Lliçons a cinquanta cèntims

Jo sabia que queixar-se molt donava els seus fruits. I quan totes les persones del món, afartades de mi, van donar-me l'esquena, només van quedar els genis que concedeixen desigs.

Si et queixes prou sempre acaben escoltant-te, però és probable que no valgui la pena.

Tot va començar a anar malament quan va dir-me que ell, per la seva compta, només concedia un desig. Em vaig queixar que no fossin tres, com està clar que ha de ser, i ell va replicar que allò de concedir tres desigs ho feien els genis blaus, i que ell era un taronja tirant cap a vermell, i que si la seva mare, que era una gènia maragda, li havia fet prometre en el seu llit de mort que no seria com el blau del seu pare, no seria jo qui li fes trencar la promesa.

Anava a queixar-me de nou, i a preguntar-li com dimonis sumava els colors, quan vaig decidir deixar-ho estar, influenciat sens dubte per la mirada que em va llançar i la manera en com va fer petar els nusos de les seves enormes mans.

Vaig decidir concentrar-me en el problema de tenir un sol desig.

Primer de tot vaig borrar de la llista el clàssic, el murri desig de demanar-li mil desitjos. Vaig suposar que una cosa així només la demanes quan estàs molt a bones, que si no queda clar que és prendre el pél. I no em va semblar sensat fer empipar el meu nou amic.

Vaig borrar el desig d'atraure sexualment (i de manera irressistible) totes les noies, pensant, més aviat enganyant-me, que els excessos mai són bons. Vaig borrar el desig de fer que aquella noia (sí, aquella) s'enamorès perdudament de mi, confiant, a la desesperada, que jo mateix podria enamorar-la per mèrits propis. Vaig borrar, amb un nus a l'estòmac i sense consol possible, el desig que el geni em fes bilionari. I vaig borrar el desig de saber-ho tot, alleugerit d'haver vençut la meva curiositat punyent, sospitant que, saber-ho tot, aviat et du a voler oblidar-ho.

Després, mirant per sobre la meva espatlla, atent per si m'espiava algú, vaig tatxar de la llista els desigs filantròpics, sentint-me culpable però no prou com per a no fer-ho, i d'aquesta manera tan senzilla la humanitat es va quedar sense vacunes, pau o (el que és pitjor) una manera d'anar més ràpid que a la velocitat de la llum, la qual cosa la deixarà reclosa per sempre dins el Sistema Solar.

Un cop acabats tots aquests dolorosos sacrificis, la meva fulla de llibreta encara tenia dos desigs pendents. I em sentia incapaç de decidir-me.

"Què, em penses demanar alguna cosa?", va refunfunyar el geni.

“Dóna’m un temps per decidir-me, d’acord?” vaig demanar-li, sentint la pressió que exercia sobre mi una tria tan trascendental.

El geni va dir "d'acord, doncs", i va desaparèixer.

Des d’aleshores, és clar, ja no l’espero.

Tant de bo tingués anècdotes felices per explicar en aquest bloc.