No tan amoroses

"Novel·les amoroses i morals." Aquest és el llibre que havia d'anar a buscar a la biblioteca, per l'assignatura de "Català del Renaixement". No és que m'entussiasmès. Les novel·les amoroses sempre fan sentir-me sol, i les novel·les morals, mala persona. A més, al segle XVII el català no era com ara. Estava desfasat. Les vocals neutres es pronunciaven com "a" obertes. I d'altres coses que us costaria imaginar.

Tanmateix, com no sóc una persona que contradigui el professor, i el de Renaixement és un homenet simpàtic i apassionat de la seva assignatura, vaig anar a buscar el llibre amb intenció de llegir-me'l. Però, és clar, va haver l'errada habitual: vaig agafar el que no era.

Les biblioteques, quan m'hi deixen entrar, em posen nerviòs. I, en fi... També és culpa de l'homonímia.

"Novel·les amoroses immorals", que vaig agafar per error, ha resultat ser un grandiòs descobriment. Me l'he llegit d'una tirada des d'ahir al matí fins ara, i vull deixar un comentari aquí. Les històries que s'hi expliquen són... potents, però no només és això. D'acord, m'ha entussiasmat especialment la novel·la en que es declaraven el seu amor un botxí i una bruixa, i m'ha entendrit fins a les llàgrimes més bledes la d'un nen i una nena medievals que es casaven als sis anys per designi de les seves famílies i resultaven ser feliços (no respectar la infelicitat dels matrimonis pactats era un comportament titllat, en aquella època, de desprovist de tota ètica). Si us he de ser sincer, fins i tot m'he ruboritzat amb una novel·la, força explícita, que narrava la relació d'un cargol amb una femella. Però, tot i així, "Novel·les amoroses immorals" és un llibre més valuòs que un simple recull de novel·les en català del segle XVII.

Els seus apèndixs són una autèntica font de coneixement.

Ara sé que hi ha dos-cents tres casos de possibles relacions amoroses immorals, i que jo encara en tinc pendents dos-cents dos tipus. Tot i que no estic segur de poder-me enamorar d'una gallina (relació amorosa immoral # 127), i per més que hagi d'admetre que mai podré comprar-me una noia usant camells (relació amorosa immoral # 98), hi ha d'altres en les que penso posar-me a treballar de seguida.

Així, si m'esforço, abans de morir potser puc haver-me casat amb una noia que només conegui pel xat (relació amorosa immoral # 160, és un llibre del renaixement molt avançat al seu temps, després de tot) o, fins i tot, casar-me amb el convenciment de no voler tenir fills (relació amorosa immoral # 150). Encara sense haver-me de casar, disposo de la possibilitat d'enamorar-me d'una noia bellíssima i estúpida (relació amorosa immoral # 2). I si, quan em faig vell, encara crec no haver abastat prou d'aquestes relacions immorals, em quedarà, potser, el seduir una noia que tingui la meitat de la meitat de la meva edat (relació amorosa immoral # 49) o el morir-me d'amor (relació amorosa immoral # 100).

No vull quedar-me amb una sola com fins ara, amb la # 203, a més, que és força trista (estimar qui no t'estima), i ni tant sols és una relació per més que el llibre digui que és immoral i és amorosa.

Però, en fi, "Novel·les amoroses immorals" és una gran obra i la recomano. En realitat, la Decadència va ser una fructífera època de la literatura catalana i, tal com diu el meu professor, no es mereix pas aquest nom. Per sort, existeixen les biblioteques, i si no hi ha un cartell de "Es busca", amb la vostra cara, enganxat amb cel·lo a l'entrada, podreu agafar llibres que en parlen, i informar-vos-en millor.