En primera persona

No fa gaire vaig tenir una oportunitat extraordinària que molt poca gent té al llarg de la vida. Vaig conèixer l’home que posa les franges negres a la meva existència. O, més aviat, l’home que es suposava que les havia de posar.

Parlo del format panoràmic. Del conegut 16:9.

Me’l vaig trobar en un bar i el vaig reconèixer de seguida, tot i que jo no l’havia vist mai. Diria que aquestes coses funcionen així: per instint. Cadascú reconeix el seu “encarregat de les barres negres”, que és el nom oficial del càrrec. Per a més indicacions, a més, el meu duia dos rectangles de cartró negre a sobre.

Vaig apropar-m’hi, completament il·lusionat.

“Vostè és el que se suposa que ha de posar-me les barres, oi?”

Vaig dir-ho sense retret, ho prometo. Però ell em va contestar: “Que potser vens a queixar-te?”

De seguida vaig veure que l’home estava begut. Tenia la mirada aquosa i la cara vermella, i estava repenjat sobre una muntanya d'ampolles. Se’m va caure l’entusiasme als peus. De fet, vaig sentir-me profundament defraudat.

Jo, que no m’enfado mai, vaig enfadar-me de sobte.

“Què si vinc a queixar-me? És clar que vinc a queixar-me! Tota una vida passant de tot, maleït sigui! I, mentrestant, jo he hagut de passar els moments trascendents de la meva vida amb el format 4:3 en que miro normalment! Els moments de cinema que he viscut els volia en format de cinema. Com tothom, què carai!

"Moments de cinema!", va exclamar ell. "No em facis riure! Abans d'aquesta puta merda de feina jo era director. Em deia William Seiter, i el que feia sí que era cine. I després, apa, aquí, a posar les franges negres del format panoràmic en la teva miseria de vida!

Indignat per aquelles paraules (i la situació en sí), vaig intentar interrompre'l, però ell no em va deixar. Va seguir protestant:

"Sense heroisme ni tragèdia! Que ni tan sols s'ha mort mai ningú que coneguessis, i tens vint-i-un anys, per l'amor de Déu!"

Jo no podia creure el que sentia. "Ui, perdona", vaig dir. "Ja miraré de carregar-me algú pels propers dies! Seràs incompetent... Hi ha hagut moments importants per a mi! Alguns depriments. D'altres tendres o feliços. Podries haver posat les franges aleshores. La primera vegada que vaig... estar amb una noia. Podries haver posat el format panoràmic, aleshores."

Ell em va mirar cruelment. Jo vaig enrojolar-me. "He de recordar-te", va dir, "com va anar? Perquè jo ho estava veient, i t'asseguro que no hagués posat barres a allò".

Vaig pensar que aquell tipus no entenia res. Que s'havia equivocat de feina. Vaig tranquilitzar-me, i vaig deixar de cridar.

"Saps?", vaig dir-li, "viure sense format panoràmic tampoc és tan dolent. Et fa la vida menys màgica, però així almenys no creus en vampirs. I potser, fins i tot, així (més crua i directa), tingui més encant."

Després vaig anar-me'n del bar aquell, sorprès que no hi hagués res més a dir. El tipus era un "encarregat de les barres negres" desastròs, però va estar bé conèixer-lo. No només per escriure aquí sobre ell. Penso, ara que proliferen les pantalles i els televisors panoràmics, que aviat no seran necessàries les franges negres. I no les trobaré a faltar.