Nostàlgia científica

A la cinquena planta del que usualment s'anomena "edifici nou", a la Universitat de Barcelona, enmig de filòlegs i lingüistes, i aspirants a ser-ho i cansats de ser-ho, i tants tipus de persones com poden haver quan se'n reuneixen moltes, a la cinquena planta d'aquell edifici, dic, hi ha un laboratori.

Les raons que van dur-m'hi a mi tenen poc d'extraordinàries. Normalment, un cop a l'any, el professor de lingüística, un home panxut i bromista d'accent andalús, hi du els seus alumnes de visita. Tot i que això suposa poc més que pujar quatre trams d'escales, l'experiència és rebuda amb excitació entre l'alumnat. "Visita" recorda a "excursió", i "excursió" ens fa pensar en temps feliços, que la nostalgia està feta de móns imaginaris i les experiències viscudes no compten per a res.

Jo vaig decidir que preferia llençar-me daltabaix de la finestra del quart pis abans que acompanyar-los al cinquè, però a fora plovia, la voluntat va flaquejar-me i vaig acabar arrossegat per la massa. Sovint, el suïcidi és un recurs que pinta millor sobre el paper.

Una aura d'importància envolta ja fins i tot l'entrada a aquell món desconegut. En aquella ocasió, el professor va teclejar alguna cosa en un teclat alfanuméric, i la porta es va obrir, escoltant-se un soroll com de descompressió. Després ens vam adonar que havia estat el nostre propi sospir d'espectació, i que la porta s'havia obert perquè una dona vella sortia en aquell moment, i allò va limitar una mica tot l'efecte, però ja ens haviem quedat impressionats. A dins, les parets són blanques. El professor va entrar lentament, va anar fins a un penjador, i va posar-se una bata de laboratori.

Així, protegit de totes les substàncies químiques i núvols de fum tòxic que volguessin tacar-lo, s'assemblava molt a Déu, o això va dir un tipus, i el professor li va somriure displicent.

Dintre del laboratori, guiats per aquella mà sàvia, vam conèixer primer de tot el fonograma. Era un aparell en que un micròfon gravava la teva veu i després les ones acústiques es mostraven a la superfície d'una peixera. El professor va assenyalar el més gran de tots, un llobarro vermell, orgullòs, i va dir que es deia Max i que era molt valent (per no sé quina proesa que havia fet).

Després estava l'aglutinador. Era una mena d'aparell en forma de dentadura postissa, que et posaves a la boca. "Et mostra la posició que pren la llengua quan articules un so", va explicar-nos. Nosaltres, és clar, no vam mostrar gaire interés. "Serveix per aprendre a parlar amb la boca plena", va dir, intentant-ho de nou. "Plena de pizza, per exemple?", va apuntar una dona d'una trentena, alumna com tots nosaltres. "Ehm... sí, sí", va respondre el professor. Després d'això tots vam interessar-nos molt més per l'aglutinador, i alguns van ser prou agosarats per encabir-se'l a la boca.

Una mica contradit, el professor va deixar-se de petits aparells i va dirigir-se al que sens dubte més s'estimava. Era una cambra d'hiperfreqüència. Un entrava dins (habitacle cúbic de 2x2x2, vidre pol·limeritzat, revestiment de caoba, ja se sap: aquestes coses) i parlava, i l'aparell detectava la freqüència de cada so que el subjecte emetia.

Un parell d'alumnes van entrar a la màquina. Aquest cop no va caldre que ningú mostrès indiferència, ni que tractessin incorrectament l'aparell aquell. El professor va derrumbar-se tot solet. Va posar-se a plorar, a vessar unes llàgrimes enormes. Va posar-se a repetir un cop i un altre "això és un laboratori, això és un laboratori!". I jo, que no m'ho esperava pas, vaig compadir-me. Sense poder-ho evitar, empàtic com mai, vaig apropar-me a ell i vaig posar-li una mà a l'espatlla.

Ell se'm va empassar en una abraçada trencada.

"Això és física!", va exclamar, sanglotant-me sobre l'espatlla.

"Sí, és clar, és clar", vaig dir jo, entendrit malgrat tot. Algunes noies se'l miraven amb aire maternal. Dos o tres nois em miraven horroritzats. Jo no ho estava menys. M'imaginava la vorera que hi havia davant la façana de l'edifici i em lamentava que en aquells moments no estiguessin desenganxant el meu cos amb un rasclet. Hagués estat força més anònim.

"Els hertzis, els hertzis...", seguia plorant l'home enorme, "són una unitat complexa de física! Complexa. Molt complexa!"

"Oh, i tant que sí", vaig fer jo dolçament, "són segons elevats a menys 1... Hi ha una magnitud més improbable que aquesta?"

"Això, això!", va fer ell, pletòric, però ofegant-se en llàgrimes encara, "segons a la menys 1, segons a la menys 1... Més improbable, eh? Eh?"

I tot d'una, bruscament, el professor recuperà el domini de si mateix. M'apartà d'una empenta, mormolà que allò li passava a vegades i es marxà. M'havia deixat xop de llàgrimes. Jo em vaig mirar unes noies mentre el somriure maternal se'ls tornava una expressió de fàstic i vaig lamentar haver volgut ajudar a aquell pobre home, sobretot si havia de ser a canvi que em prenguessin per gay, un equívoc que sempre té conseqüències punyeteres. Però bé, com a consol, almenys, em quedava saber per què l'havia ajudat. Saber que havia intentat ajudar-lo perquè havia comprès el seu mal. Perquè l'havia entès completament.

Mentre marxava jo també de la Universitat, content que les classes haguessin acabat abans aquell dia, vaig estar-me preguntant quina ciència devia haver intentat estudiar l'home abans de fer-se professor de lingüística, o si era que no havia gosat fer una d'aquelles carreres. Abans de sortir per la porta, però, vaig entrar a la recepció, vaig agafar un d'aquells formularis de suggerències per millorar la Universitat i vaig omplir-lo.

"Més bates blanques al laboratori del cinquè pis, si us plau, i algun aparell que a més a més de produir so tingui llumetes, i alguns interruptors més".

Després vaig anar-me'n cap a casa més tranquil i satisfet.