que ballés. Posaves al costat d'un "món petit" algú excitat, o un objecte que desprengués excitació sexual (la pobra pornografia de què disposessin aleshores), i començava a sacsejar-se quasi amb fúria. I si estaves al seu costat i t'esfereïes pensant en la mort, l'esfera sortia disparada com si es tractés d'un obús.

És clar, jo li he preguntat força cops al meu avi si ell va veure ocòrrer res de tot això, i ell diu que no, que només va sortir a les notícies, però he acabat entenent que tampoc té res de rar que els seus "món petit" mai es moguessin. Després de tot, quan era un nen, el meu avi ni tenia diners, ni temia la mort, ni pensava en el sexe. I ell mateix reconeix que de nen era massa egoïsta per estimar-se ningú.

Vol dir això que només els adults mouen el món?

No crec que pugui fer-se cap reflexió entorn el que explica el meu avi. Sí és cert, però, que m'hagués agradat que arribés fins a mi una d'aquelles joguines, perquè hagués estat edificant fer alguns experiments (i mirar què passava, per exemple, si t'apropava a un "món petit" amb desigs de venjar-te d'algú). De tota manera, el meu professor de física ens explicava que la Terra es mou al voltant del Sol per inèrcia, com qui diu, perquè l'atracció gravitatòria que exerceix el Sol atreu el planeta cap a ell, però això només modifica la seva trajectòria tot fent-la circular, i el fet que la Terra segueixi avançant és perquè va ser impulsada així al principi i des d'aleshores cap força oposada no l'ha feta aturar (ell anomenava a allò "caure amb estil").

És a dir, que és el fet que el món es mogui a través de l'espai, on no hi ha fregament, el que fa que es mogui, i que el fregament és l'única cosa (si no tota l'entropia del còsmos) que deturarà el planeta.

L'inèrcia mou el món.

Jo crec que és un pensament alentador (la física sempre és un bon refugi), però xoca frontalment amb el que va passar fa tants anys amb els "món petit", i tota evidència és evident, o això diu el meu avi, però ho diu en castellà.

Algun dia li preguntaré, al meu antic profe de física, com és que la terra rota sobre un eix.